“Ninguna hazaña es tan digna, tan esencialmente humana, como la voluntat de sobrevivir”

Aquets mots de l’Almudena Grandes em serveixen per recordar el viatge que vàrem fer al maig, com a Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, per commemorar el 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis; al Castell d’Hartheim a Ebensee, a Gusen a Mauthausen. Espais de terror envoltats d’un paisatge idíl·lic, prats d’un verd intens, el blau de l’aigua i el blanc de les altes muntanyes. Amb terres de conreus i pobles de postals, on viu gent que estima la terra, professionals, artesans, la  bona gent treballadora. Famílies que estimen i s’estimen. Costa entendre que allà a tocar de la vida es va practicar sistemàticament la mort.

Viatge colpidor que t’apropa a l’abisme del mal i et connecta a la seva arrel. Un viatge, també per fer justícia, per retre reconeixement als republicans espanyols,  als “apàtrides”, els que no tenien país que els acollís ni els defensés. Als catalans i als brigadistes internacionals. Vam tenir l’oportunitat d’acompanyar institucions i entitats i als i les recercaires que han fet una impressionant feina, en especial Maribel Ollé que coordina la recerca col·lectiva sobre els deportats i exiliats baixllobregatins, rescatant-los de l’oblit. Neus Ribas, cap de projectes del CECBLL, ens va facilitar el viatge i ajudar a col·locar una placa per homenatjar i fer memòria dels 104 baixllobregatins que van passar per aquets camps de la mort i els qui de manera solemne vam nomenar en veu alta per fer-los present.

Aquesta breu ressenya no pot copsar en la seva dimensió, una experiència inoblidable, viscuda de la mà de l’Amical Mauthausen. Molt a agrair a Isidoro Teruel, Elvira Fernández, Josepa Gardenyes i Joan Calvo el seu president, que fan una tasca imprescindible mantenint viva la memòria de tant sofriment; i encomiable l’acompanyament als familiars dels deportats. Amb ells i elles vàrem reviure històries que no semblen reals per la seva duresa. Alumnat de centres catalans i de la resta de l’estat van preparar una sèrie de “performances” amb diferents activitats, lectures de textos, de noms i d’històries dels deportats i un puzle que muntat col·lectivament representava el “Gernika”.

Ha estat torbador conèixer com en aquells camps infernals s’obrien pas amb determinació valors com la solidaritat, la fraternitat i la humanitat, elements imprescindibles per sobreviure lligats a la capacitat d’organització que malgrat el dolor i el patiment aconseguien teixir estratègies per sobreviure, per rescatar fotografies i escrits que poguessin explicar en un futur indeterminat el que havia passat i el que havien viscut. En el seu jurament, els supervivents alliberats del camp de Mauthausen fan esment de la pau i la llibertat com a garanties de felicitat dels pobles, d’un món basat en la justícia social, la col·laboració i la solidaritat internacional. Amb aquest jurament vàrem renovar el compromís per mantenir viva la memòria, cercar justícia, reparació i no repetició. “Mai més”.

Però hem d’estar amatents perquè tal com ens recordava Montserrat Roig “El nazisme no és fruit d’una època, és l’ou de la serp, es reprodueix contínuament.” 

Aquesta vivència ha remenat raons i emocions que m’han interpel·lat al confrontar el que els supervivents reclamaven amb la realitat que ara ens envolta; injusta invasió d’Ucraïna, la guerra, i les pràctiques genocides. Estem essent testimonis impotents. Assistim en directe i en horari de màxima audiència al genocidi Palestí. L’exercit israelià i el govern de Netanyahu apliquen la neteja ètnica a Gaza i la volen estendre a Cisjordania. Condemno amb tota la contundència Hammas i els atacs del 7 d’octubre del 2023, però això no els dona llicència per exterminar de manera sistemàtica tot un poble.

Deia Hannah Arendt que el mal el causa gent que accepta les injustícies sense ser conscients de la seva gravetat i de les seves repercussions socials, ja sigui per ignorància, indiferència o per la seva acceptació acrítica… La banalitat del mal. La mort de l’empatia humana és un dels primers i més reveladors signes d’una cultura a punt de caure en la barbàrie. Desposseir-los de la seva dignitat i humanitat.  Impressiona comprovar com de fàcil és inocular l’apatia, el desànim, la indiferència fins hi tot la por els altres que senyalant amb una estrella, una creu o una lluna li treus la humanitat i que les diferències; d’orígens, parla, ideari, gènere poden facilitar totes les atrocitats. Una constatació que em revolta.

Ara està passant en un camp de la mort a cel obert que es diu Gaza. Segons la presidenta de Creu Roja “Gaza és pitjor que l’infern en la terra” Trivialitzar l’extermini significa eliminar tota senyal d’humanitat.

Milers i milers de persones assassinades, de criatures, nenes i nens a qui han arrabassat el seu futur, desplaçaments obligats i insegurs, gent sota els escombres, famílies senceres mortes, personal sanitari, periodistes, hospitals, i escoles desaparegudes. Ciutats arrasades; sense aigua, sense llum, estenen la fam i la  terra cremada. I encara no l’havien vist tot, no era suficient condemnar-los a morir de fam, de set i sota els atacs i bombardejos. També han tancant les vies per on pot arribar l’ajuda humanitària. A més els condemnen a mort si van a cercar menjar, empenyent-los per un corredor infernal amb la destrucció a una banda i el mar a l’altra. Llàgrimes els ulls i ràbia a la gola.

I es que les dades esgarrifen. Segons les autoritats gazatís serien 64.900 les persones que han perdut la vida i 167.000  les ferides, sense comptar amb els milers de cadàvers que resten sota escombres i s’estima que el 80% són civils. Però segons Francesca Albanese relatora de l’ONU són 680.000 els palestins assassinats (quasi un terç dels gazatis que viuen a la Franja) dels quals 380.000 són menors de cinc anys, aquestes, diu, són les xifres reals del genocidi perpetrat per Israel en Gaza. I es que els plans sionistes passen per erradicar tota vida a Gaza i fer desapareixa Palestina. Senyala el periodista Jon Sistaga que practican el Memoricidi, destruir qualsevol vestigi de la seva existència como a poble. És humanament incomprensible que hi hagi qui no reconegui el Genocidi

Com a europea i europeista, m’avergonyeixo del tebi paper la Unió Europea i de la Comunitat Internacional amb els seus “Alts Representants” que cerquen eufemismes per no molestar al govern israelià i els permet seguir actuant amb impunitat, massacrant la població civil, fent neteja ètnica davant els ulls de tothom i amb arrogància anunciar l’ofensiva dient “Gaza arde” per, d’acord amb el seu amic americà Donald Trump, construir un “ressort”.

Darrerament, davant evidències tan colpidores, s’han començat a fer accions governamentals per part del govern de l’Estat, d’alguns països d’Europa i també de la Generalitat. Reconeixement de l’Estat Palestí o prohibició de venda d’armes entre d’altres mesures i s’ha obert camí perquè a la seu de Nacions Unides, 148 països hagin reconegut també l’Estat de Palestina. Petites escletxes de llum en la foscor com l’absència dels mandataris en l’Assemblea de la ONU durant la intervenció de Netanyahu Però no hem d’oblidar que es deu a la impressionant tasca que està desenvolupant la societat civil, les entitats i la ciutadania. És la societat la que està activant el suport i solidaritat, que no està disposada a normalitzar aquesta situació i exigeix la fi del genocidi. S’han posat en marxa un munt d’estratègies i diferents mecanismes de denúncia que van des de concentracions, manifestacions arreu, presència a la Volta ciclista, pronunciaments individuals o col·lectius de gent de la cultura, política o societat.

La Flotilla Global Sumud  – una mena de “Nacions Comunes” – és la flotilla civil més gran que s’ha fet mai amb una cinquantena de vaixells i on participen persones de 44 països per trencar el bloqueig i obligar a obrir un corredor humanitari per fer arribar a Gaza aliments i medicines i que està suportant atacs indiscriminats per part d’Israel, amb drons i productes químics. Una travessia arriscada per la que s’ha demanat protecció governamental. Com a resposta a la pressió social, el govern espanyol s’ha implicat i ha enviat un vaixell de suport i rescat. Esperem que sigui dissuasiu i parin els atacs, però  ara que cada dia són més a prop, cal continuar vetllant la travessia i exigir protecció per la #GlobalSumudFlotilla. Hem de combatre la impotència, la sensació que no es fa suficient, perquè tot petit gest compta. Per això cal participar massivament en la manifestació unitària que tindrà lloc el proper 4 d’octubre a Barcelona.

Fa uns dies la Txell Bosch Ximeno publicava un poema “Em bull la llar” i amb el seu permís em faig ressò perquè tal com ella diu “…que el silenci és l’assassí i nosaltres hem de ser far.” Parlem de Palestina cada dia per vindicar-la, perquè no podem permetre com diuen alguns que Gaza sigui l’Auschwitz del segle XXI. Tampoc que els perpetradors de la seva destrucció, acordin el seu destí sense la seva participació. Hem de ser fidels al jurament dels supervivents “Mai Més” “Pau i Llibertat com a garantia de felicitat dels pobles”. Erradiquem els camps de la mort. “Aturem el genocidi”. “Gaza no està sola”. “Llibertat Palestina” #FreePalestina. #StopGenocidi.

Conxita Sánchez