Per què vaig voler ser docent?

El primer any de la meva dècada dels vint vaig iniciar un nou camí en la meva vida acadèmica i professional,  després d’un període ple d’incerteses. Vaig tenir la sort d’agafar el darrer tren d’un pla d’estudis de Magisteri de l’any 50. Era el setembre de 1967 i em vaig presentar –per lliure- als exàmens dels tres cursos que aquest pla d’estudis establia per obtenir el títol de Maestro de Enseñanza Primaria  (si superaves, també, la revàlida). Els resultats acadèmics varen ser satisfactoris i em van permetre poder continuar els estudis de les assignatures pendents a l’Escola de Magisteri de Murcia i, posteriorment,  a Barcelona a l’Escola de Magisteri que hi havia  al carrer Melchor de Palau. I va ser en aquesta darrera escola on vaig conèixer la vida i obra d’un gran home: Johann Heinrich Pestalozzi.

 

Per què aquest home, nascut  a meitat del segle XVIII a  Suïssa, va ser un referent per a mi?  Perquè intel·lectualment i emocionalment em vaig sentir identificat amb el seu pensament, amb la seva sensibilitat cap els més desfavorits i perquè creia que l’educació era el camí a seguir per tal d’aconseguir combatre l’analfabetisme i la pobresa.  Els mestres havien d’estar preparats per aconseguir un desenvolupament integral de l’alumnat. Estava convençut que als alumnes se’ls havia de donar l’oportunitat d’aprendre mitjançant una activitat personal. Creia que en tot procés d’aprenentatge hi participa el cap, la mà i el cor. Gràcies a la tasca desenvolupada per Pestalozzi al llarg de la seva vida, tres anys després de la seva mort, cap el 1830, l’analfabetisme a Suïssa havia desaparegut quasi per complet.  Va ser aquest esperit sobre com fer de professor el que va sustentar la meva tasca de docent durant tota la meva vida. El món ha evolucionat, les tècniques pedagògiques s’han anant perfeccionant, els mitjans tecnològics han evolucionat exponencialment, però l’essencial del procés educatiu, al meu parer, continua sent la bona relació que ha d’existir entre l’alumne i el professor.

On i en quines condicions he fet de docent abans de ser professor d’ensenyament secundari?

La primera i molt breu experiència va ser a l’antic col·legi Sant Ildefons (actual col·legi   Alexandre Galí al barri Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. La ciutat de Cornellà, als anys seixanta, tenia un enorme dèficit  escolar i un grup d’ex seminaristes van crear aquesta escola i la van obrir al barri per fer tot tipus d’activitats i una d’elles va ser un curs d’alfabetització per immigrants analfabets. Vaig compartir aquesta experiència amb una companya, Dolors Freixenet,  amb la qual he  tingut el privilegi de treballar  durant molts anys i en diferents fronts educatius. No cal dir que aquesta experiència  em va enriquir i em va reforçar en la meva opció de ser docent.

En els anys seixanta i setanta del segle passat era força comú que molts joves combinessin el treball i l’estudi. I jo vaig ser un d’aquests joves. De dia treballava a la SEAT i a la tarda-nit anava a la Universitat de Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres amb la clara finalitat d’obtenir la llicenciatura i intentar treballar de professor a una escola de Formació Professional. Al pla d’estudis, anomenat Plan Maluquer,  vaig estudiar  un ampli ventall de matèries que em van ser útils per l’exercici de la docència. En els darrers anys dels estudis universitaris les matèries es van reduir i em vaig centrar en l’estudi de la Història. El fet que el meu objectiu era ser docent, em va portar a una decisió que va resultar positiva: durant els dos darrers cursos de la Universitat vaig optar per no anar a classe tots els dies per tal de poder fer de professor d’una matèria que es deia Humanística a l’Escola Tècnico-Professional d’El Clot. Dos dies a la setmana feia classes d’aquesta matèria als alumnes de Maestria Industrial de diferents especialitats.  Érem a meitat dels anys setanta i com que el país vivia immers en una intensa atmosfera social i política, el contingut de les classes es centrava en fets de l’actualitat. Analitzàvem el contingut dels fulls volants  i de la premsa escrita i, a més, estudiàvem alguna de les publicacions de divulgació que s’editaven en aquests moments. Un exemple:  ¿Qué es el imperialismo?  de Manuel Vázquez Montalbán[1]   Vam acordar que les classes no eren obligatòries i pràcticament assistia tot l’alumnat. No faltava motivació!

Una  altra experiència docent que recordo amb especial estima va ser la de mestre a l’Escola de la Mercè. L’empresa SEAT,  en la qual treballava,  em va proposar fer classes de Llengua i Literatura Castellana per preparar als treballadors que volien obtenir el Graduado Escolar. Durant el curs 1976-1977, cada dia sortia de l’empresa –ubicada a la Zona Franca– i anava caminant fins l’Escola de la Mercè. Allà m’esperaven les i els alumnes que treballaven al torn de la tarda-nit i aprofitaven el matí per fer aquests estudis.  Si la motivació de l’alumnat d’El Clot era excel·lent, la d’aquests, alguns dels quals ja eren persones grans, era encomiable. Els seus comentaris sobre poetes com Lorca posaven de manifest una gran comprensió lectora i una sensibilitat especial. El llegat de Pestalozzi hi  era ben present en la meva manera d’exercir la docència.

Quan i on es va fer realitat el meu objectiu vital?

Tan bon punt vaig acabar els estudis universitaris, el juny de 1977, vaig  sol·licitar una plaça de professor d’Humanística al Centre Esteve Terrades de Cornellà de Llobregat.  La comissió que entrevistava als aspirants no em van poder admetre perquè hi havia altres candidats que tenien més mèrits. Malgrat tot, em van oferir anar a la Sección Estatal d’aquest institut que s’estava creant a Sant Joan Despí. Una companya i amiga, Maria Carmen Romero, i jo ens vam incorporar al claustre d’aquest centre. Ella com a professora de Llengua i Literatura Castellana i jo com a professor d’Humanística.

En aquests moments s’estaven formant centres de Formació Professional impulsats per iniciativa de la ciutadania més conscienciada que veia la necessitat de crear aquests centres per tal d’atendre les necessitats educatives de molts joves de famílies que veien molt lluny els estudis universitaris o nois i noies que no havien assolit el graduat escolar i no podien fer el Batxillerat. A molts municipis de l’Hospitalet i de la comarca del Baix Llobregat es van anar creant aquests centres de Formació Professional en unes condicions molt similars a les que vaig viure a Sant Joan Despí.

A l’octubre de 1977, un petit grup de professors ens  vàrem fer càrrec d’habilitar una masia que el propietari i l’Ajuntament ens havien cedit com a lloc per ubicar l’alumnat. El primer treball no va ser fer les classes normals, sinó condicionar les quadres i les habitacions  per convertir-les en tallers i aules. Després d’acabar aquest treball ens van arribar les primeres taules i cadires i vàrem poder iniciar les classes normals en unes condicions força precàries. Teníem alumnes de tres especialitats: administratius, elèctrics i mecànics. El professorat tècnic d’aquestes especialitats va organitzar la seva tasca educativa amb material escàs i amb molta imaginació. L’alumnat d’administració, a falta de màquines d’escriure, va aprendre a escriure posant un cartró amb les lletres i signes del teclat sobre de les taules. Mesos després van arribar les primeres màquines i van celebrar-ho amb una festa. El compromís i la vocació del professorat va suplir en escreix la precarietat i vam poder finalitzar el curs amb dignitat. La relació que teníem amb l’Administració educativa era mínima. La seva intervenció es limitava a aprovar la plantilla en funció del nombre d’alumnes i les nostres ràtios eren menors que les establertes perquè l’espai de les aules-habitacions de la masia no permetien tenir més alumnes.

El fet que aquests centres de Formació Professional fossin centres de nova creació,  ubicats en llocs provisionals i amb poca tutela per part de l’Administració va permetre que la nostra tasca docent fos molt lliure i que  poguéssim organitzar i desenvolupar els programes d’acord amb el nostre criteri pensant sempre en allò que més convenia al nostre alumnat. Crec que un dels aspectes més positius del professorat de FP  va ser la llibertat amb  què  vàrem poder exercir la nostra tasca docent.  Em ve a la memòria les intenses discussions que teníem a casa meva sobre com havíem de treballar amb l’alumnat.  En Javier Garcia Pascual i l’Aurora Bau representaven dues manera força diferents d’ensenyar i Dolors Freixenet i jo mateix  intentaven contemporitzar. El nostre comú denominador era buscar la manera més adient d’ensenyar la nostra matèria d’Humanística i  d’aquí reunions i més reunions per fer realitat que l’alumnat s’interessés per aprendre.

Fins que no vàrem tenir un edifici nou amb tots els elements que havia de tenir un centre escolar van passar uns quants anys. Entremig vam passar de la masia a una antiga fàbrica de calçats, fet que ens va permetre incrementar les especialitats i millorar la infraestructura i el material. El centre es va anar consolidant i en alguns departaments es van crear equips docents que, d’acord amb la seva experiència i visió de futur,  vam se capaços d’elaborar la programació de primer i segon grau. Aquest va ser el cas del Departament d’Humanística on els tres docents que teníem estabilitat en el centre –Josep Minguell, Elionor Sellés i jo mateix, vam elaborar una programació alternativa al programa oficial. Més endavant, la meva companya Elionor Sellés i jo mateix vam escriure un llibre Textos per a Estudi i debat: liberalisme i socialisme, editat per nosaltres mateixos[2] per impartir la matèria d’Humanística al segon curs de segon grau de la FP. A final dels anys vuitanta i primers del 1990 l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia es va afegir a la xarxa d’Escoles Associades a la Unesco i va incorporar les seves propostes educatives a la programació. Destaco dues activitats rellevants: Dia Escolar de la No Violència i la Pau i desenvolupament del Projecte Linguapax amb el que va col·laborar la meva companya d’anglès Anna Muñoz. Vam tenir el privilegi de tenir com responsable d’aquesta xarxa al professor Miquel Martí que en tot moment ens va donar el seu suport. Fruit d’aquesta experiència vaig elaborar un dossier per treballar la matèria d’Humanista al darrer curs del segon grau de FP.  Aquest dossier Pau i conflictes en el món d’avui tenia com a objectiu que l’alumnat pogués conèixer les arrels del conflictes més importants del moment i quines serien les solucions per arribar a la pau. Alguns dels conflictes que vam estudiar a fons –Isarel-Palestina–  conflicte que malauradament s’ha intensificat tràgicament en aquests últims mesos. Totes aquestes experiències programàtiques es va mantenir fins que la FP i els Instituts de Batxillerat es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari).  A la nova estructura educativa tots  els continguts que s’havien d’impartir a cada curs estaven força més reglats i, per tant, reduïen la iniciativa i creativitat del professorat.  Tanmateix, un sector del professorat va continuar innovant per tal de millorar l’aprenentatge dels seus alumnes.

La tasca del ICEs (Institut de Ciències de l’Educació)

En el cas de l’ICE de la Universitat Politècnica de Catalunya, a més a més d’organitzar i impartir els cursos del CAP (Certificat d’Aptitut Pedagògica) va ser la institució que va crear i impulsar equips de docents que volien millorar la seva tasca educativa. Durant anys, un equip format per Dolors Freixenet, Maria Pau Trayner, Francisco Pesqueira i jo mateix, vam elaborar un projecte per impartir la matèria d’Humanística a partir de centres d’interès. La publicació Del Presente al pasado, editat per Barcanova, l’any 1988, reflecteix força bé l’essència del projecte.

 

De la mateixa manera,  durant un seguit d’anys, els docents vinculats als ICEs de les Universitats Politècnica, Central i Autònoma, ens vam coordinar per tal d’organitzar, al setembre, unes jornades adreçades al professorat. Consistien, d’una banda, en la presentació de ponències per actualitzar i ampliar coneixements acadèmics i, de l’altra, a donar a conèixer experiències que s’havien experimentat als centres. El fet de conèixer el què es feia i com es treballava a diferents instituts, tenia una repercussió força positiva i contribuïa a la millora de l’ensenyament.

El professorat més motivat per l’educació tenia la possibilitat d’ampliar i actualitzar els seus coneixements acadèmics alhora que coneixia experiències d’altres centres que els podien interessar.  Membres dels ICEs també participaven en les Escoles d’Estiu i, tot  plegat, feia més eficaç  i enriquidora la tasca docent.

Totes aquestes activitats fora de l’ institut però íntimament relacionades  entre si, fomentaven la creació de veritables equips docents que, al meu parer, són imprescindibles si es vol fer una tasca docent coherent.

LOGSE –Llei General del Sistema Educatiu.  Visions contraposades

Aquesta llei, promulgada a l’octubre de 1990 pretenia, entre altres objectius, estructurar l’ensenyament no universitari de manera diferent a com havia estat establert a La Llei General d’Educació de 1970.  La nova escolarització obligatòria s’ampliava fins als 16 anys i l’ensenyament secundari obligatori – l’ESO- s’iniciava als dotze anys i seria impartida per mestres de la Segona Etapa d’EGB, pel professorat de BUP i de Formació Professional. En acabar l’ESO, l’alumnat podia continuar estudis post-obligatoris en dos itineraris: 2anys de batxillerat o Formació Professional, aquesta última estructurada en cicles formatius de  grau mitjà  o de grau superior. Tant els Instituts que impartien el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) o els de Formació Professional es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari) i tot el professorat de secundària es va unificar en un sol cos educatiu.

Davant d’aquest canvi legislatiu, el Departament d’Educació de la Generalitat va encetar un procés de Reforma amb el qual pretenia que el professorat s’adaptés a aquesta nova realitat educativa i millorés la seva didàctica en cadascuna de les matèries que impartia. Per aconseguir aquest objectiu, el Departament va organitzar un ambiciós procés de formació que va durar uns anys. Va crear grups de formadors amb l’objectiu de donar eines i formar al conjunt del professorat. Un grup de formadors es van centrar en les qüestions generals del sistema educatiu i  uns altres grups es van centrar en introduir noves didàctiques en les diferents matèries que s’impartien a l’ESO. En principi, tot el professorat havia de fer aquests cursos. A mi em va correspondre ser formador de Ciències Socials al Baix Llobregat. En general,  l’actitud del professorat davant les noves propostes va ser de reticència, d’incertesa i, en alguns casos, de rebuig. Veien amb una certa desconfiança les noves propostes educatives. Estructurar les programacions en coneixements, fets, procediments, normes, valors i actituds i concretar l’avaluació de cadascun d’aquets blocs trencava una tradició molt arrelada en el professorat de secundaria. No només eren canvis formals, sinó que s’intentava que s’avalués a l’alumnat pels coneixements que havia aprés, per les coses que havia après a fer i pels valors, normes i actituds que havia incorporat.

Tanmateix, el gran repte era, al meu parer, com atendre la diversitat. El fet d’allargar l’ensenyament secundari obligatori fins als 16 anys, significava que havíem de ser capaços d’atendre a un alumnat amb diferents capacitats, diferents motivacions, diferents realitats socioeconòmiques, diferents situacions personals (l’adolescència és per definició una etapa de la vida inestable i cada alumne la viu de manera diferent). Aquesta problemàtica es complica pel fet que l’escola pública va ser la que va rebre més alumnat amb dificultats en comparació a l’escola concertada. Aquest fet va provocar un cert malestar entre el professoral de les escoles públiques, malestar que s’arrossega fins  a dia d’avui.

Els IES que havien estat centres de Formació Professional van afrontar aquesta problemàtica millor que els de BUP, perquè els centres de Formació Professional ja tenien experiència en el tractament de la diversitat. El seu alumnat del primer grau de l’antiga FP ja era divers: alumnes sense el graduado escolar que no podien fer el BUP, alumnes amb el graduado escolar però que veien molt lluny els estudis universitaris,  alumnes que no volien estudiar i alumnes amb problemàtiques familiar difícils. L’ Institut Francesc Ferrer i Guàrdia –on jo era professor– va dedicar molt de temps i recursos per tal d’atendre de la millor manera al seu alumnat. Crec que var ser i  que continua sent un tret significatiu de la cultura educativa d’aquest centre.

L’ús de les fonts orals per l’ensenyament de la història. La meva darrera experiència docent compartida amb l’equip Historaula de l’ICE de la Universitat Autònoma de Catalunya.

Va ser una experiència que sintetitza tot el que per a mi ha estat significatiu: vocació, ganes de millorar la tasca docent, treball en equip, treball amb els ICEs, implicació de les famílies i cooperació amb d’altres institucions del país, en aquest cas col·laboració del Departament d’Educació i de l’Interior (concretament amb el Memorial Democràtic dirigit en aquells moments per M. Jesús Bono) i de la Direcció General d’Innovació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (dirigit en aquests moments per Joan Badia).

En aquest projecte vam participar 13 professors d’11 IES, dels quals 5 són del Baix Llobregat. Sobre aquesta experiència, l’enyorat Joan Badia, va escriure: Ens trobem davant d’un model d’aplicació didàctica de la història oral que contribueix a l’educació integral de l’alumnat, entesa com la unió entre l’adquisició de coneixements i l’assoliment dels valors de la ciutadania activa. [3]  Crec que aquest pensament és de força actualitat. Els mestres i els professors han de tenir un nivell acadèmic alt ( no es pot ensenyar el que no se sap), els ha d’agradar el treball que fan i han d’estar al dia de les innovacions didàctiques.

En la cloenda d’aquesta experiència d’història oral (curs 2006-2007) celebrada a la biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Joan Despí i amb la presència de representants de les institucions del país,  de l’alumnat i dels seus familiars, vaig dir als meus alumnes de l’ESO que la lluita dels seus avis i àvies, mares i pares per aconseguir la democràcia no era un fet garantit per sempre, sinó que ells havien d’actuar com a ciutadans actius i vetllar per tal que aquest sistema de drets i llibertats continués sent una realitat. Crec que els mestres, els professors, deixem una petita empremta en la memòria dels nostres alumnes i estic convençut que una bona part d’elles i d’ells, gràcies a la nostra acció educativa, seran, són, ciutadans actius. Vaig finalitzar la meva vida docent amb el mateix pensament amb el qual vaig iniciar els estudis de Magisteri: l’educació és el camí a recórrer per tal que els nois  i les noies siguin  ciutadans  lliures i crítics.

Sant  Just Desvern, 30 de setembre de 2024

José Fernández Segura

 

[1] Manuel Vázquez Montalbán. ¿Qué es el imperialismo?  La Gaya Ciencia. Barcelona, 1976

[2] Els textos han estat traduïts al català per Miquel Àngel Estèvez de l’epip de Normalització Linguistica de l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia.  La composició del contingut es va fer a l’Aula Taller d’Edició Electrónica de l’institut Esteve Terrada. Dipòsit legal. B 363943-90.

[3] DD.AA.  Grup Historaula. El record fet paraula. Memòria popular del franquisme. Col·lecció Eines de memoria núm. 3. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions institucionals i participación. Direcció General de la Memòria Democràtica. Barcelona, 2008.