Per què vaig voler ser docent?
El primer any de la meva dècada dels vint vaig iniciar un nou camí en la meva vida acadèmica i professional, després d’un període ple d’incerteses. Vaig tenir la sort d’agafar el darrer tren d’un pla d’estudis de Magisteri de l’any 50. Era el setembre de 1967 i em vaig presentar –per lliure- als exàmens dels tres cursos que aquest pla d’estudis establia per obtenir el títol de Maestro de Enseñanza Primaria (si superaves, també, la revàlida). Els resultats acadèmics varen ser satisfactoris i em van permetre poder continuar els estudis de les assignatures pendents a l’Escola de Magisteri de Murcia i, posteriorment, a Barcelona a l’Escola de Magisteri que hi havia al carrer Melchor de Palau. I va ser en aquesta darrera escola on vaig conèixer la vida i obra d’un gran home: Johann Heinrich Pestalozzi.
José Fernández, autor de l’article.
Per què aquest home, nascut a meitat del segle XVIII a Suïssa, va ser un referent per a mi? Perquè intel·lectualment i emocionalment em vaig sentir identificat amb el seu pensament, amb la seva sensibilitat cap els més desfavorits i perquè creia que l’educació era el camí a seguir per tal d’aconseguir combatre l’analfabetisme i la pobresa. Els mestres havien d’estar preparats per aconseguir un desenvolupament integral de l’alumnat. Estava convençut que als alumnes se’ls havia de donar l’oportunitat d’aprendre mitjançant una activitat personal. Creia que en tot procés d’aprenentatge hi participa el cap, la mà i el cor. Gràcies a la tasca desenvolupada per Pestalozzi al llarg de la seva vida, tres anys després de la seva mort, cap el 1830, l’analfabetisme a Suïssa havia desaparegut quasi per complet. Va ser aquest esperit sobre com fer de professor el que va sustentar la meva tasca de docent durant tota la meva vida. El món ha evolucionat, les tècniques pedagògiques s’han anant perfeccionant, els mitjans tecnològics han evolucionat exponencialment, però l’essencial del procés educatiu, al meu parer, continua sent la bona relació que ha d’existir entre l’alumne i el professor.
On i en quines condicions he fet de docent abans de ser professor d’ensenyament secundari?
La primera i molt breu experiència va ser a l’antic col·legi Sant Ildefons (actual col·legi Alexandre Galí al barri Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. La ciutat de Cornellà, als anys seixanta, tenia un enorme dèficit escolar i un grup d’ex seminaristes van crear aquesta escola i la van obrir al barri per fer tot tipus d’activitats i una d’elles va ser un curs d’alfabetització per immigrants analfabets. Vaig compartir aquesta experiència amb una companya, Dolors Freixenet, amb la qual he tingut el privilegi de treballar durant molts anys i en diferents fronts educatius. No cal dir que aquesta experiència em va enriquir i em va reforçar en la meva opció de ser docent.
En els anys seixanta i setanta del segle passat era força comú que molts joves combinessin el treball i l’estudi. I jo vaig ser un d’aquests joves. De dia treballava a la SEAT i a la tarda-nit anava a la Universitat de Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres amb la clara finalitat d’obtenir la llicenciatura i intentar treballar de professor a una escola de Formació Professional. Al pla d’estudis, anomenat Plan Maluquer, vaig estudiar un ampli ventall de matèries que em van ser útils per l’exercici de la docència. En els darrers anys dels estudis universitaris les matèries es van reduir i em vaig centrar en l’estudi de la Història. El fet que el meu objectiu era ser docent, em va portar a una decisió que va resultar positiva: durant els dos darrers cursos de la Universitat vaig optar per no anar a classe tots els dies per tal de poder fer de professor d’una matèria que es deia Humanística a l’Escola Tècnico-Professional d’El Clot. Dos dies a la setmana feia classes d’aquesta matèria als alumnes de Maestria Industrial de diferents especialitats. Érem a meitat dels anys setanta i com que el país vivia immers en una intensa atmosfera social i política, el contingut de les classes es centrava en fets de l’actualitat. Analitzàvem el contingut dels fulls volants i de la premsa escrita i, a més, estudiàvem alguna de les publicacions de divulgació que s’editaven en aquests moments. Un exemple: ¿Qué es el imperialismo? de Manuel Vázquez Montalbán[1] Vam acordar que les classes no eren obligatòries i pràcticament assistia tot l’alumnat. No faltava motivació!
Una altra experiència docent que recordo amb especial estima va ser la de mestre a l’Escola de la Mercè. L’empresa SEAT, en la qual treballava, em va proposar fer classes de Llengua i Literatura Castellana per preparar als treballadors que volien obtenir el Graduado Escolar. Durant el curs 1976-1977, cada dia sortia de l’empresa –ubicada a la Zona Franca– i anava caminant fins l’Escola de la Mercè. Allà m’esperaven les i els alumnes que treballaven al torn de la tarda-nit i aprofitaven el matí per fer aquests estudis. Si la motivació de l’alumnat d’El Clot era excel·lent, la d’aquests, alguns dels quals ja eren persones grans, era encomiable. Els seus comentaris sobre poetes com Lorca posaven de manifest una gran comprensió lectora i una sensibilitat especial. El llegat de Pestalozzi hi era ben present en la meva manera d’exercir la docència.
Quan i on es va fer realitat el meu objectiu vital?
Tan bon punt vaig acabar els estudis universitaris, el juny de 1977, vaig sol·licitar una plaça de professor d’Humanística al Centre Esteve Terrades de Cornellà de Llobregat. La comissió que entrevistava als aspirants no em van poder admetre perquè hi havia altres candidats que tenien més mèrits. Malgrat tot, em van oferir anar a la Sección Estatal d’aquest institut que s’estava creant a Sant Joan Despí. Una companya i amiga, Maria Carmen Romero, i jo ens vam incorporar al claustre d’aquest centre. Ella com a professora de Llengua i Literatura Castellana i jo com a professor d’Humanística.
En aquests moments s’estaven formant centres de Formació Professional impulsats per iniciativa de la ciutadania més conscienciada que veia la necessitat de crear aquests centres per tal d’atendre les necessitats educatives de molts joves de famílies que veien molt lluny els estudis universitaris o nois i noies que no havien assolit el graduat escolar i no podien fer el Batxillerat. A molts municipis de l’Hospitalet i de la comarca del Baix Llobregat es van anar creant aquests centres de Formació Professional en unes condicions molt similars a les que vaig viure a Sant Joan Despí.
A l’octubre de 1977, un petit grup de professors ens vàrem fer càrrec d’habilitar una masia que el propietari i l’Ajuntament ens havien cedit com a lloc per ubicar l’alumnat. El primer treball no va ser fer les classes normals, sinó condicionar les quadres i les habitacions per convertir-les en tallers i aules. Després d’acabar aquest treball ens van arribar les primeres taules i cadires i vàrem poder iniciar les classes normals en unes condicions força precàries. Teníem alumnes de tres especialitats: administratius, elèctrics i mecànics. El professorat tècnic d’aquestes especialitats va organitzar la seva tasca educativa amb material escàs i amb molta imaginació. L’alumnat d’administració, a falta de màquines d’escriure, va aprendre a escriure posant un cartró amb les lletres i signes del teclat sobre de les taules. Mesos després van arribar les primeres màquines i van celebrar-ho amb una festa. El compromís i la vocació del professorat va suplir en escreix la precarietat i vam poder finalitzar el curs amb dignitat. La relació que teníem amb l’Administració educativa era mínima. La seva intervenció es limitava a aprovar la plantilla en funció del nombre d’alumnes i les nostres ràtios eren menors que les establertes perquè l’espai de les aules-habitacions de la masia no permetien tenir més alumnes.
El fet que aquests centres de Formació Professional fossin centres de nova creació, ubicats en llocs provisionals i amb poca tutela per part de l’Administració va permetre que la nostra tasca docent fos molt lliure i que poguéssim organitzar i desenvolupar els programes d’acord amb el nostre criteri pensant sempre en allò que més convenia al nostre alumnat. Crec que un dels aspectes més positius del professorat de FP va ser la llibertat amb què vàrem poder exercir la nostra tasca docent. Em ve a la memòria les intenses discussions que teníem a casa meva sobre com havíem de treballar amb l’alumnat. En Javier Garcia Pascual i l’Aurora Bau representaven dues manera força diferents d’ensenyar i Dolors Freixenet i jo mateix intentaven contemporitzar. El nostre comú denominador era buscar la manera més adient d’ensenyar la nostra matèria d’Humanística i d’aquí reunions i més reunions per fer realitat que l’alumnat s’interessés per aprendre.
Fins que no vàrem tenir un edifici nou amb tots els elements que havia de tenir un centre escolar van passar uns quants anys. Entremig vam passar de la masia a una antiga fàbrica de calçats, fet que ens va permetre incrementar les especialitats i millorar la infraestructura i el material. El centre es va anar consolidant i en alguns departaments es van crear equips docents que, d’acord amb la seva experiència i visió de futur, vam se capaços d’elaborar la programació de primer i segon grau. Aquest va ser el cas del Departament d’Humanística on els tres docents que teníem estabilitat en el centre –Josep Minguell, Elionor Sellés i jo mateix, vam elaborar una programació alternativa al programa oficial. Més endavant, la meva companya Elionor Sellés i jo mateix vam escriure un llibre Textos per a Estudi i debat: liberalisme i socialisme, editat per nosaltres mateixos[2] per impartir la matèria d’Humanística al segon curs de segon grau de la FP. A final dels anys vuitanta i primers del 1990 l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia es va afegir a la xarxa d’Escoles Associades a la Unesco i va incorporar les seves propostes educatives a la programació. Destaco dues activitats rellevants: Dia Escolar de la No Violència i la Pau i desenvolupament del Projecte Linguapax amb el que va col·laborar la meva companya d’anglès Anna Muñoz. Vam tenir el privilegi de tenir com responsable d’aquesta xarxa al professor Miquel Martí que en tot moment ens va donar el seu suport. Fruit d’aquesta experiència vaig elaborar un dossier per treballar la matèria d’Humanista al darrer curs del segon grau de FP. Aquest dossier Pau i conflictes en el món d’avui tenia com a objectiu que l’alumnat pogués conèixer les arrels del conflictes més importants del moment i quines serien les solucions per arribar a la pau. Alguns dels conflictes que vam estudiar a fons –Isarel-Palestina– conflicte que malauradament s’ha intensificat tràgicament en aquests últims mesos. Totes aquestes experiències programàtiques es va mantenir fins que la FP i els Instituts de Batxillerat es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari). A la nova estructura educativa tots els continguts que s’havien d’impartir a cada curs estaven força més reglats i, per tant, reduïen la iniciativa i creativitat del professorat. Tanmateix, un sector del professorat va continuar innovant per tal de millorar l’aprenentatge dels seus alumnes.
La tasca del ICEs (Institut de Ciències de l’Educació)
En el cas de l’ICE de la Universitat Politècnica de Catalunya, a més a més d’organitzar i impartir els cursos del CAP (Certificat d’Aptitut Pedagògica) va ser la institució que va crear i impulsar equips de docents que volien millorar la seva tasca educativa. Durant anys, un equip format per Dolors Freixenet, Maria Pau Trayner, Francisco Pesqueira i jo mateix, vam elaborar un projecte per impartir la matèria d’Humanística a partir de centres d’interès. La publicació Del Presente al pasado, editat per Barcanova, l’any 1988, reflecteix força bé l’essència del projecte.
De la mateixa manera, durant un seguit d’anys, els docents vinculats als ICEs de les Universitats Politècnica, Central i Autònoma, ens vam coordinar per tal d’organitzar, al setembre, unes jornades adreçades al professorat. Consistien, d’una banda, en la presentació de ponències per actualitzar i ampliar coneixements acadèmics i, de l’altra, a donar a conèixer experiències que s’havien experimentat als centres. El fet de conèixer el què es feia i com es treballava a diferents instituts, tenia una repercussió força positiva i contribuïa a la millora de l’ensenyament.
El professorat més motivat per l’educació tenia la possibilitat d’ampliar i actualitzar els seus coneixements acadèmics alhora que coneixia experiències d’altres centres que els podien interessar. Membres dels ICEs també participaven en les Escoles d’Estiu i, tot plegat, feia més eficaç i enriquidora la tasca docent.
Totes aquestes activitats fora de l’ institut però íntimament relacionades entre si, fomentaven la creació de veritables equips docents que, al meu parer, són imprescindibles si es vol fer una tasca docent coherent.
LOGSE –Llei General del Sistema Educatiu. Visions contraposades
Aquesta llei, promulgada a l’octubre de 1990 pretenia, entre altres objectius, estructurar l’ensenyament no universitari de manera diferent a com havia estat establert a La Llei General d’Educació de 1970. La nova escolarització obligatòria s’ampliava fins als 16 anys i l’ensenyament secundari obligatori – l’ESO- s’iniciava als dotze anys i seria impartida per mestres de la Segona Etapa d’EGB, pel professorat de BUP i de Formació Professional. En acabar l’ESO, l’alumnat podia continuar estudis post-obligatoris en dos itineraris: 2anys de batxillerat o Formació Professional, aquesta última estructurada en cicles formatius de grau mitjà o de grau superior. Tant els Instituts que impartien el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) o els de Formació Professional es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari) i tot el professorat de secundària es va unificar en un sol cos educatiu.
Davant d’aquest canvi legislatiu, el Departament d’Educació de la Generalitat va encetar un procés de Reforma amb el qual pretenia que el professorat s’adaptés a aquesta nova realitat educativa i millorés la seva didàctica en cadascuna de les matèries que impartia. Per aconseguir aquest objectiu, el Departament va organitzar un ambiciós procés de formació que va durar uns anys. Va crear grups de formadors amb l’objectiu de donar eines i formar al conjunt del professorat. Un grup de formadors es van centrar en les qüestions generals del sistema educatiu i uns altres grups es van centrar en introduir noves didàctiques en les diferents matèries que s’impartien a l’ESO. En principi, tot el professorat havia de fer aquests cursos. A mi em va correspondre ser formador de Ciències Socials al Baix Llobregat. En general, l’actitud del professorat davant les noves propostes va ser de reticència, d’incertesa i, en alguns casos, de rebuig. Veien amb una certa desconfiança les noves propostes educatives. Estructurar les programacions en coneixements, fets, procediments, normes, valors i actituds i concretar l’avaluació de cadascun d’aquets blocs trencava una tradició molt arrelada en el professorat de secundaria. No només eren canvis formals, sinó que s’intentava que s’avalués a l’alumnat pels coneixements que havia aprés, per les coses que havia après a fer i pels valors, normes i actituds que havia incorporat.
Tanmateix, el gran repte era, al meu parer, com atendre la diversitat. El fet d’allargar l’ensenyament secundari obligatori fins als 16 anys, significava que havíem de ser capaços d’atendre a un alumnat amb diferents capacitats, diferents motivacions, diferents realitats socioeconòmiques, diferents situacions personals (l’adolescència és per definició una etapa de la vida inestable i cada alumne la viu de manera diferent). Aquesta problemàtica es complica pel fet que l’escola pública va ser la que va rebre més alumnat amb dificultats en comparació a l’escola concertada. Aquest fet va provocar un cert malestar entre el professoral de les escoles públiques, malestar que s’arrossega fins a dia d’avui.
Els IES que havien estat centres de Formació Professional van afrontar aquesta problemàtica millor que els de BUP, perquè els centres de Formació Professional ja tenien experiència en el tractament de la diversitat. El seu alumnat del primer grau de l’antiga FP ja era divers: alumnes sense el graduado escolar que no podien fer el BUP, alumnes amb el graduado escolar però que veien molt lluny els estudis universitaris, alumnes que no volien estudiar i alumnes amb problemàtiques familiar difícils. L’ Institut Francesc Ferrer i Guàrdia –on jo era professor– va dedicar molt de temps i recursos per tal d’atendre de la millor manera al seu alumnat. Crec que var ser i que continua sent un tret significatiu de la cultura educativa d’aquest centre.
L’ús de les fonts orals per l’ensenyament de la història. La meva darrera experiència docent compartida amb l’equip Historaula de l’ICE de la Universitat Autònoma de Catalunya.
Va ser una experiència que sintetitza tot el que per a mi ha estat significatiu: vocació, ganes de millorar la tasca docent, treball en equip, treball amb els ICEs, implicació de les famílies i cooperació amb d’altres institucions del país, en aquest cas col·laboració del Departament d’Educació i de l’Interior (concretament amb el Memorial Democràtic dirigit en aquells moments per M. Jesús Bono) i de la Direcció General d’Innovació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (dirigit en aquests moments per Joan Badia).
En aquest projecte vam participar 13 professors d’11 IES, dels quals 5 són del Baix Llobregat. Sobre aquesta experiència, l’enyorat Joan Badia, va escriure: Ens trobem davant d’un model d’aplicació didàctica de la història oral que contribueix a l’educació integral de l’alumnat, entesa com la unió entre l’adquisició de coneixements i l’assoliment dels valors de la ciutadania activa. [3] Crec que aquest pensament és de força actualitat. Els mestres i els professors han de tenir un nivell acadèmic alt ( no es pot ensenyar el que no se sap), els ha d’agradar el treball que fan i han d’estar al dia de les innovacions didàctiques.
En la cloenda d’aquesta experiència d’història oral (curs 2006-2007) celebrada a la biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Joan Despí i amb la presència de representants de les institucions del país, de l’alumnat i dels seus familiars, vaig dir als meus alumnes de l’ESO que la lluita dels seus avis i àvies, mares i pares per aconseguir la democràcia no era un fet garantit per sempre, sinó que ells havien d’actuar com a ciutadans actius i vetllar per tal que aquest sistema de drets i llibertats continués sent una realitat. Crec que els mestres, els professors, deixem una petita empremta en la memòria dels nostres alumnes i estic convençut que una bona part d’elles i d’ells, gràcies a la nostra acció educativa, seran, són, ciutadans actius. Vaig finalitzar la meva vida docent amb el mateix pensament amb el qual vaig iniciar els estudis de Magisteri: l’educació és el camí a recórrer per tal que els nois i les noies siguin ciutadans lliures i crítics.
Sant Just Desvern, 30 de setembre de 2024
José Fernández Segura
[1] Manuel Vázquez Montalbán. ¿Qué es el imperialismo? La Gaya Ciencia. Barcelona, 1976
[2] Els textos han estat traduïts al català per Miquel Àngel Estèvez de l’epip de Normalització Linguistica de l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia. La composició del contingut es va fer a l’Aula Taller d’Edició Electrónica de l’institut Esteve Terrada. Dipòsit legal. B 363943-90.
[3] DD.AA. Grup Historaula. El record fet paraula. Memòria popular del franquisme. Col·lecció Eines de memoria núm. 3. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions institucionals i participación. Direcció General de la Memòria Democràtica. Barcelona, 2008.
cecbll@llobregat.info
93 666 35 27
C/ Estelí, 10
Tot a punt per la dotzena edició dels Premis de Reconeixement Cultural
/by HelenaAquest any 2024 celebrem 50 anys de la fundació del CECBLL, un 23 de novembre de 1974 a Martorell naixia la nostra associació. Més endavant, l’any 1999 a Castelldefels, fèiem la primera entrega de guardons dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat. En 25 anys hem pogut fer 12 certàmens; cada 2 anys fem la convocatòria i només l’edició del 2013 passà al 2014 per celebrar el 40è aniversari del Centre i l’edició del 2020 no fou convocada a causa de la pandèmia.
A la nostra web trobareu en pdf la publicació “Persones, valors i xarxes: El Baix Llobregat a través dels Premis de Reconeixement Cultural” . Llegint aquesta publicació constatem, entre altres coses, que l’acte de lliurament dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat ha esdevingut una gran festa de la cultura baixllobregatina, sent la biennal Nit de la cultura del Baix Llobregat.
L’organització d’aquesta acció cultural implica desenes de persones començant per l’equip professional i el voluntariat del CECBLL, però també a molta de la gent vinculada a les entitats locals d’estudis i d’altres organitzacions socials, així com els ajuntaments i aquells que de manera individual proposen candidatures. I, per suposat, a la Comissió de selecció i al Jurat.
En les onze edicions passades (1999/2022) es varen presentar 937 candidatures, de les quals 377 foren finalistes i 134 premiades, de les premiades 56 eren guardons individuals i 79, col·lectius. A l’edició del 2024 s’han rebut 116 candidatures: 78de col·lectives i 38 d’individuals. Entre les col·lectives n’hi ha 24 d’experiències socials, 31 de culturals, 11 d’econòmiques i 12 d’ecològiques .
L’organització dels Premis avança. Dilluns dia 28 es va reunir la Comissió de selecció. Cal dir que totes i cadascuna de les persones que en formen part han fet una tasca ingent estudiant i valorant les 116 propostes. Des d’aquest editorial volem posar en relleu la seva feina i agrair-la. Hores d’ara ja tenim les 36 candidatures finalistes d’experiències col·lectives i les 12 d’individuals. Dilluns vinent dia 4 de novembre es reunirà el Jurat que serà qui en determinarà guanyadors i guanyadores, tot i que haurem d’esperar a la Nit de la Cultura del 22 de novembre a Sant Vicenç dels Horts per saber-ne la identitat.
La celebració del cinquantenari del CECBLL ens ha portat fins a Sant Vicenç dels Horts, on hem estat afectuosament acollides. En el 1974 només una dona va formar part de l’equip impulsor del Centre, era Magda Sanrama i Felip, una vicentina que des de l’any 1967 estava la front del vicentí Museu Matern, avui dia ubicat a Guimerà. El Museu Matern,és primer i potser únic en el món que tracta aquesta temàtica. Per tot això el Premi a una iniciativa local vicentina portarà el nom de Magda Sanrama i Felip honorarem així aquesta dona audaç, intrèpida i avançada en el seu temps.
A més, cada any la Junta del Centre atorga un guardó, és el Premi Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat que enguany portarà el nom de l’estimada Gemma Tribó i Traveria. La Gemma fa just un any que ens va deixar, després d’un malaurat accident, en el butlletí d’octubre del 2023 li dedicàvem l’editorial (https://www.cecbll.cat/gracies-gemma-tribo-pel-teu-llegat/). De manera permanent la seva inspiració ens acompanya en totes les activitats orientades a aprofundir en el coneixement, la cultura i la seva difusió. Totes sabem prou bé que la Gemma ha estat un pilar pel que fa a la recerca en qualsevol camp de les activitats humanes i de manera molt especial en matèria d’història i memòria democràtica, com també pel que fa a l’agricultura entre els segles XIX i XX.
En la recta final dels Premis encara ens queda una etapa que és la d’escollir la personalitat baixllobregatina. Aquesta és una convocatòria incorporada l’any 2014 i ens ha posat de relleu noms reconeguts arreu com els de Clara Segura, Mònica Usart, Rosalia i Chanel. Des del dia 8 fins el dia 20 de novembre podreu entrar a la nostra web i votar. Tindreu dues propostes fantàstiques, dues persones joves i plenes d’experiència que us descobrirem ben aviat.
En el conjunt de l’activitat del CECBLL hi ha un abans i un després de la pandèmia covid19 pel que fa a l’ús de les xarxes socials i a la difusió de la nostra activitat. De cop i volta ens vam veure en la necessitat de connectar-nos a través de ZOOM o d’altres eines i tot plegat ja ha quedat incorporat a la nostra activitat, som presents a Instagram, X, Faceboock, Linkedln i Youtube. Per aquesta edició dels Premis hem fet servir totes aquestes eines i així les coses hem pogut escoltar microconferències en matèria d’experiències econòmiques, socials, ecològiques i culturals a càrrec respectivament de Joan Soler, Victòria Lebron, Ignasi Llorente i Mònica Borrell i també hem escoltat com promocionaven els premis Ramon Mirabet, Valèria Tapia, Raül Montilla, Marina Tuset, Ferran Palau, Carol Rodriguez, Mònica Usart, Lluc “Bambo Yuk”, Chanel Terreno o Santi Balmes. Per descomptat que també de manera presencial hem pogut fer intenses i interessants trobades amb les entitats locals d’estudis a Can Negre a Sant Joan Despi i amb les ajuntaments a Can Tinturé d’Esplugues de Llobregat.
Ens trobem a la Nit de la Cultura del 22 de novembre a Sant Vicenç dels Horts.
Mentre enllestim aquest joiós butlletí que anuncia vida, trobada i comunitat a través d’una manifestació cultural com són els Premis de Reconeixement cultural, ens entristeix veure els efectes de la tormenta “Dana” en el medi ambient i com s’emporta vides humanes. Ens dol que unes tempestes desbocades seguin la vida de les gents de les comunitats veïnes amb qui mantenim llaços fraternals i demanem als governs que posin els seus serveis d’ ajuda i de prevenció com a prioritat en defensa de la vida.
“Noves formes de comunicar els Premis” per Helena Roma Roig
/by HelenaLa vivència entorn dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat de cada persona passa per la seva experiència pròpia i el rol que li ha tocat jugar en aquesta partida. Els Premis com a projecte és un engranatge molt complex que està compost per molts agents actius diversos i que juguen papers fonamentals però alhora diferents. Aquesta massa social heterogènia crea la màgia d’un esdeveniment únic a la comarca.
Persones associades, membres de junta, comissions de treball, ajuntaments, empreses, entitats, persones que coneixen els premis i persones que ho escolten per primer cop conjuguen entorn dels Premis. Aquesta unió passa, en part, per la tasca de les tècniques. L’equip tècnic fa que tots aquests elements es cohesionin i arribin a funcionar. Considero que és un encert molt gran la decisió de dedicar aquest butlletí a la vivència dels Premis des de l’experiència del personal tècnic, i en aquest cas, vincular l’article d’opinió a una persona que està vivint els Premis d’inici a fi per primer cop.
Com que parlem des de l’experiència comparteixo amb vosaltres la meva. Graduada en Comunicació Cultural (2018-2022) per la Universitat de Girona, grau superior en Producció d’audiovisuals i espectacles (2016-2018) i actual cap de comunicació del CECBLL. Vaig entrar al Centre gràcies als Premis, havia acabat el meu període de pràctiques al Centre Cívic Mas Lluí (gestionat pel CECBLL) era juny de 2022 i al novembre es feien els Premis al Prat. Es va decidir donar-me una oportunitat i contractar-me per donar suport als Premis. Aquella experiència, sobretot al costat de l’Esther, em va generar un aprenentatge inimaginable. Entrar en un projecte d’aquestes dimensions, sense saber pràcticament com es deia ni la presidenta (és broma, Veva) va ser una experiència magnífica.
Vaig entrar en un projecte que ja s’havia estat fent des de feia 22 anys, que ja tenia les bases publicades i molt dit, però al qual quedava molta feina al davant, feina que vaig gaudir de valent. Era tot un repte, però a mi ja m’agraden. A més, havia trobat feina tot i haver fet una carrera de la branca de les humanitats. Fins i tot abans de graduar-me. Malauradament, un privilegi que dos anys després, companyes que es van graduar amb mi -tant o més vàlides que jo- encara no tenen.
Aquest any un nou repte, al costat de la Neus, molta feina però alhora molta il·lusió. Pel que moltes persones és la 12a edició, per mi és el primer projecte del CECBLL que ja he viscut. Com que en l’àmbit organitzatiu, el Centre s’organitza bianualment, i jo porto aquí poc més de dos anys, és el primer cop que puc parlar des de l’experiència.
Abans que jo entrés, al Centre no existia com a tal la figura de comunicació. El 2022 es va crear aquesta posició i va començar a girar la roda. Tothom sempre ha valorat molt aquelles primeres passes que vaig donar en els Premis en l’àmbit comunicatiu. Vist en perspectiva, quedava molt per fer i per aprendre i després de dos anys de treball continu, els resultats parlen per si sols.
La comunicació no és una cosa que es pugui fer d’un dia per l’altre, és una tasca que ha de ser present sempre. En el temps que corren, l’important és no acabar de desaparèixer mai del mapa públic, no caure en l’oblit i així, quan arribi el moment no s’haurà de passar de 0 a 100 i el contingut arribarà a moltes més persones. Per exemple, en el cas pràctic dels Premis, tot el moviment que hi ha hagut en xarxes ha estat molt progressiu i no ha sigut un canvi tan dràstic en comparació al ritme que s’estava portant.
La Neus sempre em repeteix que “els premis son 50% comunicació”. Una cosa que a simple vista potser no s’entén per què la gent ho redueix a les xarxes socials (amigues i enemigues a parts iguals), però que va molt més enllà. La comunicació és discurs, unificació, coherència.
Les xarxes i els joves
La necessitat d’arribar als joves és la preocupació més gran que he vist des que he entrat al Centre. El buit generacional real que hi ha actualment en el gruix associatiu del CECBLL és candent i la realitat d’un grup associatiu envellit porta a preocupar pel relleu de l’entitat. Avui en dia, l’espai que ocupen els joves en l’àmbit sociocultural i polític, molts cops passa per l’espai digital. Cada cop apareixen més booktuber’s, comunicadors que expliquen el dia a dia amb nous llenguatges, perfils destinats a l’emergència climàtica, contes que parlen de feminisme i inclús espais de crítica i de reflexió comunitària en línia. Per això, el Centre necessita situar-se en aquest “núvol” que és internet. Per fer-ho, però, no hi ha una fórmula màgica, sinó que ha de ser un conjunt de casuístiques que conjuguen correctament en el moment adequat.
Ara que analitzarem una mica el salt generacional, però, m’agradaria fer algun apunt entorn del concepte “jove” abans de continuar. Primer de tot, necessito començar dient que no es pot entendre els joves com un conjunt d’NPCs[1] homogenis. Reduir tot un grup demogràfic a l’edat no serveix per conèixer-lo millor, sinó tot el contrari, per situar-lo en la posició de l’altre i distanciar-lo encara més.
També hem d’entendre que el fet que les generacions que pugen estiguin trencant amb tants esquemes establerts també porta a haver de redefinir el públic objectiu en l’àmbit cultural. Ja no tot és blanc o negre. El teu aspecte ja no defineix els teus gustos, la teva colla d’amics ja no defineix els teus interessos i el temps que passes al mòbil tampoc t’encasella amb l’entreteniment buit de contingut. Això pot semblar una dificultat, però considero que és un avantatge, ja no hi ha límits en aquest sentit per vincular-te al que t’agrada.
Finalment, vull assenyalar l’erroni concepte de la “llarga joventut”. Puc entendre que fins als 25 anys es pot considerar una persona jove, però arriba un punt que hem de dir les coses pel seu nom. Independitzar-te dels pares a una edat raonable, tenir una feina estable i pensar a crear una família són conceptes que s’utilitzaven abans per definir l’adultesa i avui en dia hem de redefinir aquests termes. Es considera que l’adultesa te la dona l’estabilitat, i això avui en dia és un privilegi pràcticament. Un clar exemple seria que el “Carnet Jove” te’l pots fer si tens entre 12 i 30 anys. Disculpeu senyors de La Caixa, però potser les persones de 30 anys no volem un descompte per anar a Catalunya en Miniatura, sinó una solució a la crisi de l’habitatge.
Tornant al tema, si mirem els números d’Instagram veiem que dels 1100 seguidors que tenim actualment només un 4,2% té entre 18 i 25 anys. Per tant, estem parlant que la gran majoria de persones que en segueixen no són joves. Un 13,5% té més de 65 anys, i com a resultat podem parlar de què ens trobem davant d’un moment de democratització de les xarxes, on l’escletxa digital està dissolent-se cada cop més i, per tant, no fa falta que les XXSS serveixin només per parlar als joves, sinó que és un nou llenguatge que ens serveix cada cop per més gent.
Una de les campanyes que s’han fet pels Premis ha estat la de contactar amb persones del Baix Llobregat conegudes perquè en facis promoció. Sense haver hagut de posar a la Veva a ballar un tiktok. Moviments comunicatius com aquests ens ha permès arribar a noves persones i, per tant, que cada cop més gent acabi coneixent el Centre.
Una visió de futur
Les noves formes comunicatives digitals han vingut per quedar-se. Sense ànims de ser en cap cas una substitució del model presencial, els mitjans digitals ens serveixen per reforçar tant prèviament com a posteriori els productes culturals que desenvolupem.
En el cas dels Premis, hem fet tota la promoció prèvia en línia, entre d’altres, a través de les píndoles dels artistes que comentava anteriorment i amb les microconferències dels 4 àmbits que toquen els Premis destinats a la reflexió. Aquestes 4 conferències, les persones les podrien veure senceres a YouTube o parcialment a XXSS.
Durant la Nit de la Cultura a Sant Vicenç dels Horts, les XXSS ens serviran per poder anar transmetent en directe els guardonats d’aquesta edició, una eina ja implementada fa dos anys i que va donar uns resultats exquisits.
Un cop hagi acabat l’acte es penjarà la gala sencera a YouTube, i per xarxes s’aniran compartint els talls dels discursos que hagi fet cada un dels guardonats.
Com comentava, doncs, no substitueix, sinó que complementa, i a més farà arribar aquest missatge a moltes més persones que potser no hauran pogut assistir a la gala, però que sí que poden estar interessades en algun dels projectes que es premiaran.
De mica en mica, el Centre d’Estudis es va acostant a aquest format mixt de treballar. Tot i que les xarxes són efímeres, també ens serveixen de carta de presentació i per tenir un recull del tot el que es va fent.
[1] NPC: les sigles de “non playable caràcter” (En català “jugador no jugable”). Es tracta dels personatges dels videojocs que apareixen perquè no interactuen i que serveixen per omplir el buit. Col·loquialment, s’utilitza per anomenar a persones o grups de persones que no es mullen, que no participen o que han perdut la seva personalitat i, per tant, deixen de ser interessants “per al joc”.
El molí dels Frares de Sant Vicenç dels Horts
/by HelenaEstem a les portes de l’acte de lliurament dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat, que tindrà lloc a la Vicentina de Sant Vicenç dels Horts el dia 22 de novembre, coincidint amb el 50è aniversari del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que va ser fundat un 23 de novembre de 1974. En aquella reunió fundacional es van trobar una colla d’homes i una única dona, la vicentina Magda Sanrama.
És per això que em ve de gust referir-me a a Sant Vicenç dels Horts i a un dels seus patrimonis més rellevants, el molí dels Frares.
El riu Llobregat i les rieres tributàries conformen un paisatge adient per a la instal·lació de molins, ja que les seves rodes funcionen gràcies al treball que fa l’aigua, que aporta la seva força motriu. És per això que no és el primer cop que parlo de molins en aquesta secció que dediquem al patrimoni de la comarca amb una clara voluntat divulgativa (podeu veure aquí les altres entregues). El juny de 2023 ja vaig parlar del molí de Can Batlle de Vallirana i altres elements tractats es vinculen indirectament a molins, com és el cas de la Colònia Sedó. No en va el geògraf francès Pierre Deffontaines (1894-1978) va dir “…cap riu del món no ha estat objecte d’un aprofitament tant exhaustiu com l’indigent Llobregat”. Indigent, perquè comparat amb altres rius també molt treballadors, té un cabal molt petit.
Però des del seu cabal escàs el Llobregat ha mogut moltes moles. Tantes que tenim fins i tot un municipi que deu el seu nom a aquest fet: Molins de Rei.
Que els molins formin part de la nostra història es deu principalment a tres factors: d’una banda al caràcter marcadament agrícola del territori del Baix Llobregat, ja que molts d’aquests molins estan vinculats a la molta de gra per fer farina o d’olives per fer oli. Un segon factor ens el dona el creixement demogràfic de Barcelona i el seu entorn, sostingut des del segle XII. Els molins van contribuir a abastir de productes bàsics aquesta població creixent. I per últim, com ja he dit, la presència del Llobregat i les seves rieres, que permeten aprofitar l’energia de l’aigua.
El cas del molí dels Frares ens situa, per la seva conservació i museïtzació, en un dels més importants del Baix Llobregat i, de ben segur, de l’àrea metropolitana.
Es tracta d’un antic molí fariner d’origen medieval documentat ja al segle XIII i ubicat a la part baixa d’un mas, habitatge del moliner. Havia pertangut al Monestir de Montserrat i al Monestir de Sant Pau fins que al segle XIX la desamortització dels bens eclesiàstics el fa passar a mans privades.
Del molí es conserven encara tres moles en una estança amb dues voltes gòtiques que creen un conjunt de gran valor patrimonial. Fora, el molí conserva la gran bassa que prenia l’aigua de la riera i els carcabans per on passava a accionar les rodes del molí. L’espai ha estat adequat per l’Ajuntament per a la seva visita i comprensió. Molt recomanable!
Més informació:
Esther Hachuel
Directora del CECBLL
Record històric: 116 candidatures rebudes pels XII Premis del CECBLL!
/by HelenaAquesta edició hem batut el rècord de candidatures presentades! Moltes, moltes, moltes i moltíssimes gràcies per la gran acollida dels #PremisCECBLL d’enguany!
Els Premis son un dels projectes que suposen un repte més gran per nosaltres perquè bolquem la nostra energia en què com a veïnes del Baix Llobregat reflexionem sobre el nostre entorn i identifiquem projectes que es mereixin un reconeixement. Un exercici que en aquesta societat cada cop més individualitzada creiem que és més necessari que mai.
Aquestes 116 candidatures mostren la gran pluralitat de projectes i iniciatives que hi ha al Baix Llobregat, un motiu més per poder estar orgulloses de la nostra comarca, d’on venim i de qui som.
Ara, aquestes candidatures passaran a la comissió de selecció que escolliran les finalistes. Haurà de fer la tasca de triar-ne només 36 de col·lectives (9 per cada àmbit) i 12 d’individuals, i a la gala de La Nit de la Cultura, que se celebra el 22 de novembre a Sant Vicenç dels Horts, es diran els guanyadors dels Premis.
Us compartim el llistat de totes les candidatures que es van presentar, per categories.
Si voleu conèixer els finalistes feu clic aquí.
S’ha reunit la Comissió de Selecció i ja tenim els finalistes d’aquesta edició!
/by HelenaEl passat 28 d’octubre de 2024, es va reunir la Comissió de Selecció dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat a la Seu del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Aquesta comissió tenia la gran tasca de llegir i avaluar el total de les 116 candidatures rebudes per tal d’escollir els finalistes d’aquest any.
Aquesta edició busca premiar un total de 12 candidatures individuals i 36 de col·lectives. La categoria col·lectiva la tenim dividida per àmbits socials, culturals, econòmics i ecològics i responen a un total de 9 candidatures finalistes per cap.
En la categoria individual han quedat finalistes Abdoulaye Fall (Molins de Rei), Alfonso López Borgoñoz (Castelldefels), Àngel Merino (Sant Feliu de Llobregat), Francesc Fabregas Oliveras (Sant Just Desvern), Frederic Prieto Caballé (Cornellà de Llobregat), Júlia Vergara Alert (Olesa de Montserrat), Maite Sadurni (Sant Esteve Sesrovires), Marina Tuset (Sant Vicenç dels Horts), Montserrat Pagès Paretas (Comarca), Patricia Aymà Maldonado (Sant Vicenç dels Horts), Pura Velarde Cidoncha (Cornellà de Llobregat) i Santi Balmes Santfeliu (Sant Vicenç dels Horts).
En la categoria col·lectiva, per les experiències socials han quedat finalistes 50 anys de vagues generals. Reconeixement al moviment obrer del Baix Llobregat (Comarca), Associació de familiars de persones amb Alzheimer i altres demències del Baix Ll (El Prat de Llobregat), CECSCAT (Olesa de Montserrat), CFA Arquitete Jujol (P&L) [Sant Joan Despí], CRENCO – Recol·lectors de Felicitat (Créixer – Envellir – Compartir), [Cornellà de Llobregat], Diari Catalunya Metropolitana (Comarca), Fundació Bayt al-thaqafa (Sant Vicenç dels Horts), Fundació Trab.Or – Centre Diari Sant Josep (Sant Vicenç dels Horts) i Torrents d’Art – Parc Sanitari Sant Joan de Déu (Sant Boi de Llobregat).
En la categoria col·lectiva, per les experiències ecològiques han quedat finalistes ANT-Associació Naturalista Torrellenca (Torrelles de Llobregat), Botànic del CEM (Molins de Rei), Casa de l’energia (El Prat de Llobregat), Colla d’Estelladors i Estelladores de Torrelles (Torrelles de Llobregat), La Rutlla Natura (Sant Boi de Llobregat), La Tartana de Can Bofill (Molins de Rei), LLOB. (Sant Feliu de Llobregat), Projecte Tomaliers (Comarca) i Taula del Llobregat (Comarca)
En la categoria col·lectiva, per les experiències econòmiques han quedat finalistes Blancafort Orgueners de Montserrat, SL (Collbató), Europastry/Fripan (Sant Joan Despí), Ferromolins (Molins de Rei), Mes de la Carxofa (Sant Boi de Llobregat), MTS Tech (Esparreguera), Projecte “Premsa dels Mixerris” (Torrelles de Llobregat), SIGHORE, S.L. (Sant Just Desvern), Sistema Thead (Sant Feliu de Llobregat) i Xocopunt (Molins de Rei).
En la categoria col·lectiva, per les experiències culturals han quedat finalistes Associació sense ànim de lucre Microcornellateatre (Cornellà de Llobregat), Editorial Paper d’Estrassa (Olesa de Montserrat), Festival Altaveu (Sant Boi de Llobregat), Festival de Circ Contemporani La Palanca (Esparreguera), Fundació Escola Municipal d’Arts i Oficis (Olesa de Montserrat), Grup Tres Torres – Recuperació construccions de pedra seca (Viladecans), Love of Lesbian (Sant Vicenç dels Horts), Societat Aliança Palmarenca (La Palma de Cervelló) i Societat Cultural La Vicentina (Sant Vicenç dels Horts).
Les candidatures es van anar presentant de finals de maig a principis d’octubre i se’n van rebre un total de 116, repartides en 78 experiències col·lectives i 38 experiències individuals. Això vol dir que com a veïnes del Baix Llobregat hem fet l’exercici de reflexionar sobre el nostre entorn i identificar projectes que es mereixen un reconeixement. Un exercici que en aquesta societat cada cop més individualitzada és més necessari que mai. Aquestes 116 candidatures mostren la gran pluralitat de projectes i iniciatives que hi ha al Baix Llobregat, un motiu més per poder estar orgulloses de la nostra comarca, d’on venim i de qui som.
La comissió de selecció d’enguany ha estat formada per un total de vint-i-una persones de tota la comarca que han estat seleccionats per la seva vinculació personal i professional a cada un dels àmbits que acullen els Premis. Els membres han estat Agnès Dal Maschio, Alfons Muñoz, Begoña Floria, Camil Rull, Carme Figueras, Dolors Pérez, Esther Amill, Esther Hachuel, Ferran Puig, Francesc Viso, Genoveva Català, Ignasi Llorente, Jordi Gil, Jordi Sicart, Juan Carles Bassi, Maria Visa, Pere Àngel Montserrat, Sílvia Guillén, Silvia Ruiz Boqué, Victòria Lebrón i Xavier Calderé.
Ara, aquestes candidatures finalistes les tenen les persones del Jurat que seran les encarregades d’escollir els guardones d’aquesta edició, que romandran secrets fins a La Nit de la Cultura 2024, la gala dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat que es duran a terme el pròxim 22 de novembre a Sant Vicenç dels Horts.
Es presenta la recerca sobre cooperativisme al Baix Llobregat a Olesa de Montserrat
/by Neus RibasEl 30 de setembre, a la sala d’actes de la Cooperativa Minera Olesana d’Olesa de Montserrat, es va fer la presentació del llibre Teixint solidaritats al Baix Llobregat. Història, realitat i perspectives cooperatives al Baix Llobregat (1900-2023). Es tracta de l’obra que recull la 12a Convocatòria de Recerca Col·lectiva en la qual han participat un total de 12 investigadors i investigadores.
A l’acte d’Olesa hi van participar el professor Josep Lluís Martínez-González, director de la recerca i autor d’un estudi sobre les cooperatives agrícoles i de les conclusions; el president de la Comunitat Minera Olesana, Joan Arévalo, que ha aportat un treball sobre el subministrament d’aigua a la població d’Olesa de Montserrat a través d’un sistema cooperatiu; Miquel Garau, autor d’un treball sobre les cooperatives de producció durant la Segona República; Joana Llordella i Dolors Feixas, que han treballat el cooperativisme educatiu a la comarca a través del cas de l’Escola El Puig d’Esparreguera.
En representació de l’Ajuntament va intervenir l’alcalde, Jordi Parent, que va destacar el paper del Centre en la cultura en l’àmbit comarcal; i en representació del CECBLL va tenir la paraula el vicepresident Jordi Sicart, que es va referir als valors que aporten les Recerques Col·lectives del CECBLL. En acabar l’acte la presidenta del Centre, Genoveva Català, va referir-se als Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat, un any més estan en fase de recepció de candidatures.
Inauguració de l’exposició de dibuixos de Joana Llordella a Esparreguera
/by Neus RibasEl divendres 4 d’octubre la sala d’exposicions d’Esparreguera es va omplir de gom a gom per assistir a la inauguració de l’exposició de pintures de la nostra sòcia Joana Llordella, que s’ha pogut visitar fins el dia 19 d’octubre.
La Joana es va iniciar intensament a la pintura després de jubilar-se i compta amb més de 700 peces realitzades amb diverses tècniques pictòriques, de les quals se’n va fer una acurada selecció d’obres per a ser exhibides a la Sala d’Exposicions Municipal.
La inauguració es va iniciar amb una performace d’amics i amigues de la Joana que van voler col·laborar-hi. Tot seguit els parlaments de l’alcalde d’Esparreguera, Juan Jurado, del vicepresident del CECBLL Jordi Sicart, i per acabar l’autora va dirigir unes paraules al públic assistent.
La Joana ha estat professora de llengua i literatura catalana tota la vida, però en jubilar-se va descobrir una altra passió. En paraules de la pròpia autora “vaig començar a dibuixar i a pintar fa vuit anys, és cert que ho havia fet quan vaig viure de jove a Dinamarca perquè el meu company, que en realitat és el veritable artista, tenia un estudi molt gran i jo m’hi recreava moltes estones”
L’artista compta amb una pàgina web on es poden veure totes les seves pintures digitalitzades: www.pinturesjoanallordella.net
La Xarxa de Memòria participa a una Jornada Internacional sobre Memòria i Educació
/by Neus RibasLa Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat va participar a la Jornada Internacional sobre les transicions de la dictadura a la democràcia a Espanya, Itàlia i Portugal: Història, Memòria i Educació.
El propòsit de la jornada va ser analitzar alguns aspectes del fenomen de la transmissió del coneixement a les aules d’ensenyament secundari. Ho feren a partir de l’estudi de la història i la memòria de les transicions de la dictadura a la democràcia des d’una perspectiva comparada a Espanya, Itàlia i Portugal.
El CEHI (Centre d’Estudis Històrics Internacional) es plantejà com un dels seus objectius prioritaris promoure un espai que promogui nexes de relació entre els diferents nivells educatius, facilitant el diàleg entre docents de secundària i investigadors universitaris al voltant dels enfocaments, metodologies i pràctiques utilitzats per a la transmissió de coneixement històric en els processos d’ensenyament-aprenentatge.
Després d’una part inicial d’intervencions de persones especialitzades en la investigació sobre aquestes qüestions, es van acollir diferents tallers de presentació de projectes, des del CECBLL i la Xarxa de Memòria Democràtica hi vàrem participar M. Jesús Bono i Lídia Muñoz explicant el projecte «Quan les parets parlen. Les lluites socials durant la Transició. Treball en xarxa al Baix Llobregat»
En els tallers també hi hagué una altra experiència de la comarca, les professores de l’IES Bernat del Ferrer de Molins de Rei, Noli Cabezas i Montserrat Nicolau explicaren el projecte «Els vaixells de l’exili: una situació d’aprenentatge per apropar l’alumnat a la Història recent»
El CECBLL és convocat al “Procés participatiu per la nova Llei de patrimoni cultural”
/by Neus RibasEl dia 14 d’octubre la directora del Centre d’Estudis Comarcals va assistir a una sessió del “Procés participatiu per la nova Llei de patrimoni cultural” que impulsa la Generalitat de Catalunya.
L’activitat va tenir lloc al Palau Moja i va comptar amb una presentació de Josep M. Carreté, secretari general del Departament de Cultura, i de Quim Borràs, director general de Patrimoni Cultural. Aquest procés participatiu està orientat a crear canals per recollir aportacions de la ciutadania, de les entitats i de les persones que es dediquen professionalment al patrimoni.
L’actual llei de Patrimoni Cultural Català es va aprovar el 1993. Han passat més de 30 anys i la nova situació cultural i social demana una revisió a fons del seu articulat. El concepte de patrimoni s’ha diversificat i enriquit enormement i ha passat a abraçar elements materials i immaterials vinculats a esferes de la vida social que no es podien tenir en compte l’any 93. Per exemple, el patrimoni de la quotidianitat o el que es construeix a partir de la vivència de les persones.
Es presenta un llibre que commemora els 500 anys de la parròquia de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat
/by Neus RibasEl passat 25 d’octubre es va presentar a la catedral de Sant Feliu el llibre La parròquia de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat. 500 anys d’història. Es tracta d’una obra escrita per diversos autors i autores que ha comptat amb la direcció de M. Luz Retuerta i Carme Sanmartí, ambdues santfeliluenques i sòcies del CECBLL.
Es dona la circumstància que el capítol dedicat al període comprés entre 1900 i 1960 és obra de l’Esther Hachuel, directora del Centre d’Estudis.
L’acte va ser conduit pel rector mossèn Josep M. Domingo i va comptar, entre d’altres, amb la participació de les directores de l’obra, de la consellera comarcal de Cultura Lídia Muñoz, de l’alcaldessa de Sant Feliu Lourdes Borrell i del bisbe emèrit de la diòcesi, Agustí Cortés.
La presentació va omplir la catedral de gom a gom. El llibre es pot adquirir a la llibreria Ossó de Sant Feliu de Llobregat.
El barri de Sants acull una presentació del llibre “La Colònia Güell des de dins. Història, memòria i opinió, de Josep Padró”
/by Neus RibasEl barri de Sants acull una presentació del llibre La Colònia Güell des de dins. Història, memòria i opinió, de Josep Padró
El prop passat 10 d’octubre, en el local de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, i organitzada per l’Associació Mes Junts, es va presentar a Sants el llibre La Colònia Güell des de dins. Història, memòria i opinió, de Josep Padró, editat pel CECBLL.
La Colònia Güell i l’antic municipi santsenc estan íntimament lligats pel fet que la colònia és filla i hereva del Vapor Vell de Sants, fundat per Joan Güell el 1846. A més, hi ha un lligam d’amistat entre l’autor i alguns membres de l’organització, pertanyents a famílies de la Colònia Güell que apareixen en el llibre amb un fort protagonisme.
La presentació va incidir expressament en els anys del Vapor Vell, del que, a banda del relat històric, l’autor disposa del seu relat familiar, atès que els seus besavis en van ser treballadors d’aquesta fàbrica. Per tant, no es parlava des de fora presentant el llibre La Colònia Güell des de dins, sinó que, de tot plegat, se’n parlava des de dins.
La presentació del llibre es va desenvolupar en una ambient cordial, amb un públic d’amics i de persones vinculades a l’associació que va organitzar l’acte.
Assistim a la inauguració del nou centre de “Cuidando de ti”
/by Neus RibasAnna Antó ha assistit com a membre de la nostra Junta a la inauguració del nou centre que Cuidando de ti. Associació de Cuidadores de Sant Boi, ha obert a la ciutat.
Cuidando de ti és una associació sense ànim de lucre que té com a principal finalitat cuidar de les persones que cuiden. És a dir, acompanyar i donar suport a totes aquelles persones i familiars que tenen cura de persones dependents. Fan atenció directa, assessorament, formació i atenció psicològica. L’any 2022 van rebre el Premi Joan Salvat Saladrigas a Experiències Socials en el marc dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat que atorga el Centre d’Estudis Comarcals.
L’associació Cuidando de tí obre a Sant Boi un Centre d’atenció a les persones cuidadores
Amb gran entusiasme i molta il·lusió, ens complau anunciar-vos que Cuidando de Ti. Asociación de Cuidadores de Sant Boi de Llobregat obre el seu nou centre en Sant Boi. Aquest pas representa per a nosaltres un avanç significatiu en la nostra missió de proporcionar recursos i serveis de qualitat a aquelles persones que dediquen el seu temps i esforç a la cura de persones dependents, amb l’objectiu de millorar de manera constant l’atenció i el suport que oferim a les famílies cuidadores de la nostra comunitat. Moltes felicitats per aquest nou pas endavant!
Educació, un dret bàsic
/by HelenaSom en un municipi del Baix Llobregat, en un col·legi d’educació infantil i primària; a les nou en punt del matí sona música urban i s’observa l’alegre arribada a l’escola de desenes de nens i nenes; comença el curs, abraçades i veus que s’expliquen les vacances. De cop i volta (en blanc i negre) li venen imatges dels anys setanta del segle passat; del mateix pati dividit per una tanca l’espai dels nens i el de les nenes, recorda una entrada en files ordenades, el silenci de les criatures i el so musical (avui per sort oblidat) del “Cara al sol”, himne de la Falange Española y de las JONS. Per fortuna aquells temps són molt llunyans i cal aconseguir fer créixer la democràcia i combatre qualsevol retrocés en matèria de drets i llibertats.
La lluita per la democràcia va permetre fer efectiu el dret a l’educació, un dels drets humans essencials, que en la societat contemporània es concreta amb una educació primària obligatòria i gratuïta i la possibilitat d’accedir a altres graus d’estudis sense cap discriminació, usualment dins un sistema d’educació formal que complementa l’ensenyament en valors i costums de cada família.
L’educació infantil de 0 a 3 anys és de caràcter voluntari tot i que cal reivindicar l’existència de centres sostinguts amb fons públics perquè l’escola bressol o llar d’infants és un dels primers entorns de socialització i cal garantir que tothom tingui l’opció d’accedir-hi, més enllà del seu nivell socioeconòmic. Aquesta és una etapa en què les criatures aprenen valors i desenvolupen aptituds que els ajudaran a créixer. Els primers anys de vida dels infants són fonamentals per al seu futur.
El marc democràtic de quasi fa 50 anys ens ha propiciat un sistema educatiu (evidentment millorable), però un sistema educatiu que com a mínim garanteix una educació bàsica per a tothom. Tot i això la consellera d’Educació i Formació professional de l’estrenat nou govern de la Generalitat en la seva recent compareixença al Parlament assenyalava que: “Al costat d’aquest gran repte de país que representa l’aposta per una FP moderna, integrada i capdavantera, tenim la necessària millora educativa“. I insistia que “Volem bastir una FP moderna i vinculada al teixit econòmic i social i arrelada al territori, al servei del creixement i del progrés del país i sobretot dels futurs treballadors i treballadores”.
En el nostre butlletí del mes de gener de 2021, Carles Martínez Riba, professor jubilat d’educació secundària i exmembre del Consell Català de Formació Professional en representació de CCOO, ens deia en un article titulat La formació professional:realitat i oportunitat, que “potser ha arribat el moment d’anar modificant el mapa escolar i de formació professional, que es va dissenyar als anys 90, i a poc a poc anar creant, a partir de centres ja existents i de nous, centres integrats, que treballin en xarxa amb altres centres i que donin l’empenta i l’atenció necessàries a una formació professional integrada, oberta i en contacte amb el conjunt de serveis de formació permanent i al llarg de la vida.”
L’opinió de Martínez expressada en un moment de crisi Covid 19 mostrava la necessitat d’una sortida favorable a un gran projecte educatiu que contempli l’educació i la formació al llarg de la vida. Val la pena rellegir l’article https://www.cecbll.cat/larticle-del-mes-per-carles-martinez/?utm_campaign=but-gener-2021&utm_medium=email&utm_source=acumbamail
De ben segur que un dels reptes educatius és el de la formació professional i la formació al llarg de la vida, però també el de l’ús de les eines digitals. Enguany s’ha abordat el de l’ús dels mòbils i aquest curs el Departament d’Educació i Formació Professional ha establert unes directrius clares per assegurar que l’ús dels mòbils no interfereix amb el procés d’aprenentatge de l’alumnat i la convivència entre els membres de la comunitat educativa.
Aquestes directrius parteixen de les conclusions de l’informe del Consell d’Educació de Catalunya de desembre de 2023, fruit dels debats amb la comunitat educativa d’arreu del territori: cal reduir al mínim possible l’ús dels telèfons mòbils als centres educatius; els usos permesos han d’estar justificats educativament.
La limitació d’aquests dispositius afavoreix la concentració de l’alumnat i fomenta les interaccions cara a cara.
Els centres educatius han de garantir que l’alumnat assoleixi la competència digital, amb l’ús de recursos i eines digitals de què ja disposa el sistema, fomentant l’autoregulació i el pensament crític, clau per al bon ús dels telèfons mòbils.
La regulació de l’ús dels telèfons mòbils no només preserva l’entorn d’aprenentatge, sinó que també contribueix al desenvolupament integral dels estudiants i fomenta l’assoliment de la competència digital d’una manera responsable i ben orientada.
Amb tot, aquests mesura segurament encertada no ens pot distreure d’un interessant debat de com Ser humans per educar i educar per ser humans en temps digitals. La societat digital ens revela un buit profund: la pèrdua de preocupació per la condició humana. Ens cal retrobar la calma i recordar que, en aquesta revolució digital, la nostra missió principal és seguir sent humans.
En aquest sentit esdevé d’interès la publicació Construir-se com a persones a l’univers digital del baixllobregatí, de Jaume Funes, psicòleg i educador, i Liliana Arroyo, directora general de Societat Digital.
Benvingut el nou curs escolar, benvinguda l’alegria de la mainada i benvinguts els plantejaments que dotin el sistema educatiu d’eines per assolir reptes tecnològics i d’aprofundiment en els valors que ens facin uns humans de profit.
Memòria d’una experiència docent, per José Fernández Segura
/by HelenaPer què vaig voler ser docent?
El primer any de la meva dècada dels vint vaig iniciar un nou camí en la meva vida acadèmica i professional, després d’un període ple d’incerteses. Vaig tenir la sort d’agafar el darrer tren d’un pla d’estudis de Magisteri de l’any 50. Era el setembre de 1967 i em vaig presentar –per lliure- als exàmens dels tres cursos que aquest pla d’estudis establia per obtenir el títol de Maestro de Enseñanza Primaria (si superaves, també, la revàlida). Els resultats acadèmics varen ser satisfactoris i em van permetre poder continuar els estudis de les assignatures pendents a l’Escola de Magisteri de Murcia i, posteriorment, a Barcelona a l’Escola de Magisteri que hi havia al carrer Melchor de Palau. I va ser en aquesta darrera escola on vaig conèixer la vida i obra d’un gran home: Johann Heinrich Pestalozzi.
José Fernández, autor de l’article.
Per què aquest home, nascut a meitat del segle XVIII a Suïssa, va ser un referent per a mi? Perquè intel·lectualment i emocionalment em vaig sentir identificat amb el seu pensament, amb la seva sensibilitat cap els més desfavorits i perquè creia que l’educació era el camí a seguir per tal d’aconseguir combatre l’analfabetisme i la pobresa. Els mestres havien d’estar preparats per aconseguir un desenvolupament integral de l’alumnat. Estava convençut que als alumnes se’ls havia de donar l’oportunitat d’aprendre mitjançant una activitat personal. Creia que en tot procés d’aprenentatge hi participa el cap, la mà i el cor. Gràcies a la tasca desenvolupada per Pestalozzi al llarg de la seva vida, tres anys després de la seva mort, cap el 1830, l’analfabetisme a Suïssa havia desaparegut quasi per complet. Va ser aquest esperit sobre com fer de professor el que va sustentar la meva tasca de docent durant tota la meva vida. El món ha evolucionat, les tècniques pedagògiques s’han anant perfeccionant, els mitjans tecnològics han evolucionat exponencialment, però l’essencial del procés educatiu, al meu parer, continua sent la bona relació que ha d’existir entre l’alumne i el professor.
On i en quines condicions he fet de docent abans de ser professor d’ensenyament secundari?
La primera i molt breu experiència va ser a l’antic col·legi Sant Ildefons (actual col·legi Alexandre Galí al barri Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. La ciutat de Cornellà, als anys seixanta, tenia un enorme dèficit escolar i un grup d’ex seminaristes van crear aquesta escola i la van obrir al barri per fer tot tipus d’activitats i una d’elles va ser un curs d’alfabetització per immigrants analfabets. Vaig compartir aquesta experiència amb una companya, Dolors Freixenet, amb la qual he tingut el privilegi de treballar durant molts anys i en diferents fronts educatius. No cal dir que aquesta experiència em va enriquir i em va reforçar en la meva opció de ser docent.
En els anys seixanta i setanta del segle passat era força comú que molts joves combinessin el treball i l’estudi. I jo vaig ser un d’aquests joves. De dia treballava a la SEAT i a la tarda-nit anava a la Universitat de Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres amb la clara finalitat d’obtenir la llicenciatura i intentar treballar de professor a una escola de Formació Professional. Al pla d’estudis, anomenat Plan Maluquer, vaig estudiar un ampli ventall de matèries que em van ser útils per l’exercici de la docència. En els darrers anys dels estudis universitaris les matèries es van reduir i em vaig centrar en l’estudi de la Història. El fet que el meu objectiu era ser docent, em va portar a una decisió que va resultar positiva: durant els dos darrers cursos de la Universitat vaig optar per no anar a classe tots els dies per tal de poder fer de professor d’una matèria que es deia Humanística a l’Escola Tècnico-Professional d’El Clot. Dos dies a la setmana feia classes d’aquesta matèria als alumnes de Maestria Industrial de diferents especialitats. Érem a meitat dels anys setanta i com que el país vivia immers en una intensa atmosfera social i política, el contingut de les classes es centrava en fets de l’actualitat. Analitzàvem el contingut dels fulls volants i de la premsa escrita i, a més, estudiàvem alguna de les publicacions de divulgació que s’editaven en aquests moments. Un exemple: ¿Qué es el imperialismo? de Manuel Vázquez Montalbán[1] Vam acordar que les classes no eren obligatòries i pràcticament assistia tot l’alumnat. No faltava motivació!
Una altra experiència docent que recordo amb especial estima va ser la de mestre a l’Escola de la Mercè. L’empresa SEAT, en la qual treballava, em va proposar fer classes de Llengua i Literatura Castellana per preparar als treballadors que volien obtenir el Graduado Escolar. Durant el curs 1976-1977, cada dia sortia de l’empresa –ubicada a la Zona Franca– i anava caminant fins l’Escola de la Mercè. Allà m’esperaven les i els alumnes que treballaven al torn de la tarda-nit i aprofitaven el matí per fer aquests estudis. Si la motivació de l’alumnat d’El Clot era excel·lent, la d’aquests, alguns dels quals ja eren persones grans, era encomiable. Els seus comentaris sobre poetes com Lorca posaven de manifest una gran comprensió lectora i una sensibilitat especial. El llegat de Pestalozzi hi era ben present en la meva manera d’exercir la docència.
Quan i on es va fer realitat el meu objectiu vital?
Tan bon punt vaig acabar els estudis universitaris, el juny de 1977, vaig sol·licitar una plaça de professor d’Humanística al Centre Esteve Terrades de Cornellà de Llobregat. La comissió que entrevistava als aspirants no em van poder admetre perquè hi havia altres candidats que tenien més mèrits. Malgrat tot, em van oferir anar a la Sección Estatal d’aquest institut que s’estava creant a Sant Joan Despí. Una companya i amiga, Maria Carmen Romero, i jo ens vam incorporar al claustre d’aquest centre. Ella com a professora de Llengua i Literatura Castellana i jo com a professor d’Humanística.
En aquests moments s’estaven formant centres de Formació Professional impulsats per iniciativa de la ciutadania més conscienciada que veia la necessitat de crear aquests centres per tal d’atendre les necessitats educatives de molts joves de famílies que veien molt lluny els estudis universitaris o nois i noies que no havien assolit el graduat escolar i no podien fer el Batxillerat. A molts municipis de l’Hospitalet i de la comarca del Baix Llobregat es van anar creant aquests centres de Formació Professional en unes condicions molt similars a les que vaig viure a Sant Joan Despí.
A l’octubre de 1977, un petit grup de professors ens vàrem fer càrrec d’habilitar una masia que el propietari i l’Ajuntament ens havien cedit com a lloc per ubicar l’alumnat. El primer treball no va ser fer les classes normals, sinó condicionar les quadres i les habitacions per convertir-les en tallers i aules. Després d’acabar aquest treball ens van arribar les primeres taules i cadires i vàrem poder iniciar les classes normals en unes condicions força precàries. Teníem alumnes de tres especialitats: administratius, elèctrics i mecànics. El professorat tècnic d’aquestes especialitats va organitzar la seva tasca educativa amb material escàs i amb molta imaginació. L’alumnat d’administració, a falta de màquines d’escriure, va aprendre a escriure posant un cartró amb les lletres i signes del teclat sobre de les taules. Mesos després van arribar les primeres màquines i van celebrar-ho amb una festa. El compromís i la vocació del professorat va suplir en escreix la precarietat i vam poder finalitzar el curs amb dignitat. La relació que teníem amb l’Administració educativa era mínima. La seva intervenció es limitava a aprovar la plantilla en funció del nombre d’alumnes i les nostres ràtios eren menors que les establertes perquè l’espai de les aules-habitacions de la masia no permetien tenir més alumnes.
El fet que aquests centres de Formació Professional fossin centres de nova creació, ubicats en llocs provisionals i amb poca tutela per part de l’Administració va permetre que la nostra tasca docent fos molt lliure i que poguéssim organitzar i desenvolupar els programes d’acord amb el nostre criteri pensant sempre en allò que més convenia al nostre alumnat. Crec que un dels aspectes més positius del professorat de FP va ser la llibertat amb què vàrem poder exercir la nostra tasca docent. Em ve a la memòria les intenses discussions que teníem a casa meva sobre com havíem de treballar amb l’alumnat. En Javier Garcia Pascual i l’Aurora Bau representaven dues manera força diferents d’ensenyar i Dolors Freixenet i jo mateix intentaven contemporitzar. El nostre comú denominador era buscar la manera més adient d’ensenyar la nostra matèria d’Humanística i d’aquí reunions i més reunions per fer realitat que l’alumnat s’interessés per aprendre.
Fins que no vàrem tenir un edifici nou amb tots els elements que havia de tenir un centre escolar van passar uns quants anys. Entremig vam passar de la masia a una antiga fàbrica de calçats, fet que ens va permetre incrementar les especialitats i millorar la infraestructura i el material. El centre es va anar consolidant i en alguns departaments es van crear equips docents que, d’acord amb la seva experiència i visió de futur, vam se capaços d’elaborar la programació de primer i segon grau. Aquest va ser el cas del Departament d’Humanística on els tres docents que teníem estabilitat en el centre –Josep Minguell, Elionor Sellés i jo mateix, vam elaborar una programació alternativa al programa oficial. Més endavant, la meva companya Elionor Sellés i jo mateix vam escriure un llibre Textos per a Estudi i debat: liberalisme i socialisme, editat per nosaltres mateixos[2] per impartir la matèria d’Humanística al segon curs de segon grau de la FP. A final dels anys vuitanta i primers del 1990 l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia es va afegir a la xarxa d’Escoles Associades a la Unesco i va incorporar les seves propostes educatives a la programació. Destaco dues activitats rellevants: Dia Escolar de la No Violència i la Pau i desenvolupament del Projecte Linguapax amb el que va col·laborar la meva companya d’anglès Anna Muñoz. Vam tenir el privilegi de tenir com responsable d’aquesta xarxa al professor Miquel Martí que en tot moment ens va donar el seu suport. Fruit d’aquesta experiència vaig elaborar un dossier per treballar la matèria d’Humanista al darrer curs del segon grau de FP. Aquest dossier Pau i conflictes en el món d’avui tenia com a objectiu que l’alumnat pogués conèixer les arrels del conflictes més importants del moment i quines serien les solucions per arribar a la pau. Alguns dels conflictes que vam estudiar a fons –Isarel-Palestina– conflicte que malauradament s’ha intensificat tràgicament en aquests últims mesos. Totes aquestes experiències programàtiques es va mantenir fins que la FP i els Instituts de Batxillerat es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari). A la nova estructura educativa tots els continguts que s’havien d’impartir a cada curs estaven força més reglats i, per tant, reduïen la iniciativa i creativitat del professorat. Tanmateix, un sector del professorat va continuar innovant per tal de millorar l’aprenentatge dels seus alumnes.
La tasca del ICEs (Institut de Ciències de l’Educació)
En el cas de l’ICE de la Universitat Politècnica de Catalunya, a més a més d’organitzar i impartir els cursos del CAP (Certificat d’Aptitut Pedagògica) va ser la institució que va crear i impulsar equips de docents que volien millorar la seva tasca educativa. Durant anys, un equip format per Dolors Freixenet, Maria Pau Trayner, Francisco Pesqueira i jo mateix, vam elaborar un projecte per impartir la matèria d’Humanística a partir de centres d’interès. La publicació Del Presente al pasado, editat per Barcanova, l’any 1988, reflecteix força bé l’essència del projecte.
De la mateixa manera, durant un seguit d’anys, els docents vinculats als ICEs de les Universitats Politècnica, Central i Autònoma, ens vam coordinar per tal d’organitzar, al setembre, unes jornades adreçades al professorat. Consistien, d’una banda, en la presentació de ponències per actualitzar i ampliar coneixements acadèmics i, de l’altra, a donar a conèixer experiències que s’havien experimentat als centres. El fet de conèixer el què es feia i com es treballava a diferents instituts, tenia una repercussió força positiva i contribuïa a la millora de l’ensenyament.
El professorat més motivat per l’educació tenia la possibilitat d’ampliar i actualitzar els seus coneixements acadèmics alhora que coneixia experiències d’altres centres que els podien interessar. Membres dels ICEs també participaven en les Escoles d’Estiu i, tot plegat, feia més eficaç i enriquidora la tasca docent.
Totes aquestes activitats fora de l’ institut però íntimament relacionades entre si, fomentaven la creació de veritables equips docents que, al meu parer, són imprescindibles si es vol fer una tasca docent coherent.
LOGSE –Llei General del Sistema Educatiu. Visions contraposades
Aquesta llei, promulgada a l’octubre de 1990 pretenia, entre altres objectius, estructurar l’ensenyament no universitari de manera diferent a com havia estat establert a La Llei General d’Educació de 1970. La nova escolarització obligatòria s’ampliava fins als 16 anys i l’ensenyament secundari obligatori – l’ESO- s’iniciava als dotze anys i seria impartida per mestres de la Segona Etapa d’EGB, pel professorat de BUP i de Formació Professional. En acabar l’ESO, l’alumnat podia continuar estudis post-obligatoris en dos itineraris: 2anys de batxillerat o Formació Professional, aquesta última estructurada en cicles formatius de grau mitjà o de grau superior. Tant els Instituts que impartien el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) o els de Formació Professional es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari) i tot el professorat de secundària es va unificar en un sol cos educatiu.
Davant d’aquest canvi legislatiu, el Departament d’Educació de la Generalitat va encetar un procés de Reforma amb el qual pretenia que el professorat s’adaptés a aquesta nova realitat educativa i millorés la seva didàctica en cadascuna de les matèries que impartia. Per aconseguir aquest objectiu, el Departament va organitzar un ambiciós procés de formació que va durar uns anys. Va crear grups de formadors amb l’objectiu de donar eines i formar al conjunt del professorat. Un grup de formadors es van centrar en les qüestions generals del sistema educatiu i uns altres grups es van centrar en introduir noves didàctiques en les diferents matèries que s’impartien a l’ESO. En principi, tot el professorat havia de fer aquests cursos. A mi em va correspondre ser formador de Ciències Socials al Baix Llobregat. En general, l’actitud del professorat davant les noves propostes va ser de reticència, d’incertesa i, en alguns casos, de rebuig. Veien amb una certa desconfiança les noves propostes educatives. Estructurar les programacions en coneixements, fets, procediments, normes, valors i actituds i concretar l’avaluació de cadascun d’aquets blocs trencava una tradició molt arrelada en el professorat de secundaria. No només eren canvis formals, sinó que s’intentava que s’avalués a l’alumnat pels coneixements que havia aprés, per les coses que havia après a fer i pels valors, normes i actituds que havia incorporat.
Tanmateix, el gran repte era, al meu parer, com atendre la diversitat. El fet d’allargar l’ensenyament secundari obligatori fins als 16 anys, significava que havíem de ser capaços d’atendre a un alumnat amb diferents capacitats, diferents motivacions, diferents realitats socioeconòmiques, diferents situacions personals (l’adolescència és per definició una etapa de la vida inestable i cada alumne la viu de manera diferent). Aquesta problemàtica es complica pel fet que l’escola pública va ser la que va rebre més alumnat amb dificultats en comparació a l’escola concertada. Aquest fet va provocar un cert malestar entre el professoral de les escoles públiques, malestar que s’arrossega fins a dia d’avui.
Els IES que havien estat centres de Formació Professional van afrontar aquesta problemàtica millor que els de BUP, perquè els centres de Formació Professional ja tenien experiència en el tractament de la diversitat. El seu alumnat del primer grau de l’antiga FP ja era divers: alumnes sense el graduado escolar que no podien fer el BUP, alumnes amb el graduado escolar però que veien molt lluny els estudis universitaris, alumnes que no volien estudiar i alumnes amb problemàtiques familiar difícils. L’ Institut Francesc Ferrer i Guàrdia –on jo era professor– va dedicar molt de temps i recursos per tal d’atendre de la millor manera al seu alumnat. Crec que var ser i que continua sent un tret significatiu de la cultura educativa d’aquest centre.
L’ús de les fonts orals per l’ensenyament de la història. La meva darrera experiència docent compartida amb l’equip Historaula de l’ICE de la Universitat Autònoma de Catalunya.
Va ser una experiència que sintetitza tot el que per a mi ha estat significatiu: vocació, ganes de millorar la tasca docent, treball en equip, treball amb els ICEs, implicació de les famílies i cooperació amb d’altres institucions del país, en aquest cas col·laboració del Departament d’Educació i de l’Interior (concretament amb el Memorial Democràtic dirigit en aquells moments per M. Jesús Bono) i de la Direcció General d’Innovació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (dirigit en aquests moments per Joan Badia).
En aquest projecte vam participar 13 professors d’11 IES, dels quals 5 són del Baix Llobregat. Sobre aquesta experiència, l’enyorat Joan Badia, va escriure: Ens trobem davant d’un model d’aplicació didàctica de la història oral que contribueix a l’educació integral de l’alumnat, entesa com la unió entre l’adquisició de coneixements i l’assoliment dels valors de la ciutadania activa. [3] Crec que aquest pensament és de força actualitat. Els mestres i els professors han de tenir un nivell acadèmic alt ( no es pot ensenyar el que no se sap), els ha d’agradar el treball que fan i han d’estar al dia de les innovacions didàctiques.
En la cloenda d’aquesta experiència d’història oral (curs 2006-2007) celebrada a la biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Joan Despí i amb la presència de representants de les institucions del país, de l’alumnat i dels seus familiars, vaig dir als meus alumnes de l’ESO que la lluita dels seus avis i àvies, mares i pares per aconseguir la democràcia no era un fet garantit per sempre, sinó que ells havien d’actuar com a ciutadans actius i vetllar per tal que aquest sistema de drets i llibertats continués sent una realitat. Crec que els mestres, els professors, deixem una petita empremta en la memòria dels nostres alumnes i estic convençut que una bona part d’elles i d’ells, gràcies a la nostra acció educativa, seran, són, ciutadans actius. Vaig finalitzar la meva vida docent amb el mateix pensament amb el qual vaig iniciar els estudis de Magisteri: l’educació és el camí a recórrer per tal que els nois i les noies siguin ciutadans lliures i crítics.
Sant Just Desvern, 30 de setembre de 2024
José Fernández Segura
[1] Manuel Vázquez Montalbán. ¿Qué es el imperialismo? La Gaya Ciencia. Barcelona, 1976
[2] Els textos han estat traduïts al català per Miquel Àngel Estèvez de l’epip de Normalització Linguistica de l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia. La composició del contingut es va fer a l’Aula Taller d’Edició Electrónica de l’institut Esteve Terrada. Dipòsit legal. B 363943-90.
[3] DD.AA. Grup Historaula. El record fet paraula. Memòria popular del franquisme. Col·lecció Eines de memoria núm. 3. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions institucionals i participación. Direcció General de la Memòria Democràtica. Barcelona, 2008.
El CECBLL assisteix a l’ofrena floral davant la tomba de Rafael Casanova per l’11 de setembre
/by HelenaL’Onze de setembre d’enguany Sant Boi de Llobregat va tornar a situar-se a l’epicentre de la vida institucional de Catalunya amb motiu de la celebració de la Diada. El CECBLL hi vam tornar a assistir de la mà de la membre de Junta santboienca Anna Antó que, com cada any, va fer l’ofrena floral davant la tomba de Rafael Casanova (conseller en cap de Barcelona l’any 1714) . La tomba està situada a l’església parroquial de Sant Baldiri.
També han pogut fer la seva ofrena diferents entitats, associacions polítiques, grups parlamentaris, institucions d’arreu del país, sindicats i la ciutadania que s’han apropat a l’Església de Sant Baldiri
Després de la interpretació del cant de ‘Els Segadors’ hi ha hagut una ballada de gegants a l’exterior de l’església. La Cobla Sabadell ha tancat la commemoració amb sardanes a la plaça de l’Ajuntament.
Trobada explicativa dels Premis amb els ajuntaments del Baix Llobregat
/by HelenaBen aviat finalitza el termini d’entrega de candidatures per a la 12a edició dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat i per aquest motiu vam convocar a regidories i equips tècnics dels ajuntaments de la comarca a una trobada informativa dels Premis a la Masoveria de Can Tinturé, Esplugues de Llobregat.
El matí del 17 de setembre ens vam reunir una trentena de persones provinents de 12 municipis de la comarca, amb la presència i benvinguda de la consellera comarcal de cultura i memòria Lidia Muñoz, la regidora de cultura d’Esplugues de Llobregat Montse Pérez i la presidenta del CECBLL, Genoveva Català.
La responsable del 50è aniversari del CECBLL i de l’edició dels Premis d’enguany, Conxita Sánchez, va explicar a les persones assistents les novetats que s’han incorporat a les bases d’aquesta edició, la forma de presentar les candidatures i va resoldre dubtes que van sorgir durant la trobada.
Recordeu que el termini per lliurar les vostres candidatures s’acaba el 7 d’octubre i que podeu lliurar-les a través de la nostra pàgina web: https://www.cecbll.cat/xii-premis-de-reconeixement-cultural-del-baix-llobregat/
Consells de darrera hora per a presentar les vostres candidatures:
Animeu-vos a participar a la 12a edició dels Premis que es lliuraran el 22 de novembre a la Societat Cultural la Vicentina de Sant Vicenç dels Horts!
Presentació del llibre “El mòbil que ens ha tret la conversa” de Maria Teresa Pi-Sunyer
/by HelenaEl dia 19 de setembre vam presentar a la nostra seu el llibre El mòbil que ens ha tret la conversa, de Maria Teresa Pi-Sunyer, santjustenca i sòcia del Centre d’Estudis des de fa molts anys.
La presentació de l’acte va anar a càrrec d’Isabel Ortuño en representació de la Junta del Centre d’Estudis, i d’Esther Hachuel. Al seu torn l’autora del llibre va fer una magnífica dissertació en la que va donar una pinzellada molt visual de com la nostra societat ha anat canviant d’`hàbits amb el mal ús generalitzat del mòbil i com això està creant problemes en tots els nivells de relació humana, des de les famílies amb o sense infants fins als nuclis d’amistat o de feina. L’autora argumenta amb molt d’encert com el mòbil irromp a través d’una trucada o d’un missatge en qualsevol situació i “trenca” automàticament i de forma abrupta el que s’estava fent perquè sovint no sabem gestionar aquesta irrupció sobtada. D’aquesta forma, un apareill cridat a afavorir la comunicació acaba essent una eina d’incomunicació. Un fet que es constata fins i tot al carrer, quan veus grups d’amics i amigues que en comptes de mirar-se i relacionar-se estan atents a la pantalla del telèfon. En paraules de l’autora:
L’acte va comptar amb l’assistència d’un públic molt interessat en la temàtica que va fer reflexions i va reforçar la idea argumentada per M. Teresa Pi-Sunyer en el seu llibre.
Reprenem les presentacions de “Contes del Baix Llobregat” a Begues
/by HelenaLa publicació en commemoració del 50è aniversari del CECBLL reprèn la seva ruta pels municipis del Baix Llobregat després de la pausa per l’estiu. La primera destinació ha sigut Begues, municipi que encapçala la publicació, ja que com explicava el coautor “Begues va ser el primer conte que va escriure. Li va ensenyar a un amic seu del municipi amb el qual va fer la juguesca d’escriure un conte de cada municipi del Baix Llobregat en un any”. Tot i que va tardar un any i mig, el Rafa Bellido va complir el seu tracte i poc després aquest llibre acabava sent una realitat gràcies a les il·lustracions de Joana Llordella, que va expressar amb el seu art, les paraules de l’autor.
L’acte va tenir lloc el passat dijous 26 de setembre a les 18:30 h a la Biblioteca La Ginesta de Begues i va contar amb les lectures de Jordi Vicente, fundador de la llibreria els Nou Rals de Viladecans i de Conxita Peral, de la Font de Poemes. La benvinguda va ser a càrrec de la directora de la Biblioteca La Ginesta, Imma Grau Vendrell i la presentació de l’acte va anar a càrrec de la Presidenta del CEB, l’Elicinia Fierro.
Itinerari “La lluita per l’aigua. Recorregut pel patrimoni hidràulic de Collbató”
/by HelenaEl matí del 28 de setembre ens trobarem a la plaça de l’església de Collbató una quinzena de persones per conèixer els recursos hídrics del poble de Collbató, on el riu i la riera queden lluny i les escassíssimes fonts que hi ha al torrent de la Salut -ara eixutes- tenien un cabal minso. La nostra sòcia i historiadora collbatonina Assumpta Muset ens va guiar pel recorregut que feia l’aigua des de la muntanya fins al poble de Collbató.
Collbató ha estat des de sempre una terra de secà i on l’aigua és un bé molt escàs i preuat. L’única alternativa era, doncs, aprofitar l’aigua de la pluja. Amb aquesta finalitat es va habilitar, ja a l’Edat Mitjana, un sistema hidràulic de caràcter públic que es va anar engrandint d’acord amb les necessitats de la població. Era una infraestructura d’entre dos i tres kilòmetres de llargada, formada per rases, recs, canals i basses, que anava des de dalt la muntanya de Montserrat i el turó del castell, passant per la pobla de Collbató, fins a la riera o Torrent Mal. La seva funció era la de recollir, canalitzar i emmagatzemar aquesta aigua per a usos futurs.
La gent de Collbató va desenvolupar una cultura molt acurada relacionada amb la captació, manteniment i, sobretot, aprofitament d’aquest preuadíssim recurs. Com ens deia l’Assumpta Muset, els vilatans de Collbató oferien aquesta resposta als pelegrins assedegats que anaven o venien de Montserrat i demanaven un glop d’aigua: “D’aigua no en tenim, però si volen vi…”
“Experiències al Baix Llobregat”, les microconferències en línia que ha programat el CECBLL
/by HelenaFilant cultura. Trobada amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet
/by HelenaAquest inici de curs ha estat especialment sentit. El dia 5 vam rebre la visita de dos membres del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Concretament Natàlia Piernas i José Manuel Domínguez, que venien amb una escomesa ben especial: fer-nos lliurament del llibre que han escrit amb Josep M. Vilumara i que porta per títol Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí paperer Can Basté i Tecla Sala. L’obra tracta la història d’aquest conjunt industrial a través dels seus treballadors i treballadores.
Es dona la circumstància que en Josep M. Vilumara va traspassar poc després de la publicació del llibre, però havia dit als companys d’autoria que volia portar uns exemplars al Centre d’Estudis Comarcals: un per a la biblioteca de l’entitat, un per a Josep Padró, especialista en història i patrimoni industrial i en la història de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló; i un altre per a Carles Riba, amb qui en Josep M. Vilumara havia mantingut una intensa relació quan el Centre d’Estudis va fer l’Inventari del Patrimoni Industrial per al MNACTEC, a finals dels anys 90, essent president en Carles.
Va ser un honor rebre aquests llibres i rebre la Natàlia i el Manuel.
Amb aquest petit escrit deixem constància del nostre agraïment als autors i autora i de nostre record pel Josep M.
Assistència del CECBLL a la jornada de l’SCOT sobre els PDU a les colònies de la vall mitjana del Llobregat
/by HelenaEl dia 28 de setembre el CECBLL, representat pel vicepresident Jordi Sicart, va assistir a la jornada “Planejament i creativitat social a les Colònies del Llobregat” organitzada per l’SCOT (Societat Catalana d’Ordenació del Territori).
Com exposa l’SCOT, a la Vall Mitjana del Llobregat s’estan enfortint i diversificant funcions residencials, turístiques, energètiques i culturals. Aquest àmbit ha estat objecte d’atenció específica dels Plans Directors Urbanístics de les Colònies del Llobregat i de les Vies blaves.
La jornada va estar dedicada visitar diverses colònies entre Gironella i la Colònia Rosal per a reflexionar sobre la capacitat del planejament tant de preveure escenaris de futur com d’ordenar els usos i activitats d’aquest paisatge d’atenció especial.
I aquest enfoc de paisatge és el que preval per sobre de cadascuna de les colònies en particular. 18 colònies en els 40 Km que hi entre la Colònia Rosal i Balsareny; segons el MIT el museu industrial a l’aire lliure més gran del món. Un munt d’iniciatives arrencades fa més de quinze anys des del teixit veïnal que van conduir a la creació del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat, actualment integrat dins el Consell Comarcal del Berguedà., amb resultats diversos. Des de projectes no reeixits fins a reindustrialitzacions d’algunes colònies, una gran dinàmica de rehabilitació dels habitatge, com a Les Planes, o Viladomiu Nou, o el projecte en curs de 90 habitatges a Can Marçal amb fons Next Generation, passant pel projecte de Vies Blaves, fins al gran projecte cultural del Konvent a la Colònia Rosal.
De resultes de la jornada, el CECBLL i l’SCOT han acordat dur a terme una visita a la Colònia Sedó, que es realitzarà en els propers mesos.
Parc Arqueològic de les Mines de Gavà
/by HelenaLa comarca del Baix Llobregat compta amb un conjunt arqueològic excepcional, tant per les seves característiques intrínseques com per l’oferta cultural i els recursos didàctics que s’han creat al seu voltant. Em refereixo al Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.
Es tracta d’estructures i materials arqueològics que han arribat a nosaltres fruit d’una activitat que es va dur a terme fa 6.000 anys per part dels grups humans que habitaven la zona. Aquesta activitat consistia principalment en l’extracció d’un mineral anomenat variscita, de color verd i una aparença similar a la turquesa, amb la qual es confeccionaven joies que servien de material d’intercanvi amb altres cultures i grups humans. És per això que la variscita de Gavà la trobem en diferents assentaments de Catalunya i de França, segons indiquen les anàlisis fetes.
Per extreure la variscita de les mines de Gavà es va anar creant un entramat de galeries subterrànies, moltes d’elles interconnectades, que ocupen una superfície de 200 hectàrees i que van romandre sota el subsol, desconegudes, fins que a la dècada dels anys 70 unes obres d’urbanització les van posar al descobert. Es tracta d’un conjunt únic a Europa i al món i el tenim a tocar de casa!
Però qui vivia aquí fa 6.000 anys? Qui és que va propiciar l’extracció de variscita? Perquè la feien servir? Si anem a visitar el Parc trobarem la resposta a aquestes i altres preguntes. Aquí us avanço que l’explotació de la variscita de Gavà s’emmarca en el neolític, és a dir, en el sí de les primeres societats agrícoles i ramaderes, i per tant, sedentàries. És també un moment en què prenen importància les activitats comercials i d’intercanvi de productes, fins i tot de llarga distància. Comencen a sorgir les desigualtats socials i la variscita juga un paper important en la mesura en què només servia com a objecte sumptuós i per a l’intercanvi i obtenir així altres mercaderies. El jaciment delata que l’explotació va continuar durant molt de temps i hi ha indicis de que ja en època ibèrica i romana s’hi extreia mineral de ferro.
Les excavacions arqueològiques, iniciades per cert per membres de l’actual CIPAG (Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia del Garraf-Ordal) han permès recuperar elements de la cultura material que van ser dipositats en les estructures ja abandonades o hi van anar a parar per raons diverses. Destaquen enterraments de l’etapa neolítica, amb aixovars d’acompanyament i destaquen també les deixalles, que aporten molta informació sobre la forma de vida i sobre el medi ambient. Un dels elements més bonics i curiosos és l’anomenada “venus de Gavà”, una peça d’argila cuita que representa una figura femenina amb decoracions incises sobre el fang. Una altra troballa curiosa és un crani que presenta dues trepanacions. Donat que s’observa una certa regeneració de l’os, els especialistes han conclòs que es van fer en vida de l’individu, que devia tenir al voltant de 30 o 40 anys en el moment de la seva mort. Una edat que es pot considerar avançada i atenem a l’esperança de vida del moment. Ambdues peces, entre moltes altres obtingudes durant les excavacions arqueològiques, es poden veure al Museu.
I és que al voltant de les mines, l’Ajuntament de Gavà, amb suports d’institucions europees i també d’aquí, ha museïtzat l’espai i ha creat una narrativa amena i rigorosa per donar a conèixer aquest interessant conjunt arqueològic, així com les formes de vida prehistòriques. A l’ensems, manté línies de recerca que continuen donant informació sobre aspectes històrics, antropològics i mediambientals. L’oferta cultura s’adreça tant al públic general, infants inclosos, com a les escoles, ja que s’han elaborat materials didàctics i es contemplen visites especials per a grups escolars. Un conjunt molt interessant, que val la pena visitar en família.
Com sempre, us deixo aquí més informació:
Web del Parc Arqueològic:
https://www.patrimonigava.cat/espais-patrimonials/parc-arqueologic-mines-de-gava
Patrimoni de Gavà. Guia de recursos didàctics:
https://www.patrimonigava.cat/sites/default/files/2022-12/guia-de-recursos-del-parc-arqueologic.pdf
Parc Arqueològic, Serveis Pedagògics:
https://www.patrimonigava.cat/oferta-educativa
Wiquipèdia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mines_de_Gav%C3%A0
Consorci de Turisme del Baix Llobregat
https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/oci/parc-arqueologic-mines-de-gava
Esther Hachuel
Directora del CECBLL
Temps d’estiu: conviure, celebrar, gaudir
/by HelenaFins al 30 de setembre no tornareu a tenir a les mans un nou exemplar d’aquest butlletí. Aprofitarem el d’aquest juliol per desitjar-vos un bon estiu i unes millors vacances. El propòsit dels butlletins d’aquest any del cinquantenari és abordar algunes de les temàtiques que han estat objecte d’atenció del Centre al llarg dels anys, i ho fem sense ànim de ser exhaustives, ja que en 50 anys ens hem ocupat de conèixer molts vessants de la vida i la cultura a la comarca.
Els dies llargs i la calor ens fan sortir al carrer: anys enrere (abans de la TV a totes les cases) hom sortia a prendre la fresca i s’iniciaven tota mena de converses. L’estiu crida a la comunicació i a la festa i ens convoca a les Festes Majors entre els mesos de maig i setembre. Celebracions amb arrels històriques que també tenen molt a veure amb les estacions de l’any, amb les collites i amb l’aire que es respira després del fred hivern. Sobretot arrelen amb la necessitat de fer vida social, de comunicar-nos i de gaudir.
Mercè Renom, en el seu article a l’exemplar número 7 de Materials del Baix Llobregat de l’any 2001 dedicat a Les festes al Baix Llobregat i altres escrits, ens deia “Les festes, en diferents moments de la història, expressen les dependències econòmiques, els condicionants socials, les normes, les jerarquies, la promiscuïtat, la visibilitat notable, la irreverència -també “permesa” especialment en el carnestoltes- i les transgressions, amb un paper destacat dels joves”.
https://raco.cat/index.php/Materials/article/view/137340/188998
De manera intensa, en el Llibre blanc de la cultura (2013/2014) de la mà de Gemma Tribó i Montse Torra, entràrem a fons en la realitat cultural de la comarca en el capítol 6è sobre “L’acció cultural al Baix Llobregat”. L’obria l’apartat dedicat a les Festes i la cultura popular i assenyalava que “El 100 % dels ajuntaments del Baix Llobregat, com de Catalunya en general, promouen activitats per al cicle festiu anual, que ve marcat per les festes de Nadal, cap d’Any i Reis, els 3 Tombs, Carnestoltes, Setmana Santa i Pasqua, St. Jordi, St. Joan, 11 de setembre i Castanyada, i afegim-hi encara les festes majors, normalment una a l’hivern i una altra a l’estiu. La majoria d’activitats que defineixen aquestes festes són precisament les que tenen a veure amb la festa i la cultura popular. I al seu voltant s’hi concentra també la participació popular i de les entitats i associacions culturals.”
https://www.cecbll.cat/wp-content/uploads/2020/06/150710-llibreBLANC-senser_compressed.pdf
Sempre hem acollit mirades que ens acosten a la cultura popular festiva; una de les més recents, ha estat la de l’Àngel Merino, que ens oferí la possibilitat de publicar Democràcia i construcció de la cultura popular festiva a Sant Feliu de Llobregat. Merino ens aporta de manera documentada la seva visió: “Sempre he cregut en la cultura i en la festa en particular com a instruments privilegiats per construir identitat de ciutat i sentiment de comunitat”.
Tal com assenyala Merino citant paraules de l’antropòleg Josetxu Martínez Montoya, “la festa és un temps i un espai de celebració d’esdeveniments i de congregació de persones i grups amb vista a manifestar la identitat compartida… El que se celebra, doncs, és un projecte de construcció de la comunitat i sobretot se celebra la reidentificació”.
Som-hi, doncs, baixllobregatins i baixllobregatines, gaudim de la festa i en gaudir rendim homenatge a les persones que amb la seva petjada han contribuït i han volgut treballar per enfortir i identificar la comunitat; és dolorós dedicar l’editorial a la Festa i que alhora en aquest butlletí hi hagi l’obituari de l’estimat Frederic Prieto, obituari que de la mà de Carles Riba expressa el que moltes pensem sobre la llarga vida i el testimoni del Frederic: “Amb la seva bonhomia, el seu caràcter conciliador i la seva prudència, sense renunciar a l’acció enèrgica ni als seus principis, serà sempre una referència en el nostre record”.
Seguim des de la festa i el record d’un home bo com el Frederic, i no ens podem estar de celebrar i alhora interrogar-nos sobre el camí que s’obre per a l’entorn natural de les zones naturals del Delta. El 23 de juliol el Govern de la Generalitat va aprovar l’ampliació de la Zona d’Especial Protecció de les Aus (ZEPA) del Delta del Llobregat en 1.472,07 ha, amb la qual cosa la superfície final protegida serà de 2.407,12 ha. Aquesta ampliació estava en marxa des de juny de 2022, quan el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat va presentar el projecte, que responia a la carta d’emplaçament de la Comissió Europea de febrer de 2021. Ens comprometem en propers butlletins a aportar més informació.
I ara sí, ara des d’aquest editorial us desitgem un bon estiu, unes bones vacances. Alhora que ens atrevim a demanar-vos una vegada més la vostra col·laboració: mireu al vostre entorn i penseu en persones mereixedores dels Premis de Reconeixement Cultural, així com en experiències col·lectives del món cultural, social, econòmic i ecològic, i no ho dubteu, ompliu el qüestionari i presenteu candidatures!!!
https://www.cecbll.cat/xii-premis-de-reconeixement-cultural-del-baix-llobregat/#candidatura