Foto: Pere Baltà i Llopart al carrer Francisco Candel Tortajada

El centenari de Francesc Candel m’ha fet anar al Racó d’Ademús, la comarca valenciana d’on van venir els Candel-Tortajada, poc abans de la Fira Internacional de Barcelona del 1929. El seu pare va trobar feina a Montjuïc i també una barraca a la mateixa muntanya, on va instal·lar la família tan aviat com van arribar. Aquest viatge a Cases Altes ha estat per complir un compromís que vaig contraure el 2014, quan la celebració del 50é Aniversari de la publicació d’Els Altres Catalans. Aleshores una pneumònia em va impedir anar-hi.

He fet el viatge encuriosit. Sempre m’ha cridat l’atenció saber com vivia en els seus llocs d’origen tota aquella gent que arribava al bar de la meva família, que era el  punt de referència de la seva aventura cap una nova vida. Casa Marcelino –en castellà per exigències del Régimen– era coneguda a les terres del sud… El Prat liderava les estadístiques de renda per càpita de l’estat i, en aquelles latituds, devia ser com la terra promesa que somia qualsevol humà que viu on hi ha misèria i opressió social.

També els valencians arribaven a Cal Marcelino per fer la temporada de l’arròs; el cap de colla que els destinava ho feia des d’una taula del bar. En Rallo era un ampostí radicat al Prat, quan els propietaris de les finques més properes al mar van començar a lluitar contra les maresmes convertint-les en arrossars. Van venir pagesos de l’Ebre i de l’Albufera. Una notable descendència d’aquests “valencians” ha arrelat al Prat.

Al mostrador d’aquell bar vaig conèixer en Paco Candel el 1960. Tot servint-li un cafè, abans de la presentació d’un dels seus llibres en el cenacle que teníem al costat de casa. Ja li havia llegit “Donde la ciudad cambia su nombre”. El text m’havia induït a publicar un reportatge sobre mig centenar de famílies que vivien sota els ponts de l’autovia de Castelldefels. Ingènuament vaig posar una esperança com a final del reportatge: la creació d’una cooperativa d’habitatges, que es va començar a organitzar entorn d’una d’aquelles precioses taules de marbre del Cal Marcelino.

S’ha identificat poc l’ascendent valencià de Candel; està molt generalitzada una suposada provinença de Múrcia, segurament per ser del Racó d’Ademús – enclavament dins de la província de Terol, on es parla castellà aragonès – i haver arribat amb l’onada d’immigrants que van venir per les obres del metro i l’Exposició del 1929.

Ara, quan he estat a Cases Altes, em van portar a la casa on va néixer, com es fa constar en una ceràmica a la façana. Vaig saber per gent documentada que els Candel Tortajada no eren pobres de solemnitat, donat que tenien terres i patrimoni immobiliari, lo suficient per pagar el viatge d’una part de la família a Barcelona “per anar a prosperar”. Una vegada aquí, hi havia feina, però l’habitatge era tan escàs, que es veien obligats a comprar una barraca construïda per algú que ja havia prosperat, com per anar a viure a una habitació d’un pis en condició de rellogat. Aquest era el primer ascens social.

El que es pot considerar un  fenomen social, es va produir a l’entorn de Barcelona i, per mimetisme, al Baix Llobregat, i va seguir amb les casetes d’auto-construcció a urbanitzacions il·legals que tot sovint s’emparraven per les muntanyes que abrasen la Vall i que mereixerien l’estudi d’un bon analista social com era Candel, donada la peculiaritat de la seva població. Ara mateix no el tinc present, però dubto que a Paco Candel se li escapés aquest fenomen i d’alguna manera el va tractar en la seva extensa bibliografia de més de mig centenar de llibres publicats. Ho dedueixo rellegint “Francisco Candel: el gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975” que edità la prestigiosa biògrafa Anna Caballé, que també va ser present al col·loqui, que va organitzar per a l’Institut d’Estudis del Racó d’Ademús el professor Josep Enric Gargallo.

A Cases Altes vaig comprovar  – a mida que m’anaven presentant personatges – que hi ha un fenomen de retorn nostàlgic; persones que han construït la seva vida lluny d’Ademús, però han conservat arrels i patrimoni, adaptant a les comoditats d’ara aquells antics casalots que els hi serveixen per les vacances i les escapades. Alguns dels que he conegut – gràcies a Rosa Maria Provencio, originària d’allà i presidenta de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català – han aconseguit aquí, com ella mateixa, una rellevància que, ni es podien imaginar quan van decidir marxar. Però els lligams amb la terra on van néixer els segueixen vinculant, fent aportacions des de les experiències adquirides, millorant una comarca valenciana que, des de sempre, ha mirat prioritàriament cap a Catalunya.

No he pogut obviar el record de tota aquella gent que arribava a Cal Marcelino, carregats amb maletes de cartró lligades amb cordills i mocadors de fer farcells, on portaven allò més imprescindible. He recobrat el record d’uns quants amb els que vaig tenir una bona relació d’amistat; aquí podien viure malgrat les pèssimes condicions que imposava la postguerra, però allà havien deixat una casa i potser un tros de terra, que no donava prou per viure d’ella. Uns fugien de la misèria social i uns quants de la repressió del  caciquisme.

La meva família en certa manera també era part del fenomen social de la migració. Tinc viva la imatge de la nostra arribada al Prat, buscant un horitzó que ens fes oblidar la guerra i superar la postguerra. Formàvem part de la migració interior de la que no es parla gaire. Arribàvem per a fer-nos càrrec d’un negoci d’Hosteleria que ja regentava una altra branca de la família. Hi vam arribar el dia de la Candelera de 1947, dalt del camió de Pedro Llopart, fabricantes de bolsas de papel, el meu padrí. El pare havia acumulat en tres cellers les collites de guerra i postguerra; destruïda la xarxa de distribució, la gent del Penedès es feia càrrec d’establiments de l’entorn de Barcelona per arribar al mercat directament. Aquesta va ser l’excusa dels pares; en realitat aplicaven els diners guardats per establir-se com a mestre d’obres, professió en la que el pare s’havia diplomat a través del gremi, que no li deixaven exercir perquè havia acabat la Guerra Civil treballant a les ordres directes de la direcció general d’ Hospitals de Sang de la Generalitat. Aquesta informació, que no vaig conèixer fins molts anys després, va il·luminar el fet que en aquella antiga taverna al peu de la carretera de l’Aviació aparegués sovint gent relacionada amb la política.

La nostàlgia que et vincula al lloc d’origen, recobrada en el meu Viatge al Racó d’Ademús – seguint la petjada del llibre de Candel –, em va portar a fer una escapada al penedesenc Torrelavit, on vaig néixer i encara hi tinc família. És veritat que he fet arrels al Prat, però allà vaig sentir el desarrelament. Els meus records son potents, perquè de jovenet hi tornava per les festes majors i passava els estius al poble veí de Sants Pere de Riudebitlles, on encara hi ha la casa pairal en mans de la família. Però les coses han canviat: la passera que hi havia al Torrelavit de la postguerra. per travessar la riera a l’inici del carrer del Molí, ara és un pont, el carrer l’han asfaltat, no reconec la casa on vaig viure que ha estat reconstruïda, la bòbila que hi havia al tombar el carrer on anàvem a jugar és ara el Forn del Pep, una fonda molt popular, que regenta la Maria Arasa, l’esposa d’un ex alcalde. Ambdós em van reconèixer i em van fer sentir d’allà, imbuït en la mateixa nostàlgia que vaig descobrir al Racó d’Ademús, entre la gent que va venir a prosperar a Catalunya, malgrat conquerir l’objectiu, sovint brillantment, tornen perquè de cap manera volen desarrelar-se. Catalunya els ha integrat plenament, però ells conserven un fort sentiment de pertinença, allò que sento jo en passar l’Ordal, quan els ulls s’obren als paisatges on conviuen boscos i vinyes. Si es temps de collita, l’olor del raïm ho inunda tot dient-me que he tornat a casa.

Com a contrast, aquell dia de la Candelera de l’hivern de 1947, quan el camió que conduïa el padrí va arribar al Delta per Sant Boi i, enfilà cap El Prat pel camí de la Ribera, els ulls se´m van omplir de l’infinit verd d’aquella horta que, finalitzada la segona Guerra Mundial, havia redescobert que Europa era un gran mercat, com ja havia succeït en acabar la primera Gran Guerra. Va ser el moment en que vaig assumir que també El Prat seria un bon lloc per viure, potser com els hi va passar als Candel en instal·lar-se a Montjuic i veure des d’allà dalt la mateixa immensa plana del Delta, mentre les obres de l’Exposició Internacional emetien sorolls d’activitat i, perquè no?, també de prosperitat. Els hi va passar com a tanta i tanta gent que, arribant del sud, van prosperar aquí, però no han perdut el sentiment d’afinitat per la seva terra. Candel va fer el seu viatge al Racó de Ademús el 1964, just l’any que va publicar “Els altres catalans”, fent propostes que possibilitaven la convivència de l’estimació per la terra d’on procedeixes i el respecte per la terra on has arribat. Si hi ha reciprocitat, la fórmula màgica de convivència que va exposar en el seu llibre, funciona.

Pere Baltà i Llopart