LOOK AT EVERYTHING (Mirar-ho tot)

Don’t Look Up (No mires arriba). Aquest és el títol d’una pel·lícula que exhibeix Netflix, dirigida per Adam McKay i interpretada per Leonardo DiCaprio i Meryl Streep, entre d’altres. Es tracta d’una comèdia/ciència-ficció que mostra les reaccions polítiques i socials davant les evidències científiques que alerten d’un perill imminent: en sis mesos impactarà sobre la terra un cometa que acabarà amb la vida humana, i es posa de manifest tot el relat ressaltat des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Nosaltres aquest any 2022 ens proposem mirar-ho tot “look at everything” i emprenem l’activitat tot observant les experiències culturals, socials, econòmiques i ecològiques que es fan a la comarca, tant les protagonitzades de manera individual com de manera col·lectiva. Emprenem un camí de major coneixement de l’entorn de la comarca, que ens portarà a l’11a edició dels Premis de Reconeixement Cultural. Recordareu que fem aquest certamen cada dos anys. La darrera edició va ser a Sant Just Desvern l’any 2018; l’edició de l’any 2020 s’havia de celebrar al Prat del Llobregat i fou ajornada per la Covid.

En reprendre el projecte de l’edició d’enguany hem considerat adient fer un treball previ de reconeixement arreu del territori. Volem “mirar-ho tot”, observarem i reconeixerem tot allò que hem fet i viscut durant aquests anys en els quals hem estat immerses en una excepcionalitat que ha trasbalsat la vida quotidiana.

De manera immediata ens disposem a fer balanç de l’activitat de la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat i a celebrar les Jornades de Memòria Històrica i Democràtica, centrades en les lluites socials durant la transició. L’equip de recerca sobre l’exili i la deportació comptarà amb una eina potent, ja que hem signat un acord de col·laboració amb el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per facilitar l’accés i la consulta dels llistats digitalitzats de J. M. Trias Peitx. Aquest mes de gener també ens hem sumat al costat del municipi de Castelldefels a la 6a “Encesa de torres, talaies i talaiots de la Mediterrània pels drets humans” impulsada pel Consell Insular de Mallorca i Amnistia Internacional i a la qual s’han afegit per primer cop torres del territori peninsular, coordinades per l’Institut Ramon Muntaner i amb el suport de diferents agents, entre els quals es compten la Universitat de Barcelona, el Museu Marítim de Barcelona o el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

Seguint el fil de la recuperació de la memòria, acollim l’exposició oferta per l’Institut Català de les Dones per commemorar els cent anys del naixement de Victòria Pujolar Amat, militant antifranquista, primera locutora en llengua catalana amb el nom de Montserrat Canigó a Ràdio Espanya Independent (REI), coneguda popularment com “La Pirenaica”. En el marc de l’exposició celebrarem un debat sobre “Ràdio local i democràcia: passat, present i futur”.

Una altra novetat és que assumim, per encàrrec de l’Ajuntament de Sant Just Desvern, el guiatge de les visites a la Penya del Moro, al bell mig de Collserola, on es pot veure un jaciment corresponent a un poblat ibèric i una fortificació medieval, a més d’un paisatge inequívocament baixllobregatí i metropolità. També en el capítol dels serveis editorials (Edicions del Llobregat), en acabar l’any 2021, tal com teníem previst, han vist la llum dues noves publicacions: La Colònia Sedó d’Esparreguera. La llarga trajectòria d’una colònia industrial emblemàtica, escrit per Gràcia Dorel-Ferré; i La superació de la crisi agrària de finals del segle xix al Baix Llobregat (1860-1930). Exportació a Europa, consolidació de la pagesia veïna i naixement de nous paisatges agraris, escrit per Gemma Tribó. La qualitat acadèmica d’ambdues autores i la gran aportació que representen per a la comarca i per al país ens fa preveure una forta intensitat en la campanya de difusió dels coneixements que ens transmeten aquests llibres, que ens permetran intensificar línies de treball del present, com la recuperació del patrimoni industrial de la comarca i la del patrimoni agrícola.

Com veieu, l’activitat del Centre se sustenta sobre una base sòlida d’estudi, coneixement i reconeixement de l’entorn, del passat, del present i ens dota d’eines per a un futur millor, sense cap negació, sense cap exclusió. Ho volem mirar tot, ho volem conèixer tot, volem ser útils tant des del pensament com des de l’acció.

LA RÀDIO ESTÀ VIVA 

Aviat farà un segle dels inicis de la ràdio a Catalunya amb Ràdio Barcelona i Ràdio Associació. La ràdio ha estat un mitjà de comunicació de masses que ha perdurat viu en el temps, adaptant-se als canvis tecnològics i socials que, des dels anys vint del segle passat fins a l’actualitat, han estat incommensurables.

La ràdio ha estat font d’informació, d’entreteniment, de propaganda, de cultura i d’educació, sempre lligada al temps polític i a les transformacions socials. Com a mitjà de comunicació que és, assequible i proper, la ràdio ha anat de la mà dels temps, dels batecs i dels anhels de la ciutadania. Des dels seus inicis en plena dictadura de Primo de Rivera, en la Primera i la Segona República, durant els temps convulsos de la Guerra Civil espanyola, en el llarg període de la dictadura franquista i, també, amb  la ràdio des de l’exili (com ho va ser la Pirenaica, “La Pire”, des d’on retransmetien en català republicans com Victòria Pujolar, de qui el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat es fa ressò aquest febrer amb l’exposició commemorativa de la seva memòria), en l’època de la transició, fins als més de quaranta anys que portem de democràcia.

La ciència i la tecnologia han fet grans progressos en cent anys. Ones curtes, mitjanes o llargues, la freqüència modulada, la digitalització, les plataformes OTT… La ràdio com a aparell de vàlvules al voltant del qual s’ajuntaven les famílies al menjador de casa és història ben llunyana.

Ara és l’època del podcast, de la ràdio per Internet a través de múltiples aparells i de plataformes. Pots escoltar els teus programes preferits quan vols i, fins i tot, els pots veure. La ràdio, però, continua sent un mitjà de rigorós directe quan ho desitges, que et desperta al matí o t’acarona a la nit, que et posa en marxa mentre esmorzes o et vesteixes, que continues escoltant des del cotxe o des del transport públic quan vas cap a la feina o quan en tornes. Respecte d’altres mitjans de comunicació socials, la ràdio continua sent per a moltes persones la més propera, la que forma part de la seva esfera més íntima i quotidiana.

Anys enrere, quan la digitalització ja es veia com un fet, van ser molts els qui li auguraven poca vida, al mitjà radiofònic, però s’equivocaven. Les darreres dades de finals del 2021 ens mostren que a Catalunya s’escolta diàriament la ràdio en format tradicional una mitjana d’1 hora i 37 minuts de dilluns a diumenge i la seva penetració és del 56,4% de la població catalana, xifra gens menyspreable. Cert és que la televisió té una penetració del 81,6% i que la d’Internet, la més elevada, és del 89,1%.

Un darrer apunt: la importància que té la ràdio en la comunicació més local. Les notícies del poble, del barri o de la comarca, l’activitat municipal, la cultura més propera, la veu i les reivindicacions de les entitats socials, veïnals o culturals, tenen en la ràdio local el seu espai de relació i de difusió de les seves activitats. La ràdio esdevé un agent de cohesió social i de convivència.

Carme Figueras Siñol
Consellera del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i membre de la Junta del CECBLL

Castelldefels va ser una de les 9 poblacions de Catalunya, Aragó i València que es va sumar al projecte l’Encesa de torres, talaies i talaiots de la mediterrània pels drets humans  i en què participen diferents països de l’arc mediterrani organitzat per l’Institut Ramon Muntaner.

Enguany, a la iniciativa organitzada pel Consell Insular de Mallorca, s’hi han sumat les poblacions catalanes de Santa Susanna, Vilassar de Mar, Castelldefels, Alcanar, Amposta, La Ràpita, Orrit, a la ribagorça aragonesa Areny de Noguera i al País Valencià, el municipi de Teulada a la Marina Alta.

El dissabte 15 de gener, des de la Masia de Can Roca de Baix de Castelldefels, es va dur a terme l’acte de forma simultània a totes les poblacions participants, i es va recrear la comunicació visual que hi havia segles enrera entre les torres de guaita. Un altre dels objectius de l’acció era sensibilitzar la població sobre la situació que es viu a la Mediterrània, on moltes persones hi perden la vida a la recerca d’una vida digna.

El CECBLL va coorganitzar aquest acte on hi van participar representants del consistori, així com entitats i associacions de caràcter social i cultural de Castelldefels.

En totes les poblacions es va llegir el manifest que enguany ha escrit la cantant Maria del Mar Bonet.

Masia de Can Roca de Baix
Dissabte 15 de gener de 17:45 a 18:30

Es farà mitjançant unes bengales que s’encendran a Can Roca de Baix i la lectura d’un manifest.

• 17,45 h. Previ: Obertura de Can Roca de baix i accés a la torre de Can Roca de Baix (segle XVI), a la plaça Neus Català de Castelldefels, de la Colla de Diables de l’Agrupació de Cultura Popular.

Inici acte “Torres, Talaies i Talaiots de la Mediterrània. Un cant pels drets humans”

• 18,00 h. Lectura del Manifest al peu de la torre de Can Roca de Baix.

• La primera part serà llegida per Matilde Mas Cozzano, tresorera de l’Associació Castelldefels Sàhara.

• La segona part per Elisabet Sebastià, Presidenta de l’Agrupació de Cultura Popular.

• La part tercera per Javier Clemente, President del Grup de Recerques Històriques de Castelldefels.

• 18,15 h. Encens de fum i de bengales per la Colla de Diables de l’Agrupació de Cultura Popular.
• 18,20 h. Explicació de les característiques de les torres de defensa del segle XVI i de la masia des de l’exterior.
• 18,30 h. Cloenda de l’acte.

Organitza: Ajuntament de Castelldefels i el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

Els reptes de l’alimentació: passat i present d’una funció imprescindible

Cada vegada som més conscients de com l’alimentació és important per sostenir, no solament la nostra vida, sinó també la del planeta. El juliol de l’any 2020 el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat es va adherir a la Carta Alimentaria de la Regió Metropolitana de Barcelona, una iniciativa del Pla Estratègic Metropolità (PEMB), que des de fa anys impulsa reflexions sobre producció i consum alimentari. Fa uns mesos el Centre d’Estudis, en col·laboració amb el PEMB, va organitzar una sèrie de sessions destinades a reflexionar sobre hàbits alimentaris, alimentació saludable, dietes, malbaratament de menjar i, també, a relacionar aquests actes tant personals amb altres de col·lectius com la gestió dels residus, els impactes de l’agricultura i la ramaderia en el medi ambient o en les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Són part dels reptes als que ens enfrontem avui, que demanen coneixement, compromisos personals i governança per a fer-hi front.

D’altra banda, Barcelona va ser una de les ciutats que van signar l’anomenat Pacte de Milà, l’any 2015, les quals assumeixen el compromís de “treballar en el desenvolupament de sistemes alimentaris sostenibles, inclusius, resilients, segurs i diversificats, amb l’objectiu d’assegurar menjar sa i accessible a totes les persones, reduir el malbaratament d’aliments, preservar la biodiversitat i mitigar el canvi climàtic i, alhora, adaptar-se als seus efectes” [el Pacte és consultable: Urban Food Policy Pact (foodpolicymilano.org)]. A més, aquest any 2021 Barcelona ha estat la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible i ha organitzat trobades i actes diversos destinats a prendre consciència del que significa alimentar-nos.

Aquestes circumstàncies han afavorit la creació de l’exposició Alimentar Barcelona: ciutat, proveïment i salut, promoguda pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) al Saló del Tinell, inaugurada l’octubre d’aquest any i oberta fins l’octubre de l’any que ve. L’exposició té dues parts: una inicial, comissariada per Enric Tello, dedicada a alertar sobre els reptes alimentaris de l’actualitat, i una segona, comissariada per mi mateixa, juntament amb Ramon Pujades, que mostra com la ciutat de Barcelona ha fet front als reptes que se li han anat plantejant al llarg de vuit segles d’història [podeu veure els textos de l’exposició i alguna imatge a l’enllaç: Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut | Museu Historia de Barcelona | Ajuntament de Barcelona].

El coneixement de com una ciutat s’alimenta i de quines institucions i polítiques alimentàries li han permès proveir-se demana la col·laboració interdisciplinària d’especialistes en diverses disciplines i cronologies. A patir de l’any 2011 el MUHBA va promoure aquesta col·laboració, que es va concretar en dues jornades (2013 i 2014), i en la publicació del llibre Proveir Barcelona: el municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930 (2016) [consultable en línia a: Proveir Barcelona: el municipi i l’alimentació de la ciutat 1329-1930 | Museu Historia de Barcelona | Ajuntament de Barcelona]. Aquestes aportacions han estat una base molt sòlida per a l’exposició, que compta amb una excel·lent realització museogràfica i de disseny.

Convido a visitar l’exposició i m’ofereixo jo mateixa a acompanyar els grups que ho desitgin.

Mercè Renom
Historiadora, membre del CECBL i comissària de l’exposició Alimentar Barcelona: ciutat, alimentació i salut

Dissabte 11 de desembre Mercè Renom, comissària de l’exposició Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut, ens va convidar a una visita guiada per ella mateixa, a alguns membres de la Junta i altres persones sòcies i col·laboradores del CECBLL. Aquesta exposició està ubicada al Saló del Tinell de Barcelona i romandrà oberta fins el mes d’octubre de 2022; els horaris són: dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte de 10 a 19h. Diumenges excepte 1 gener, 1 maig, 24 juny i 25 desembre, de 10 a 20h.  Aquesta exposició ha estat comissariada per Mercè Renom, Ramon Pujades i Enric Tello i s’acompanya d’activitats paral·leles com ara jornades, conferències i diàlegs al voltant de l’exposició, així com visites comentades i l’itinerari Del mercat a la taula medieval. Alimentar Barcelona. 

La mostra s’estructura sobre una línia temporal vinculada a la creació del Consell de Cent i la resta d’administracions municipals de Barcelona. La sostenibilitat alimentària és una qüestió a analitzar també des del punt de vista històric, per entendre el present. A l’exposició hi conflueixen línies de recerca molt diverses com ara  l’estudi dels proveïments de Barcelona en tota la seva trajectòria històrica, la recerca sobre la història hospitalària i assistencial de la ciutat, l’estudi sobre la gastronomia històrica barcelonina i les investigacions sobre osteoarqueologia de les restes humanes recuperades en contextos arqueològics de Barcelona.

CCOO ha fet una reforma integral de la seva seu inaugurada l’any 1968. El 17 de setembre del 1979 l’edifici va ser ocupat per treballadors i treballadores que reivindicaven democràcia, drets laborals i sindicals, i des de aleshores ha esdevingut la seu estable de CCOO al Baix Llobregat.

El projecte de remodelació s’ha concretat en una renovació integral de la façana exterior, accessos, adequació i modernització de zones comunes, i una renovació de la planta baixa. Ha estat desenvolupat per Ecoarquitectura, un equip jove que ha incorporat criteris de sostenibilitat, eficiència energètica, disseny, funcionalitat, salut laboral i disseny actual.

El 14 de desembre, representants del CECBLL van assistir  a l’acte d’inauguració de la remodelació de la seu, on hi van intervenir l’alcalde de Cornellà, Antonio Balmón;  la presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat, Eva Martínez; el secretari general de CCOO BLLAPAG, Josep Maria Romero, i del secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco. També cal destacar la participació del periodista Jordi Évole, moderant un debat sobre el futur del treball, i l’actuació musical del jove músic Albert Queiruga.

Fotografies de CCOO

El primer dissabte de novembre, davant del Mercat del Centre de Sant Joan Despí, vam rebre  les persones inscrites a  una visita guiada per l’Itinerari del llegat de les dones d’aquest localitat. Hi havia regidores i moltes de les dones activistes del municipi.

En el recorregut guiat per Conxita Sánchez, ens aturàrem a  l’Ajuntament, Les Filles de María, el Passeig del Canal de la Infanta amb Passeig de Canalíes, el número 14 del mateix Passeig i la Plaça de l’Estació, l’Avinguda Barcelona amb el carrer Francesc Macià, l’Avinguda Barcelona números 39 i 83, l’Avinguda amb la carretera de Sant Boi i s’acabava  al Mercat de les Planes, carrer John F. Kennedy amb la Plaça Antonio Machado.

La santjoanenca Conxita Sánchez ha estat presidenta i, actualment,  membre de la Junta del CECBLL, és una de les coautores de l’itinerari, junt amb Esther Hachuel, Neus Ribas i Montserrat Duran.

Aquest Itinerari el vam publicar a través del nostre servei d’Edicions del Llobregat per encàrrec de l’Ajuntament l’any 2020.  El llibre fou un dels  fruïts del treballs de la 9a Jornada de Patrimoni celebrada a la Torre de la Creu l’any 2018 amb el tema “El llegat de les dones”.

En la introducció de la publicació la historiadora Isabel Segura ens descriu la primera celebració de l’Itinerari en el marc de la 9a Jornada de Patrimoni: “La Conxita ens va convocar davant el mercat i el primer que ens va exigir va ser imaginació…. Imagineu un temps en què tot el que tenim davant eren camps… La seva invitació a la imaginació em va agradar i vaig pensar, comencem bé. Nosaltres imaginàvem i ella ens descrivia un paisatge habitat per dones i homes que el treballaven i del que tenien cura. La passejada va continuar per altres espais tangibles o simbòlics que ens desvetllava la presència i protagonisme de les dones en la construcció de la ciutat. “ Aquest és l’objectiu de la realització de l’itinerari, mirar Sant Joan Despí amb ulls de dona, descobrir-hi la seva  presència a través de la història.

PEDRA VERMELLA

L’article d’aquest mes és de Gemma Tribó, en record de la caiguda del Pont de Carles III sobre el riu Llobregat el 6 de desembre de 1971. Com sempre, l’autora ens il·lustra de fets i context històric tant de la construcció del pont com del seu esfondrament. I ens recorda: “Per tant, podem afirmar que la veritable causa de la caiguda del pont van ser les extraccions intensives d’àrids, sovint il·legals, i no la petita riuada, com va defensar el Ministerio de Obras Públicas amb cinisme. La consciència de per què s’havia ensorrat el pont, els molinencs i molinenques la tenien molt clara; alguns joves van pintar a les parets de la vila la frase: ‘L’estat ha ensorrat el nostre pont’ com a denúncia.”

Aquesta pedra vermella provenia de la pedrera de Roca de Droc, situada als límits entre Corbera i Pallejà; justament al Castell de Pallejà acabem de celebrar les 11es Jornades de Patrimoni de la comarca. Quan les preparàvem amb el conseller comarcal i regidor d’aquest municipi, establírem que el color del fulletó de les jornades havia de ser vermell en record dels terrenys dels entorns muntanyosos del Baix Llobregat. Podem afirmar que aquest mes de novembre ha guiat l’activitat del centre un fil vermell de pedra i arrelament.

Les Jornades d’enguany s’han centrat en el patrimoni immaterial i el paisatge social. És en aquest context que la Jornada ha acollit un taller participatiu on posar de manifest i valorar el Patrimoni, immaterial i també material, d’una zona concreta de la comarca, les Muntanyes del Baix, l’espai agroforestal situat a ponent. Un paisatge forjat per activitats forestals, agrícoles i ramaderes, ancestrals i actuals, que potser caldrà recuperar o incentivar; per tradicions espirituals i religioses, que hi han deixat creus i ermites, al redós de les quals encara se celebren aplecs i caramelles; forjat també per llegendes que hi situen espais màgics de sort, de fertilitat i d’esperança i al caliu dels quals s’han tramat camins; o pels sabers i perícies que els han engalanat de forns de calç i cabanes de pedra seca, una tècnica declarada per la Unesco patrimoni immaterial de la humanitat. Tot plegat, l’empremta de l’intangible.

Coneixem que la UNESCO defineix el patrimoni cultural immaterial com a “patrimoni viu” i diu que abasta les pràctiques, expressions, sabers o tècniques transmeses per les comunitats de generació en generació. Situa la seva importància en el fet que dota les comunitats d’identitat i de sentiment de pertinença i continuïtat, i emfatitza també la seva capacitat per gestionar l’entorn natural i social i per proporcionar ingressos econòmics.

El valor del patrimoni immaterial és clar i inqüestionable. I malgrat el seu caràcter fràgil, incorpori i intangible, modela i deixa la seva empremta en el territori i en la seva gent.

Les Jornades de Patrimoni de l’any 2021 remarquen un dels eixos de treball de la nostra entitat que al llarg de quasi 50 anys s’ocupa i es preocupa pel patrimoni i la seva preservació. Com ho van fer abans de l’any 1971 les persones compromeses amb el Museu de Molins de Rei (algunes d’elles fundadores del CECBLL) advertint del risc que corria el Pont del Riu.

EN RECORD DE LA CAIGUDA DEL PONT DE CARLES III, CONEGUT COM A PONT DE LES QUINZE ARCADES, EL 6 DE DESEMBRE DE 1971

El desaparegut pont de Carles III sobre el Llobregat, situat a Molins de Rei, encara està viu en el record del patrimoni que donava identitat i personalitat a la comarca. En aquest article refarem la seva trista història, amb l’objectiu d’extreure’n una lliçó de futur: refermar la voluntat de conservar el patrimoni i evitar que mai més passi un fet semblant. La nostàlgia no és motiu de fer memòria d’aquest fet luctuós del qual enguany es celebra el 50è aniversari, però sí que ho és el sentit cívic per aconseguir que, gràcies al record d’aquest trist esdeveniment, aprenguem a cuidar el patrimoni.

El pont de Carles III sobre el Llobregat es va projectar a inicis del segle XVIII, quan després de la Guerra de Successió el triomf de la monarquia absoluta, de model francès, va comportar la construcció d’un estat centralitzat, que necessitava infraestructures per vertebrar internament el territori. I una de fonamental era la construcció de carreteres i bons camins, que es van construir amb criteris polítics, per això tenen una estructura radial que connecta tot el territori de l’estat amb Madrid.

Durant el regnat de Felip Vè, el primer cap del Cos d’enginyers militars, Pròsper de Verboom, havia projectat de construir un pont sobre el Llobregat a aquesta zona. Però la construcció no va ser possible fins uns 50 anys després, quan era rei Carles III i es disposava de diners públics per fer-lo, per aquest motiu es va batejar amb el seu nom. El nou sistema fiscal imposat amb la Nova Planta va ser eficaç per millor la capacitat econòmica de l’estat, però no oblidem que el segle XVIII va ser un segle de creixement per tot Europa.

Disposar de bones carreteres feia possible un trànsit ràpid de l’exèrcit d’una zona a una altra, necessari per a sufocar revoltes interiors i també per a la defensa exterior. Al mateix temps, unes bones comunicacions eren un estímul al creixement econòmic, en la mesura que dinamitzava el comerç i ajudava a crear el mercat interior. Alhora, eren també una garantia d’una major eficiència en el cobrament d’impostos, fet que ajudava a la consolidació de la monarquia absoluta.

La primera pedra del pont es va col·locar l’octubre de 1763 i la construcció va finalitzar 4 anys després, l’octubre del 1767. Carles III en va finançar la construcció, per aquest motiu es va batejar amb el seu nom. Era un pont avançat al seu temps, d’estil neoclàssic, pensat per militars, robust i fort, capaç d’esdevenir un baluard defensiu en cas de guerra.

Els plànols, sobre el projecte de Pròsper de Verboom, els van fer els enginyers militars Juan i Pedro Martin Cermeño, que eren pare i fill. De fet va ser el fill, Pedro Martin Cermeño, l’encarregat de construir-lo, ajudat per l’enginyer militar Joan Escofet i Palau. El contractista adjudicatari de les obres va ser en Onofre Ibern.

Els enginyers militars, per donar solidesa a la construcció, varen reforçar prèviament el terreny situat sota el pont fent un sòlid empedrat i varen emprar les tècniques més modernes de l’època per fer disminuir l’erosió local de l’aigua.

La pedra per construir-lo va ser extreta de la cantera de Roca de Droc, situada als límits entre Corbera i Pallejà. Era un conglomerat o gres vermellós, a causa de la presència d’argila en la seva composició, que es feia servir de pedra d’esmolar. Els pilars de fusta van servir per fonamentar els 16 pilars d’obra, sobre els quals s’estenia un pont d’uns 330 metres de longitud i de més de 12 metres d’amplada a la part central. Al Museu de Molins de Rei guarda els plànols del pont i restes dels pilars de fusta.

En la construcció hi van participar més de 300 presoners algerians que hi van treballar en règim d’esclavitud, vigilats per soldats de l’exèrcit. Ells van tallar i transportar les pedres vermelles des de la cantera. També es van contractar mestres d’obres de prestigi. El pont va resultar ser molt sòlid i cap guerra dels segles XIX i XX el varen poder volar.

A partir dels anys seixanta del segle XX, la construcció de la Ap-7 i el gran creixement urbà de la comarca varen necessitar molts àrids. El Ministeri d’Obres Públiques (MOP) era el responsable de donar llicències per a l’extracció d’àrids. La normativa era laxa, però, a més, el benefici particular d’alguns constructors i la corrupció sistèmica que va caracteritzar la dictadura van afavorir l’abús i el descontrol en l’extracció de graves i sorres.

Les extraccions s’intensificaren al mateix llit del riu i cada vegada es realitzaven més a prop del pont. Això va provocar que el riu baixés de nivell i aquest procés va fer que el pont, tot i la seva solidesa, es comencés a desfalcar. Així, els seus fonaments van començar a sobresortir de les aigües. El Museu de la vila va advertir a l’Ajuntament i al MOP que el pont estava ferit, que calia actuar amb rapidesa per salvar-lo, però era massa tard. Una riuada, molt més petita que la del 1962, va trobar el pont tant feble que va fer caure primer un pilar la nit del 5 al 6 de desembre de 1971 i al cap d’uns dies, la nit de Cap d’Any, 24 dies més tard, una nova riuada es va endur dos arcs més.

Per tant, podem afirmar que la veritable causa de la caiguda del pont van ser les extraccions intensives d’àrids, sovint il·legals, i no la petita riuada com va defensar el MOP amb cinisme. La consciència del per què s’havia ensorrat el pont els molinencs i molinenques la tenien molt clara, alguns joves van pintar a les parets de la vila la frase: “L’estat ha ensorrat el nostre pont” com a denúncia.

La caiguda del pont va provocar un fort impacte emocional a Molins de Rei, la gent s’estimava el pont que era un patrimoni que li donava identitat. En Ferran Agulló, els anys que va viure a la vila, li va dedicar un poema, però també altres poetes i també s’han fet cançons sobre el pont. A finals del anys seixanta del segle XX, poc abans de la caiguda, el pont era el més transitat de tot l’estat. La gent de Molins de Rei volia la reconstrucció exacte del pont i al mateix lloc. Els responsables del ministeri van prometre la reconstrucció del pont i amb aquest objectiu es varen numerar les pedres.

L’Administració però va desestimar molt aviat l’opció de reconstruir el pont al mateix lloc, pels elevats costos i la dificultat de l’obra. Entre març i abril 1972 les restes del vell pont de Carles III van ser dinamitades i les pedres, numerades i amuntegades amb desordre, es van guardar als dos extrems del pont. Unes quantes tones de runes van ser retirades per camions que treballaven pel MOP, però encara en van quedar al lloc.

Algunes de les pedres més grans i boniques van ser recuperades i han servit per fer petits monuments a la vila. En trobem al monument a Margarida Xirgu, situat al costat de la Plaça de l’Ajuntament, als jardins del Palau de Requesens, a la Plaça de la Báscula, i també hi ha una bonic dibuix del pont a la Plaça de la Llibertat. El pont és tossut, i malgrat haver-se enfonsat, la vila de Molins de Rei el recorda i encara ara li atorga identitat. A alguns jardins privats de Molins de Rei hi ha alguna pedra com a record. Fins fa pocs anys encara en quedaven a banda i banda de riu, tot i que ara estan cobertes de terra i de vegetació i són difícils de localitzar. El què es va fer amb el pont i amb les seves pedres és la història d’una desídia i fruit de la corrupció de l’època, i, entre tots hem de vetllar per què mai més es repeteixi un fet semblant.

La reflexió crítica sobre de la vida del pont de Carles III ens ha de servir per millorar el futur de les dues les ribes del riu. Seria bonic convertir-les en un parc fluvial mancomunat entre els pobles de la vall baixa de la comarca, que asseguri a les generacions futures un pulmó verd i un espai d’esbarjo i comunitat. La identitat positiva que el pont va atorgar al territori durant els seus anys de vida podria ser protagonitzada avui per una millora del diàleg del riu amb el territori gràcies a un Parc Fluvial compartit.

Gemma Tribó Traveria
Historiadora i membre de la Junta del CECBLL

A la sala d’actes de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, Jaume Campos, Josep Menargues i Oriol Valls, ens van explicar el seu estudi sobre la xarxa de mines d’aigua presents a Sant Feliu de Llobregat, en un acte coorganitzat pel CECBLL i l’ACBL el dia 30 de novembre. L’acte el va presentar Rafael Bellido, membre de la Junta del CECBLL.

Aquesta xarxa està formada per tot un conjunt d’estructures (subterrànies, però també aèries) que procuren explotar l’aigua des de dates llunyanes com els segles XVII i XVIII fins, si fa o no fa, el declivi de l’economia agrícola a casa nostra (anys 70 del segle passat).

Els tres joves van destactar que Sant Feliu presenta un ric conjunt patrimonial miner, conformat per mines de diferent mida (quilomètriques com la de Can Nadal i moltes d’altres que s’allarguen un centenar de metres) que presenten tot un seguit d’elements accessoris (portelles, pous d’enregistrament, canals d’aigua, galeries bancades o no, basses, etc.), però amb un futur complicat degut al seu abandonament i manca de catalogació com a bé patrimonial.

Els ponents van fer una crida a tot aquell qui tingui documents, informació o records sobre pous o mines d’aigua, a fer-los-hi arribar.

Fotografies de Fet a Sant Feliu

Dissabte 27 de novembre de 2021

Al Castell de Pallejà (Av. Prat de la Riba, 10 – Pallejà)

FORMULARI D’INSCRIPCIÓ