Aquest mes de juny hem reobert el Centre Cívic Mas Lluí de Sant Feliu de Llobregat i el Museu de la Colònia Sedó d’Esparreguera.  Degut a la pandèmia mundial del Covid-19,  el CECBLL va haver de tancar els  dos equipaments que gestiona gràcies a convenis signats amb l’Ajuntament de Sant Feliu i  amb la Generalitat de Catalunya, respectivament. La reobertura està essent gradual i, de moment, el Centre Cívic Mas Lluí és obert per a la cessió d’aules d’estudi a la ciutadania, mentre que el Museu ofereix les visites gratuïtes només en la modalitat de visita lliure. En ambdós casos s’han hagut de prendre les  mesures sanitàries i higièniques prescrites i s’han posat les condicions necessàries per facilitar l’acollida  a les persones que visitin aquests equipaments. Desitgem que ben aviat es puguin obrir a ple rendiment.

Què en podem aprendre, del cas George Floyd?

La commovedora mort de George Floyd el passat 25 de Maig a  Mineápolis a mans d’un policia blanc sota la mirada còmplice de tres col·legues seus, sembla ser la gota que ha fet vessar el got d’un sentiment profund i generalitzat d’injustícia que la població afroamericana ha anat suportant heroicament durant les últimes dècades. La justificada indignació popular i la consegüent ràpida expansió de les mostres de compassió als carrers de les principals ciutats del món denoten no només un sentiment d’empatia i de grandesa humana sinó que, a més, palesen el caràcter crònic del problema de la discriminació racial arreu.

Moltes de les persones racialitzades que s’han manifestat durant els últims dies ho han fet mogudes, sobretot, per unes ganes irreprimibles d’expressar una desconsideració que es formalitza pel subministrament quotidià i sostingut de micro dosis de racisme que, encara que no culminen en un enllaç tràgic, busquen un efecte anàleg. Les envestides de les que les minories ètniques (i especialment la comunitat negra) són objecte als Estats Units, es poden extrapolar fora del Estats Units d’Amèrica. No té sentit entrar a valorar si el racisme és més denunciable a Nord Amèrica que aquí perquè senzillament l’acte en sí, consistent en deshumanitzar en base al criteri racial, produeix el mateix efecte sobre la víctima.

A més, les notòries diferències entre les trajectòries immigratòries de les nacions europees i del país nord-americà fan impertinent qualsevol exercici de comparació degut al caràcter fonamentalment sistèmic i secular del racisme als Estats Units. La realitat americana és la culminació lògica d’una concatenació d’errors històrics dels quals destaquen la exterminació dels pobles indígenes, la instrumentalització de la esclavitud durant dos segles i, sobretot, la institucionalització de la segregació residencial coronada amb la famosa política de redlining iniciada a finals dels anys 30.

Constatades la compassió i la solidaritat que hem mostrat des del vell continent amb múltiples mobilitzacions que, per cert, han destacat per l’alta presència de persones no racialitzades, convindria analitzar els fets en relació a les nostres pròpies dinàmiques de convivència. No ens costaria, llavors, arribar a la conclusió que el racisme no és una exclusivitat americana i que, per tant, la lluita per eradicar-lo, és també nostra.

A casa nostra, existeix una realitat latent que ens hauria d’interpel·lar si el projecte col·lectiu de construcció d’una societat justa i cohesionada és tan important com es proclama. Si no s’operen canvis importants en el nostre paradigma de gestió de la diversitat, no seria descartable que puguem arribar algun dia a viure una situació tan lamentable com la amb que ens solidaritzem avui.

Si bé és cert que a l’Estat espanyol la immigració és relativament recent, no és menys evident que ha passat suficient temps per  a que la realitat sociodemogràfica del país es vegi reflectida a tots els nivells i sectors de les estructures laborals (administració pública i empreses privades). Durant molts anys els immigrants africans, llatinoamericans i de l’Europa de l’Est han trobat un perfecte encaix al mercat laboral espanyol caracteritzat per la poca qualificació en sectors com la hostaleria, l’agricultura o les cures; quelcom que els ha mantingut en la precarietat. Més de dues dècades des de l’arribada dels primers fluxos, una segona generació cada cop més nombrosa lluita per trobar el lloc que creu que li correspon en el país que consideren ser el seu perquè no en coneixen cap altre. I aquest lloc no és pas el dels seus pares perquè senzillament tenen identitats, aspiracions i trajectòries de vida diferents.

No calen esforços per constatar la clara infrarepresentació de les minories ètniques en els llocs de treball ben considerats socialment. Subscrivint les reflexions  d’una noia marroquina quan deia: “encara que hagis nascut aquí, com a persona racialitzada el màxim al que pots aspirar a treballar en un ajuntament és sent mediadora intercultural”, convé reconèixer que tenim molt de marge de maniobra per demostrar que l’ascensor social, principal garantia del progrés intergeneracional, funciona adequadament.

El sostre de vidre és, a més, un perillós acumulador de frustracions. De fet, és gràcies al sacrifici d’una primera generació que no ha volgut que els seus fills i filles tinguin una vida similar a la seva, que molts d’aquests joves -havent-hi aportat la seva part de dedicació per optimitzar els actius d’un model educatiu d’èxit- han tingut una bona preparació. Inhibir aquest anhel de realització personal, essencialment en base a criteris racials, només pot generar ràbia, frustració i, previsiblement, revolta.

Se’ns presenta la inestimable oportunitat d’aprendre dels èxits i desencerts dels països del nostre entorn que tenen una trajectòria més dilatada en matèria migratòria en la vessant de la integració dels nadius racialitzats. El recent exemple de França amb les revoltes dels joves de les banlieues és una clara prova de les nefastes derivacions d’una manera de fer a curt termini.

El nostre principal repte de futur rau, primer, en reconèixer que la qüestió de la integració de les segona i incipient tercera generacions existeix i, en conseqüència, ser valents a l’hora d’adoptar les mesures adequades per fer-hi front.

Aquestes necessàries millores anirien en el sentit de reforçar els evidents i valuosos esforços consentits per tota la societat catalana per fer d’aquest país una terra acollidora i on els somnis es fan realitat.

Abdoulaye Fall
Doctor en demografia

Alimentació i energia

Moltes dades estadístiques indueixen a pensar que el proveïment de l’alimentació humana comporta uns recursos i unes activitats residuals. En efecte, semblen indicar-ho les dades sobre energia aportades per l’Agència Internacional de l’Energia (IEA, International Energy Agency), sobre valor afegit del Banc Mundial (WB, World Bank) i sobre ocupació de l’Organització Internacional del Treball (ILO, International Labour Organization) per als sectors de l’agricultura, la ramaderia i la pesca.

En resum, el consum d’energia final (la destinada als usuaris) dels sectors de l’agricultura, ramaderia, pesca i silvicultura està compresa entre l’2,2 i 2,8% del total (entre els àmbits territorials analitzats Espanya i Catalunya en els primers llocs); en valor afegit és entre 1,0 i 4,1% del total (aquí Catalunya és el més baix); i, entre 1,7 i 4,4% del total del total de persones ocupades en els països desenvolupats (Catalunya també en el valor més baix) i una proporció alta en el conjunt del món (27,8%) i encara més elevada en el conjunt de països en vies de desenvolupament.

Però, si enlloc de posar el focus en els sectors primaris es pren en consideració el conjunt de la cadena que proveeix l’alimentació, les coses canvien radicalment. Les dades bàsiques sobre aquest nou punt de vista pel que fa a l’energia (el qual, probablement, es pot extrapolar al valor afegit i a l’ocupació) les aporta l’estudi encarregat per la FAO “Energy-smart” food for people and climate (2011) http://www.fao.org/docrep/014/i2454e/i2454e00.pdf.

Aquest treball, amb dades de 2009, posa de manifest que, a escala mundial, la cadena alimentària mundial consumia el 30% de tota l’energia. El conjunt de la cadena alimentària és dividit en tres parts: a) Producció primària, subdividida al seu torn en agricultura, ramaderia i pesca; b) Processament (sector industrial en els balanços energètics d’IEA) i distribució (sector del transport a IEA); i c) Venda a la menuda (sector de serveis públics i comerç a IEA), preparació i cocció en les llars i la restauració (sectors residencial i de serveis púbics i comerç a IEA). També fa una distinció entre els països de rendes altes (uns 1.200 milions d’habitants en aquell any; tot i que no coincideix exactament, s’aproxima als països OCDE, entre ells EU28, Espanya i Catalunya) i els països de rendes baixes (uns 5.500 milions d’habitants; aproximadament, els països no-OCDE).

Doncs bé, en base a aquests criteris, l’estudi encarregat per la FAO proporciona les següents dades:

Aquesta taula mereix alguns comentaris:

En primer lloc, constatar que els 26.390 TWh/any d’energia destinats a la cadena alimentària són el 29,8% del 88.460 TWh/any d’energia final mundial l’any 2009, descomptats els usos no energètics.

En segon lloc, posar de manifest la diferència de recursos energètics destinats a l’alimentació entre els països de rendes baixes (2.260 kWh per habitant i any) i els països de rendes altes (11.340 kWh per habitant i any).

En relació a la distribució dels recursos energètics al llarg de la cadena alimentària, cal dir:

• Les produccions primàries consumeixen la part més petita del total de la cadena alimentària (21,9%; 6,0% del total d’energia final); aquest valor, superior al donat en la taula anterior, inclou els consums d’energia en fertilitzants, fitosanitaris i pinso pels animals (inclosos com a indústria en els balanços energètics d’IEA), i altres despeses de caràcter general incloses en el transport i altres sectors. En els països de rendes altes, aquesta part té un percentatge superior.
• En el si de l’apartat de les produccions primàries és de destacar el diferent repartiment entre components en els països de rendes altes i baixes. Mentre els primers dediquen la major part de l’energia (13,0%) a la producció animal (ramaderia i pesquera) davant de l’agricultura (12,0%), els segons hi dediquen tan sols el 5,0% al sector primari animal davant del 14,5% de l’agricultura. En energia per càpita les diferències són encara més escandaloses: 1.410 kWh per habitant i anys a la proteïna animal en els països de rendes altes davant de 110 kWh per habitant i any en els països de rendes baixes.
• El consum d’energia en el processament (sector indústria en els balanços d’IEA) i distribució (sector del transporta IEA) dels aliments és el component més important de la cadena alimentària (43,3%) que, en els països de rendes altes, arriba quasi a la meitat (48,0%). Els valors per càpita són encara més extrems: els països de rendes altes hi destinen 5.440 kWh per habitant i any, i els de rendes baixes, 860 kWh per habitant i any.
• Finalment, l’energia destinada a la venda a la menuda, la preparació i la cocció dels aliments és el segon component en importància (34,9%) i, sorprenentment, és més elevat en els països de rendes baixes (42,5%). Això pot tenir com a explicació el menor pes de l’elaboració industrial i els mitjans menys eficients de cocció. En tot cas, com en els casos anteriors, el consum per càpita és més elevat en els països de renda alta (3.175 kWh per habitant i anys) que en els països de rendes baixes (960 kWh per habitant i any).

Voldria acabar amb les següents conclusions:

1. Els recursos utilitzats en la cadena alimentària (i, de forma particular, l’energia) són molt més importants del que certes estadístiques organitzades per sectors ens indueixen a pensar. L’alimentació és de ben segur la necessitat a què dediquem més recursos i energia (30%).
2. Hi ha un desequilibri molt gran entre els països de rendes altes i de rendes baixes pel que fa als recursos i l’energia destinats a l’alimentació. Això es combina amb el tema del malbaratament d’aliments (aspecte no tractat en aquest escrit) que, en els països de rendes altes, es produeix sobretot en les darreres etapes de la cadena alimentària (mercat a la menuda, congelador de la llar, el plat) quan l’aliment ja ha adquirit el seu màxim valor.
3. El coneixement de l’esforç realitzat en recursos (i, particularment, en energia) en cada classe d’aliment i per a cada etapa de la seva cadena de proveïment, combinat amb criteris sobre dietes i salut, pot donar orientacions importants sobre com plantejar l’alimentació del futur.

El parc agrari del Baix Llobregat ha estat (i encara és en bona part) un gran factor de resiliència en l’alimentació de l’àrea metropolitana barcelonina. L’orientació de les seves produccions vers el consum de km0 representa un gran estalvi energètic ja que comporta poc transport, poc emmagatzematge i poc processament. Per augmentar aquesta eficiència, convindria posar en valor agrícola nombroses parcel·les i espais intersticials (fins i tot, algunes zones verdes allunyades) avui dia no aprofitades.

Carles Riba Romeva
President del CMes i membre de Junta del CECBLL.

La primera edició de l’Escola d’Estiu del Baix Llobregat 2020 quasi  arriba  a les 500 visualitzacions al canal de Youtube del CECBLL. La situació de pandèmia que patim des del mes de març, ha fet que el Centre d’Estudis haguem replantejat i repensat projectes que estaven al nostre pla d’activitats, com ara l’Escola d’Estiu. Amb aquest projecte hem fet una immersió en les noves tecnologies per tal que el coneixement sobre la comarca continués arribant a la ciutadania. En aquesta ocasió hem parlat de l’alimentació i l’agricultura des de diverses vessants, i hem comptat amb la participació de persones de reconeguda solvència en el tema, com ara les historiadores Gemma Tribó i Mercè Renom que van obrir l’Escola d’Estiu amb les seves conferències “El passat i el present de l’agricultura al Baix Llobregat” i “Història del proveïment i l’alimentació del segle XIV al XX” respectivament.

El segon dia vem comptar amb les intervencions de la gerent del Parc Agrari del Baix Llobregat, Gemma Francès, que ens va parlar de “La producció agrícola al Baix Llobregat el segle XXI” i Rafael Bellido, advocat expert en urbanisme, que ens va oferir la conferència “Agricultures del Baix Llobregat: planejament i gestió del territori”

I va clausurar l’Escola d’Estiu Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, amb la seva ponència “L’alimentació i la resiliència urbana al segle XXI” seguida d’una taula rodona on hi van participar Laia Soldevila, periodista del Crític, Mariano Martínez de l’Associació de Gastronomia i Turisme del Baix Llobregat i el mateix Oriol Estela, moderats per la presidenta del CECBLL , Genoveva Català.

Des d’aquestes línies volem agrair a totes les persones que han col·laborat en aquesta primera edició de l’Escola d’Estiu, la seva bona predisposició en embarcar-se en un projecte nou que encetem amb tecnologies que no havíem utilitzat fins ara. Gràcies a totes! Gràcies a tots!

L’Ajuntament d’Esparreguera va aprovar en el ple municipal del mes d’abril iniciar el procediment per a la declaració de la Colònia Sedó com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

Can Sedó és  és una colònia tèxtil vinculada a la força motriu de l’aigua del riu Llobregat que va funcionar entre 1848 i 1980. Inclou l’antic recinte fabril i una zona residencial obrera que s’hi va construir a partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX.

La colònia conserva encara avui molts dels elements arquitectònics, tecnològics i d’altres tipus que van fer possible la producció i la vida al recinte. El més destacat, segurament, són les diverses naus on es desenvolupaven els diferents processos productius. I a les naus de la filatura destaca una enorme turbina de 1.400 cavalls, la més gran d’Espanya i segurament també d’Europa. Igualment trobem dempeus l’església, alguns dels habitatges obrers o l’aqüeducte que va portar aigua del Llobregat per moure les turbines.

La declaració de BCIL és un pas molt important en la protecció d’aquest conjunt patrimonial, ja que permetrà l’aplicació de mesures de conservació i l’obtenció de recursos per a la seva salvaguarda.

El CECBLL és una entitat pionera en la defensa de la Colònia Sedó. L’any 2006 es va fer la primera reunió per demanar una intervenció urgent davant la degradació d’aquest important patrimoni. Quan el 2008 es va aprovar el Pla director de la Colònia Sedó la Comissió Cívica del Patrimoni del Baix Llobregat, impulsada pel Centre, va fer un dictamen amb aportacions i consideracions. Però aquest Pla Director i els Plans de Millora Urbana que comportava van quedar anul·lats per la crisi.

El tancament del Museu de la Colònia també va activar el CECBLL, que va oferir els seus serveis per tal de reobrir-lo de forma sostinguda al públic. Aquesta línia de treball va donar els seus fruits el 2019, quan el Centre signa un conveni de col·laboració amb el mNACTEC per tal d’obrir el Museu de Can Sedó els caps de Setmana.

El Centre també ha estat entitat impulsora de l’Associació per a la defensa de la Colònia Sedó i el seu entorn, una entitat local que ha sabut mobilitzar l’opinió pública a favor de la Colònia.

Ara, més recentment, l’Ajuntament d’Esparreguera han tingut la deferència d’informar-nos dels termes de la declaració d BCIL abans de la seva aprovació en el ple i ha tingut en compte algunes de les aportacions que hem fet.  Des d’aquestes línies el nostre agraïment a l’equip de govern i a l’arquitecta municipal, que ha atès tots els nostres dubtes.

Entre el realisme i l’esperança

Abril ploraner, maig rialler. De vegades els refranys s’equivoquen i aquest maig ha estat el menys rialler dels últims vuitanta anys per a la gent del Baix i del planeta Terra. De cop i volta, el virus ha fet callar la indústria i els centres comercials, i ens ha obligat a veure passar la vida amorrats a la finestra. Ens dediquem a mirar el calendari en pana com els pagesos miren les fases de la lluna, per saber en quina fase de confinament estem. El calendari, pel camp, és més que dotze fulls amb rengles de números negres i festius i diumenges en vermell, és un primitiu google maps que marca l’agenda del sol i la lluna i els temps de collita i de sembra.

Mentre ens debatem entre el confinament i el desconfinament, en la natura de la comarca floreix groga la ginesta i somriu la primavera. Fa vacances de nosaltres. El camp roman impassible i fèrtil amb la indiferència d’una vella certesa aliena als nostres problemes. Després d’un 1 de maig de carrers buits i silenciats amb mascaretes en l’ànim, els cirerers han tret a passejar pels nostres turons el seu color d’ànima vermella, d’un poema de Gabriel Ferrater, i els conreus del Parc Agrari llueixen tot els colors del verd.

Així és el Baix, terra, cel, mar Mediterrani, riu Llobregat i passavolants amb contracte temporal no renovable: nosaltres i els nostres efectes secundaris. Ara que la distància entre nosaltres ja no és l’oblit, sinó una trista obligació, l’horta admet les dues passes de seguretat que neguen els pupitres de les aules o les cadenes de muntatge, perquè no es poden posar portes al camp. Els pagesos treballen entre els solcs dels carbassons i les tomaqueres enramades en les canyes, entre les cogombreres que s’enfilen pels fils que pengen sota els cels de plàstic dels hivernacles, entre els camps de roses que no han pogut ser roses d’abril a les parades.

La majoria som fills o nets de desertors de l’arada d’aquí o d’allà. Com el Delta, som terra d’al·luvió, la terra més fèrtil de les que es fan i es desfan, i quan som capaços d’empeltar tradicions diverses donem fruits culturals saborosos i inesperats. Els nostres pares o els nostres avis tenien el tronc comú: la vena proletària del treball en la terra, la cultura de suar la cansalada amb faixa als ronyons i esforç de sol a sol per sobreviure. Tot i així l’agricultura ens han deixat una herència tradicional que sobreviu a les pèrdues d’hectàrees i d’hectàrees de sòl conreat: les festes populars.

Les festes volien santificar la terra i glorificar la lluita contra les plagues i les sequeres, les calamarsades, les tempestes i les rierades per aconseguir fer la collita. Eren sants de bodegons pagans d’estar per casa. Fruita, flora i fauna inofensius per equilibrar la munió de sants, verges i màrtirs: les roses, les cireres, els espàrrecs, l’escarxofa, el raïm, el bestiar, com a aliment i com a company de feina. De fet, durant la guerra civil la Catalunya republicana descreguda va canviar noms de sants per uns altres de poètics jocs florals. Sant Climent per Cirerer del Llobregat, Sant Feliu per Roses del Llobregat, Sant Joan Despí per Pi del Llobregat i etcètera. Les festes eren temps de dinar en família, estrenar vestit, afirmar-se com a comunitat i fer créixer la identitat amable de divertir-se junts.

Som una comarca embastada pel treball i la reivindicació, però cosida per la convivència en la vida col·lectiva, aquella que s’obre pas entre el treballar i el dormir. Som una comarca per viure-hi en un moment on el coronavirus ens passa una factura per continuar vivint. Tindrem un Sant Jordi que matarà el drac el 24 juliol i un calendari de festes populars que té més preguntes que respostes. El mal ve volant i se’n va a peu coix, ens recorda la dita. Al Baix tirarem d’allò de sempre, el realisme i l’esperança que es demostra caminant per gaudir de les nostres festes, encara que sigui a peu coix per imperatiu legal.

José Luis Atienza
Periodista i soci del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

Ante la crisis de la COVID-19. La situación sociolaboral en el Baix Llobregat. Diálogo y pacto

Desde el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat me piden la opinión sobre la situación que estamos viviendo, en nuestra comarca del Baix Llobregat, a raíz de la pandemia producida por la COVID-19, fundamentalmente, en el ámbito sociolaboral. Me resulta difícil, entre otras razones, porque aún estamos en la fase 0 del proceso de vuelta a lo que se ha venido llamando “nueva normalidad”. Nadie sabe muy bien qué quiere decir eso, pero intentaremos hacer una aproximación con los datos disponibles a fecha de hoy.

Lo primero que se constata es la extrema gravedad de la situación. Esta nos ha abocado, en primer lugar, a una crisis sanitaria en la que más de 6.000 personas del Baix Llobregat han confirmado estar infectadas por el virus, y con unos servicios sanitarios colapsados que han puesto en evidencia lo que algunos ya llevamos tiempo reclamando: la recuperación de los recursos anteriores a los recortes producidos por la anterior crisis de 2008 en la sanidad pública.  En Catalunya, tales recortes supusieron una reducción importante de las plantillas, sobre todo en el ICS, un empeoramiento de las condiciones laborales y una reducción de recursos materiales, por no hablar de las pésimas condiciones de los centros de investigación que dependen de universidades y sanidad.

Y esta crisis sanitaria y social pone también al descubierto otra, la del incremento de la pobreza y la precariedad laboral, secuelas ambas de la anterior crisis y del modelo de salida de la misma por las que optó el anterior gobierno del PP con su ya controvertida Reforma Laboral de 2012. A pesar de una cierta recuperación del empleo, nos ha dejado un incremento de la temporalidad en la contratación, lo cual ha llevado a que el número de trabajadores pobres se haya visto incrementado. No es algo que digamos solo desde el sindicato, sino que instituciones tan poco sospechosas como Cáritas, Oxfam Intermón o la Cruz Roja, que trabajan sobre el terreno con los sectores más vulnerables, nos lo confirman en sus informes anuales.

A esta última crisis no es ajena la crisis laboral mencionada anteriormente, y sin extenderme demasiado, sí que me gustaría destacar el empobrecimiento de una de las principales herramientas de que disponemos empresarios/as y trabajadores/as, la negociación colectiva. También se ha incrementado la flexibilidad laboral, tanto para entrar y salir del mercado de trabajo como para establecer de manera más unilateral las condiciones de trabajo por parte de empresarios. Todo ello con una reducción de la inversión en algo tan esencial como es la formación para la ocupación.

Y por último, para cerrar el capítulo de las crisis, no podemos olvidar la crisis medioambiental, que parece haberse olvidado por estos meses de confinamiento o de otras necesidades más perentorias. Pero si algo nos ha dejado en evidencia la COVID-19 y los confinamientos que se han producido y la consiguiente paralización de nuestras principales actividades económicas, es que nuestro planeta está enfermo y que medidas de reducción de emisiones en todos los órdenes es una necesidad, o, más que una necesidad, una obligación del conjunto de la sociedad. Ya nos lo decía uno de nuestros científicos del CSIC, la mejor vacuna contra la COVID-19 nos la estamos cargando, pues no es otra que la naturaleza y nuestra biodiversidad, que hemos venido alterando de manera impune.

Pero una vez situado, a mi entender, de dónde venimos, se hace preciso traer a colación algunos datos de nuestra comarca del Baix Llobregat, en cuanto al mercado de trabajo y lo que representa en referencia al conjunto de la población de la comarca (825.963 habitantes), que constituye casi un 11 % del conjunto de la población de Catalunya. Además también hay que tener en cuenta que un 10 % de dicha población es extranjera, y que este suele ser uno de los colectivos más vulnerables. Los datos estadísticos deben servir para sugerir algunas ideas de por dónde deberíamos caminar el conjunto de los actores para buscar las mejores soluciones para nuestra comarca y para el conjunto del país.

A finales de 2019, había 358.757 personas afiliadas al régimen general de la Seguridad Social (RG) y unas 50.000 al régimen de autónomos (RA), siendo el principal sector de ocupación el de servicios (unas 200.000 en el RG y unas 39.000 en el RA), seguido del sector de la industria (50.000 al RG y 3.000 RA) y el de la construcción en tercera posición (16.500 al RG y 6.800 al RA). También me parece que debemos destacar que la mayoría de personas trabajadoras que están dadas de alta lo hacen en empresas de menos de 50 trabajadores. Aunque el número de personas dadas de alta al régimen agrario es poco significativo, sí me parece importante hacer constar que son unas 3.000 hectáreas de cultivo las que dispone nuestra comarca y el papel que ha jugado en la actual crisis de garantizar suministros tan vitales como el de los alimentos.

En este contexto, desde el 14 de marzo se decretó el estado de alarma y el confinamiento del conjunto de la población, excepto para determinados servicios esenciales, que todos ustedes ya conocen. Nuestra economía y actividad productiva sufrió, y aún perdura, aunque en menor medida, un parón sin precedentes, siendo uno de los principales instrumentos habilitados los Expedientes de Suspensión de Contratos (ERTE), que están regulados en el artículo 47 del Estatuto de los Trabajadores y en el RD 1483/2012, de 20 de octubre, y que, posteriormente, fueron complementados con el Real decreto-ley 8/2020 de 17 de marzo, de medidas urgentes extraordinarias para hacer frente al impacto económico y social del COVID-19. En el Baix Llobregat, el número de expedientes ha sido de más de 8.887 y más de 94.000 personas trabajadoras afectadas, es decir, un porcentaje sobre el empleo que se acerca al 25 %, y aunque esta es una pérdida temporal, el que no se convierta en definitiva dependerá de diversos factores que luego comentaré. La comarca representa el 13,5 % del conjunto de personas trabajadoras afectadas de toda Catalunya. Con solo ver estas cifras podemos entender la gravedad y lo extraordinaria que es esta crisis producida por la COVID-19.

Ojeando los datos de desempleo, observamos que en la comarca, a finales de 2019, habían unas 38.000 personas en desempleo de las cuales 16.000 eran hombres y 22.000 eran mujeres. Volviendo a mirar las cifras en abril de 2020, estas se han visto incrementadas hasta alcanzar las 47.733 , personas en desempleo, de los cuales 21.450 son hombres y 26.283 son mujeres. El incremento respecto a un año antes ha sido del 23 %. También podemos apreciar que las mujeres siguen siendo un colectivo más golpeado por la crisis y que es una situación que, a la hora de las propuestas, se deberá tener en cuenta.

A partir de esta pequeña y parcial radiografía se deben, a mi entender, articular las respuestas y las salidas a esta situación de crisis que, además, arrastra otras situaciones críticas de periodos anteriores. No soy ningún experto en materias económicas, sí soy algo más conocedor de los asuntos sociolaborales por mis años de sindicalista y de abogado laboralista en CCOO. Es evidente que estamos ante una crisis que es global y de cuyas salidas la Unión Europea tiene mucho que hacer y decir, para que la financiación llegue a las partes. En mi opinión, los actores comarcales deben actuar en algunas direcciones que me parecen vitales, en consonancia con ámbitos superiores (Europa, Estado español, Generalitat de Catalunya…), pero sobre todo en aquellas en las que sí tenemos capacidad propia, y la primera es la de negociar los agentes sociales, administraciones locales y comarcales aquellas medidas que están dentro de nuestras capacidades y competencias y que centren sus objetivos, en primer lugar, en atender la crisi sanitaria y preservar la salud de las personas, con especial atención a las más vulnerables. Debe garantizarse que la prestación de servicios y trabajo se desarrolle con total seguridad y respeto de las normas de prevención de riesgos laborales, fortalecerse las empresas del Baix Llobregat con aquellas medidas que nos permitan preservar el empleo, siendo la negociación colectiva uno de los principales instrumentos para vehicular aquellas situaciones difíciles. Vemos que el sector servicios es de los que más empleo ocupa en nuestro territorio, no podemos seguir con trabajos poco valorados en cuanto a condiciones salariales y de trabajo. Nadie debería estar por debajo de un salario de 14.000 € al año, y se debe prestar especial atención a los diferentes colectivos que en estas situaciones son más vulnerables, como es el caso de mujeres, migrantes, jóvenes o los mayores de 50 años que se encuentran con dificultades para el empleo. También, a mi entender, hay otros temas que se deben aprovechar y que pueden representar nuevos empleos y que no siempre están suficientemente acompañados por las administraciones y el tejido empresarial. Me refiero a la economía social y la relacionada con una producción verde de productos o servicios que, a su vez, sean responsables no sólo ecológicamente sino que además aporten trabajo con valor añadido, digno y que, en definitiva, sean el antagonismo a la apertura de una mayor brecha laboral y social.

Para finalizar mi comentario, destacar que otro de los elementos que esta situación nos ha puesto de relieve son algunas evidencias que se han acelerado, como el teletrabajo, que precisa de una regulación más acorde a la situación actual, la necesidad de la digitalización y una formación profesional muy vinculada a las empresas, ya sea la inicial o la ocupacional. Hay que poner de relieve las buenas prácticas, huir de la mezquindad de aquellos que pretenden recoger beneficios rápidos de cualquier situación. La historia de nuestra comarca es que, a pesar de las tensiones sociolaborales -y ahora tenemos una muy grave como es la de NISSAN y el sector de la automoción- siempre hemos acabado primando la “negociación y el pacto” para que todos salgamos adelante. Si no ponemos por delante las personas, su salud, su formación, la justicia social, difícilmente tendremos un sector productivo competitivo y rentable económicamente y sobre todo socialmente. Soy optimista y estoy convencido de que empresarios, sindicatos y administraciones locales estarán a la altura. Mis mejores deseos y salud ante todo.

Jesús Martínez Ortiz

Exabogado laboralista CCOO y miembro del área de cultura y memoria de CCOO del Baix Llobregat

El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ens hem adherit al manifest “Sortir de la crisi amb noves perspectives de futur” que diverses entitats i associacions de Catalunya han elaborat per reflexionar la sortida d’aquesta crisi sanitària que vivim. El manifest expressa la necessitat d’una reflexió que s’ha de transformar en acció per millorar la nostra societat.  El manifest demana, entre altres coses, al govern i a la ciutadania en general que actuem amb responsabilitat per protegir la salut de totes les persones, responsabilitat social a les empreses perquè garanteixin els llocs de treball en condicions dignes de tothom, una fiscalitat justa, canvis urbanístics permanents, reivindicar una mobilitat alternativa basada en l’ús del transport públic i un paper actiu i fonamental de la cultura per construir una societat cohesionada, respectuosa i basada en un pensament crític.

Podeu llegir aquí el manifest i les seves adhesions

Entitats promotores del manifest:

Assemblea de Cooperació per la Pau (ACPP)
Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)
Associació d’Estudiants Progressistes (AEP)
Associació per a l’Estudi dels Recursos Energètics (AEREN)
BACC
CCOO de Catalunya
Centre per a la Sostenibilitat Territorial (CST)
Club EMAS
Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya TSCAT
Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)
Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)
Creu Roja a Catalunya
LaFede.cat Organitzacions per a la justícia global
Economistes davant la Crisi
Libélulas
Mujeres Migrantes Diversas
Mujeres Pa’lante
UGT de Catalunya

Divendres 8 de maig: de 17 h a mitjanit

Dissabte 9 de maig: d’11 a 14 h i de 17 h a mitjanit

Diumenge 10 de maig: d’11 a 14 h i de 17 a 20 h

El Baix és cultura, una iniciativa de 20 ajuntaments del Baix Llobregat, que vol posar en valor el talent cultural de la comarca, potenciant i donant suport a artistes locals a través d’un projecte comú que els obri també noves finestres més enllà del seu municipi, en un moment on el sector cultural està especialment colpejat per la crisi sanitària de la Covid-19.

La programació del Baix és cultura està dividida en quatre zones geogràfiques, amb un canal específic per a cadascuna d’elles:

elbaixescultura_zonanord

Sant Andreu de la Barca, Martorell, Abrera, Sant Esteve Sesrovires i Esparreguera

elbaixescultura_zonacentre

Molins de Rei, Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, Vallirana, Pallejà i Sant Feliu de Llobregat

elbaixescultura_zonafontsanta

Sant Joan Despí, Cornellà, Esplugues, i Sant Just Desvern

elbaixescultura_zonadelta

Sant Boi, Viladecans, El Prat, Gavà i Castelldefels

Estem perdent la noció del temps, avui és igual que ahir i que demà. Ens vàrem confinar amb vestit d’hivern i sortirem (amb una mica de sort) lluint lleugeres bruses de cotó. L’esperada escapada de Setmana Santa s’ha esvaït i estem a punt de viure una Diada de Sant Jordi en la solitud de les nostres llars. El relat del confinament que fem les persones sanes segurament no s’assembla gaire al que poden fer les persones malaltes i les seves famílies, així com el dels equips professionals que tenen cura del guariment del maleït covid19. Desitgem encerts en la recerca per a la prevenció i la cura del virus, així com l’enfortiment d’aquells serveis públics que han de fer real la justícia social i la fraternitat.

L’any passat, al Centre d’Estudis celebràvem que teníem 45 anys d’història i en fèiem un balanç joiós i satisfactori. Un cop superada la pandèmia i la seves repercussions, explicarem la vida associativa de l’entitat referint-nos a “abans del coronavirus i després del coronavirus”. Aquesta malura ens està posant a prova i de quina manera!! Des del món associatiu sempre hem treballat amb recursos migrats i a mercè de la capacitat que tenim d’acció pública i social, vivint plenament inserides en la societat baixllobregatina i vinculades a les administracions locals, socials i econòmiques. L’ensulsiada de l’economia ens sotragueja i ens esperona a proposar noves iniciatives que mantinguin viu el batec de la cultura a la comarca. Més que mai tenim moltes preguntes i ens calen moltes respostes, i la cultura les ha de poder vehicular.

La UNESCO entén per cultura aquell conjunt de drets característics, espirituals i materials, intel·lectuals i afectius, que caracteritzen una societat o un grup social. La cultura engloba també les arts i les lletres, les maneres de viure, els drets humans, els sistemes de valors, les tradicions i les creences amb què la cultura dota l’espècie humana per tal que siguem capaços de reflexionar sobre la nostra existència. La cultura és allò que ens fa humans, racionals, crítics i èticament compromesos. La cultura ens dota d’eines per discernir valors i escollir opcions. La cultura ens permet expressar-nos, prendre consciència de la nostra vulnerabilitat, qüestiona les nostres fites i cerca nous horitzons, tot creant obres que ens transcendeixin. Aquesta definició tan àmplia de cultura situa una entitat com la nostra en el bell mig del coneixement de tot allò que ens està passant i que té i tindrà unes conseqüències inaudites per a la vida humana i per descomptat per a la vida al planeta.

Des de la cultura haurem de cercar i construir el relat que expliqui el perquè de tot plegat i ens ajudi a trobar resultats diferents no repetint les mateixes pràctiques. En la història de la humanitat s’han viscut moltes epidèmies que s’han combatut segons el coneixement científic i els mitjans disponibles en cada època. Esbrinar les causes i l’origen del covid19 és una tasca complexa. Hi ha persones expertes que consideren el coronavirus com la conseqüència d’una biodiversitat malmesa i maltractada: el planeta ha respost i ens ha recordat que els humans en som una part, no el tot. També hi ha qui considera que, d’epidèmies, la humanitat n’ha patit sempre i que podrien ser qualificades de pandèmies, però que en el món occidental, si no ens arribaven, no mereixien prou atenció.

En aquestes circumstàncies ens hem animat a celebrar un Sant Jordi virtual posant de relleu dones i homes de la comarca que ens delecten amb la seva creació literària. En aquest butlletí especial n’hem fet un primer recull. Hi trobareu noms relacionats amb la poesia, la novel·la, la narrativa infantil i juvenil, l’assaig acadèmic, la il·lustració de llibres… Hem d’agrair la col·laboració de les persones de cada municipi que ens han fet conèixer les veus literàries contemporànies que viuen i conviuen a les seves poblacions. És la primera vegada que fem un recull d’aquestes característiques i hem utilitzat com a fonts d’informació biblioteques, alcaldies i regidories, activistes culturals… Aquesta primera relació respon a l’interès de mostrar el dinamisme creatiu en l’àmbit de la literatura que hi ha al Baix Llobregat. Som conscients que no hi és tothom, però tenim la intenció de continuar incorporant-hi artistes, cosa que compartirem amb vosaltres a través un sistema col·laboratiu com la Viquipèdia. Hem escollit creadors que viuen a la comarca, tenen obra publicada i disposen de referències a la xarxa. Us animen a enviar-nos altres noms, així anirem ampliant el coneixement i la difusió de totes les persones que es dediquen a la creació literària. Us deixem aquí aquest primer llistat.

Entre moltes de les persones de reconeguda solvència de la comarca, fa pocs dies la presidenta de l’associació Escrivim, Maite Carranza, assenyalava les estretors econòmiques de les autores i autors de llibres juvenils i infantils. La creativitat i moltes de les expressions de la cultura (teatre, música, pintura, cinema, exposicions, debats, recerques, publicacions, etc.) són un sector de l’activitat del país que, junt amb d’altres, està reben un fort sotrac econòmic, de difícil recuperació. La reducció de recursos i la situació de crisi que s’albira impactarà de forma molt severa en l’àmbit cultural i en les entitats que ens hi dediquem. Es pot posar en risc l’accés a la cultura i l’exercici dels drets culturals. Ara més que mai ens calen eines per interpretar què ens està passant i, com hem expressat, la cultura és essencial en aquest camp. Cal suport a les polítiques culturals i a les entitats culturals, cultura de proximitat que cohesiona i dinamitza el territori.

Aquest any potser tindrem dues diades: la virtual del 23 d’abril i la de carrer el 23 de juliol, segons han proposat llibreteres i floristes. En qualsevol cas, nosaltres no volem deixar passar la Diada. Els antecedents de la celebració de la Diada de Sant Jordi a Catalunya ens porten al segle xv quan a Barcelona ja es feia una fira de roses amb motiu de Sant Jordi. Hi acudien sobretot nuvis, promesos i matrimonis joves, i això fa pensar que el costum de regalar una rosa té l’origen en aquesta festa, que se celebrava al Palau de la Generalitat.

D’altra banda, l’origen de la diada associada al llibre la situen als anys vint del segle passat, quan l’escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l’editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d’Editors i Llibreters fer una festa per promoure el llibre a Catalunya. La data triada fou el 7 d’octubre de 1927.

El 1929, durant l’Exposició Internacional de Barcelona, els llibreters van decidir d’organitzar-se i sortir al carrer a muntar paradetes per presentar novetats i fomentar la lectura. La iniciativa va tenir tant d’èxit que es decidí canviar la data i establir com a Dia del Llibre el 23 d’abril, data que coincideix amb la mort de dos grans autors de la història de la literatura: Cervantes i Shakespeare. L’any 1995, la UNESCO decretava el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre i de l’autor.

#quedatacasa el dia 23 d’abril, #quedatacasa i llegeix i compra llibres (ebook i en paper). Les llibreries admeten encàrrecs i quan ens desconfinem ja els anirem a buscar. Estima i regala roses, ni que siguin virtuals, possiblement el 23 de juliol seran reals. El Drac d’enguany és rodó amb punxes i no es pot clissar. Sant Jordi, de moment, no el pot matar. Les princeses estan atrafegades cuidant de tot i a tots. Hem de conèixer millor el Drac, hem de dotar de bones eines les princeses i els sants jordis perquè ens deslliurin del Drac. La cultura ens dota de les eines per deslliurar-nos de flagells i malures a través de la recerca i del coneixement. D’aquestes experiències n’han de sorgir els relats que ens suggereixin noves i millors maneres de viure i conviure.

Bon Sant Jordi!!!