La recuperació de la memòria històrica de les dones, un homenatge i una reivindicació per Joana Llordella i Blanca Mampel[1]
DESCARREGAR ARTICLE EN PDF
L’any 2018 vam trobar un document inèdit a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera que potser ens pot ajudar a entendre una mica millor quin era l’ambient de l’Esparreguera posterior als Fets d’Octubre a moltes llars d’Esparreguera. És un document de l’any 1935 que consta d’onze folis i una portada on es demana justícia. Aquest és escrit a mà, dirigit a l’alcalde d’Esparreguera i signat per 321 dones –potser alguna més perquè hi ha algun full que no es pot llegir del tot bé– en blau predominantment i vermell.
Amàlia Ginestà i Magdalena Jorba. Fons Colàs Jorba.
|
En algun cas són dones d’una mateixa família, com podria ser, per exemple, el cas de l’Amàlia Ginestà Llunell, la seva sogra, Rosalia Piè i la seva filla, Magdalena Jorba Ginestà, però no sempre és així. Tampoc podem dir que totes les signatures són de dones que tenen el marit o un fill empresonat pels Fets d’Octubre o pels fets coneguts com dels Rabassaires, per exemple, el cas abans mencionat.
En general, són de dones que, pel tipus de grafia, no denoten un alt nivell d’estudis i 66 de les quals eren analfabetes, això vol dir un 20,6% aproximadament, i evidentment, si aprofundíssim amb les mares d’aquestes, el percentatge encara seria més elevat. Aquest detall ha estat una dificultat afegida, quan hem volgut esbrinar qui eren aquestes dones, ja que els noms i cognoms vacil·len entre “b”/”v”, ”o”/”u”, “h”/o, “e”/”a”, amb accent/sense accent, etc.
L’escric que presentaven era un escrit que semblava força espontani pel tipus de redactat i puntuació, tot allunyant-se de l’estereotipat llenguatge dels sindicats o partits d’aleshores. Deia així (transcrivim literalment):
Il·lustríssim Sr.
Amb tot el degut respecte, les dones d’aquest poble, mares, esposes i filles, ens dirigim a vos pregant[2] en que tingueu a be preocuparvos de que no s’atropelli a ningú ja que com vos sabeu, tot-hom guarda el màxim respecte, i en cas que aixís no fos allavors fer justícia, però mai atropellar.
Per la República,
Visqueu molts anys,
Esparraguera, 30 d’abril de 1935
Tenint en compte que és possible que el llistat que oferim més avall pot presentar algunes errades, creiem convenient publicar-lo precisament per millorar-lo, ja que fins ara era un document desconegut. Per altra banda, referit a aquests fets, tampoc coneixem iniciatives semblants en altres ajuntaments, per això creiem que l’escrit al qual ens referim va ser una iniciativa espontània d’alguna d’aquestes dones que, desesperada per la situació, buscava l’ajut de l’alcaldia del moment.
Signatures d’Amàlia Ginesta, la seva sogra, Rosalia Piè i la seva filla, Magdalena Jorba (1935). AMES
Parlem de desesperació d’aquestes dones per diverses raons. En primer lloc per l’ambient repressor i col·lectiu que es respirava aleshores i perquè les dones pagaven les conseqüències de tenir els homes empresonats. Aleshores hi havia una trentena d’empresonats. Pensem que 56 d’aquestes dones tenen relació directa amb els empresonats pels Fets d’Octubre o de la causa Rabassaire, això significa un 17’4% com a mínim.
És significatiu el fet que 134 d’aquestes dones o els seus familiars, com a mínim, patissin repressió en finalitzar la Guerra Civil.
Per altra banda, moltes de les nostres protagonistes treballaven a la indústria tèxtil, 167 de 321, això vol dir, una mica més de la meitat, però moltes, 123, un 38 % del total, tenien un entorn que vivia de la terra i, encara que elles mai consten com a parceres, sabem que la majoria feien de pageses o bé treballaven a la fàbrica i també a la vinya. A més, ni que algunes treballessin a la indústria tèxtil, els sous no eren suficients, si no comptaven amb els dels homes en cas que fossin empresonats.
Per altra banda, creiem que no és massa significatiu el fet que 21 de les dones signants tinguin alguna relació amb la CNT, un 6,6%, però s’ha de tenir en compte també la seva participació perquè expressa el grau de descontent que es vivia en aquesta població.
Pel que fa a l’origen de les dones signants, la majoria són nascudes a Esparreguera, 142 concretament, això vol dir un 44,2 % del total, i un 18,7 són de fora de Catalunya, la resta provenen d’altres indrets de Catalunya o bé no hem pogut localitzar el seu origen.
Quin era l’origen d’aquest document?
A les eleccions municipals del 31 de maig de 1931[3], ERC i la Unió de Rabassaires van sortir elegits com a força predominant a Esparreguera, i el Patit Radical i la Lliga van quedar com a representació minoritària. Durant els Fets del 6 d’octubre de 1934, l’Ajuntament esparreguerí es posà de costat de la Generalitat davant del govern central de Madrid.
Així doncs, tot i que Esparreguera es perfilava com un poble industrial, creiem que el paper de la pagesia encara pesava en la vida sociopolítica de la vila i el paper de La Unió de Rabassaires era rellevant. De fet, la importància dels Rabassaires a Esparreguera venia de lluny, ho podem observar en aquest programa del 1924, que anuncia el míting, entre d’altres de Lluís Companys.
Cartell que anuncia la xerrada de coneguts oradors de “La Unió de Rabassaires” 1924. AMES
El local de La Unió de Rabassaires d’Esparreguera estava ubicat al carrer de Madoz, actual carrer Taquígraf Garriga, núm. 10, i el sindicat era reconegut pel Ministerio de Hacienda des del dia 22 d’octubre de 1926, acollida a la Ley de Sindicatos de l’any 1906. Segons un document enviat al Ministerio de Industria y Comercio[4], amb data de 18 de novembre de 1933, i signat pel qui aleshores era el seu president, en Josep Colilles, el sindicat tenia un total de 250 socis i estava afiliada a la Federació de “Unió de Rabassaires”.
Esparreguera tenia uns 5.000 habitants a l’època de la Segona República (1931-1939), concretament quan es produeixen els Fets d’Octubre, en tenia 5.200.
Els Fets d’Octubre i el conflicte Rabassaire
El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de Conreu el 21 de març de 1934 sense cap vot en contra; aquesta era una llei que pretenia fomentar la petita propietat familiar a través de garantir una durada mínima de contractes, limitar els desnonaments i admetre el dret a obtenir la terra per part del pagès. Tot i ser respectuosa amb la propietat privada, el 4 de març, el govern central, que era de dretes, plantejà un recurs davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, amb una majoria conservadora, que posava en qüestió les atribucions del Parlament Català per dictar la Llei de Contractes de Conreu abans esmentada. Això va provocar que el sis de juny s’anul·lés la Llei de Contractes de Conreu.
Pel que fa a Esparreguera, el diumenge, 14 de gener de 1934, se celebraren eleccions municipals i l’opció popular fou pel partit de dretes, que comandà el nou consistori des del dia 1 de febrer. En aquest període constatem el paper dels regidors d’ERC, en nom de la minoria. Així, per exemple, s’acordà el 7 de juny adherir-se a una proposició escrita presentada per aquesta minoria per tal de significar a l’Honorable President de la Generalitat que l’Ajuntament està totalment al costat del Govern per a defensar Catalunya dels atacs que per mitjà d’una campanya empresa per elements centralistes i recolzada en el Govern Central, s’infereixen a la seva autonomia.[5]
El mes d’octubre es produeix un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya que és conegut com els Fets d’Octubre; moviment que s’oposa a la involució conservadora del govern de l’Estat. És en aquest moment que el president Lluís Companys proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. A Barcelona i voltants es produïren alguns combats espontanis durant el 6 i 7 d’octubre. El nombre de víctimes va ser de 40 morts i més d’un centenar de ferits. En altres indrets de Catalunya, no massa, es van produir diversos tiroteigs i una quarantena més de morts i ferits.
Aquest intent secessionista acabà amb l’empresonament del govern de Catalunya i la repressió d’aquells que havien fet alguna acció de suport.
Esparreguera també participà en aquesta petita parcel·la de la història. El 5 d’octubre es constituí el Comitè Revolucionari i, segons consta a les actes:
A les 18,30 del dia 5 d’octubre d’aquest mes es presentaren al despatx de l’Alcaldia els cinc individus que formen la minoria d’esquerra catalana, acompanyats d’altres individus, algun d’ells afiliats al Sindicat d’oposició a la CNT (Confederació Nacional del treball), els quals, per veu del Conseller Miquel Galceran, exposaren : que tenien llurs vides compromeses en els greus moments en què Catalunya es troba, per la qual cosa, i essent ben definit que la majoria de l’Ajuntament no està pas identificada amb el pensar del partit governamental de Catalunya, reclamaven el control de la Casa consistorial en el referent a l’ordre i govern de la població. Acompanyaven als parlamentaris gran nombre de manifestants que s’estacionaren a l’escala d’accés a la casa Consistorial i davant la Plaça de l’Ajuntament. Des d’aquest moment i fins a la Capitulació del Govern de la Generalitat, els revolucionaris es dedicaren a tota classe d’excessos i abusos tals com : organització de rondes i guàrdies armades, recolliment de l’armament dels particulars, incautació dels serveis telegràfic i telefònic; coaccions a empleats municipals, pertorbació de l’ordre públic, requisament d’automòbil, incautació dels distribuïdor d’essència, apropiació del segell de l’Alcaldia, hissament de les banderes socialista i federal…
A les 6 del matí del diumenge del dia 7, després de la rendició, el sergent de les forces de la Guàrdia Civil d’aquesta vila reintegrà a l’alcalde les funcions d’alcalde, els veïns muntaren una guàrdia ciutadana.[6]
Fragment de l’acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 13 d’octubre de 1934. AMES
Voldríem destacar que l’Ajuntament, posteriorment, rebrà un ajut econòmic de les empreses Sedó –1300 ptes.– i J Montané –200 ptes.– amb la finalitat de sufragar les despeses ocasionades pels Fets d’Octubre a casa nostra, fet que posa en evidència de part de qui estaven aquests empresaris.
Els 14 de novembre, els consellers “revoltats” són substituïts per uns nous consellers provisionals. Així, a l’acta de l’Ajuntament del dia 18 d’octubre hi consta que els senyors de la minoria d’ERC, no hi són perquè en aquesta data, segons ha comunicat el senyor Comandant de les forces de la Guàrdia Civil d’aquesta vila, han quedat a disposició de l’Autoritat militar en qualitat de detinguts.[7]
Fragment de l’Acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 18 d’octubre de 1934. AMES
És cert que la bandera estelada va romandre una sola nit a l’Ajuntament perquè l’endemà uns guàrdies civils la van treure però no és cert que “no va passar res”, com s’ha insinuat en alguna ocasió, i més si tenim en compte els dos guàrdies civils morts[8] d’Esparreguera, l’Ildefonso Rodríguez, caporal, i l’Alejandro Lorca, a més de la quantitat d’empresonats.
Des de finals de 1934 fins a principis de 1936, es van anant realitzant judicis militars contra persones detingudes com a conseqüència dels Fets d’Octubre de 1934. Podem seguir els judicis posteriors a aquests fets a través de “La Vanguardia”, que fins i tot hi dedicà una secció amb el títol “Los sucesos de octubre”, tot i que evidentment ens poden donar una visió esbiaixada de la realitat.
Aquests esdeveniments també són relatats per La Vanguardia del dia 25 de gener de 1935, en una notícia sobre el Consell de Guerra contra els revoltats:
(…) de Esparraguera, el cual está también dividido en dos, por cuanto parte de los procesados lo están también en una causa que sigue aparte el juez comandante señor Raduá. Este primer subgrupo se apoderó de la central telefónica, impidiendo a la Guardia Civil de dicho puesto que comunicara con sus superiores. Además, se apoderó de un depósito de petróleo y bencina, requisando todas las armas de guerra que había en el pueblo y marchando, junto con los restantes de este grupo, a Barcelona, con el fin de auxiliar a los rebeldes.
A “La Vanguardia” del dia 31 d’octubre de 1935, en una notícia sobre el Consell de Guerra a un grup d’esparreguerins, hi llegim més detalls sobre els fets succeïts a Esparreguera:
Después salieron al balcón izando la bandera nacional, y más tarde unas señoritas izaron también la bandera catalana con la estrella solitaria, proclamando los procesados el «Estat Català». También unos jóvenes intentaron colocar una bandera roja. Uno de los procesados salió al balcón y dirigió la palabra al pueblo, diciendo que el que no estuviera conforme con los actos que se realizaban, que se retirara. Luego publicaron un pregón ordenando la recogida de armas a los que no fueran somatenistas.
El procesado Miguel Galcerán Jorba explicó los hechos y dijo que la bandera roja fue colocada por unos individuos a los que el Somatén tuvo que expulsar, con alguna resistencia por parte de aquellos.
El poste fue requisado, para evitar que se registraran actos de sabotaje. Explicó algunos detalles más, y seguidamente declararon Juan Canals y Fernando Sisteró, coincidiendo en las declaraciones hechas por su compañero.
Desfilaron los testigos José Borras, Félix Pons, Antonio Rafa, Ramón Argelaguet y Jaime Vives.
Según parece, los cinco procesados primeros constituían un comité revolucionario desde el 14 de abril de 1931, para los cuales el fiscal solicitaba seis años de prisión; para los cuatro siguientes, cinco años, y tres años para los tres restantes.
El consell de guerra que va tenir més ressonància, perquè va tenir 215 processats, es va efectuar del 21 al 24 de gener de 1935, i fou conegut com a causa dels rabassaires[9]. No ens estendrem en aquest apartat ja que es pot llegir el relat publicat fa uns anys al web del Memorial Democràtic a la biografia d’Agustí Jorba[10], entre d’altres, però sí que voldríem destacar el que escriu el professor Albert Balcells:
(…) resultà que només uns quants de l’anomenada causa dels rabassaires eren parcers i treballadors del camp. La majoria dels 215 acusats d’auxili a la rebel·lió militar, que eren veïns de Sabadell, Castellar del Vallès, Palausolità, Sant Quirze, Esparreguera, Badalona, Teià i Barcelona, resultaren ser obrers industrials d’orientació més o menys trentista. Uns quants –el grup del Clot- eren d’Estat Català i pertanyien al Sometent. El grup de Badalona, constituït per 22 persones, fou detingut quan tornava a la seva ciutat sense haver intervingut en la lluita. Els 138 de Sabadell i Castellar foren sorpresos per la Guàrdia Civil quan arribaven al centre de Barcelona, igual que els 9 d’Esparreguera, i es deixaren agafar sense resistència.[11]
En Balcells té raó però en el cas d’Esparreguera, tenint en compte les dones que signen el document i la informació obtinguda, no hem de menysprear les 123 dones que viuen de la terra directa o indirectament, això vol dir un 38’3% de les que subscriuen el document, com a mínim.
Les dones dels processats, esposes, mares, filles, àvies, amigues i veïnes van reaccionar mogudes pel que consideraven una injustícia, com llegim a “La Vanguardia”:
Por la autoridad se habían adoptado grandes precauciones en los alrededores de la cárcel, formándose rondas por fuerzas montadas de la Guardia civil y de Seguridad. En el patio de entrada de la cárcel se notaba también la presencia de numerosas parejas de guardias de Asalto en previsión de que pudieran ocurrir incidentes entre las numerosas personas, en su mayoría mujeres (…)
El judici s’iniciava el matí i finalitzava a dos quarts de nou de la nit. Una sessió maratoniana també per als familiars que en moltes ocasions esperaven a fora, i això durant nou dies seguits.
Afegirem que, com apunta Manuel López, a la causa pels fets d’octubre hi tingué un paper destacat un periòdic com La Vanguardia que, tal i com informava Solidaridad Obrera[12], tergiversà en diverses ocasions els continguts del Consell de guerra i que, tal i com denunciaven els mateixos processats, era un dels pocs periòdics que els carcellers deixaven entrar a la presó model.[13]
Els Fets d’Octubre els podem considerar com una mena de revenja dels propietaris de la terra:
(…) els pagesos que havien demanat una reducció de l‘arrendament, considerant que el seu contracte estava en revisió, se’ls obligà a pagar tota la renda i la dels anys anteriors sota l’advertiment d’ésser sotmesos a un consell de guerra. El 31 d’octubre de 1935 hi havia 1.397 requeriments per fer fora de la seva terra als pagesos. A Esparreguera també van viure aquesta situació i uns quants rabassaires de la Vila foren expulsat de la terra que conreaven.[14]
Pensem que 123 d’aquestes dones signants del document viuen en una unitat familiar pagesa, això vol dir que el cap de família és pagès o parcer de vinya i olivera majoritàriament, concretament, un 38’3%.
Per altra banda, hem d’afegir el tancament d’entitats i sindicats, ERC vetada a l’Ajuntament i l’atac directe a la Unió de Rabassaires, que aleshores tenia uns 300 afiliats, amb tres regidors: en Miquel Musté, Josep Paz i Rossend Alert.
Retall del diari “La Humanitat” on es pot llegir l’inici del judici contra els processats pels Fets d’Octubre. A sota el llistat d’acusats d’Esparreguera. Gener de 1935.
L’historiador i economista Josep Maria Cobos apuntava la importància d’aquests fets pel que passaria el dies posteriors al 18 de Juliol de 1936:
Per una banda diríem que l’actitud adoptada per diferents empresaris en aquells moments vers les persones o els obrers que havien participat en els Fets d’Octubre va ser decisiva de cara a l’actitud que més tard els seus treballadors van adoptar quan es va procedir a la col·lectivització de les empreses (…) també van afectar les actituds més personals. En aquest camp, l’exemple més clar és el dels germans Bros, morts en els primers dies de l’inici de la guerra. Per a molta gent eren considerats com els únics elements pròpiament feixistes del poble. (…) van ser ells els qui van portar la guàrdia civil d’Esparreguera a Barcelona el 6 d’octubre. Dies després anaven pel poble mostrant les seves pistoles i vantant-se de com havien disparat contra aquests o els altres.[15]
Nosaltres també hem trobat una relació entre les dones o les famílies de les dones signants del document i els represaliats o represaliades en finalitzar la Guerra Civil: 132 d’aquestes dones van patir les conseqüències de la repressió franquista i de la Guerra Civil, directament o a través de la família, això és un 41,7% de les signants. I això essent conscients que desconeixem part de les famílies d’aquestes dones.
Un dels fulls que recull les signatures (1935). AMES
|
En la Causa General seguida contra els republicans també se’ls podia acusar d’incitar els obrers a no anar a treballar durant els Fets del 6 d’octubre de 1934. Aquesta acusació tan llunyana era possible per l’aplicació de La Ley de Responsabilidades Políticas –9 de febrer de 1939. La Llei tenia un caràcter retroactiu ja que les responsabilitats polítiques es preveien des de l’octubre de 1934, amb l’objectiu de penalitzar també els actes dels Fets d’octubre de 1934.
LLISTAT DE DONES SIGNANTS
————————————–
[1] Agraïm la col·laboració de Rosa Maria Codina, directora de l’AMES.
[2] El subratllat és al document.
[3] A Esparreguera quasi mai s’havien efectuat eleccions municipals ja que, segons la Llei electoral de l’any 1907, si es presentava una sola candidatura, aquesta passava a ser la guanyadora automàticament. Habitualment, doncs, la guanyadora era la candidatura formada pel partit o partits que tenien el suport de la família propietària de la colònia Sedó, l’empresa més gran d’Esparreguera. És per això que el 31 de maig de 1931 es van haver de convocar noves eleccions municipals, una vegada suspès l’anterior consistori.
[4] Correspondència 1933, AMES.
[5] Actes de l’Ajuntament d’Esparreguera del 7 de juny de 1934. AMES.
[6] Acta del 13 d’octubre de 1934. AMES.
[7] Acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 18 d’octubre de 1934. AMES
[8] Les víctimes de la revolta de l’Octubre de 1934 a Catalunya. Llibertat.cat. 31/03/2013.
[9] Los sucesos de Octubre. La causa llamada de los Rabassaires vista en consejo de guerra. 215 acusados de rebelión militar. “La Vanguardia”, martes, 22 de enero de 1935, pàg. 13.
[10] Document elaborat a partir de l’entrevista realitzada a Agustí Jorba. Projecte: Memorial Democràtic del Baix Llobregat. De les experiències personals a l’èxit col·lectiu. Entrevistadora: Joana Llordella i Zamora. Indexació: Joana Llordella i Blanca Mampel. Transcriptora: Isabel Valero Brullas. Data i lloc de l’entrevista: Platja d’Aro (Girona), juliol de 1976. Durada de l’entrevista: 30: 39 + una segona part. Direcció projecte: José Fernández i Elionor Selles.
[11] BALCELLS, A. (1983). El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936). Col·lecció Punt de vista 1. Barcelona, La Llar del Llibre, Pàg. 332.
[12] Solidaridad Obrera, 24/01/1935, p.1.
[13] LÓPEZ ESTEVE, Manel (2012) Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental. Tesi doctoral UPF, dirigida pel Dr. Josep Fontana. Institut Universitari d’Història, Jaume Vicens Vives, pàg. 298.
[14] RÀFOLS, Josep (agost-setembre, 2012) : La Unió de Rabassaires a 777 Comunica, núm. 125, pàg. 16.
[15] ADÍN, J. Lluís, et altri (1989): Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936 – 1939), Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de I ‘Abadia de Montserrat, dins de la col·lecció «Biblioteca Abat Oliba», núm. 69, pàgs. 65-66.
cecbll@llobregat.info
93 666 35 27
C/ Estelí, 10
ARTICLE DEL MES PER ANNA HERNÁNDEZ
/by Neus RibasDONA I TECNOLOGIA
Vivim en un món tecnològic en evolució contínua. Les dones representen el 50 % de la població, però són una gran minoria quan parlem de tecnologia.
En una societat cada cop més tecnificada on les previsions de demanda laboral ja ara i pels anys vinents serà clarament esbiaixada cap el camp de la tecnologia, és preocupant la poca presència femenina. Les dones som un actiu necessari i imprescindible també en el sector industrial i l’emprenedoria.
És imprescindible perquè és determinant que les noies i les dones s’incorporin al sector de les noves tecnologies (STEM ,TIC,…) ja que marcaran el futur. Les diferents accions que s´estan duent a terme per animar a més noies i dones a estudiar en àmbits tecnològics, no estan funcionant del tot.
És necessari que aquestes accions vagin dirigides a tota la societat en el seu conjunt ja que necessitem de la seva corresponsabilització per assolir un canvi cultural i social i per arribar a la plena igualtat. Aquest canvi no pot ser impulsat exclusivament per les dones, ja que cal entendre que pensar en tecnologia és pensar diferent.
L’origen de la bretxa digital es produeix ja en els primers anys d´escolarització i per això és vital assegurar-nos que arribem als centres educatius, fent un treball conjunt amb el professorat i orientadors i orientadores.
La societat ha de tenir molt clar que les dones no poden quedar-se fora d’alguns camps del coneixement i sinó es comença ben aviat a incorporar coneixements de robòtica, programació, computació… en la formació reglada, serà tard per a moltes dones i limitarem les seves expectatives i el seu futur professional.
Existeixen moltes teories (a banda de la pròpia vocació personal) per explicar la desafecció de les noies pels estudis de l´àmbit científic-tecnològic.
Quines causes poden dificultar o desincentivar la carrera professional de les dones en el sector tecnològic ??
Totes aquestes qüestions (que no són poques), són determinants en l´elecció dels estudis a realitzar i moltes noies estan altament influenciades pels estereotips socials i pels rols de gènere. Cal molta pedagogia perquè les joves no s’autolimitin a l’hora d’estudiar carreres tecnològiques i científiques per poder tenir accés a treballs d’àmbit tecnològics on -cal no oblidar- també es produeix la doble bretxa (de gènere i salarial) que pateixen les dones quan finalment entren al món del treball.
Vull acabar dient que sobren estereotips i manquen referents i que les dones no hem de ser només consumidores de tecnologia, sinó creadores de tecnologia. Per això ens cal trencar els estereotips i liderar la revolució tecnològica.
Anna Hernández Bonancia
Cap de l’Agència Metropolitana de Desenvolupament Econòmic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona
LES VEUS DEL DOCUMENTAL ‘Transició energètica, emergència climàtica i economia circular’
/by Neus RibasEl documental Transició energètica, emergència climàtica i economia circular produït pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i realitzat per How Audiovisual & Multimedia, es va presentar al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat el 14 de gener de 2021. En aquest documental vem recollir les veus de sis persones expertes en les tres temàtiques triades.
Us anirem oferint els vídeos sencers d’aquestes sis persones que ens van cedir la seva expertesa per dur a terme la 6a Jornada de Paisatges contemporanis del Baix Llobregat, per primera vegada, en format documental divulgatiu.
En aquest butlletí recollim les veus dels experts que ens van parlar d’emergència climàtica: Jordi Mazón, físic i climatòleg i Laura Cid, ambientòloga
ESPLUGUES ACULL LA PRESENTACIÓ DE MATERIALS DEL BAIX LLOBREGAT
/by Neus RibasAcabat d’encetar l’any 2020 vam engegar la Xarxa de memòria democràtica del Baix Llobregat en un acte celebrat el dia 25 de gener, data que feia 81 anys l’exèrcit de Franco ocupava la nostra comarca. Aquesta xarxa la conformen diverses associacions, sindicats i institucions que treballen per la recuperació de la memòria democràtica. El Baix Llobregat té un ric teixit social i s’han treballat una sèrie de línies d’actuació en matèria de recuperació de la memòria democràtica centrades en la recerca, la divulgació i la commemoració. És per això que va sorgir la necessitat de sumar esforços, interelacionar accions, intercanviar experiències i enfortir el treball de tota la gent que formi part d’aquesta xarxa, sota l’aixopluc del Consell Comarcal del Baix Llobregat i el suport del Centre d’Estudis Comarcals de Baix Llobregat.
En ser aquesta xarxa una iniciativa innovadora i pionera al nostre país, vam decidir recollir les intervencions d’aquest acte en el dossier monogràfic d’enguany i dedicar la vint-i-tresena edició de Materials del Baix Llobregat a la memòria democràtica. Així doncs, el dossier monogràfic inclou les presentacions institucional de la presidenta del Consell Comarcal, Eva M. Martínez; del conseller comarcal de memòria entre 2019 i 2020, Jordi Gil; de Gemma Domènech, directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat; i de Genoveva Català, presidenta del CECBLL. A més, també hi trobareu la ponència “El sentit democràtic de fer memòria” de M.Jesús Bono, membre de Junta del CECBLL i actual responsable dels projectes de memòria de l’entitat. M. Jesús Bono, va ser responsable del Memorial Democràtic de la Generalitat entre el 2005 i el 2011.
La publicació també recull tres interessants articles de recerca i reflexió sobre temàtiques referents al Baix Llobregat. Trobareu un estudi sobre la xarxa hospitalària de la comarca durant l’edat mitjana, un altre article que parla sobre el règim de protecció legal del patrimoni històric de la Colònia Sedó d’Esparreguera, i un tercer dedicat a l’alimentació com a política pública a les portes que Barcelona sigui, l’any que ve, capital mundial per a l’alimentació sostenible. Per acabar hi ha un recull de ressenyes de les principals novetats bibliogràfiques aparegudes a la comarca.
El dimecres 3 de març, Esplugues de Llobregat va acollir de forma virtual la presentació d’aquesta vint-i-tresena edició de la revista on hi van intervenir l’alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz; Genoveva Català, presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat; Josep Campmany, coordinador de la revista; Maribel Aguilera, regidora de cultura d’Esplugues de Llobregat, que va presentar el seu article Dos projectes de memòria democràtica a Esplugues de Llobregat; Santi Campos, vicepresident del Grup d’Estudis d’Esplugues, que va intervenir com a lector; i va tancar l’acte Jordi Carbonell, actual conseller comarcal de memòria.
Materials del Baix Llobregat és la revista científica del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Va néixer l’any 1994 amb l’objectiu de difondre coneixement relacionat amb la comarca del Baix Llobregat. Es pot adquirir per 12€ a la botiga virtual del CECBLL i és gratuïta per totes les persones associades al CECBLL.
CONFERÈNCIA ‘DESIGUALTATS DE GÈNERE EN EL DRET A L’ALIMENTACIÓ’
/by Neus RibasEn el marc dels actes del 8 de març de Sant Feliu de Llobregat, el Centre d’Estudis Comarcals i el PEMB, van organitzar una conferència de la Dra. Elena Carrillo sobre les desigualtats de gènere en el dret a l’alimentació. Elena Carrillo és professora titular de la Universitat Ramon Llull. També és Dietista-Nutricionista, investigadora en epidemiologia social i inseguretat alimentària. La ponència ens va obrir els ulls a conceptes claus com ara les diferències que hi ha entre les persones en l’accés a una alimentació saludable segons la classe social, la procedència o el gènere, sent aquest últim un eix dels més transversals. També va acabar amb una sèrie de propostes per pal·liar aquestes desigualtats, com per exemple, promoure una nova legislació, millorar l’atenció sociosanitària, fomentar una alfabetització alimentària i desenvolupar sistemes que garanteixin el dret a l’alimentació que promoguin l’autonomia de les persones i siguin empoderadores i dignes.
L’acte el van obrir Genoveva Català, presidenta del CECBLL i Oriol Estela, coordinador general del PEMB, i el va clausurar la regidora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, Loren Rider.
La revista FRONTISSA es presenta en format digital
/by Neus RibasLa revista en paper Frontissa de la Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana (CCEPC), fa un pas endavant i genera un nou mitjà digital.
www.frontissa.cat
Aquest nou espai virtual recull els articles que trobareu a la revista semestral, però també n’amplia els continguts i hi incorpora noves seccions que augmenten les possibilitats d’informació, de transferència o compartició de coneixement i d’acolliment d’opinions diverses.
La voluntat primera és que Frontissa.cat tingui presents tots els territoris de parla catalana.
Frontissa.cat també genera un butlletí virtual mensual que cada dia 10 recull les últimes notícies publicades a la web. Las subscripció a aquest butlletí és gratuïta, només cal donar-s’hi d’alta omplint el formulari i cada edició del butlletí es rebrà via correu electrònic.
Frontissa.cat estarà connectada directament amb la web corporativa ccepc.org i ara ja permet enllaçar directament amb les xarxes socials de la CCEPC: Twitter (@ccentresestudis), Facebook (@ccentresestudis), Instagram (@centresestudiscoord) i Youtube (canal CCEPC).
Com sabeu, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat és una entitat adherida a la CCEPC.
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE PAISATGES CONTEMPORANIS DEL BAIX LLOBREGAT
/by Neus RibasEl 16 de març va tenir lloc la presentació del llibre Paisatges contemporanis del Baix Llobregat. Innovació i creativitat per a un territori en transició. El workshop internacional “Paisatges contemporanis del Baix Llobregat” va ser una part molt important del congrés El Baix Llobregat a debat (2016) i aquest llibre permet conèixer en profunditat el treball que s’hi va fer.
El workshop internacional Paisatges Contemporanis del Baix Llobregat va representar el treball col·lectiu de 10 universitats internacionals, coordinades des del Màster Internacional en Paisatge i Patrimoni de la UAB/MUHBA, les quals van treballar sobre alguns dels paisatges més representatius del caràcter propi i identitari del Baix Llobregat. Com a activitat organitzada des del congrés El Baix Llobregat a debat, el workshop ha proposat una sèrie d’estratègies i projectes d’intervenció sobre els paisatges i de gestió dels patrimonis quotidians dels municipis del Baix Llobregat. La intenció no ha estat una altra que contribuir a fornir de contingut una nova agenda del territori i pel territori, definida des dels paisatges del lloc i en el lloc. Singularitats patrimonials pròpies i latents que manifesten la força dels pòsits locals fins i tot davant la rampant globalització. Paisatges ordinaris i patrimonis quotidians que es constitueixen com a detonants de noves oportunitats pel territori; catalitzadors d’emergents situacions per la societat; desllorigadors de plantejaments alternatius per a l’economia. Sens dubte, una oportunitat per al Baix Llobregat que va donar uns fruits interessantíssims, propostes de com abordar problemàtiques i oportunitats relacionades amb els nostres paisatges més emblemàtics o que més ens defineixen com a comarca metropolitana. Aquest llibre aporta un material útil per a la ciutadania i per a les institucions que tinguin responsabilitats en matèria de planejament.
En la presentació hi van intervenir Genoveva Català, presidents del CECBLL; Eva Martínez, presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat; Josep Maria Carreras, director d’urbanisme de l’AMB; Àngels Blasco, directora general de cultura popular i tradicional i associacionisme de la Generalitat de Catalunya; Francesc Muñoz, coautor i coordinador de la publicació; Pere Sala, director de l’Observatori de Paisatge; Rosario Oliveira de la Universitat de Lisboa, coautora; Massimo Angrilli, Università Chieti-Pescara, coautor; Carma Casulá, fotògrafa; Chistopher Willian, fotògraf; Charlotte Piochon i Xavier Florensa, tutors del màster i coatours; i va clausura l’acte Conxita Sánchez, presidenta del CECBLL quan es va dur a terme el congrés i el whorkshop.
EDITORIAL CECBLL (Febrer 2021)
/by Neus Ribas28 DIES DE FEBRER
Febrer és el segon mes de l’any en el calendari Gregorià i arrela el seu nom del llatí februarius. És el mes més curt de l’any amb 28 dies, només cada quatre anys ens n’obsequia amb un de propina. En l’actualitat, febrer té celebracions significatives com el segon dimarts: dia de la Internet Segura; el dia 2: la Candelera; l’1: dia Internacional de les Dones i les nenes en la Ciència, i el 14: Sant Valentí, el dia dels enamorats.
A Catalunya els 28 dies de febrer han estat intensos des de tots els punts de vista. Pel que fa als afers planetaris, continuem guarint-nos de la pandèmia, intentem encarar una crisi econòmica i social de gran magnitud i assumim que cal aplicar l’agenda per a la transició ecològica per entomar els grans reptes planetaris de l’energia i la biodiversitat. Pel que fa als afers de la governança: les eleccions al Parlament de Catalunya ens dotaran d’un Parlament i d’un Govern (la institució de la Generalitat), que haurà de donar resposta a les aspiracions del conjunt de les persones que viuen i treballen (o estan sense feina) a la Catalunya del segle xxi. La democràcia és un sistema fràgil i la defensa dels valors que la constitueixen és una feina constant; cal fer possibles els desitjos de llibertat, d’igualtat i de fraternitat que han impregnat els sentiments i aspiracions de la ciutadania. Allò que la democràcia no acull s’expressa com un clam des d’altres formes. Els resultats de les eleccions del 14 de febrer ens evoquen aquests versos de Salvador Espriu:
“Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.”
Sovint en aquest editorial hem manllevat versos d’homes i de dones, i ho fem perquè la poesia ens ajuda a trobar les paraules que sintetitzen el pensament i ens ajuda a endreçar-lo. Volem la poesia present a les nostres vides i volem vida per als poetes. I ens sentim dolgudes per la notícia que ens arribava el dia 16 de febrer sobre la mort del veí de la comarca, de Sant Just Desvern, Joan Margarit (Premi Cervantes de Poesia i Premi de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat), l’home que va compaginar la professió d’arquitecte amb la de poeta. La seva poesia va arribar a un públic molt ampli. Margarit ha estat un dels poetes de referència de la literatura catalana contemporània.
Si per a Catalunya el curt mes de febrer ha estat intens, per al Centre d’Estudis també. Ja en la primera setmana celebràvem les Jornades de Memòria històrica i democràtica, els dies 2, 3, 4 i 5 de febrer, tot un èxit d’inscripcions i de participació. En les sessions aprofundírem sobre la violència política i sexual a l’Europa del segle xx. Les ponències van ser molt interessants i d’una gran qualitat, a l’ensems que seguides per un bon nombre de persones. Les Jornades foren possibles gràcies a la cooperació, en el marc de la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat, de la Universitat social, lliure, autogestionada (USLA-Ateneu Santfeliuenc), del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i de l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat.
Com prou bé coneixeu des de fa més d’un any, som responsables de les visites del Museu de la Colònia Sedó, una de les moltes peces d’atracció turística i cultural de la comarca. Així, atès que ens ocupem de diversos itineraris i rutes pel patrimoni i el territori, ens sentim orgulloses pel fet que el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat hem estat acreditats pel Consorci de Turisme del Baix Llobregat com a Punt d’informació turística del Baix Llobregat (PIT). Durant l’any 2020 hem participat en el programa formatiu d’atenció al visitant i de coneixements sobre l’oferta turística comarcal que t’avala per ser PIT. Actualment som 70 empreses i entitats de la comarca acreditades, i la nostra funció és aportar a qualsevol persona informació turística de la comarca. Es tracta d’establiments (públics o privats) que tenen contacte directe amb el turista, que si bé no poden donar un servei tan complet com les oficines de turisme, sí que exerceixen una funció informadora en cobrir horaris i territoris molt diversos.
Dins d’aquests 28 dies de febrer, ens hem apressat a difondre la “botiga on line”, des d’on distribuïm les nostres publicacions, quasi totes fetes des d’Edicions del Llobregat, el nostre segell editorial. L’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació ha irromput en l’activitat del Centre d’Estudis i del conjunt de la societat. Aquesta nova realitat ha accelerat el fet que la nostra entitat hagi adoptat un sistema propi de venda i distribució de les publicacions, tant per a les persones associades com per al públic en general.
Breu i dens el febrer, ens ha continuat mostrant amb insistència els efectes de la pandèmia sobre les manifestacions culturals i populars. Tots els municipis han fet celebracions de Carnestoltes on line, els carrers i les places no s’han vist plens de festa, de vida, d’alegria i de convivència i la 170 Fira de la Candelera de Molins de Rei (la més antiga de la comarca i una de les més antigues de Catalunya) s’ha celebrat de manera virtual. Ens costa assumir les renúncies de la festa i de l’ocupació del carrer. Sentim minvada la nostra la sociabilitat, estem privades del contacte i de la convivència ludicofestiva. La cultura mediterrània de carrer i a l’ aire lliure va rebent fortes sotragades celebració rere celebració… D’aquí uns quants anys potser copsarem millor la magnitud històrica d’aquesta terrible malura i quins han estat els seus efectes sobre els comportaments i les vivències.
ARTICLE DEL MES PER GENOVEVA CATALÀ
/by Neus RibasTRIS-TRAS CAP A LA FIRA!
http://www.candelera.cat/
Francesc Santolària Torres, és l’autor de llibre Fira de la Candelera, Una fira amb arrels. Es va publicar l’any 2002 amb motiu de la celebració dels 150 anys de la molinenca fira. Per comprendre alguns aspectes del perfil de Molins de Rei i la seva gent és imprescindible endinsar-se en el coneixement de la Fira. Els enunciats dels principals capítols de la publicació del professor Santolària són prou eloqüents: El temps del naixement. La sol·licitud del 1851. L’espera. Una llosa s’aixeca. Les primeres fires a Molins de Rei. Sexenni Democràtic, sis fires: 1868-1974. Les fires de la Restauració. Entre el “desastre” i la recuperació frenada. Intents de rellançament i noves dificultats. Cops i proclamacions envolten la Fira. La Guerra Civil. Fires entre jous i fletxes. Nous impulsos, vella dictadura. Fires transitòries. Normalitat democràtica i creixement. Envers el canvi de mil·lenni i un aniversari especial.
Plenament instal·lades en el nou mil·lenni vam conèixer que l’Ajuntament de Molins de Rei, feia saber que la 170 edició de la Fira de la Candelera seria en format virtual. Hem revisat la publicació commemorativa dels 150 anys on l’autor acull una introducció feta per Dolors Canals, llavors presidenta de l’Espai de Recerca, que ens diu “planter, eines de camp, estris de tota mena, animals i un sens fi d’objectes oferts als visitants van fer de la Fira una fita de referència amb una capacitat de supervivència posada a prova, de manera que les vendes, les converses, la gresca de les orquestines, el xivarri o l’intercanvi de mirades entre la multitud han pogut més que SETGES, GUERRES, CRISIS, DICTADURES I CASTÀSTROFES NATURALS. No obstant això, la Fira de la Candelera no és especialment heroica, sinó que la seva gran vàlua radica en la capacitat d’identificar-se amb les diferents societats que l’han auspiciada, tot renovant-se amb elles”. Ens ha semblat adient acollir aquest paràgraf de la Introducció feta per la sòcia i col·laboradora del Centre d’Estudis, Dolors Canals. L’afirmació és contundent, “SETGES, GUERRES, CRISIS, DICTADURES I CASTÀSTROFES NATURALS”, res atura la Fira . La covid només ha obligat a modificar el format del certamen firal. Si els nostres avantpassats aixequessin el cap al·lucinarien (una fira per internet!) L’evolució de les tecnologies digitals les converteix en àgores i places públiques i en eines per a la comunicació humana. Encertadament, l’organització de la Fira s’hi ha acollit i ens ha ofert la Candelera en format virtual tot protegint, en primer terme, la salut.
Així doncs, la 170a edició de la Fira de la Candelera tingué lloc entre el 29 de gener i el 7 de febrer. Fou una fira diferent, més reduïda i amb un format virtual que permetia visitar-la amb comoditat i seguretat. En total hi havia programades prop de 40 activitats. Pel que fa als estands virtuals, n’hi hagué més de 150 que estaven repartits en els cinc grans espais de la fira: Candelera Natura, Candelera Gastronomia, Candela Empresa, Candelera Cultura i Candelera Ciutat. En aquests cinc àmbits hi foren representats, el planter, els arbres fruiters i la maquinària agrícola; l’alimentació, la restauració i els vins; l’automoció; les arts; l’artesania i els brocanters.
El cartell ha recollit les circumstàncies excepcionals que han marcat per sempre aquesta 170a edició de la Fira de la Candelera. El cartell és obra de Pol Calasanz, un jove dissenyador de Molins de Rei que ha aconseguit captar, resumir i destacar tot allò que ha condicionat l’organització d’aquest esdeveniment. https://firesvirtuals.cat/candelera/
En el balanç d’aquesta inèdita Fira de la Candelera de l’any 2021 l’Ajuntament ha fet públiques algunes dades d’interès: el format virtual ha atret a més de 25.000 persones. El pregó fou el més vist de la història de la Fira. L’emissió en directe i posteriorment en diferit a Youtube ha arribat a 1.737 persones, cinc vegades més que en qualsevol altra edició. Les activitats de l’àmbit empresarial van atreure a cent-cinquanta professionals, i les jornades agràries a un centenar.
La vessant gastronòmica i d’alimentació també aconseguí més de 4.300 visualitzacions o participacions en els diferents tallers, tastos i sessions de cuina. Les sessions de cuina (esmorzar de traginers, coradella innovadora, recepta amb Carles Gaig i curiositats sobre el vi i la tòfona) han estat algunes de les activitats que han despertat més interès, acumulant més de 3.700 visualitzacions.
Els tastets musicals i teatrals també superen les 750 visualitzacions a Youtube. Els 20 vídeos de la fira d’entitats han aconseguit 1.167 visualitzacions. El món de les entitats i associacions reberen amb tristor l’anul.lació de l’estrena teatral de l’obra Deu Negrets basada en la novel·la d’Agatha Christie. La sobtada mort als 53 anys de Rafael Canosa, president de l’entitat Joventut Catòlica, impedí la celebració i ens omplí de dol a multitud de persones vinculades a la vida associativa del municipi.
Pel que fa a les xarxes socials, mitjançant les diferents publicacions i campanyes, s’ha arribat fins a 165.100 persones que han vist alguna publicació. Prop de 5.000 han generat algun tipus d’interacció amb els perfils de la Candelera, més enllà de visualitzar-ne el contingut. Instagram, Youtube i Facebook per aquest ordre, han estat els canals socials preferits dels visitants.
El volum comercial de les vendes on line, no es quantifica, si més no, s’explica que durant els dies de la Fira, els comerços de la vila han realitzat campanyes en les que es regalava una copa commemorativa de la Fira de Vins i les copes disponibles s’esgotaren ràpidament, havent de prorrogar la promoció. Els estands comercials que participaren a la Fira Virtual sembla ser que mostraren satisfacció per les vendes, tot i que no són comparables a les de cap edició presencial.
En l’edició 169 Fira de la Candelera del 2020, es pregonava “La Fira no es fa sola”. Temps era temps que en aquesta vila baixllobregatina, corria la brama que la “Fira es fa sola” hom creia que les persones que venen i compren hi van soles… no era cert. La Fira és fruït de l’escarràs i de la necessitat de proveïment que al llarg dels anys han tingut homes i dones de les nostres contrades, de l’esforçada menestralia i de l’esperit murri del bon comerciant. En els nostres dies també és fruit de la logística, del treball i de l’esforç de desenes de treballadores i treballadors que, aquest any, han sabut imaginar noves maneres de fer fira amb les eines digitals del segle XXI. La Fira perviu.
Amb tot res comparable amb la Fira que les dones i els homes de Molins de Rei hem vist créixer i hem crescut gaudint-la. En el meu record ressonen les promeses que la tieta em feia de menuda “ens llevarem, ens rentarem, ens vestirem, esmorzarem i tris-tras cap a la Fira”.
Genoveva Català Bosch
Presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat
L’ARTICLE DEL MES PER IGNASI RIERA
/by Neus RibasDEFENSAR MADRID…
¿és o no és defensar Catalunya?
La Generalitat de Catalunya, l’ajuntament i la Universitat de Barcelona presentaven a Madrid, entre el 5 de maig i el 31 de juliol del 2009, una exposició gràfica, amb el subtítol : “Solidaritat en temps de guerra (1936-1939)”. Comissaris de l’exposició: Antoni Segura i Andreu Mayayo. El 4 de març de 1937, el més barceloní dels diaris de Barcelona, obria pàgina amb grans titulars: Ajudar al poble de Madrid és un deure, un honor i un motiu de legítim orgull per a tots. I a la cloenda de la Setmana de Solidaritat amb Madrid, el president Companys proclamava: ‘Madrileños, Cataluña os ama’. Al Catàleg de l’exposició llegim: “La història és plena de desacords i rivalitat entre Madrid i Barcelona, com a ciutats i com a visions de vegades diferents de la vida política i social. Però el que aquesta exposició ens recorda és com la tràgica experiència de la Guerra Civil va ser motiu d’una espontània i conscient solidaritat de Catalunya amb un Madrid assetjat per les tropes rebels”.
En aquest cas, la solidaritat no va ser únicament un gest simbòlic i sí d’ajuda efectiva, per exemple amb la formació de Milícies: columna de la llibertat de 3.454 homes, un destacament de 1.000 guàrdies civils, la columna ‘Tierra y Libertad’ de la CNT, una altra de miliacins del POUM, la columna Durruti… que moriria allà el 20 de desembre. Un ajut, a més, que no es limitava a les ‘bones paraules’ , sinó a un ajut permanent a Madrid, amb donatius de tota mena: “los combatientes necesitan prendas de abrigo”, “el evacuado es una víctima del fascismo: hagámosle un hueco cariñoso en nuestros hogares”, “com ajuden els obrers gastronòmics als herois defensors de Madrid”, per part de la UGT i del FOSIG (Federació Obrera dels Sindicats de la Indústria Gastronòmica”, tallers de roba –p.e., la família de Numen Mestre, a Cornellà de Llobregat–, acollida generosa d’orfes de guerra, etc.
M’emocionen, encara avui, les referències als mítings –p.e., a la Monumental– a favor de la solidaritat amb Madrid: un Lluís Companys que crida, amb els punys tancats: “Madrileños: Cataluña os ama”, el Comitè d’ajut permanent a Madrid, l’emissió de segells ‘pro-ajut queviures Madrid’ o el crit, amb pancartes enorme dels col.lectius de dones, amb aquest missatge: “Per la llibertat de Catalunya, ajudeu Madrid”, o una primera pàgina a ‘La Vanguardia’: ‘Los bárbaros bombardeos de Madrid’, d’un diari, “La Vanguardia Española” que pocs mesos més tard, i també a primera plana, i ocupant-la amb paraules com: VICTORIA, FRANCO (sis vegades), LA HISTORICA FIESTA DE LA VICTORIA EN MADRID, i el titular a tota pàgina: “El Caudillo ofenda su espada invicta al Señor Dios de los Ejércitos, y ora en El Escorial ante la tumba de Carlos V”.
Quan estava repassant aquest catàleg, rebo la ‘Memòria’ del Premi Internacional Alfons Comín, del 2019, amb textos de Maria Lluïsa Oliveres, l’alcaldessa Ada Colau –el lliurament del premi esmentat es concedeix al Saló de Cent de Barcelona–, Eva Labarta i els dos guardonats: José Antonio Martín Pallín i Javier Pérez Rojo, persones properes i amigues. Em limitaré a reproduir alguns dels textos que la Memòria conté. Ada Colau: “Cal que reivindiquem més que mai els valors de la pau, de la justícia i de la solidaritat que representen aquest guardó, perquè al món, a Europa i a Espanya, malauradament, s’estan estenent els discursos d’odi… que inciten a la violència, a la discriminació, a l’hostilitat contra les persones més vulnerables, sinó també a aquells i a aquelles que combaten els discursos de l’odi”.
Maria Lluïsa Oliveres, després de fer referència a l’assassinat d’Ignacio Ellacuría, fa trenta anys a El Salvador, ens deia: “També vull expressar la solidaritat amb les preses i els presos polítics, reclamant la seva llibertat immediata. I el retorn de les exiliades i exiliats a casa nostra”.
(Les referències posteriors, que van ser pronunciades i transcrites en castellà, gosaré traduir-les al català). Eva Labarta: “… el conflicte territorial que vivim a Catalunya des de fa anys, un conflicte polític al qual no s’ha desitjat trobar solucions polítiques, un conflicte que s’ha traslladat estrictament al terreny judicial”. “Estem en un moment d’involució i limitació greu pel que fa a l’exercici dels drets fonamentals de les persones, es posa en perill la llibertat d’expressió…, s’evidencia també la criminalització del dret de protesta. (…) Es manipula i es censura el llenguatge, es menysté la dissidència. (…) Ara es diria que no importen tant les conductes, el que s’ha fet sinó qui ho ha fet i per què ho ha fet”.
Martín Pallín: “Jo començaria amb una frase, d’un cert contingut bíblic: No és bo que un país estigui governat pels jutges. (…) Sempre m’ha semblat que la intromissió de la jurisdicció en afers netament polítics només pot abocar en una erosió democràtica i influir negativament sobre el principi de la divisió de poders, que va construir a fons un senyor conegut com Montesquieu, que prematurament va ser enterrat per algun polític d’aquest país…” (…) “Sempre m’he preguntat per què un Fiscal General del Estado posa en marxa un procediment que sabia que anava a desembocar en un conflicte greu o que, en altres circumstàncies, podia patir el refús d’un Tribunal de Justícia per considerar que no era matèria penal. Els fils cal buscar-los en una connexió entre Soraya Sáenz de Santamaría, Manuel Marchena i el Fiscal General mort, Maza, bon amic meu”. (…) Es tracta d’un fet inèdit en la història, no solament del dret penal espanyol, sinó del dret penal en general. Mai una rebel.lió, que exigeix violència, ha nascut d’un Parlament. Això escandalitzaria a qualsevol jurista o partit constitucionalista de qualsevol país”. (…) “No és acceptable que un Tribunal sostingui que dos milions de persones han estat infectades per uns manipuladors que mereixen ser condemnats a penes elevadíssimes de presó, fregant les d’homicidi…”
Pérez Royo: “… Allò que està confirmat aquesta darrers anys, després de la repressió brutal del govern del PP, és que, en democràcia, Espanya no pot ser governada sense el concurs dels nacionalismes català i basc”. (…) “La STC 31 / 2010 — Sentència del Tribunal Constitucional– és un cas de llibre del que es qualifica de ‘Warfare’, de ‘guerra jurídica’, de la utilització del dret per a aconseguir vèncer l’adversari polític”(…) “En la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el 2006, es va respectar escrupolosament allò que havien previst la Constitució i l’Estatut originari per a la reforma del mateix. Aprovat per una majoria de dos terços al Parlament de Catalunya. Enviat al Congrés dels Diputats…, sotmès a referèndum, aprovat amb més d’un 75 % de vot afirmatiu pel cos electoral. Publicat el 2006 i en vigor fins al 2010, sense que es produís cap pertorbació digna d’esment … Malgrat tot, el Tribunal Constitucional acceptaria el recurs interposat contra ell mateix pel PP que dictaria una sentència, formalment una sentència, però materialment un cop d’Estat, en la mesura que el Tribunal Constitucional destrueix dues garanties en què consisteix la Constitució Territorial…”. (La intervenció de Pérez Royo destaca el paper de lluitador incansable d’Alfons Comín: “El seu exemple ens ha de servir per continuar lluitant per intentar recompondre l’Estat social i democràtic de dret, imprescindiblement unit al fet que l’exercici del dret a l’autonomia s’imposi; un dret que ha passat la pitjor de les seves crisis com a conseqüència infamant de guerra jurídica”).
A tall de cloenda: faig ús, crec que legítim, de dos materials que ens parlen de com ens hem de comportar en temps de guerra i en temps de pau. Les guerres sempre comporten ferides fondes, sovint inguaribles. En temps de pau, tots tenim el dret –i segurament el deure– d’exigir justícia neta i eines per sobreviure, malgrat les crisis de tota mena.
Ignasi Riera (Madrid). 27 de gener de 2021.
EL CECBLL PUNT D’INFORMACIÓ TURÍSTICA DEL BAIX LLOBREGAT
/by Neus RibasEl Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat hem estat acreditats pel Consorci de Turisme del Baix Llobregat com a Punt d’informació turística del Baix Llobregat (PIT). Durant l’any 2020 hem participat en el programa formatiu d’atenció al visitant i de coneixements sobre l’oferta turística comarcal que t’avala per ser PIT. Actualment som 70 empreses i entitats de la comarca acreditades, i la nostra funció és aportat a qualsevol persona informació turística sobre el Baix Llobregat. Es tracta d’establiments (públics o privats) que tenen contacte directe amb el turista, que si bé no poden donar un servei tant complert com les oficines de turisme, però sí que exerceixen una funció informadora en cobrir aquells horaris i territoris que no ho fan les oficines.
El passat 2020, 14 empreses i entitats hem rebut per primera vegada la distinció:
Ajuntament de Sant Andreu de la Barca
Ajuntament d’Esplugues. Punt d’Atenció a la Ciutadania – Can Vidalet
Ajuntament d’Esplugues. Punt d’Atenció a la Ciutadania – Central
Apartaments Chelor Grupo Norisma de Castelldefels
Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat
Consell Esportiu del Baix Llobregat
Forn de Pa i Pastisseria Cardona de Corbera de Llobregat
Hostal Lami d’Esplugues de Llobregat
Museus de Martorell
Restaurant Capritx Ibèric d’Abrera
Restaurant El Palau Vell de Sant Andreu de la Barca
Restaurant l’Aglà Gastrobar de Begues
Restaurant Marisqueria Sant Boi
Teatre La Passió d’Esparreguera
Podeu consultar aquí els 70 punts que hi ha al Baix Llobregat
LES VEUS DEL DOCUMENTAL ‘Transició energètica, emergència climàtica i economia circular’
/by Neus RibasEl documental Transició energètica, emergència climàtica i economia circular produït pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i realitzat per How Audiovisual & Multimedia, es va presentar al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat el 14 de gener de 2021. En aquest documental vem recollir les veus de sis persones expertes en les tres temàtiques triades.
Us anirem oferint els vídeos sencers d’aquestes sis persones que ens van cedir la seva expertesa per dur a terme la 6a Jornada de Paisatges contemporanis del Baix Llobregat, per primera vegada, en format documental divulgatiu.
En aquest butlletí recollim les veus dels experts que ens van parlar de Transició energètica: Carles Riba, professor emèrit de la UPC, president de CMes (Col·lectiu per a un nou model energètic i social sostenible) i membre de la Junta del CECBLL; i Joan Herrera, director de l’Àrea d’Acció Ambiental i Energia de l’Ajuntament del Prat.
JORNADES DE MEMÒRIA HISTÒRICA I DEMOCRÀTICA
/by Neus RibasLes Jornades de Memòria històrica i democràtica que es van fer els 2, 3, 4 i 5 de febrer, van ser tot un èxit d’inscripcions i de participació. Aquestes jornades van tractar en quatre sessions el tema de la violència política i sexual a l’Europa del segle XX. Totes les ponències, a més d’ interessants i amb una qualitat immillorable, van tenir una elevadíssima participació de gent.
Aquestes jornades van estar organitzades conjuntament per la Universitat social, lliure, autogestionada (USLA-Ateneu Santfeliuenc), el Centre d’Estudis del Baix Llobregat i l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat.
El dimarts 2 de febrer, en David Ferrer Revull ens va parlar de la massacre d’Oradour-sur-Glane on, el 10 de juny de 1944, tropes alemanyes van matar 642 civils de la població, fent especial incidència en la santfeliuenca Marina Domènech Almirall que morí en la massacre.
El dimecres 3 de febrer el professor Julián Casanova, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Saragossa, ens va oferir una magnífica conferència sobre ‘La violència sexual en els diferents conflictes del segle XX’, una violència contra les dones estesa al llarg del segle XX més enllà de les fronteres ideològiques; també va trencar amb la imatge d’una Europa pacífica fins a la I Guerra Mundial, al destacar les polítiques d’extermini aplicades per països com Bèlgica o Alemanya a les seves colònies d’Àfrica.
El dijous 4 de febrer Tina Merino i Rosario Calero, de l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, van presentar la darrera edició de la seva revista Memòria Antifranquista, aquesta vegada centrada en la repressió franquista a Madrid.
I per acabar, el divendres 5 de febrer, vem comptar amb la participació de la psicòloga clínica Anna Miñarro, que amb la conferència ‘El fil infinit: dones i genocidi’ va posar damunt la taula el significat de la violència, el silenci i el maltractament i abusos comesos contra les dones i les seves conseqüències.
EDITORIAL CECBLL (Gener 2021)
/by Neus RibasA LA BONA GENT
“A la bona gent, se la coneix perquè resulta millor quan se la coneix”.
Comencem l’editorial d’aquest gener del 2021 amb aquesta frase de Bertolt Brecht, dramaturg i poeta alemany del segle xx. Ens ha semblat oportú posar èmfasi en la bondat de la majoria de les persones. Tot i que a l’altre costat de la frase hi ha gent que no és bona, perquè no resulta millor quan se la coneix, no volem fer cap embarbussament, ens interessa continuar reflexionant entorn de l’existència d’associacions i col·lectius com el nostre Centre, on les persones tenen un paper decisiu, posant-hi voluntat per crear cultura, per cercar compromís social, per reforçar les identitats i la pluralitat en un sentit de suma i d’enriquiment humà.
Aquest Butlletí del Centre d’Estudis, mes rere mes, recull l’activitat realitzada, comunica els nous projectes i acull el saber de persones de l’entorn, sòcies i no sòcies, que amb el seus articles ens fan sabedores de coneixement i de reflexió crítica sobre matèries d’interès social, cultural, artístic, educatiu, ecològic, econòmic o de qualsevol altra branca del coneixement i la creativitat. En el Butlletí també ens agrada acollir notícies i opinions d’altres mitjans, que aporten informació i opinió de la comarca i els seus municipis, com l’article del baixllobregatí Sergi Picazo a El Crític “Trencar tòpics sobre el Baix Llobregat”.
Manta vegades hem parlat de com vivim, convivim i sentim aquesta pandèmia. Ja fa 10 mesos que hem canviat d’hàbits. Comencem a normalitzar els costums de més aïllament social i hem integrat les sobredosis informatives de dades i més dades estadístiques, sabedores que darrere de cada xifra hi ha una colla de molt “bona gent” patint i treballant.
Podem afirmar que hem après a conviure amb la pandèmia i que, encetat l’any 2021, tenim la intuïció que encara ens acompanyarà molt de temps. Necessitem amarar-nos d’esperança per sortir d’aquesta crisi obrint nous horitzons. Els poders públics s’han de continuar esmerçant per contenir i superar el coronavirus i els seus efectes socials i econòmics. Però no només han de fer això, cal que siguin valents i que arrisquin. Són moltes les possibilitats, la creativitat humana amb harmonia amb la natura ha de portar-nos a un futur millor. Entre el 2011 i el 2015, el moviment 15-M va pregonar arreu “un altre món és possible” en un sentit de millora i de superació de desequilibris i desigualtats. No s’ha sabut fer aquest “altre món possible” i ara les alarmes sonen cada cop més fort, el clam de la covid19 i les seves conseqüències no cessa.
Fa anys que veus autoritzades assenyalen límits respecte de la biodiversitat i l’ús i abús de l’aire, l’aigua i les matèries. Sembla que des de la Unió Europea s’indica un camí de Recuperació, Transformació i Resiliència ancorat en la digitalització i la transició ecològica. Cal que el conjunt de la bona gent (veurem si resulta millor quan se la coneix) que treballa des d’altíssimes responsabilitats socials, econòmiques i polítiques, cadascú al seu nivell, ens arrenglerem i emprenguem un camí il·lusionador.
En el Butlletí d’aquest mes trobareu una interessant reflexió del professor Carles Martínez que, després de tota una carrera professional dedicada a la docència, reflexiona respecte la formació al llarg de la vida com eina d’aprofundiment cultural i de dotació de competències per un món del treball canviant que demanda nous perfils i que ja ofereix nous jaciments d’ocupació en el camp de les cura i la protecció de la vida. Una intensa descripció sobre la formació professional i la formació al llarg de la vida que s’endinsa en la comarca, a Catalunya i a Espanya, en el marc d’aquesta Europa bressol de grans avenços socials i polítics i també de grans convulsions.
També hi trobareu un article de recerca que han fet la Joana Llordella i la Blanca Mampel. Quan fas recerca, de tant en tant tens la sort de topar amb algun document inèdit, aliè o no a la teva recerca. És el cas d’aquestes dues sòcies nostres que, remenant pels arxius, van topar amb aquest petit tresor que ens mostra el seu article.
ARTICLE DE RECERCA “Les dones de la II República clamen justícia”
/by Neus RibasLa recuperació de la memòria històrica de les dones, un homenatge i una reivindicació per Joana Llordella i Blanca Mampel[1]
DESCARREGAR ARTICLE EN PDF
L’any 2018 vam trobar un document inèdit a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera que potser ens pot ajudar a entendre una mica millor quin era l’ambient de l’Esparreguera posterior als Fets d’Octubre a moltes llars d’Esparreguera. És un document de l’any 1935 que consta d’onze folis i una portada on es demana justícia. Aquest és escrit a mà, dirigit a l’alcalde d’Esparreguera i signat per 321 dones –potser alguna més perquè hi ha algun full que no es pot llegir del tot bé– en blau predominantment i vermell.
En algun cas són dones d’una mateixa família, com podria ser, per exemple, el cas de l’Amàlia Ginestà Llunell, la seva sogra, Rosalia Piè i la seva filla, Magdalena Jorba Ginestà, però no sempre és així. Tampoc podem dir que totes les signatures són de dones que tenen el marit o un fill empresonat pels Fets d’Octubre o pels fets coneguts com dels Rabassaires, per exemple, el cas abans mencionat.
En general, són de dones que, pel tipus de grafia, no denoten un alt nivell d’estudis i 66 de les quals eren analfabetes, això vol dir un 20,6% aproximadament, i evidentment, si aprofundíssim amb les mares d’aquestes, el percentatge encara seria més elevat. Aquest detall ha estat una dificultat afegida, quan hem volgut esbrinar qui eren aquestes dones, ja que els noms i cognoms vacil·len entre “b”/”v”, ”o”/”u”, “h”/o, “e”/”a”, amb accent/sense accent, etc.
L’escric que presentaven era un escrit que semblava força espontani pel tipus de redactat i puntuació, tot allunyant-se de l’estereotipat llenguatge dels sindicats o partits d’aleshores. Deia així (transcrivim literalment):
Il·lustríssim Sr.
Amb tot el degut respecte, les dones d’aquest poble, mares, esposes i filles, ens dirigim a vos pregant[2] en que tingueu a be preocuparvos de que no s’atropelli a ningú ja que com vos sabeu, tot-hom guarda el màxim respecte, i en cas que aixís no fos allavors fer justícia, però mai atropellar.
Per la República,
Visqueu molts anys,
Esparraguera, 30 d’abril de 1935
Tenint en compte que és possible que el llistat que oferim més avall pot presentar algunes errades, creiem convenient publicar-lo precisament per millorar-lo, ja que fins ara era un document desconegut. Per altra banda, referit a aquests fets, tampoc coneixem iniciatives semblants en altres ajuntaments, per això creiem que l’escrit al qual ens referim va ser una iniciativa espontània d’alguna d’aquestes dones que, desesperada per la situació, buscava l’ajut de l’alcaldia del moment.
Parlem de desesperació d’aquestes dones per diverses raons. En primer lloc per l’ambient repressor i col·lectiu que es respirava aleshores i perquè les dones pagaven les conseqüències de tenir els homes empresonats. Aleshores hi havia una trentena d’empresonats. Pensem que 56 d’aquestes dones tenen relació directa amb els empresonats pels Fets d’Octubre o de la causa Rabassaire, això significa un 17’4% com a mínim.
És significatiu el fet que 134 d’aquestes dones o els seus familiars, com a mínim, patissin repressió en finalitzar la Guerra Civil.
Per altra banda, moltes de les nostres protagonistes treballaven a la indústria tèxtil, 167 de 321, això vol dir, una mica més de la meitat, però moltes, 123, un 38 % del total, tenien un entorn que vivia de la terra i, encara que elles mai consten com a parceres, sabem que la majoria feien de pageses o bé treballaven a la fàbrica i també a la vinya. A més, ni que algunes treballessin a la indústria tèxtil, els sous no eren suficients, si no comptaven amb els dels homes en cas que fossin empresonats.
Per altra banda, creiem que no és massa significatiu el fet que 21 de les dones signants tinguin alguna relació amb la CNT, un 6,6%, però s’ha de tenir en compte també la seva participació perquè expressa el grau de descontent que es vivia en aquesta població.
Pel que fa a l’origen de les dones signants, la majoria són nascudes a Esparreguera, 142 concretament, això vol dir un 44,2 % del total, i un 18,7 són de fora de Catalunya, la resta provenen d’altres indrets de Catalunya o bé no hem pogut localitzar el seu origen.
Quin era l’origen d’aquest document?
A les eleccions municipals del 31 de maig de 1931[3], ERC i la Unió de Rabassaires van sortir elegits com a força predominant a Esparreguera, i el Patit Radical i la Lliga van quedar com a representació minoritària. Durant els Fets del 6 d’octubre de 1934, l’Ajuntament esparreguerí es posà de costat de la Generalitat davant del govern central de Madrid.
Així doncs, tot i que Esparreguera es perfilava com un poble industrial, creiem que el paper de la pagesia encara pesava en la vida sociopolítica de la vila i el paper de La Unió de Rabassaires era rellevant. De fet, la importància dels Rabassaires a Esparreguera venia de lluny, ho podem observar en aquest programa del 1924, que anuncia el míting, entre d’altres de Lluís Companys.
El local de La Unió de Rabassaires d’Esparreguera estava ubicat al carrer de Madoz, actual carrer Taquígraf Garriga, núm. 10, i el sindicat era reconegut pel Ministerio de Hacienda des del dia 22 d’octubre de 1926, acollida a la Ley de Sindicatos de l’any 1906. Segons un document enviat al Ministerio de Industria y Comercio[4], amb data de 18 de novembre de 1933, i signat pel qui aleshores era el seu president, en Josep Colilles, el sindicat tenia un total de 250 socis i estava afiliada a la Federació de “Unió de Rabassaires”.
Esparreguera tenia uns 5.000 habitants a l’època de la Segona República (1931-1939), concretament quan es produeixen els Fets d’Octubre, en tenia 5.200.
Els Fets d’Octubre i el conflicte Rabassaire
El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de Conreu el 21 de març de 1934 sense cap vot en contra; aquesta era una llei que pretenia fomentar la petita propietat familiar a través de garantir una durada mínima de contractes, limitar els desnonaments i admetre el dret a obtenir la terra per part del pagès. Tot i ser respectuosa amb la propietat privada, el 4 de març, el govern central, que era de dretes, plantejà un recurs davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, amb una majoria conservadora, que posava en qüestió les atribucions del Parlament Català per dictar la Llei de Contractes de Conreu abans esmentada. Això va provocar que el sis de juny s’anul·lés la Llei de Contractes de Conreu.
Pel que fa a Esparreguera, el diumenge, 14 de gener de 1934, se celebraren eleccions municipals i l’opció popular fou pel partit de dretes, que comandà el nou consistori des del dia 1 de febrer. En aquest període constatem el paper dels regidors d’ERC, en nom de la minoria. Així, per exemple, s’acordà el 7 de juny adherir-se a una proposició escrita presentada per aquesta minoria per tal de significar a l’Honorable President de la Generalitat que l’Ajuntament està totalment al costat del Govern per a defensar Catalunya dels atacs que per mitjà d’una campanya empresa per elements centralistes i recolzada en el Govern Central, s’infereixen a la seva autonomia.[5]
El mes d’octubre es produeix un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya que és conegut com els Fets d’Octubre; moviment que s’oposa a la involució conservadora del govern de l’Estat. És en aquest moment que el president Lluís Companys proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. A Barcelona i voltants es produïren alguns combats espontanis durant el 6 i 7 d’octubre. El nombre de víctimes va ser de 40 morts i més d’un centenar de ferits. En altres indrets de Catalunya, no massa, es van produir diversos tiroteigs i una quarantena més de morts i ferits.
Aquest intent secessionista acabà amb l’empresonament del govern de Catalunya i la repressió d’aquells que havien fet alguna acció de suport.
Esparreguera també participà en aquesta petita parcel·la de la història. El 5 d’octubre es constituí el Comitè Revolucionari i, segons consta a les actes:
A les 18,30 del dia 5 d’octubre d’aquest mes es presentaren al despatx de l’Alcaldia els cinc individus que formen la minoria d’esquerra catalana, acompanyats d’altres individus, algun d’ells afiliats al Sindicat d’oposició a la CNT (Confederació Nacional del treball), els quals, per veu del Conseller Miquel Galceran, exposaren : que tenien llurs vides compromeses en els greus moments en què Catalunya es troba, per la qual cosa, i essent ben definit que la majoria de l’Ajuntament no està pas identificada amb el pensar del partit governamental de Catalunya, reclamaven el control de la Casa consistorial en el referent a l’ordre i govern de la població. Acompanyaven als parlamentaris gran nombre de manifestants que s’estacionaren a l’escala d’accés a la casa Consistorial i davant la Plaça de l’Ajuntament. Des d’aquest moment i fins a la Capitulació del Govern de la Generalitat, els revolucionaris es dedicaren a tota classe d’excessos i abusos tals com : organització de rondes i guàrdies armades, recolliment de l’armament dels particulars, incautació dels serveis telegràfic i telefònic; coaccions a empleats municipals, pertorbació de l’ordre públic, requisament d’automòbil, incautació dels distribuïdor d’essència, apropiació del segell de l’Alcaldia, hissament de les banderes socialista i federal…
A les 6 del matí del diumenge del dia 7, després de la rendició, el sergent de les forces de la Guàrdia Civil d’aquesta vila reintegrà a l’alcalde les funcions d’alcalde, els veïns muntaren una guàrdia ciutadana.[6]
Voldríem destacar que l’Ajuntament, posteriorment, rebrà un ajut econòmic de les empreses Sedó –1300 ptes.– i J Montané –200 ptes.– amb la finalitat de sufragar les despeses ocasionades pels Fets d’Octubre a casa nostra, fet que posa en evidència de part de qui estaven aquests empresaris.
Els 14 de novembre, els consellers “revoltats” són substituïts per uns nous consellers provisionals. Així, a l’acta de l’Ajuntament del dia 18 d’octubre hi consta que els senyors de la minoria d’ERC, no hi són perquè en aquesta data, segons ha comunicat el senyor Comandant de les forces de la Guàrdia Civil d’aquesta vila, han quedat a disposició de l’Autoritat militar en qualitat de detinguts.[7]
És cert que la bandera estelada va romandre una sola nit a l’Ajuntament perquè l’endemà uns guàrdies civils la van treure però no és cert que “no va passar res”, com s’ha insinuat en alguna ocasió, i més si tenim en compte els dos guàrdies civils morts[8] d’Esparreguera, l’Ildefonso Rodríguez, caporal, i l’Alejandro Lorca, a més de la quantitat d’empresonats.
Des de finals de 1934 fins a principis de 1936, es van anant realitzant judicis militars contra persones detingudes com a conseqüència dels Fets d’Octubre de 1934. Podem seguir els judicis posteriors a aquests fets a través de “La Vanguardia”, que fins i tot hi dedicà una secció amb el títol “Los sucesos de octubre”, tot i que evidentment ens poden donar una visió esbiaixada de la realitat.
Aquests esdeveniments també són relatats per La Vanguardia del dia 25 de gener de 1935, en una notícia sobre el Consell de Guerra contra els revoltats:
(…) de Esparraguera, el cual está también dividido en dos, por cuanto parte de los procesados lo están también en una causa que sigue aparte el juez comandante señor Raduá. Este primer subgrupo se apoderó de la central telefónica, impidiendo a la Guardia Civil de dicho puesto que comunicara con sus superiores. Además, se apoderó de un depósito de petróleo y bencina, requisando todas las armas de guerra que había en el pueblo y marchando, junto con los restantes de este grupo, a Barcelona, con el fin de auxiliar a los rebeldes.
A “La Vanguardia” del dia 31 d’octubre de 1935, en una notícia sobre el Consell de Guerra a un grup d’esparreguerins, hi llegim més detalls sobre els fets succeïts a Esparreguera:
Después salieron al balcón izando la bandera nacional, y más tarde unas señoritas izaron también la bandera catalana con la estrella solitaria, proclamando los procesados el «Estat Català». También unos jóvenes intentaron colocar una bandera roja. Uno de los procesados salió al balcón y dirigió la palabra al pueblo, diciendo que el que no estuviera conforme con los actos que se realizaban, que se retirara. Luego publicaron un pregón ordenando la recogida de armas a los que no fueran somatenistas.
El procesado Miguel Galcerán Jorba explicó los hechos y dijo que la bandera roja fue colocada por unos individuos a los que el Somatén tuvo que expulsar, con alguna resistencia por parte de aquellos.
El poste fue requisado, para evitar que se registraran actos de sabotaje. Explicó algunos detalles más, y seguidamente declararon Juan Canals y Fernando Sisteró, coincidiendo en las declaraciones hechas por su compañero.
Desfilaron los testigos José Borras, Félix Pons, Antonio Rafa, Ramón Argelaguet y Jaime Vives.
Según parece, los cinco procesados primeros constituían un comité revolucionario desde el 14 de abril de 1931, para los cuales el fiscal solicitaba seis años de prisión; para los cuatro siguientes, cinco años, y tres años para los tres restantes.
El consell de guerra que va tenir més ressonància, perquè va tenir 215 processats, es va efectuar del 21 al 24 de gener de 1935, i fou conegut com a causa dels rabassaires[9]. No ens estendrem en aquest apartat ja que es pot llegir el relat publicat fa uns anys al web del Memorial Democràtic a la biografia d’Agustí Jorba[10], entre d’altres, però sí que voldríem destacar el que escriu el professor Albert Balcells:
(…) resultà que només uns quants de l’anomenada causa dels rabassaires eren parcers i treballadors del camp. La majoria dels 215 acusats d’auxili a la rebel·lió militar, que eren veïns de Sabadell, Castellar del Vallès, Palausolità, Sant Quirze, Esparreguera, Badalona, Teià i Barcelona, resultaren ser obrers industrials d’orientació més o menys trentista. Uns quants –el grup del Clot- eren d’Estat Català i pertanyien al Sometent. El grup de Badalona, constituït per 22 persones, fou detingut quan tornava a la seva ciutat sense haver intervingut en la lluita. Els 138 de Sabadell i Castellar foren sorpresos per la Guàrdia Civil quan arribaven al centre de Barcelona, igual que els 9 d’Esparreguera, i es deixaren agafar sense resistència.[11]
En Balcells té raó però en el cas d’Esparreguera, tenint en compte les dones que signen el document i la informació obtinguda, no hem de menysprear les 123 dones que viuen de la terra directa o indirectament, això vol dir un 38’3% de les que subscriuen el document, com a mínim.
Les dones dels processats, esposes, mares, filles, àvies, amigues i veïnes van reaccionar mogudes pel que consideraven una injustícia, com llegim a “La Vanguardia”:
Por la autoridad se habían adoptado grandes precauciones en los alrededores de la cárcel, formándose rondas por fuerzas montadas de la Guardia civil y de Seguridad. En el patio de entrada de la cárcel se notaba también la presencia de numerosas parejas de guardias de Asalto en previsión de que pudieran ocurrir incidentes entre las numerosas personas, en su mayoría mujeres (…)
El judici s’iniciava el matí i finalitzava a dos quarts de nou de la nit. Una sessió maratoniana també per als familiars que en moltes ocasions esperaven a fora, i això durant nou dies seguits.
Afegirem que, com apunta Manuel López, a la causa pels fets d’octubre hi tingué un paper destacat un periòdic com La Vanguardia que, tal i com informava Solidaridad Obrera[12], tergiversà en diverses ocasions els continguts del Consell de guerra i que, tal i com denunciaven els mateixos processats, era un dels pocs periòdics que els carcellers deixaven entrar a la presó model.[13]
Els Fets d’Octubre els podem considerar com una mena de revenja dels propietaris de la terra:
(…) els pagesos que havien demanat una reducció de l‘arrendament, considerant que el seu contracte estava en revisió, se’ls obligà a pagar tota la renda i la dels anys anteriors sota l’advertiment d’ésser sotmesos a un consell de guerra. El 31 d’octubre de 1935 hi havia 1.397 requeriments per fer fora de la seva terra als pagesos. A Esparreguera també van viure aquesta situació i uns quants rabassaires de la Vila foren expulsat de la terra que conreaven.[14]
Pensem que 123 d’aquestes dones signants del document viuen en una unitat familiar pagesa, això vol dir que el cap de família és pagès o parcer de vinya i olivera majoritàriament, concretament, un 38’3%.
Per altra banda, hem d’afegir el tancament d’entitats i sindicats, ERC vetada a l’Ajuntament i l’atac directe a la Unió de Rabassaires, que aleshores tenia uns 300 afiliats, amb tres regidors: en Miquel Musté, Josep Paz i Rossend Alert.
L’historiador i economista Josep Maria Cobos apuntava la importància d’aquests fets pel que passaria el dies posteriors al 18 de Juliol de 1936:
Per una banda diríem que l’actitud adoptada per diferents empresaris en aquells moments vers les persones o els obrers que havien participat en els Fets d’Octubre va ser decisiva de cara a l’actitud que més tard els seus treballadors van adoptar quan es va procedir a la col·lectivització de les empreses (…) també van afectar les actituds més personals. En aquest camp, l’exemple més clar és el dels germans Bros, morts en els primers dies de l’inici de la guerra. Per a molta gent eren considerats com els únics elements pròpiament feixistes del poble. (…) van ser ells els qui van portar la guàrdia civil d’Esparreguera a Barcelona el 6 d’octubre. Dies després anaven pel poble mostrant les seves pistoles i vantant-se de com havien disparat contra aquests o els altres.[15]
Nosaltres també hem trobat una relació entre les dones o les famílies de les dones signants del document i els represaliats o represaliades en finalitzar la Guerra Civil: 132 d’aquestes dones van patir les conseqüències de la repressió franquista i de la Guerra Civil, directament o a través de la família, això és un 41,7% de les signants. I això essent conscients que desconeixem part de les famílies d’aquestes dones.
En la Causa General seguida contra els republicans també se’ls podia acusar d’incitar els obrers a no anar a treballar durant els Fets del 6 d’octubre de 1934. Aquesta acusació tan llunyana era possible per l’aplicació de La Ley de Responsabilidades Políticas –9 de febrer de 1939. La Llei tenia un caràcter retroactiu ja que les responsabilitats polítiques es preveien des de l’octubre de 1934, amb l’objectiu de penalitzar també els actes dels Fets d’octubre de 1934.
LLISTAT DE DONES SIGNANTS
————————————–
[1] Agraïm la col·laboració de Rosa Maria Codina, directora de l’AMES.
[2] El subratllat és al document.
[3] A Esparreguera quasi mai s’havien efectuat eleccions municipals ja que, segons la Llei electoral de l’any 1907, si es presentava una sola candidatura, aquesta passava a ser la guanyadora automàticament. Habitualment, doncs, la guanyadora era la candidatura formada pel partit o partits que tenien el suport de la família propietària de la colònia Sedó, l’empresa més gran d’Esparreguera. És per això que el 31 de maig de 1931 es van haver de convocar noves eleccions municipals, una vegada suspès l’anterior consistori.
[4] Correspondència 1933, AMES.
[5] Actes de l’Ajuntament d’Esparreguera del 7 de juny de 1934. AMES.
[6] Acta del 13 d’octubre de 1934. AMES.
[7] Acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 18 d’octubre de 1934. AMES
[8] Les víctimes de la revolta de l’Octubre de 1934 a Catalunya. Llibertat.cat. 31/03/2013.
[9] Los sucesos de Octubre. La causa llamada de los Rabassaires vista en consejo de guerra. 215 acusados de rebelión militar. “La Vanguardia”, martes, 22 de enero de 1935, pàg. 13.
[10] Document elaborat a partir de l’entrevista realitzada a Agustí Jorba. Projecte: Memorial Democràtic del Baix Llobregat. De les experiències personals a l’èxit col·lectiu. Entrevistadora: Joana Llordella i Zamora. Indexació: Joana Llordella i Blanca Mampel. Transcriptora: Isabel Valero Brullas. Data i lloc de l’entrevista: Platja d’Aro (Girona), juliol de 1976. Durada de l’entrevista: 30: 39 + una segona part. Direcció projecte: José Fernández i Elionor Selles.
[11] BALCELLS, A. (1983). El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936). Col·lecció Punt de vista 1. Barcelona, La Llar del Llibre, Pàg. 332.
[12] Solidaridad Obrera, 24/01/1935, p.1.
[13] LÓPEZ ESTEVE, Manel (2012) Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental. Tesi doctoral UPF, dirigida pel Dr. Josep Fontana. Institut Universitari d’Història, Jaume Vicens Vives, pàg. 298.
[14] RÀFOLS, Josep (agost-setembre, 2012) : La Unió de Rabassaires a 777 Comunica, núm. 125, pàg. 16.
[15] ADÍN, J. Lluís, et altri (1989): Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936 – 1939), Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de I ‘Abadia de Montserrat, dins de la col·lecció «Biblioteca Abat Oliba», núm. 69, pàgs. 65-66.
PRIMERA TROBADA DE L’EQUIP DE RECERCA DE L’EXILI I LA DEPORTACIÓ
/by Neus RibasAugurem un molt bon camí a la 11a recerca col·lectiva del CECBLL!
Amb el suport de:
L’ARTICLE DEL MES PER CARLES MARTÍNEZ
/by Neus RibasLA FORMACIÓ PROFESSIONAL: REALITAT I OPORTUNITAT
Els projectes que haurà d’acollir el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, generen una oportunitat per la formació professional , tant per adquirir competències adaptades a noves necessitats i la reconversió d’alguns sectors en la línia dels eixos d’una nova economia tal com afronten les directrius europees centrades en la digitalització, la transició ecològica, mitigar les repercussions socials i econòmiques de la covid19 i enfortir la cohesió econòmica, social i territorial. Parlar avui de la formació professional i de l’educació al llarg de la vida és necessari. No podem deixar passar aquesta oportunitat per millorar el nivell de qualificació i de cultura de la ciutadania .
En aquests últims anys hem vist projectes que van en la línia d’una FP més propera a l’ empresa i que incorpora al sistema joves que fa uns anys abandonaven estudis després de la ESO, però no es prioritza prou. Es constata un gran esforç dels docents, malgrat la manca de recursos i que les empreses encara no tenen la formació com una prioritat .
Formació i educació al llarg de la vida
L’ educació d’adults, la formació professional del sistema educatiu i del sistema laboral, així com la Universitat han agafat una dimensió que va més enllà de les institucions acadèmiques jerarquitzades i tancades; formen part d’un univers que anomenem formació i educació permanent al llarg de la vida. Cadascuna de les seves parts tenen funcions diferents, però l’objectiu final sempre és el mateix; enriquir el currículum de les persones amb competències professionals, culturals, ètiques i socials. La formació permanent de les persones al llarg de la vida és un dret que les administracions públiques han de garantir doncs necessitem una societat més resilient per afrontar els reptes del futur.
En el nostre país el sistema educatiu garanteix l’educació infantil a partir dels 3 anys, la primària de 6 a 12 anys i la secundària obligatòria de 12 a 16 anys i una educació secundària postobligatòria de 16 a 18 anys amb Batxillerats o FP de grau mitjà. La FP de grau superior de 18 a 20/21 anys, s’imparteix en Instituts de secundària. En el àmbit de l’educació superior existeixen també els graus universitaris. Ambdós ensenyaments superiors estan sotmesos a taxes i per tant no son gratuïts pels estudiants. En els estudis superiors (graus universitaris i cicles formatius de grau superior) hi ha un percentatge considerable de persones majors de 23 anys.
Existeix la formació professional denominada per a l’ocupació depenent de l’administració laboral, una reiteració absurda sembla voler dir que la FP del Sistema Educatiu o els graus universitaris no serveixen per a l’ocupació. Aquesta formació pot anar adreçada a persones en atur o col·lectius amb dificultats d’inserció laboral s’ emeten certificats de professionalitat. A l’àrea metropolitana de Barcelona cursen aquesta formació 41.781 persones . Una altra modalitat és la formació continuada que pot ser a demanda de les empreses o sectors professionals o a demanda de les persones treballadores i oferta dels centres formatius. Perquè ens fem una idea a demanda de les empreses i bonificada, finançada amb les quotes salarials i patronals, a Catalunya en participen 4 de cada 10 assalariats concentrats la gran majoria a empreses de més de 200 treballadors, això significa 969.573 participants.
Paral·lelament existeixen les Escoles d’adults i altres sistemes de formació no formal i permanent, que juguen un paper mixt de caràcter cultural i d’enllaç amb el sistema educatiu i universitari. Alguns autors les qualifiquen com escoles de segona oportunitat.
Aquesta concepció jeràrquica i esglaonada de l’educació i la formació avui en dia ha deixat de tenir el sentit inicial, diguem-ne acadèmic propi del segle XIX i XX. No solament per les noves tecnologies, que ho han canviat tot en aquests últims anys, sinó també per la necessitat de que la formació i l’educació sigui absolutament permeable i acumulable en el currículum professional i cultural de la persona.
Ara que s’ha aprovat una Llei orgànica d’educació, popularitzada com a llei Celáa, i que està en debat previ una nova llei de FP, esperem que, junt amb el marc universitari, serveixin com a base per impulsar definitivament la formació permanent al llarg de la vida. El govern de Catalunya, que té competències exclusives i concurrents, haurà de planificar, gestionar i reordenar l’entramat de centres i serveis de formació, educació i orientació amb criteris de transparència i reconeixement vinculats als models de a Unió Europea.
Baix Llobregat en el marc de la formació professional a Catalunya.
A Catalunya la Llei 10/2015 àmbit educatiu i en part la Llei 30/2015 àmbit laboral, no han aconseguit en la pràctica la integració real dels dos sistemes, el de Treball que emet Certificats de Professionalitat i l’ educatiu que emet els Títols de FP de grau mitja o superior. Certament existeixen les equivalències a través del Catàleg de qualificacions. Les administracions han legislat però no han assumit les decisions polítiques necessàries, no han gestionat, no han aprofitat sinèrgies entre els sistemes, no han posat els recursos, ni han fet les inversions suficients per aconseguir la total integració. Solament el País Basc ha actuat amb una estratègia clara de prioritzar la FP integrada o integral amb l’objectiu de consolidar un teixit industrial eficient i innovador. No és casualitat que entre els projectes que es presentaran a Europa en els Plans de Reconstrucció post Covid; els bascos siguin els que tenen més ben definida la missió, fugen de la dispersió de projectes i previsiblement seran els que tinguin majors possibilitats d’èxit en la seva execució. No es tracta de fer content a tothom, preservar parcel·les de poder, el que cal és lideratge i decisió política, en definitiva autoritat i reconeixement per implicar a tothom en el projecte, especialment els agents socials, sindicats i patronals. A Catalunya estem lluny d’això i les dinàmiques polítiques de col·lapse ens hi allunyen encara més.
Al Baix Llobregat es van obrir expectatives amb la creació d’un Centre integral de referència al sector de l’automòbil a Martorell. S’ha construït un Institut nou exclusivament de Formació Professional molt ben dotat d’aules i tallers. S’ha introduït tota una via formativa encaminada a la reconversió del sector cap el automòbil elèctric.
Per a la comarca era una gran notícia doncs feia dècades que no hi havia un centre nou de formació professional. S’hi han esmerçat molts recursos públics. Però només s’hi fa formació ocupacional i continua..Desgraciadament, s’ha imposat un criteri burocràtic i coorporatiu; el Departament d’Educació no aporta recursos econòmics i per tant només s’executa formació depenent del de Treball. Cal aprofitar el seu potencial convertint-lo en un Centre Integral on es faci formació del sistema laboral i educatiu, així com serveis integrats d’orientació i acreditació. Cal posar en primer terme la persona que necessita formació, que vol reconeixement professional i acadèmic de les seves competències en el currículum i que necessita orientació per millorar o optar al treball. L’acreditació de la formació és útil per a les empreses que cerquen perfils professional innovadors i flexibles adaptats a les demandes competitives del sector de l’automòbil, la formació permanent, la innovació i la transferència també son claus.
Malgrat la incapacitat dels governs per agafar el toro per les banyes i impulsar un model integrat, s’han fet passos sobretot per l’esforç dels professionals. Al Baix Llobregat la gran majoria dels instituts que cursen FP disposen de xarxes de qualitat ISO9001 i e2cat i col·laboren amb forces empreses i entitats municipals per realitzar pràctiques i en alguns casos aprenentatge a través del treball regulat i dels programes de FP dual. Els col·laboradors del Servei d’Ocupació també treballen en aquest sentit.
Hi ha indicis que la cosa pot canviar ja que tenim un ministeri de “Educación y Formación Professional”, al menys nominalment la FP pren rellevància .Està en marxa una nova llei orgànica, l’anterior és de 2002 i va ser l’inici del procés de modernització de la FP.
A Catalunya seguim en el passat instal·lats en inèrcies més aviat paralitzants, així les Conselleries tenen dues dinàmiques que difícilment es troben. Tot s’ha de dir el febrer de 2019 es va constituir la Comissió Rectora del Sistema de Formació i Qualificació Professional, que segons la llei catalana 10/2015, del 19 de juny, ha de planificar i avaluar les polítiques del sistema. Recentment, s’ha fet una primera reunió però, el més calent és a l’aigüera.
Dels 3.763 centres que van impartir FP a Espanya (2018-2019) solament un 4,8% integren la FP del sistema educatiu i la FP del sistema laboral. A Catalunya, no hi ha centres integrats, excepcionalment en Instituts de FP es realitzen algunes accions formatives del sistema laboral, tal com també passa en centres universitaris, però en realitat es tracta d’una cessió o lloguer . Hi ha força exemples, des de fa molts anys, de bones pràctiques en aquest sentit, on es generen sinèrgies positives, però no és el mateix.
El nombre d’alumnes matriculats a FP augmenta cada any. El problema és l’alt nivell d’abandonament, la taxa de finalització de la FP a Catalunya actualment és del 58,68% al conjunt d’Espanya és del 61,59%. Això vol dir que un 41,32% dels alumnes abandonen prematurament els estudis de FP. Un problema d’eficiència del sistema i un fracàs social molt important. A ningú se li escapa que és molt més difícil resoldre un fracàs que atendre amb recursos d’orientació i atenció a la diversitat en el seu moment. No és casualitat les taxes elevades d’atur juvenil ( 33,84% de 16 a 24 anys IDESCAT ) i la fractura social que això comporta. La mitjana de la Unió Europea està en 19% i l’objectiu es aconseguir un 5%. A Catalunya el 13,6 % dels joves entre 15 i 24 anys ni estudia ni treballa oficialment (Observatori FP Fundació Bankia).
A la comarca del Baix Llobregat on disposem d’una FP potent i competitiva amb bons resultats d’ocupació dels alumnes titulats, solament es disposa d’un psicopedagog per tota la comarca dedicat a la tutoria de FP. Sona a fals que el Pla de millora de la formació professional digui que “pretén arrelar als centres l’acció tutorial i treballar l’abandonament dels alumnes” i que no s’hi dediquin recursos. Es clar, l’administració compte amb l’esforç dels docents, que estan a primera línia i no solen fallar per consciència i professionalitat. Però lògicament el resultat no és suficient, de fet això fa anys i panys que ho fan. Quan aquests joves abandonen l’Institut, l’única oferta formativa que troben, quan la troben, son els programes i accions formatives sota l’empara del Servei d’Ocupació per col·lectius amb dificultats d’inserció o les escoles d’adults. De fet s’ha aconseguit reduir l’abandonament prematur a la ESO incrementant les mesures d’acompanyament i tutoria en aquest nivell, però a la FP de grau mig no té continuïtat.
Més enllà d’aquest factor; la convivència de la formació professional, sobretot de grau superior, formació permanent i per a l’ocupació i acreditació de treballadors, pràctiques a les empreses, formació dual, resulta força difícil. Els recursos humans i econòmics prioritàriament es dediquen a l’educació obligatòria. El dia a dia dels centres col·lapsats i amb ràtios exagerades a secundària veritablement està molt centrat a abordar els reptes quotidians que es produeixen amb els alumnes de la ESO, que estan en plena adolescència.
Potser ha arribat el moment d’anar modificant el mapa escolar i de formació professional , que es va dissenyar als anys 90, i poc a poc, anar creant a partir de centres ja existents i de nous, centres integrats, que treballin en xarxa amb altres centres i que donin l’empenta i l’atenció necessària a una formació professional integrada, oberta i en contacte amb el conjunt de serveis de formació permanent i al llarg de la vida. Que hi acudeixin treballadors, alumnes joves, persones adultes que cerquen reciclatge, actualització o professionalització, que rebin una atenció integrada. Centres que col·laborin i serveixin a l’ empresa al mateix temps siguin promotors d’innovació. És essencial que aquests centres comptin amb bona comunicació a través de transports públics.
Malgrat tots aquests aspectes la FP del sistema educatiu ha anat assolint una millora en quan a percepció social i la relació amb les empreses. El nombre d’alumnes de FP cada cop és més gran, per exemple al Baix Llobregat a postobligatòria hi ha 346 grups de Batxillerat i 426 grups FP (239 CFGM, 187 CFGS) “Cicle Formatiu Grau Mig/Cicle Formatiu Grau Superior”, s’ha de considerar que el CFGS son considerats educació superior i participen en programes Erasmus. El 34,6% hi accedeixen després de cursar batxillerat. Dels 30 municipis de la Comarca; 7 no ofereixen ensenyaments post obligatoris, 6 ofereixen batxillerat i 17 ofereixen FP i batxillerat.
Les famílies professionals amb major oferta a la comarca són: Informàtica i comunicacions (63 grups); Administració i Gestió (52 g); Comerç i màrqueting (40g); Sanitat (39g); Transport i manteniment de vehicles (37 g). Al Baix Llobregat, el pes de les especialitats industrials encara és rellevant.
La FP amb la seva pràctica laboral, sobretot en el mon de la indústria, és un factor d’innovació. Hi ha una sobrevaloració dels estudis universitaris considerant-los com la única font d’innovació i això no es cert, sempre la pràctica real des de la base, des del món del treball, ha estat font de patents industrials i de solucions tecnològiques o organitzatives impossibles de dur a terme allunyats del taller. El reconeixement social i econòmic del factor treball manufacturer ha estat poc valorat i encara avui els nivells salarials son baixos. Per exemple els treballadors amb Formació Professional quan s’incorporen al treball es troben amb uns salaris nets d’entre 900 i 1200 €.
Una de les realitats que trobem en les empreses és que gran part de la formació continuada es dedica a formacions transversals que supleixen dèficits com el coneixement suficient en idiomes o cursos d’informàtica, aquests últims amb l’esclat del teletreball com a conseqüència de la pandèmia han crescut. Al meu entendre els cicles formatius tant de grau superior com mitjà haurien de reforçar idiomes i altres tècniques de comunicació i d’expressió.
Algunes perspectives post Covid19
En el XX Ple del “Consejo de la Formación Professional” celebrat aquest desembre les ministres Celáa i Diaz van coincidir en assenyalar que la FP ha d’acompanyar a estudiants i a treballadors ocupats o desocupats. El canvi de model econòmic que es produirà post crisis exigeix un sistema integral de formació professional i van insistir en el paper de la formació en el Pla de Recuperació, Transformació i Resilència, així com la necessitat de flexibilitzar els instruments formatius formació on.line i aules virtuals especialment en l’àmbit laboral.
El govern ha creat un crèdit extraordinari de 724 milions de €, per recolzar les Comunitats Autònomes per accelerar els processos d’acreditació i es imminent la modificació de la normativa per agilitar els processos. De fet a Catalunya fa uns dies s’ha obert una convocatòria d’acreditacions.
La precarietat en l’ocupació en sectors com la restauració i el turisme , serveis sociosanitaris o neteja i seguretat, també té conseqüències nefastes en la qualificació, el nivell de formació. La sortida de la crisi post pandèmia ha d’anar lligada a la exigència de qualitat i per tant de formació en aquests serveis.
La integració, l’acreditació i la FP dual, són grans reptes en els que cal avançar.
No tenim Centres Integrats, l’acreditació de competències és poc àgil i no respon a la demanda -11 milions de treballadors no tenen títol-, la FP dual 4,6% de participants.
Anem endarrerits, hem perdut el temps, aquesta profunda crisi com a conseqüència del COVID19 que ens ha caigut a sobre abans de la recuperació de la crisis de 2008, ens ha de fer posar les piles. Hem de tenir els engranatges lubricats i les persones preparades per acollir aquest repte que d’alguna manera els Plans de Recuperació que ens proposa i finança l’UE fent un salt en la formació i qualificació, incrementant les franges de nivell mig i superior de formació professional. Existeix una bossa massa gran de persones en baixa qualificació el 32% de la població activa i això ens empobreix i ens situa malament per la represa. Tenim una oportunitat aprofitem-la!!
Carles Martínez Riba
Professor jubilat d’educació secundària
Ex-membre del Consell Català de Formació Professional en representació de CCOO.
6a Jornada de Paisatges Contemporanis del Baix Llobregat:
/by Neus RibasTransició energètica, emergència climàtica i economia circular
Els acords de la cimera xilena COP25 celebrada a Madrid, van posar sobre la taula l’emergència climàtica i ens indiquen que és necessària una agenda que l’abordi. Des del CECBLL volíem apropar-nos a les mesures que han emprès i emprenen les institucions (d’Europa, Espanya, Catalunya i del món local), així com al punt de vista del món acadèmic, social i empresarial. Per això vam decidir dedicar la 6a Jornada de paisatges contemporanis del Baix Llobregat a la transició energètica, l’emergència climàtica i l’economia circular, tres temes íntimament relacionats, però amb espais de recerca i d’actuació propis.
La pandèmia, però va transformar la 6a Jornada en un documental. Inicialment havia de tenir el mateix format que les anteriors edicions, amb 3 taules rodones celebrades en aquest cas als municipis de Vallirana, Viladecans i Molins de Rei. Però la situació ens va empènyer a donar-li aquest nou format. I estem molt satisfets i satisfetes d’aquesta “primera vegada”, d’aquets primer documental. No serà pas el darrer. Un nou format divulgatiu que planteja una interlocució més fàcil amb tots els públics.
L’audiovisual, produït pel Centre d’Estudis i realitzat per How Audiovisual & Multimedia, te una durada de 30 minuts i es va presentar dijous 14 de gener al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat, amb assistència de més de 40 persones en sala i prop de 50 per streaming. Després del passi es va obrir un petit debat conduit per Isabel Fernández, amiga, directora i promotora d’audiovisuals com “El pati del darrera” i “Orgull de Baix” entre d’altres. També va intervenir Carlos Vera, director de How Audiovisual. L’obertura de l’acte va anar a càrrec de la presidenta del Centre.
Per la realització del documental vam buscar la veu de persones expertes: Carles Riba i Joan Herrera per parlar de la transició energètica; Jordi Mazón i Laura Cid per l’emergència climàtica; i Pilar Chiva i Raimon Roda per l’economia circular. Trobareu més informació a la fitxa tècnica del documental
Altres persones que hi intervenen són els alcaldes i l’alcaldessa dels municipis on inicialment s’havien de celebrar els tres debats de la Jornada i que vam escollir per les seves actuacions en les diferents matèries de referència. I també han participat el gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Ramon Torra, la directora del Centre d’Estudis, Esther Hachuel, i la presidenta, Genoveva Català.
JORNADES DE MEMÒRIA HISTÒRICA I DEMOCRÀTICA
/by Neus RibasSerà imprescindible la inscripció prèvia per rebre l’enllaç al Zoom
EDICIONS DE LA CCEPC EN OBERT
/by Neus RibasLa Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana ofereix en format pdf i amb lliure descàrrega totes les seves publicacions al repositori Calaix del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. És un dipòsit digital dissenyat per emmagatzemar, preservar i facilitar l’accés a materials digitals (documents a text complet, imatges, plànols, …) i està obert a la incorporació d’altres col·leccions digitals d’interès de l’administració de la Generalitat o d’altres institucions (revistes, monografies, fotografies, etc).
A començament de desembre van quedar disponibles totes les actes dels congressos de la Coordinadora de Centre d’Estudis de Parla Catalana fins al Xè congrés de Manresa sobre Recursos i territori: perspectiva històrica i nous equilibris. Els primers congressos, fins i tot el primer de 1994 recollit en quatre volums, es poden trobar en format pdf al repositori Calaix. També s’hi troben els catàlegs de les exposicions realitzades, el Llibre Blanc del centres d’estudis de Catalunya i altres publicacions. Ho trobareu tot plegat en aquest enllaç: http://calaix.gencat.cat/handle/10687/24506
EDITORIAL CECBLL (Desembre 2020)
/by Neus Ribas2020: BON VENT I BARCA NOVA!
Ens hem acollit a aquesta dita popular per acomiadar un any en què totes les persones arreu del món hem viscut l’impacte de la pandèmia produïda pel coronavirus. A Catalunya, Espanya i Europa, el mes de març començaven uns temps difícils per a la salut, per a la vida, per a l’economia, per a la cultura i per a la sociabilitat. Quan escrivim aquestes ratlles constatem que en el 2020 hem passat per alt festes i celebracions de tota mena i ara hom es resisteix a la possible pèrdua de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis.
En el calendari del món occidental de procedència judeocristiana hem anat sumant, a les celebracions pel canvi de les estacions i els solsticis, rituals de caràcter religiós, festiu, social i familiar que una descarnada societat de consum ha engrandit i magnificat. Les habilitats del món de la publicitat i del màrqueting fa que ens resulti imprescindible allò de “vuelve a casa por Navidad”. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació malden per fer-nos sentir que allò de “per Nadal cada ovella al seu corral” ja no es correspon als nostres temps i que el tió no només ha de cagar avellanes i torró, sinó que millor que faci conxorxa amb Santa Claus i buidi els grans magatzems.
Personalitzem l’any 2020 com a culpable del trasbals viscut i l’acomiadem tot dient-li: 2020, bon vent i barca nova, no ens sap greu que te’n vagis. L’any se’n va i amb ell potser les malures. Mentrestant, desconsoladament lamentem totes les absències i, entre elles, la de la jove Marta Mayordomo (42 anys), tinenta d’alcalde de Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament del Prat de Llobregat i la del vell Jordi Nadal (91 anys), historiador expert en la revolució industrial.
Així les coses, abordem amb desconcert un acabament d’any 2020 en el qual la veritable tragèdia és el nombre de persones mortes, de les malaltes i de la facilitat de propagació del virus. Tragèdia que ha topat amb un sistema sanitari debilitat arran de la crisi de 2008 i de les moltes retallades que ha sofert la sanitat pública, a l’ensems d’una endèmica baixa inversió en matèria de recerca científica.
Amb tot, el Centre d’Estudis som una entitat que s’enfila cap als 47 anys de la seva fundació i ens hem proposat resistir, innovar i continuar sent útils a la societat a la qual ens devem. En la presentació de la Memòria d’aquest any 2020 hem informat que:
«Ens hem mantingut fermes en la majoria dels propòsits, hem procurat executar el Pla d’Activitats tot i que amb renúncies rellevants com ara l’edició del Premis de Reconeixement Cultural, que s’havia de celebrar al teatre l’Artesà del Prat del Llobregat, o la 8aTrobada d’entitats d’estudi. El dijous 12 de març queia com una llosa l’anunci de la declaració d’Estat d’alarma, cosa que va suposar que el Centre Cívic Mas Lluí, allà on tenim ubicada la nostra seu, romangués tancat fins el 8 de juny.
»En el primer trimestre de l’any aconseguíem posar en funcionament i consolidar la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat, colze a colze amb el Consell Comarcal i un amplíssim ventall de persones, associacions i institucions. A partir del segon trimestre, la capacitat adaptativa avançava amb passes fermes i segures i començàrem a fer les reunions des d’aplicacions com el meet.jitsi i adaptàrem les activitats a d’altres formats. Una de les moltes experiències reeixides fou la primera Escola d’Estiu del Baix Llobregat, emesa pel canal Youtube, que fou el nostre bateig en matèria d’activitats online. En aquest sentit emprenguérem un altre projecte que consistia a obrir la nostra “botiga de llibres online”, així com subscriure’ns al canal ZOOM per millorar la qualitat de les reunions i de les activitats.
»L’ajornament “sine die” d’activitats presencials tingué una excepció que fou l’Assemblea anual d’associades, el dia 2 de juliol. Proveïdes de la corresponent mascareta i marcant les distàncies, celebràvem una sessió atípica que com a cloenda tingué una brillant conferència del Dr. Bóveda, qui ens feu un paral·lelisme entre “l’epidèmia de la grip del 1918 i la pandèmia del coronavirus”.
»L’execució del Pla d’activitats ha continuïtat de manera implacable. Les 10es Jornades de Patrimoni celebrades virtualment a Castelldefels, la sessió de formació per començar l’11è projecte de recerca col·lectiva sobre exili i deportació, dirigida per Maribel Ollé, o la sessió de crida per l’impuls del 12è projecte de recerca col·lectiva sobre l’economia social i el cooperativisme, dirigida per José L. Martínez, han estat activitats que, amb un nou format, han sumat participants i han fet present el Centre a la vida cultural.
»Aquesta tardor fèiem balanç del primer any de gestió de les visites els caps de setmana al Museu de la Colònia Sedó (activitat en conveni amb el mNactec) i, malgrat la covid, el balanç de visitants ha estat altament positiu. Com també ho ha estat l’inici de la tramitació municipal de la declaració del conjunt patrimonial com a BCIL.
»Hem produït una nova modalitat de Jornada. Aquest és el cas de la 6a Jornada de Paisatges Contemporanis que amb format de reportatge versa sobre canvi climàtic, transició energètica i economia circular. El 2020 també ha estat ric en productes editorials: Descobrir el Canal de la Infanta, set itineraris per la seva Xarxa; Materials 23; La geologia i la mineria al Baix Llobregat, un patrimoni identitari a través de la història, itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat; Paisatges contemporanis del Baix Llobregat, Innovació i Creativitat per un territori en transició; Memorial/recerca 2019. Presentació biografies; Lideratges femenins del Baix Llobregat, 1a part; i a principis d’any vam presentar el llibre Trencadís Violeta. El llegat de les dones de Sant Joan Despí, un llibre on hem volgut fer visible i posar de relleu el paper de les santjoanenques en la construcció i transformació de la ciutat.
»Hem mantingut una intensa col·laboració amb associacions, entitats i institucions. També amb els mitjans de comunicació, en plena pandèmia la publicació comarcal elbaix.cat va recollir el pensament de moltes persones vinculades al Centre d’Estudis. En aquest any solitari i isolat, el Butlletí mensual ha continuat sent una eina que ha mantingut el vincle entre les persones associades, que ha reflectit en articles d’opinió, en els editorials i en el conjunt de la publicació com tots plegats hem anat copsant la pandèmia i els seus efectes. A l’abril, el Butlletí s’obria com a aparador virtual als noms propis d’homes i de dones de la comarca que, per mitjà de la literatura, creen i difonen pensament i emoció.
»Ens sentim orgulloses de la feina feta, un exercici que ha estat possible gràcies al voluntariat (tots i totes) i que ha permès donar continuïtat a l’activitat laboral del Centre, un cop superada l’etapa en què haguérem d’acollir-nos a l’expedient de regulació temporal de l’ocupació.»
Per tot això, socis i sòcies, amigues i amics del Centre d’Estudis del Baix Llobregat. us desitgem un bon any 2021, i ens reafirmem en el nostre compromís de treball per la vida digna de les persones i per una comarca cohesionada, culta i pròspera, respectuosa amb el medi ambient i capaç d’assolir els reptes dels nostres dies.
Mor l’historiador Jordi Nadal
/by Neus RibasEl considerat pare de la història industrial, Jordi Nadal i Oller, va morir el passat 8 de desembre de 2020 a l’edat de 91 anys. Va ser un dels deixebles més destacats de Jaume Vicens i Vives. Les seves investigacions sobre població i indústria han marcat la historiografia espanyola.
El 1997 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. El Col·legi d’Economistes de Catalunya el va distingir l’any 2000 com a col·legiat d’honor i el 2009 va rebre el premi de l’AEHE a la Trajectòria Acadèmica. La UPF el va nomenar doctor honoris causa el 2010 i la Universitat de Girona el 2013.
Algunes de les seves obres més destacades són La population catalane de 1553 à 1717. L’immigration française et les autres facteurs de son développement (1960), amb Emili Giralt i Raventós; La población española (siglos XVI a XX) (1966); El fracaso de la Revolución Industrial en España, 1814-1913 (1975); Historia económica de España (director) (1987); Història econòmica de la Catalunya contemporània (1988), o Atlas de la industrialización de España (2003). El seu darrer llibre, publicat aquest any, es titula La Hipano-Suiza. Esplendor y ruina de una emprea legendaria (Pasado & Presente). Al llarg de més de dues dècades, Jordi Nadal va dedicar la seva recerca a intentar explicar el petit miracle que va suposar aquesta empresa.
El nebot de l’historiador, Joaquim Nadal, ha lamentat la seva pèrdua a través de Twitter “Sense les seves aportacions no es podria entendre ni la història de la població (Catalunya i Espanya) ni la revolució industrial”
L’any 1992, Jordi Nadal va prologar l’obra de la nostra sòcia Gràcia Dorel Les colònies industrials a Catalunya. El cas de la colònia Sedó.
———
Fotografia extreta de la web de la UPF: https://www.upf.edu/web/e-noticies/archivo/-/asset_publisher/wEpPxsVRD6Vt/content/id/2553739/maximized#.X-GuENhKiUl
US DESITGEM BON NADAL AMB EL MILLOR QUE SABEM FER…
/by Neus RibasPREMI JOSEP OLIVA 2020
/by Neus RibasEn record de Marta Mayordomo, tinenta d’alcalde de Desenvolupament Econòmic.
El dia 7 de desembre, s’interrompia la programació festiva del Prat i es declaraven 3 dies de dol. El 7 de desembre ens sobresaltà la notícia de la sobtada mort de Marta Mayordomo, tinenta d’alcalde de Desenvolupament Econòmic, trigàrem unes hores en fer-nos càrrec de la fatal novetat. La joventut, la fortalesa en l’ànim i la lucidesa en les seves posicions roman en el nostre record. L’any 2020 és un fatídic any de pèrdues, la de Marta Mayordomo ens deixa com a consol el testimoni d’una dona jove, coherent i dialogant. La personalitat de la Marta perviurà en molts projectes del municipi del Prat i de manera singular en el Premi Josep Oliva.
El dia 3 de desembre a les 12 en punt, s’iniciava on line la reunió del jurat del Premi Josep Oliva a la cultura i la tradició pageses que impulsa l’Ajuntament del Prat de Llobregat en el marc de la Fira Avícola Raça Prat, fira avícola de referència, no només al Baix Llobregat, sinó arreu de Catalunya.
Amb aquest guardó, l’Ajuntament del Prat de Llobregat reconeix a persones, institucions i entitats que treballen per la difusió cívica i cultural dels valors de la pagesia, com a referents de sostenibilitat territorial i de transformació social i econòmica.
El jurat presidit per Marta Mayordomo, tinenta d’alcalde de Desenvolupament Econòmic i format amb les següents participants Anna Martin, Regidora adjunta d’Acció Ambiental i Energía; Gemma Francès, Gerenta del Parc Agrari; Mònica Blanco, sotsdirectora de Planificació Acadèmica de l’Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes (UPC) ; Montserrat Lligades, Unió de Pagesos; Genoveva Català, Presidenta del CECBLL i Esther Pujol, Directora de Serveis de Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament que actuà de secretària.
El veredicte del Jurat s’havia de conèixer l’11 de desembre, però la sobtada mort de Marta Mayordomo va fer que l’Ajuntament suspengués els actes previstos. S’està valorant la possibilitat de traspassar l’acte a una nova data.
Genoveva Català
Membre del jurat del Premi Josep Oliva 2020
L’ARTICLE DEL MES PER JOSEP BERGADÀ
/by Neus RibasCARLES ANDREU, DEL BAIX LLOBREGAT AL PARÍS DE LA REVOLTA
Del 1975 a primers anys 80, la revista francesa Jazz Magazine citava el cantant Carlos Andreu en el context de col·lectius musicals militants del país veí com ara Le temps des cerises o la Intercommunal Free Dance Music Orchestra. Eren grups centrats a París i en l’òrbita del reconegut pianista François Tusques, que aleshores transitava des del free jazz avantguardista a una música de contingut més popular i multicultural, en línia amb les seves inquietuds polítiques i socials relacionades amb l’esquerra sortida del maig del 68.
La intuïció que Carlos Andreu podria ser espanyol o fins i tot català, venien tant pel seu nom i cognom com pels temes interpretats que constaven a les crítiques discogràfiques i de concerts de la revista. Eren principalment cançons de la Guerra Civil espanyola, de la Comuna de París, himnes revolucionaris o temes que tractaven la realitat social del moment, ja fos de França o d’altres indrets en conflicte com era l’Espanya en plena dictadura. A principis dels 80 les aparicions de Carlos Andreu a la revista varen anar minvant i no vaig resoldre l’enigma del seu origen fins bastants anys més tard.
Va ser just l’any 1994 quan, per a la meva sorpresa, el cantant va fer alguns concerts a Catalunya –acompanyat de François Tusques i altres músics– i, al menys, tres van ser al Baix Llobregat (Sant Feliu, Sant Boi i Molins de Rei). Va ser aleshores que hi vaig contactar per descobrir que havia nascut a Sant Feliu de Llobregat i se’m van obrir les comportes de la seva història. Amb la informació de primera mà, podia escoltar i visualitzar el seu trajecte a França, des de la difusió de músiques populars espanyoles a la cançó política reivindicativa i els col·lectius de jazz popular, per arribar –en una etapa ja de maduresa– a una forma molt personal d’interpretar textos de poetes que, vorejant el jazz i la música de cabaret s’endinsa en la música contemporània.
Nascut el 1938 a Sant Feliu de Llobregat i fill d’una família vinguda de La Franja, la història comença amb un “exili” personal a París l’any 1962, fugint de la grisor que li oferia la dictadura franquista. Influenciat pel poeta César Vallejo, inicialment pensa seguir camins literaris però el cant, que li venia per tradició familiar, el porta a cantar pels carrers del Barri Llatí per guanyar-se la vida. L’any 1973 actua ja en festivals de solidaritat amb Xile, Espanya, Portugal, Palestina o Turquia, que vivien aleshores circumstàncies polítiques i socials explosives. El 1974 participa en el festival multitudinari de Larzac (103.000 assistents) contra l’expropiació de terres a pagesos i ramaders per part de l’exèrcit francès. El disc en directe testimoni del festival, recull per primera vegada una cançó enregistrada de Carlos Andreu que, a Larzac, coneix també al pianista François Tusques amb qui se li obre una perspectiva de futur en la música.
Tot seguit, al costat del pianista, participa en diversos discos (Dansons avec les travailleurs immigrés, Attention l’armée i Atelier populaire de Chanson, tots de 1975) i l’any 1978 entra a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra (sempre amb F. Tusques) participant en els discs L’Inter Communal (1978), Après la marée noire (1979), Hommage a Jo Maka (1982) i Le Musichien (1982); amb ells actua en teatres, centres de joves i de treballadors immigrants o també al carrer, en tallers i fàbriques en vaga. A mitjans anys 80 l’activitat de la Intercommunal va minvant i queda molt treball inèdit amb la participació del cantant. En paral·lel, Carles Andreu s’havia fet una carrera pròpia de cantautor social i popular amb dos discos al seu nom que també el van portar a fer concerts per tota França: Prohibido (1976) i Viva la vida (1978), dedicats principalment a la crítica del règim franquista.
Als primers anys 80, amb l’arribada dels socialistes al govern francès, el públic més polititzat d’aquets col·lectius es va anar desmobilitzant i el cantant es reinventa recuperant el seu interès per la poesia. Després d’un disc de transició (Les yeux des oiseaux, 1984) torna amb Carlos Andreu chante César Vallejo (1987, amb el guitarrista Angelo Da Silva) com a inici d’una nova etapa creativa molt intensa i personal sobre l’obra dels poetes. Seguirà amb La piedra cansada (1992) –treball sobre diversos poetes sud-americans no publicat en disc– novament amb el pianista François Tusques. Des del 1994 treballa també amb el pianista un repertori basat en els poemes futuristes de Salvat Papasseit (Arc voltaic, que s’enregistra en disc al 2003) i també tradueix al francès una edició antològica del poeta. Carlos Andreu chante les paroles de Gaudí (1998) és el següent treball, sobre els textos del arquitecte recollits en el llibre d’Isidre Puig Boada que s’edita també a França amb una introducció de Carles Andreu. Instal·lat de nou a Catalunya, l’any 2010 presenta amb músics d’aquí (Joan Saura, Miquel Àngel Marin i Ignacio Lois) el poema “Tabaccaria” de Fernando Pessoa, que també queda a hores d’ara pendent d’editar en disc.
Altres espectacles que s’intercalen en aquest darrer recorregut del cantant el porten a reivindicar el treball dels filòsofs (L’impromtu du Triton, 2007), la seva biografia (Autobiografia cantada i parlada, 2009), la solidaritat amb Gaza (Musiciens avec Gaza, 2010), tots tres amb François Tusques. També recull les revoltes àrabs en la riba de la Mediterrània a La Indignadura del Dragó-Conga (2011 amb Els Camps del Cinabri), les particularitats de la llengua a No hi ha llengües petites (2012, amb F. Tusques i Hélene Bas) i Polisònica Catalànica (2014, amb Víctor Bonet Arbolí) a més de participar el 2018 a París en la reivindicació dels 50 anys del maig del 68 (Heterophonies/68, amb François Nicolàs).
Però l’activitat artística i social de Carlos Andreu no es limita a la vessant musical i discogràfica que aquí ens han servit de guió. És autor també d’una llarga producció literària (poesia, obres de teatre i guions cinematogràfics) alguns dels quals premiats a França, però també d’una activitat teatral a nom propi o amb el Théâtre de la voix, amb muntatges sobre la realitat social espanyola, que sempre li ha servit d’inspiració en la seva militància artística.
Seguir la personalitat creativa polifacètica de Carlos Andreu i Sancho no és fàcil ni en temps d’internet, justament per aquest component alternatiu i militant de la cultura que ha conreat. Per a qui hi tingui interès, pot consultar el interessant documental Carlos Andreu, viaje por el largo camino del arte (https://vimeo.com/162806621), el web del cantant, centrat de moment en l’aspecte musical (www.carlos-andreu.com), i també la seva entrada a Wikipedia i d’altres referències disperses que es poden trobar a la xarxa.
Testimoni actiu i relator d’alguns dels canvis socials i culturals més influents de la segona meitat del segle XX, Carlos Andreu és un personatge del Baix Llobregat que farem bé de descobrir tot gaudint del seu llegat.
Josep Bergadà
Activista cultural
——————-
©Fotografia: Horace