El Museu de la Colònia Sedó d’Esparreguera convoca el concurs fotogràfic #ColoniaSedoGeometrica a Instagram.

Fixa-t’hi, l’interior del Museu de la Colònia Sedó d’Esparreguera amaga una infinitat de formes geomètriques. Vells engranatges, politges, la dinamo… Trobar-les i fotografiar-les té premi! Juga amb la simetria i les diferents perspectives, amb les textures, materials i colors, i mostra’ns la part més estètica d’aquesta antiga fàbrica.

BASES

Totes les persones que vulguin participar al concurs hauran de publicar des d’un compte públic a Instagram fotografies que reflecteixin formes geomètriques de la visita o de les activitats a l’interior del Museu de la Colònia Sedó. Per participar-hi, caldrà que els usuaris siguin seguidors del compte @museucoloniasedo, facin constar l’etiqueta #ColoniaSedoGeometrica al text de la imatge i que etiquetin el compte @museucoloniasedo a la publicació.

La participació és gratuïta i es poden presentar tantes fotografies com es vulgui. Totes les que compleixin les condicions anteriors entraran en el concurs sempre que no infringeixin els drets de propietat intel·lectual ni cap altre dret de tercers. S’accepten fotografies capturades des de qualsevol dispositiu: càmera digital o analògica, mòbil, tableta, etc.

El termini de participació comença l’1 de novembre de 2020 i acaba el 31 de maig del 2021. Al final de cada mes, des de novembre fins a maig, el jurat triarà una fotografia finalista (5 en total). El 2 de juny de 2021 s’anunciarà la darrera finalista, i 4 de juny es farà públic el veredicte del concurs.

Els finalistes seran contactats a través d’un missatge a la seva fotografia, es publicarà la seva imatge al compte del @museucoloniasedo i el nom del guanyador al web i als comptes de Facebook i Twitter del Museu. Els guanyadors hauran de posar-se en contacte amb l’organització al correu info.mnactec@gencat.cat per tal de gestionar l’entrega del premi.

El jurat està format per responsables del Museu de la Colònia Sedó d’Esparreguera, del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i de l’Associació per la Defensa de la Colònia Sedó i el seu entorn.

PREMI

El premi és una capsa-regal Moments inoblidables de Fent País, que permet escollir entre 130 experiències a Catalunya per a 1 o 2 persones: nits en cases rurals o hotels, menús gastronòmics, spa i sessions de benestar, vies ferrades i barrancs, raquetes de neu, etc. En cas que no sigui possible adquirir aquest regal, s’oferirà un obsequi de valor similar. El premi no serà bescanviable pel seu import en metàl·lic ni per cap altre premi.

AVÍS LEGAL

En publicar imatges a través d’Instagram amb l’etiqueta #ColoniaSedoGeometrica, l’usuari accepta que les seves fotografies siguin publicades al web i a les xarxes socials del Museu de la Colònia Sedó d’Esparreguera. Pel simple fet de participar, el fotògraf acredita que és autor de les fotografies i que cap d’elles contravé de cap manera cap dret públic o privat. Els participants cedeixen al Museu els drets de reproducció de les fotografies publicades amb l’etiqueta ja esmentada, amb motiu de la seva participació en aquest concurs. Les fotografies participants es podran utilitzar per a la difusió i la publicitat. No es farà un ús comercial d’aquestes fotos.

RESERVES

El concurs es reserva el dret de retirar de la competició aquelles fotografies que no compleixin els requisits que s’especifiquen en aquesta convocatòria, així com aquelles que transgredeixin els criteris de publicació associats a la xarxa social.

ACCEPTACIÓ

La participació en el concurs implica l’acceptació d’aquestes bases. La no acceptació per part dels participants comportarà l’exclusió en el concurs.

Manel Alonso i Figueres, nascut a Barcelona l’any 1938, és soci del CECBLL des de l’any 1981. A la darrera Junta directiva del mes d’octubre es va proposar fer-lo soci d’honor del CECBLL, distinció que haurà de ratificar la propera Assemblea. 

Manel Alonso Figueres va néixer a Barcelona el maig de 1938, el mateix mes dels bombardejos de la ciutat per l’aviació italiana. Com els seus pares, entrà a formar part de la congregació evangelista del barri de Gràcia. A finals dels anys setanta del segle passat va arribar a Gavà com a membre del Grup de Recerques Arqueològiques de Gavà (GRAG) que va tenir un paper important en les primeres exploracions de les mines neolítiques de la ciutat. Poc després va entrar com a director del Centre de Normalització Lingüística de Gavà, que va dirigir fins a la seva jubilació, el 2003. Fou també un dels fundadors de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà, que va presidir en determinades ocasions. Igualment, des de poc després de la seva fundació, es va fer soci del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, del que n’ha format part de forma ininterrompuda. A banda, va ser un dinamitzador cultural de Gavà, participant en publicacions periòdiques locals, organitzant cursos d’història local i també publicant diversos llibres sobre la ciutat, col·laborava amb la parroquia de Sant Pere de Gavà, d’on formava part del grup d’estudi de la Bíblia. L’any 2011 diverses entitats locals li van organitzar un homenatge a la seva trajectòria com a dinamitzador cultural.

Educació i Covid-19: l’inici del nou curs escolar

El març del 2020, de sobte, una pandèmia que ningú no s’esperava, el maleït Covid-19, va trasbalsar la nostra vida. Totes les activitats socials s’alteraren: el món del treball, l’economia,  la cultura… L’impacte en dos serveis socials bàsics: el sistema educatiu i, sobretot, el sistema sanitari, va ser gran. Les escoles tancaren i els hospitals es col·lapsaren. Tot va canviar ràpidament i també el Centre d’Estudis: Juntes virtuals, 1a Escola d’Estiu del Baix Llobregat digital, conferències amb distància social i mascareta… Hem viscut una situació nova i desconeguda que ens ha agafat per sorpresa.

Després dels primers moments d’astorament, la majoria dels ciutadans vàrem fer un esforç de realisme i generositat i, ara, pocs mesos després, hem acceptat l’ús de la xarxa per a moltes interaccions socials: els infants han après a contactar amb el mestre i el grup-classe per pantalla,  fem visites mèdiques per telèfon, ens hem acostumat a fer reunions virtuals… Si aquests nous hàbits no ens aïllen socialment, no ens tornen més individualistes i som capaços de prioritzar el bé comú i lluitar per la justícia treballant en equip amb els altres, benvinguts siguin. Comporten un estalvi de temps i una reducció de la contaminació. El Covid-19 ens haurà ajudat a incorporar la xarxa a la vida quotidiana i als projectes per millorar el món.

Però la por al Covid-19 pot portar efectes perversos. Sabem que està incentivant la desconfiança de l’altre, que et pot contagiar, sobretot si és pobre, té la pell més fosca  i viu en barris de molta densitat de població. R. Ramos, analitzant la societat anglesa, deia en un article que en els efectes socials de la pandèmia hi havia un element de classe i de raça. Explicava que els pares de classes alta i mitjana es resistien a portar de nou els nens a l’escola, mentre que les famílies obreres eren partidàries que les escoles s’obrissin perquè necessitaven anar a treballar. Amb el drama afegit que els barris obrers, on viuen les minories ètniques, són els més afectats per la pandèmia.  Discriminació de raça i de classe, ras i curt. I la nostra societat no és tan diferent de l’anglesa.

Els infants i joves, les famílies i els docents varen acabar el curs escolar amb desassossec. El confinament els va deixar atordits i desorientats. Després de la família, l’escola és la principal institució de socialització i de formació, i el procés d’escolarització va quedar molt tocat per la pandèmia. Els docents varen haver de fer classes virtuals per a les quals no tenien prou formació prèvia. Però quins criteris són els pertinents perquè el nou curs pugui convertir-se en oportunitat per millorar l’escolarització, davant d’un Covid-19 que no ens abandona i que pot rebrotar amb força? Fem algunes consideracions a mode de balanç de l’inici del nou curs escolar; la importància del tema s’ho val, ens hi juguem el futur de les generacions joves.

El curs escolar ha començat al setembre i des de l’inici de la pandèmia han passat uns quants mesos. Ara no existeix l’efecte sorpresa, que va justificar les respostes espontànies dels docents el març passat. El Departament d’Educació és responsable de redactar normes i orientacions per a l’inici de curs i, a través de les Delegacions Territorials i el Servei d’Inspecció, ajudar les escoles a portar-les a la pràctica. Les normes d’enguany, que van arribar tard als centres, recullen directament orientacions sanitàries de lluita contra la pandèmia (absència de febre, mans netes, mascareta i distància social), acompanyades del suport de personal sanitari extern que ha d’ajudar a avaluar possibles confinaments d’aula o de centre.

Algunes d’aquestes mesures obstaculitzen l’aprenentatge. L’ús obligatori de mascareta des dels 6 anys dificulta l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, els infants no poden observar els llavis del mestre per millorar la dicció i, així, aprendre a  escriure i llegir correctament. Aquestes mesures sanitàries i, mentre el Covid-19 estigui entre nosaltres i pugui rebrotar, no són negociables. Per garantir-ne el compliment, a principis d’estiu el Departament d’Educació va anunciar als mitjans de comunicació que atorgaria els recursos adients per garantir l’obertura dels centres educatius. A finals d’agost, novament a través dels mitjans, el Departament va anunciar que reduiria la ràtio del grups classe de primària a 20, fet que comportava un augment de les plantilles. A finals del mateix mes, els equips directius dels centres treballaven per quadrar les noves plantilles i abaixar ràtios, però no hi havia cap document que donés orientacions concretes per aplicar la normativa. Al juliol s’havia comunicat a cada centre quants docents se li atorgaven per reforçar plantilla, però no se’ls va nomenar fins al 7 de setembre, amb la consegüent dificultat de l’adaptació al centre. Finalment, el Departament permet ràtios més elevades a les anunciades pels mitjans, i només així es poden aplicar les orientacions del nou curs; si no, la plantilla seria del tot insuficient. Des del març havia plogut molt. Com és que s’havien adormit? Així era molt difícil avançar en l’organització del nou curs.

Tot plegat ha comportat que aquest inici de curs hi hagués molta angoixa i molt malestar als centres educatius, que s’han sentit abandonats per l’Administració. Per acabar-ho d’adobar, la coordinació entre els departaments de Sanitat i d’Educació no ha estat fluïda, fet que ha augmentat la desorientació entre els docents i les famílies. Quan mancava una setmana per iniciar el curs, es va notificar als docents que era obligatori fer una formació en línia sobre el Covid-19 i el sistema informàtic es va penjar. Abans d’obrir les aules, a cada àrea o poble, el CAP del territori havia de nomenar el responsable sanitari de suport als centres educatius. El curs estava a punt de començar i no s’havia nomenat ningú.  Han arribat docents nous als centres, però no els necessaris per complir les ràtios anunciades. Per resoldre el problema, els especialistes de primària han assumit tutories i això  significa que enguany l’educació física, la música i l’anglès no es faran com sempre. Un tema greu, que denota manca de planificació, és que un cop començat el curs han arribat als centres les baixes dels docents amb situació de vulnerabilitat. Si aquestes baixes s’haguessin atorgat al juliol, els centres no tindrien la mobilitat de substituts actual, que dificulta l’inici de curs. Els equips directius dels centres han salvat els mobles a l’últim moment, però amb molt patiment intern.

En alguns municipis, arran de la situació produïda pel Covid-19, les Oficines Municipals d’Educació han facilitat la reducció de ràtios durant la preinscripció. Han assumit amb eficàcia la funció, com també la gestió dels alumnes que es matriculen fora de període. Es recomanable  que aquestes bones pràctiques es facin extensives a tot el territori. Els propers mesos creixeran la precarietat laboral i l’atur, i per fer-hi front convé enfortir la musculatura del sistema educatiu, sobretot del públic, que és el que més ha ajudat a crear cohesió social, acollint a les seves aules els sectors socials més febles.

En definitiva, cal que, des de les institucions educatives, sanitàries i de serveis socials, s’actuï conjuntament amb els centres educatius per frenar els efectes negatius del Covid-19. La crisi, a més d’incrementar la segregació, també pot frenar l’avenç de les metodologies paidocèntriques, en les quals els nens i les nenes són els protagonistes del seu aprenentatge, acompanyats pel docent-tutor. No podem aprofundir en l’afectació negativa que el Covid-19 pot comportar als aspectes qualitatius de l’educació, com ara frenar les metodologies democràtiques i participatives en la construcció de coneixement. Però aquesta crisi pot ser també una oportunitat per repensar i millorar el procés educatiu.

Per acabar, volem fer un reconeixement a tota la comunitat educativa, des dels docents que acompanyen els infants i joves fins al personal de neteja, que amb el seu esforç ha fet possible l’organització d’aquest nou curs escolar, que sens dubte serà estrany i ple de dificultats. Per a elles i ells, el nostre agraïment.

En el marc de la setmana europea de la mobilitat, CCOO Baix Llobregat ha organitzat l’acte L’aposta pel Trambaix. Sostenibilitat i servei a la ciutadania el dimecres 30 de setembre. Aquest acte s’ha realitzat de forma virtual i retransmès per MEET.  Josep M. Romero, secretari general de CCOO, ha fet la salutació inicial  i ha presentat als tres ponents de la trobada.

La primera intervenció l’ha fet Genoveva Català, presidenta del CECBLL que ha parlat en primer lloc de l’adhesió del Centre d’Estudis  al Manifest per a l’extensió del Tramvia a Sant Feliu de Llobregat, polígon El Pla, Molins de Rei i Sant Vicenç dels Horts-Pallejà. Però sobretot ens ha parlat de dos conceptes claus referents a la taula: sostenibilitat ja que el transport públic és més eficient pel medi ambient i el clima, i servei a la ciutadania ja que el transport públic és imprescindible per a la mobilitat dels treballadors i treballadores de la comarca.  En segon lloc ha intervingut la vicepresidenta de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) Susana Pascual, que ha parlat de les avantatges que ofereix el transport públic (més accessibilitat per a tothom, més estalvi, més i millor mobilitat, menys despesa pública, menys contaminació atmosfèrica, més salut i més seguretat viària). I en darrer lloc ha parlat en Lluís Carrasco, en representació de la campanya “Volem el Trambaix al Pla” per l’extensió del Tramvia cap al Pla,  Molins de Rei i Sant Vicenç dels Horts.  Han dut a terme diverses accions per aconseguir el seu objectiu de cara al 2030: han redactat un manifest al que s’hi han adherit entitats de la comarca, han fet una campanya de recollida de signatures i han aconseguit el suport dels 7 ajuntaments afectats per l’extensió del Trambaix i del Consell comarcal. L’acte ha acabat amb un torn d’intervencions amb els 18 oients.

 

 

 

 

 

 

EL CURS DE LA COVID: APRENDRE A RECONSTRUIR L’EDUCACIÓ

Ha començat, amb tota seguretat, el curs amb més il·lusió i neguit de les últimes dècades; un inici que per la seva complexitat ha fet que tota la comunitat educativa s’impliqui perquè tot vagi bé: entrades esglaonades, presa de temperatures amb termòmetres —insuficients o que deixen de funcionar—, gestió dels espais de menjador,  reorganització dels equips de monitors i cuina, la utilització dels lavabos, dels espais exteriors,  la ventilació, el material escolar individual, el rentat de mans, la mascareta tot el dia —nosaltres que eduquem, nosaltres que comuniquem—, la duresa de no tenir el contacte físic necessari amb els més petits i aquells més vulnerables perquè no tenim la protecció més adient… I tot per garantir el dret del nostre alumnat a l’educació que serveix per aprendre, per socialitzar-se, per créixer amb igualtat d’oportunitats. Aquest dret es pot aconseguir, fonamentalment, amb l’educació presencial.

Els centres educatius han estat tancats sis mesos, cosa que no havia passat des de la Guerra Civil; això ens marca la magnitud de la tragèdia. S’han agreujat les desigualtats socials i educatives preexistents perjudicant especialment l’alumnat més vulnerable.

Una mestra em va dir que el primer dia de classe es podia resumir amb una paraula: ALEGRIA,  “la gran alegria de tornar a veure’ns, hem anat de bòlid, però hem estat feliços, la qüestió és saber quan de temps podrem sostenir aquest ritme”. Si obrir els centres era important , més ho és mantenir-los com espais segurs  i és aquí on el Govern de la Generalitat però no ha estat a l’alçada. En lloc de liderar aquesta prioritat reunint el conjunt d’organitzacions socials i educatives, ha decidit prendre decisions de forma absolutament unilateral i ha acabat elaborant un pla de retorn als centres de magnituds minses i mediocres, un pla tan raquític  que fa recaure la responsabilitat del que pugui passar sobre docents, direccions i famílies. L’absoluta inhibició del servei pel qual està obligat envers la societat.

Els centres necessiten disminució real de ràtios, augment de plantilla, cobrir les baixes a diari,  mesures de prevenció adequades, la utilització de nous espais educatius exteriors i segurs, el contacte amb la natura, incorporació de sanitaris a les escoles i l’ampliació dels serveis de neteja i desinfecció, protocols clars per les extraescolars; sense oblidar la participació de l’alumnat en la nova concepció de la salut comunitària, necessitem la seva corresponsabilitat per tenir èxit.

Un cop obertes, les escoles han de centrar la seva tasca en la pedagogia, l’aprenentatge i l’educació emocional. Els caldrà repensar metodologies, currículums, programacions i avaluacions, desenvolupar la inclusivitat, la coeducació, la lluita contra l’abandonament escolar i la segregació, garantir l’alimentació saludable i l’accés als equips i la connectivitat de tot l’alumnat. Tota aquesta comesa només serà possible si hi ha una vertadera voluntat social i un lideratge polític que materialitzi els recursos necessaris a les nostres aules.

Comptem amb la il·lusió dels alumnes per tornar, amb les famílies i la societat per educar, el compromís i la voluntat dels docents i professionals de l’educació per contrarestar la por a les conseqüències de l’obertura. Ara cal que el Departament no malbarati tants esforços, dialogui i negociï amb la comunitat educativa, posi els recursos per mantenir obertes i segures les escoles, ofereixi determinació i seguretat amb les seves instruccions  i ho faci amb urgència perquè el curs ja ha començat i, tot i les mancances, no volem que s’aturi.

 

Paco Ramos
Secretari General de CCOO
EDUCACIO-Baix Llobregat-Alt Penedès-Anoia-Garraf

El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ja és entitat agrupada de l’Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat. L’Ateneu és un espai de trobada, aprenentatge i reflexió col·lectiva, cooperació i transformació social per impulsar l’economia social del Baix Llobregat. Els seus objectius són:

• Ajudar a visibilitzar el model de l’economia social i solidària.
• Fomentar la creació de noves empreses de l’economia social a la comarca.
• Donar suport a les entitats ja existents.
• Generar riquesa i ocupació de qualitat als 30 municipis del Baix Llobregat.
• Esdevenir un espai de referència amb el suport de 4 cercles territorial

L’Ateneu té dos tipologies d’entitats que li donen suport: entitats col·laboradores,  no són responsables a l’hora de realitzar activitats però es comprometen a participar (actualment en són més de 50); i entitats agrupades, responsables de l’execució de les activitats de l’Ateneu, (actualment en som 25, 9 ajuntaments, 15 entitats d’economia social i el Consell Comarcal del Baix Llobregat).

L’Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat va néixer l’any 2017, i ofereix diversos serveis, assessoraments i tallers per impulsar projectes, amb la voluntat de ser un espai referent d’innovació i suport a la creació de cooperatives i iniciatives d’economia social al Baix Llobregat.

CineBaix, des de baix i des del Baix

La Junta Directiva de l’Acadèmia del Cinema Català ha decidit atorgar-nos la distinció de Membres d’Honor de l’Acadèmia 2020 com a reconeixement de la nostra tasca al capdavant de CineBaix, i ens agrada especialment que se’ns reconegui com a activistes cinematogràfics i culturals.

Per a nosaltres és un reconeixement de la tasca feta durant aquests anys. Un reconeixement personal, perquè tots dos estem dedicats a CineBaix des de l’etapa de reivindicació, quan es va començar a saber que tancaria el Cinema Guinart. Però sobretot un reconeixement de la tasca col·lectiva que s’ha fet durant aquests 15 anys, ja que han estat moltes les persones que s’han implicat en aquest projecte.

També ens ho prenem com un reconeixement de la fidelitat del nostre públic, molt especialment de les persones sòcies de CineBaix, ja que sense el seu suport no hauríem arribat fins aquí, com tampoc si l’Ajuntament de Sant Feliu no hagués invertit en la compra del local. I no ens oblidem del Coop57, una cooperativa de serveis financers ètics i solidaris, que en un moment clau ens va permetre afrontar la digitalització de les sales i posteriorment altres millores.

Considerem un mèrit el fet d’haver pogut, no solament recuperar, sinó haver pogut mantenir un cinema amb 6 sales al centre d’una capital de comarca tan propera a la ciutat de Barcelona, sobretot tenint en compte que, segons un informe de la mateixa Acadèmia, 6 comarques de Catalunya no tenen cap sala de cinema i 6 comarques més només en tenen una i amb risc de desaparèixer. Creiem que la clau de l’èxit ha estat, i continua sent, que som una associació sense afany de lucre, amb una base de treball voluntari molt important, amb una programació setmanal molt variada, amb 4 festivals a l’any dins La Mostra de CineBaix, amb sessions de cinefòrum, sessions matinals per a centres educatius i sessions especials per atendre demandes del teixit associatiu.

Des dels inicis, CineBaix ha tingut vocació comarcal. I en aquest sentit volem recordar que l’any 2007 CineBaix va rebre, del Centre d’Estudis Comarcals, el Premi de Reconeixement Cívic, un premi que porta el nom d’una persona tan emblemàtica com va ser Joan García-Nieto. Com ell, nosaltres també creiem que un altre món és possible i que una altra mena de cinema també és possible.

CineBaix va néixer en el context de les mobilització contra la invasió de l’Iraq, dels moviments contra la globalització neoliberal i l’hegemonia de l’homogeneïtzació i del pensament únic, dels moviments ecologistes contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, dels moviments associatius i cooperativistes per una economia social i solidària… El món del cinema no és aliè a aquest context, i l’any 2005, uns dies abans de la inauguració de CineBaix, l’UNESCO clausurava a París la seva convenció sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals.

Hereus de tots aquets moviments, els volem recordar i agrair per haver-nos deixat les seves paraules, els seus objectius, les seves experiències, les seves maneres de lluitar i veure el món, que ens encoratgen a continuar la lluita a través del cinema per contribuir a un canvi social que fomenti la cultura de la pau, la defensa dels drets humans, una economia social i solidària i la protecció i promoció de la diversitat cultural, amb l’objectiu de donar visibilitat a cinematografies de diferents àrees geogràfiques i culturals.

Maria Coscoll i Xavi Bachs, activistes de CineBaix

Des de mitjans de juliol es poden realitzar les adhesions a la Carta Alimentària de la Regió Metropolitana de Barcelona. El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ens hi hem adherit per acord de la Junta directiva del 15 de juliol.

La Carta Alimentària de la Regió Metropolitana de Barcelona (CARM), impulsada pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona,  és un instrument de coordinació estratègica pel desenvolupament de polítiques alimentàries en clau de regió metropolitana.

La CARM és fruit d’un procés de col·laboració  i co-creació en el que han participat més d’un centenar d’entitats i persones, amb una primera fase 2017-2019 que engloba:

1. Diagnosi estat de la qüestió
2. Grups de contrast i entrevistes
3. Participació en espais específics
4. Identificació de reptes, compromisos i projectes
5. Retorn i esmenes
6. Aprovació i presentació pública

L’alimentació és una necessitat primària, un dels elements bàsics per a la vida de les persones i requereix ser elevada al rang de política pública. L’alimentació és una qüestió personal i també política amb impactes significatius a nivell social, ambiental i econòmic. Es fan imprescindibles plantejaments transversals i supramunicipals per a fer valer i defensar l’alimentació com a dret fonamental.

Segons ha explicat el coordinador general del PEMB, Oriol Estela, la CARM, fruit de dos anys de treballs,  ha de servir per fer visible i donar forma al compromís dels municipis, però també de la resta d’actors del sistema alimentari, d’avançar cap a un model més just, sostenible i saludable.

Però la CARM també té com a repte integrar la mirada metropolitana en el projecte Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible que ostentarà Barcelona l’any 2021, i reunirà la trobada anual d’alcaldes i alcaldesses firmants del Pacte de Milà, un tractat voluntari signat per 209 ciutats, entre les que es troba Barcelona, que es comprometen a impulsar sistemes agroalimentaris sostenibles, inclusius, resilients, segurs i diversificats.

 

Pandèmies, fronteres agroecològiques i colonització humana

La pandèmia que acaba d’escombrar la terra no ha tingut precedents. Hi ha hagut epidèmies més mortals, però han estat més circumscrites; hi ha hagut epidèmies gairebé tan esteses, però han estat menys mortals. Inundacions, fams, terratrèmols i erupcions volcàniques han escrit les seves històries en forma d’una destrucció humana gairebé massa terrible per ser capides, però mai abans no hi havia hagut una catàstrofe tan sobtada, tan devastadora i tan universal. La cosa més sorprenent (el més sorprenent) de la pandèmia és el complet misteri que l’envoltava. Ningú semblava saber quina malaltia era, d’on procedia ni com detenir-la. Les ments més inquietes s’estan preguntant ara com ara si tornarà a haver-hi una altra onada.

Major George A. Soper «The Lessons of the Pandemic», Science, 30 de maig de 1919, pàgs. 501-505 (traducció de l’autor).

 

Les incerteses i temors que aixecà la Grip de 1918, així com les mesures per prevenir la seva difusió, no s’allunyen gaire de les que s’han manifestat amb la irrupció i la ràpida difusió de la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2. L’impacte geogràfic, demogràfic, econòmic, sanitari i emocional d’aquesta pandèmia, en època contemporània, només és comparable a les grans epidèmies de còlera del segle xix.[1] Ha estat un fenomen totalment inesperat. De fet, ha significat el retorn a un passat «desterrat» de la memòria històrica i biològica de les societats capitalistes occidentals. El creixement econòmic, la millora en el benestar social, els avenços tecnològics i científics havien ventat de la història del món occidental aquests fenòmens pandèmics. Les epidèmies de còlera, tifus, verola i, sobretot, les de pesta, formaven part d’un passat llunyà, que en l’actualitat només es pot associar a algunes societats molt endarrerides econòmicament (Àfrica Subsahariana i Sud-est Asiàtic). Tanmateix, en els darrers decennis: la grip aviària (H5N1) infestà bona part del sud-est asiàtic (2005), la grip A (H1N1) o porcina viatjà arreu del món l’any 2009; el MERS-CoV volà des de l’Orient Mitja a Europa el 2011; i l’Ebola rebrota periòdicament des del seu descobriment el 1976, i amb especial virulència els anys 2016-18.[2]

 

Font: Centers for Disease Control and Prevention (CDC)

https://www.cdc.gov/vhf/ebola/resources/virus-ecology.html

La inesperada vulneració «del progrés» s’ha explicat amb «teories conspiratives» (en el fons amb un to racista),[3] per l’escassa capacitat de resposta dels sistemes de salut, encongits per les retallades practicades pels governs neoliberals després de la crisi de l’any 2008;[4] o bé, per la precarietat estructural dels sistemes de salut pública en els països menys desenvolupats.[5] Amb tot, molts estudis assenyalen un origen més complex. La grip porcina s’originà en les granges intensives de porcs a Mèxic, i es va transmetre als humans tot provocant un elevada mortaldat. La grip aviària es desenvolupà en granges avícoles i s’espargí entre les aus emigrants, encara que no afectà directament les persones.[6] La Covid-19 està relacionada amb la família de virus SARS coneguts per epidèmies anteriors, i relacionats amb la grip hivernal. Els brots detectats en el mercat de Wuhan suggereixen una cadena similar: l’hoste primari és un animal silvestre (pangolí o ratpenat, segons han apuntat els primers estudis), tot i que la cadena d’intermediaris i adaptacions fins als humans és encara poc coneguda.[7]

Els biòlegs han descrit el complex i immens nombre de patògens que viuen als hàbitats naturals hostatjats per animals silvestres.[8] La agroindústria intensiva (granges agropecuàries intensives) que colonitza els hàbitats naturals, tot replicant espècies per al consum humà, ha destruït les barreres naturals que actuen com a pantalles o filtres d’aquells virus; d’aquesta manera s’ha produït un progressiu «alliberament» i adaptació de patògens cap a altres hostes. Els virus, en determinades condicions, poden saltar dels hostes originaris (ratpenats, marmotes, pangolins, aucells, etc.) a altres d’intermedis criats en granges (gallines, ànecs, porcs), des d’on el virus acaba saltant i adaptant-se als humans.[9] Per últim, un cop s’ha adaptat als ésser humans, els ràpids i intensos sistemes de comunicació (transport aeri i turisme) s’han convertit en les millors palanques de propagació d’aquesta generació de virus: les autopistes aèries permeten brots quasi simultanis a diversos llocs del planeta, a milers de quilòmetres de distància entre uns i altres. [10] Finalment, no s’ha de descartar que en determinades condicions climàtiques (temperatures baixes i humitat) i atmosfèriques (majors nivells de contaminació) puguin incrementar la difusió i letalitat de la pandèmia.[11] Així, les causes dels nous cicles epidèmics del segle xxi podrien trobar-se en el trencament de les complexes relacions frontereres entre les societats humanes i els sistemes naturals.[12]

Les interconnexions entre plagues i colonització dels sistemes agroecològics no són noves. Un dels exemples més antics, que no únic, és la història del bacteri de la Yersina pestis, coneguda com la pesta negra o bubònica: el patogen-killer més eficaç en la història medieval i moderna europea. La Yersina pestis és un bacteri (un organisme cel·lular), i no un virus (un patogen que necessita un cèl·lula per procrear-se i viure). La seva propagació entre els humans va provocar enormes mortaldats fins al segle xx. L’epidèmia es manifestava amb l’aparició de bubons als ganglis limfàtics de les persones; aquests bubons acabaven amb la vida dels infestats en poques setmanes. El patogen es transmetia per la picada de la puça de la rata (Xenopsylla cheopis), que inoculava el patogen. La letalitat era molt elevada (70%); entre la infestació i la defunció de l’afectat passaven unes poques setmanes. La mortaldat s’agreujava quan la pesta adquiria un component pneumònic, de manera que el bacteri es transmetia per contacte directe entre humans a través de les cutícules que portaven sang infestada amb el bacteri, expulsades per l’infestat quan tossia o parlava, fet que multiplicava els efectes devastadors del brot pandèmic.[13]

Font: Wagner, D. M., Klunk, J., Harbeck, M., Devault, A., Waglechner, N., Sahl, J. W., Poinar, D., «Yersinia pestis and the Plague of Justinian 541–543 AD: a genomic analysis», The Lancet infectious diseases, 14/4 (2014), pàgs. 319-326.

S’han documentat tres grans onades pandèmiques de la pesta negra. La primera fou l’onada dels anys 541-543 dC, coneguda com la Pesta Justiniana. Fou descrita pels coetanis (Procopi i Joan d’Efes); aquesta tingué rèpliques fins al segle viii, i després desaparegué.[14] La segona onada s’inicià durant els anys 1347-48. L’impacte sobre la població europea fou esborronador, tal com mostren les dades demogràfiques, les cròniques i les obres literàries de l’època. La pesta mantingué la seva latència, tot rebrotant periòdicament a Europa, però amb una virulència desigual. Les diferents onades afectaren les regions Atlàntiques, l’Europa Central o bé les zones meridionals. La seva freqüència i virulència s’espaià; i, després de les onades de 1630 i 1647-54, només reaparegué en brots violents però molt localitzats geogràficament (per exemple, a Marsella el 1720).[15] La tercera onada tingué lloc entre finals del segle xix i inicis del xx, i fou especialment violenta a la Xina i l’Índia. Fou durant aquesta onada, i en certs rebrots posteriors, quan amb un instrumental modern i coneixements científics es feren els majors avanços sobre la naturalesa i tractament de la pandèmia.[16] Ara bé, quins eren els orígens d’aquest bacteri? Per què es manifestà en aquelles onades mortíferes? Per què desapareixia i després tornava a reaparèixer amb tanta virulència?

La pesta negra té uns orígens llunyans. De fet, els bacteris ja eren allí, en certs indrets o extensions geogràfiques, abans de ser incorporats a la vida dels humans. Els estudis genòmics suggereixen que les primeres manifestacions podrien estar relacionades amb els canvis que comportaren la revolució agrària i la domesticació dels mamífers a les estepes entre el sud-est de l’actual Rússia, Tibet i Xina.[17] La Yersina pestis prosperaria associada a un tipus de puça que parasita els rosegadors silvestres (marmotes) que habiten aquelles contrades. Les puces s’alimentaven de la sang dels rosegadors i prosperaven amb l’expansió de l’espècie. Durant les etapes de condicions climàtiques favorables, la biomassa s’expandia i afavoria el creixement de les poblacions de rosegadors i de puces. Quan es trencava el cicle expansiu, per exemple degut a un període de sequera extrema, la reducció de la biomassa provocava la davallada de les colònies de rosegadors. Quan la pesta delmava les poblacions de rosegadors, les puces afamades saltaven a altres hostes que s’havien acostat als hàbitats dels rosegadors.[18]

L’esglaó intermedi entre els rosegadors de les planures i els humans fou la rata negra (rattus rattus).[19] La seva associació amb les comunitats humanes estava lligada en part al desenvolupament de l’agricultura cerealista. La rata havia prosperat al costat de les sitges i graners dels primers agricultors.[20] La transmissió de la puça de les rates als humans seguia un procés similar. Mentre les puces disposaven de suficients hostes, es mantenia a la rata. Tanmateix, quan es desenvolupava el patogen i començava a infestar la població de rates, i la infestació delmava la població de rates (epizoòtia), aleshores les puces afamades saltaven a l’hoste més proper: els humans. La picada de les puces infestades estenia el patogen entre els humans. Així, l’epidèmia era el resultat de dues epizoòties prèvies, primer entre els rosegadors silvestres i després entre les rates.[21] La difusió de la pesta no era directa, de persona a persona, excepte en el cas de la pesta pneumònica primària, sinó que es produïa a través de la picadura d’una puça infectada. Aquestes característiques conferien particularitats a les condicions de la seva difusió, i també a les polítiques de contenció de la plaga. L’expansió de la pandèmia seguia un via lenta en la seva propagació interior, a través de les colònies de rates; i una ruta ràpida, amb la difusió de les rates i puces infectades mitjançant els vaixells (sentines amb cereals i la pellofa) i caravanes (com a paràsits dels camells), la qual cosa permetia els grans salts marítims i urbans de l’epidèmia.[22]

Font: Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

 

Els estudis han relacionat la irrupció dels tres grans cicles pandèmics amb la conjunció de canvis econòmics (interconnexió de les societats mediterrànies i asiàtiques) i climàtics.[23] La irrupció del cicle de Pestes Justinià coincidí amb el final d’una etapa humida que fou seguida per intensos períodes de sequera durant el segle vi. Aquest cicle, possiblement també relacionat amb uns ceps del bacteri, tingueren alguns rebrots posteriors, fins que el cicle s’esllanguiria.[24] La segona gran onada, iniciada durant els anys 1347-52, també trobà en els canvis en les condicions agroclimàtiques un context favorable per iniciar-se i difondre’s cap a Europa, encara que distint del diagnosticat per a l’anterior pandèmia.[25] Més difícil resulta establir les relacions entre els canvis climàtics i els rebrots de les onades de pesta del segle xvi i xvii, perquè sembla que el cep era el mateix que el de l’any 1348.[26] Aquestes onades afectaren les poblacions d’àrees geogràfiques diferents, en cada una d’elles. Els orígens podien ser les rates infestades que s’escolaven als vaixells, entre la pellofa, i també els viatgers que travessaven la Mediterrània.[27] Tanmateix, sorprèn la multiplicitat dels límits geogràfics de les diferents onades del segle xvii. Mentre l’onada de 1630 quedà molt circumscrita al nord d’Itàlia, centre-est d’Europa i el litoral peninsular, la del 1647-54 afectà sobretot el sud de la Península itàlica i el llevant ibèric.[28] La pesta seguí a Europa, encara que en brots més localitzats; per exemple, l’episodi de pesta de 1720 a Marsella[29] o el de 1820 Mallorca.[30] Els brots s’han mantingut arreu d’Europa fins a la segona meitat del segle xx, encara que els focus més intensos i estesos tingueren lloc a Àsia.[31]

La geografia dels brots i la seva intermitència suggereix que els patògenes portadors de la pesta segueixen confinats en comunitats de rosegadors a diferents indrets del món. Així, la seva reaparició és factible, tal com demostren les notícies sobre alguns brots relacionats amb les colònies de rosegadors o marmotes a Madagascar, Perú, Xina o Congo reportats per l’OMS. Però també és cert que la memòria, l’experiència i les pràctiques preventives (cordons sanitaris, quarantenes, confinaments i neteja) i els coneixements científics en el tractament de la plaga han permès contenir-la; es a dir, confinar-la.[32]

La irrupció i difusió de l’actual pandèmia planteja nous desafiaments per als sistemes sanitaris i la societat actual, però també per als historiadors. D’una banda, l’anàlisi dels diferents brots epidèmics mereix una anàlisi més amplia, en què els bressols socioecològics del patogen —hàbitats, hostes i vectors de transmissió i adaptació— siguin un primer punt d’estudi indefugible per tal de comprendre com alguns virus i bacteris salten dels seus hàbitats naturals a d’altres, com s’adapten i com muten. En segon lloc, la major part dels estudis recents han posat un èmfasi molt especial en l’estudi dels canvis en les condicions climàtiques, que poden alentir o accelerar la difusió de les epidèmies. Per últim, cal analitzar els mecanismes socials que contribueixen a la propagació de l’epidèmia (per exemple, els sistemes de transport), i també avaluar l’eficàcia de les polítiques públiques (sanitàries) que jugaren un paper rellevant en la contenció i control de la plaga (confinaments, quarantenes, llatzerets i neteges).

Les experiències i crisis socioecològiques del passat poden ajudar a il·luminar la comprensió dels desafiaments contemporanis. Però, per tal que això passi, cal, d’una banda, la implementació de metodologies transdisciplinàries i una col·laboració franca entre les ciències naturals i les socials; i de l’altra, els errors passats haurien d’ajudar els representants de la ciutadania i els governs de les nacions a admetre que cal fixar alguns llindars que no convé traspassar, si es vol garantir la vida en el planeta (hàbitats i espècies), inclosa la vida de l’espècie humana.

 

Biel Jover Avellà
Doctor en història econòmica moderna
Professors a la UdG

 

La versió original s’ha publicat a la revista Mestall nº 47

——————————————————————————————–

[1] Vegeu l’obra de Johnson, Steven, El mapa fantasma: la epidemia que cambió la ciencia, las ciudades y el mundo moderno, Madrid, Capitán Swing Libros, 2020.

[2] Vegeu el text de la biòloga Salvadó, Margalida, «Les pandèmies i epidèmies de segle xxi: els seus orígens i impactes», en línia a: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/03/27/les-pandemies-i-epidemies-de-segle-xxi-els-seus-origens-i-impactes-margarida-salvado/

[3]Vegeu Quian, Alberto, «Pandemia de mentiras sobre el coronavirus: así amenaza nuestra salud y la democracia. Hoy, más que nunca, la verdad se ha convertido en una cuestión de vida o muerte», CTXT, 21/04/2020, en línia a: https://ctxt.es/es/20200401/Politica/31843/bulos-redes-fake-news-democracia-pandemia-covid-conspiranoicos-alberto-quian-infodemia.htm.

[4] Sanchez Bayle, Marciano, i Sanchez Fernández, Carlos, «Covid-19: certezas, incertidumbres y problemas que plantea», El País (24/03/2020), en línia a: https://elpais.com/economia/2020/03/23/alternativas/1584970716_702344.html

[5] Alonso, José Antonio, i Atienza Azcona, Jaime, «La Covid-19 en el mundo más pobre», El País (06/04/2020), en línia a: https://elpais.com/elpais/2020/04/01/planeta_futuro/1585752546_792829.html

[6] Wallace, Robert, Big farms make big flu: dispatches on influenza, agribusiness, and the nature of science, NYU Press, 2016. També, Wallace, Rob, Liebman, A., Chaves, L. F., i Wallace, Rodrick, «COVID-19 and Circuits of Capital», Monthly Review, 72/1 (2020).

[7] Zhang, T., Wu, Q., i Zhang, Z., «Probable pangolin origin of SARS-CoV-2 associated with the COVID-19 outbreak», Current Biology, 30/7 (6 April 2020), pàgs. 1346-1351.

[8] En aquest sentit anaven les advertències dels organismes internacionals, com ara el programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), en línia a:

https://www.lavanguardia.com/natural/20200522/481311194403/dia-internacional-de-la-biodiversidad-pandemias-perdida-ecosistemas-fauna-biodiversidad.html; o bé els estudis sobre la influencia del canvi climàtic sobre la difusió de les noves pandèmies, a: https://theconversation.com/coronavirus-response-proves-the-world-can-act-on-climate-change-133999. També aquesta relació és esmentada en l’entrevista amb el principal assessor del Govern d’Alemanya sobre el coronavirus, en línia a: https://m.eldiario.es/3ce39776_1021548406/;

[9] Hom pot trobar un resum d’aquestes interconnexions entre la biodiversitat, el canvi climàtic i la difusió de les noves pandèmies, a la ressenya d’Enric Tello, en línia a: https://conversacionsobrehistoria.info/2020/05/11/ecohistoria-iv-solo-la-biodiversidad-nos-salvara-de-la-pandemia-entrevista-a-rob-wallace/.

[10] Vegeu per exemple l’article d’Ivan Murray a https://www.elsaltodiario.com/turismo/ivan-murray-turismo-global-lehman-brothers-crisis-covid19.

[11] Vegeu https://www.sciencedaily.com/releases/2020/04/200406100824.htm.

[12]Vegeu l’entrevista a Carlos Zambrana a La Vanguardia, en línia a:

https://www.lavanguardia.com/natural/20200404/48285860410/carlos-zambrana-ecohealth-alliance-malasia-coronavirus.html?facet=amp.

[13] Vegeu descripcions de les caracterísitques d’aquesta epidèmia a Cohn, Samuel, «The Black Death: end of a paradigm», The American Historical Review, 107/3 (2002), pàgs. 703-738. També se’n poden llegir pàgines interessants a: Benedictow, J. Ole, La peste negra, 1346-1353: la historia completa, Madrid, Ediciones Akal, 2011; i a: Campbell, Bruce M., The great transition, Cambridge, Cambridge University Press, 2016.

[14] Harper, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un Imperio, Barcelona, Crítica, 2018.

[15] Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

[16] Cohn, Samuel, «Epidemiology of the Black Death and Successive Waves of Plague», Medical History, 52/S27 (2008), pàgs. 74-100.

[17] Andrades Valtueña, A., Mittnik, A., Key, F. M., Haak, W., Allmäe, R., Belinskij, A., Massy, K. et alii, «The Stone Age plague and its persistence in Eurasia», Current biology, 27(23) (2017), pàgs. 3683-3691. Vegeu també: Spyrou, Maria A., Tukhbatova, Rezeda I., Wang, Chuan-Chao, Andrades Valtueña, Aida, Lankapalli, Aditya K., Kondrashin, Vitaly V., Tsybin, Victor A., Khokhlov, Aleksandr, Kühnert, Denise, Herbig, Alexander, Bos, Kirsten I., i Krause, Johannes, «Analysis of 3800-year-old Yersinia pestis genomes suggests Bronze Age origin for bubonic plague», Nature Communications, 9/2234 (2018), DOI: 10.1038/s41467-018-04550-9.

[18] Vegeu una descripció del procés a: Harper, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático…, op. cit., pàgs 250-258; i també a: Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 230-235.

[19] Vegeu Benedictow, J. Ole, La peste negra, 1346-1353: la historia…, op. cit. pàgs. 30-44.

[20] Aquesta inferència procedeix de l’anàlisi de les restes arqueozoològiques i genòmiques dels jaciments arqueològics, on s’ha comprovat l’associació entre esquelets humans i els de la rata negra: Spyrou, Maria A., Tukhbatova, Rezeda I., Wang, Chuan-Chao, Andrades Valtueña, Aida, Lankapalli, Aditya K., Kondrashin, Vitaly V., Tsybin, Victor A., Khokhlov, Aleksandr, Kühnert, Denise, Herbig, Alexander, Bos, Kirsten I., i Krause, Johannes, «Analysis of 3800-year-old Yersinia pestis genomes suggests…», op. cit., pàgs. 1-10.

[21] Vegeu, per exemple, una completa descripció d’aquests processos a Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 227-252.

[22] Xu, L., Stige, L. C., Kausrud, K. L., Ben Ari, T., Wang, S., Fang, X., Zhang, Z. et alii, «Wet climate and transportation routes accelerate spread of human plague», Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 281/1780 (2014), en línia a: https://doi.org/10.1098/rspb.2013.3159. Vegeu també: Yue, R. P., Lee, H. F. i Wu, C. Y., «Trade routes and plague transmission in pre-industrial Europe», Scientific reports, 7/1 (2017), pàgs. 1-10.

[23] Schmid, B. V., Büntgen, U., Easterday, W. R., Ginzler, C., Walløe, L., Bramanti, B., i Stenseth, N. C., «Climate-driven introduction of the Black Death and successive plague reintroductions into Europe», Proceedings of the National Academy of Sciences, 112/10 (2015), pàgs. 3.020-3.025.

[24] Feldman, M., Harbeck, M., Keller, M., Spyrou, M. A., Rott, A., Trautmann, B., i Bos, K., «A high-coverage Yersinia pestis genome from a sixth-century Justinianic plague victim», Molecular biology and evolution, 33/11 (2016), pàgs. 2911-2923. Vegeu també: Harbeck, M., Seifert, L., Hänsch, S., Wagner, D. M., Birdsell, D., Parise, K. L., i Zöller, L., «Yersinia pestis DNA from skeletal remains from the 6th century AD reveals insights into Justinianic Plague», PLoS Pathogens, 9/5 (2013), e1003349.

[25] Vegeu Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 277-289.

[26] Whittles L. K., i Didelot, X., «Epidemiological analysis of the Eyam plague outbreak of 1665–1666», Proc. R. Soc. B, 283/1830 (2016), en línia a: http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2016.0618; vegeu també: Seifert, L., Wiechmann, I., Harbeck, M., Thomas, A., Grupe, G., Projahn, M., i Riehm, J. M., «Genotyping Yersinia pestis in historical plague: evidence for long-term persistence of Y. pestis in Europe from the 14th to the 17th century», PLoS One, 11/1 (2016), en línia a: https://doi.org/10.1371/journal.pone.0145194.

[27] Yue, R. P., Lee, H. F., i Wu, C. Y., «Trade routes and plague transmission in pre-industrial Europe», Scientific reports, 7/1 (2017), pàgs. 1-10. Vegeu també: Andrades Valtueña, A., Mittnik, A., Key, F. M., Haak, W., Allmäe, R., Belinskij, A., Massy, K. et alii, «The Stone Age plague…», op. cit.

[28] Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

[29] Sobre la pesta a Marsella, vegeu: Bos, K. I., Herbig, A., Sahl, J., Waglechner, N., Fourment, M., Forrest, S. A., i Golding, G. B., «Eighteenth century Yersinia pestis genomes reveal the long-term persistence of an historical plague focus», Elife, 5 (2016), en línia a: https://elifesciences.org/articles/12994.

[30]Sobre la Pesta de 1820 a Mallorca. vegeu l’article de Pujades-Mora, Joana M., i Sales, Pere, , en línia a:

https://www.arabalears.cat/societat/Confinaments-passat-temps-Covid-19-coronavirus_0_2424957565.html

[31] Bramanti, B., Dean, K.R., Walløe, L., Chr. Stenseth, N., «The Third Plague Pandemic in Europe» Proc. R. Soc. B, 286/1901 (2019), en línia a: http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2018.2429

[32] World Health Organisation, «Plague – Madagascar», Disease outbreak news (15 November 2017), en línia a: https://www.who.int/csr/don/15-november-2017-plague-madagascar/en/.

El dia 9 de juliol de 2020, es van reunir  representants de PIMEC Baix Llobregat – L’Hospitalet i del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat per cercar acords i vincular empresa, cultura i patrimoni industrial de la comarca. Per aquest motiu la trobada es va fer en l’immillorable marc de la Colònia Sedó d’Esparreguera. Després d’una visita guiada al Museu de la Colònia Sedó, es van assentar les bases d’una col·laboració  conjunta per crear sinèrgies entre el teixit productiu i el món cultural de la zona, amb l’objectiu d’establir relacions beneficioses per a les pimes i els autònoms del Baix Llobregat així com pel seu sector cultural.

Els assistents a aquesta trobada van ser, per part de PIMEC,  el gerent de l’Àrea Institucional, Àngel Hermosilla, el defensor del soci al territori, Antonio Boza, el vocal i responsable de Llobregat Nord de PIMEC, Carles Ruiz-Feltrer, i el delegat territorial de la patronal al Baix Llobregat – L’Hospitalet, Agustí Miró. Del CECBLL hi van assitir la presidenta, Veva Català, el membre de la Junta, Xavier Mas, la directora Esther Hachuel, i el soci del CECBLL i president de l’Associació per a la Defensa del patrimoni de la Colònia Sedó i el seu entorn, Josep Mª Cobos.