Les Jornades de Memòria històrica i democràtica que es van fer els  2, 3, 4 i 5 de febrer, van ser tot un èxit d’inscripcions i de participació. Aquestes jornades van tractar en quatre sessions el tema de la violència política i sexual a l’Europa del segle XX. Totes les ponències, a més d’ interessants i amb una qualitat immillorable, van tenir una elevadíssima participació de gent.

Aquestes jornades van estar organitzades conjuntament per la Universitat social, lliure, autogestionada (USLA-Ateneu Santfeliuenc), el Centre d’Estudis del Baix Llobregat i l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat.

El dimarts 2 de febrer, en David Ferrer Revull ens va parlar de la massacre d’Oradour-sur-Glane on, el 10 de juny de 1944, tropes alemanyes van matar 642 civils de la població, fent especial incidència en la santfeliuenca Marina Domènech Almirall que morí en la massacre.

El dimecres 3 de febrer el professor Julián Casanova, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Saragossa, ens va oferir una magnífica conferència sobre ‘La violència sexual en els diferents conflictes del segle XX’, una violència contra les dones estesa al llarg del segle XX més enllà de les fronteres ideològiques; també  va trencar amb la imatge d’una Europa pacífica fins a la I Guerra Mundial, al destacar les polítiques d’extermini aplicades per països com Bèlgica o Alemanya a les seves colònies d’Àfrica.

El dijous 4 de febrer Tina Merino i Rosario Calero, de l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, van presentar la darrera edició de la seva revista Memòria Antifranquista, aquesta vegada centrada en la repressió franquista a Madrid.

I per acabar, el divendres 5 de febrer, vem comptar amb la participació de la psicòloga clínica Anna Miñarro, que amb la  conferència ‘El fil infinit: dones i genocidi’ va posar damunt la taula el significat de la violència, el silenci i el maltractament i abusos comesos contra les dones i les seves conseqüències.

 

 

La recuperació de la memòria històrica de les dones, un homenatge i una reivindicació per  Joana Llordella i Blanca Mampel[1]

DESCARREGAR ARTICLE EN PDF

L’any 2018 vam trobar un document inèdit a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera que potser ens pot ajudar a entendre una mica millor quin era l’ambient de l’Esparreguera posterior als Fets d’Octubre a moltes llars d’Esparreguera. És un document de l’any 1935 que consta d’onze folis i una portada on es demana justícia. Aquest és escrit a mà, dirigit a l’alcalde d’Esparreguera i signat per 321 dones –potser alguna més perquè hi ha algun full que no es pot llegir del tot bé– en blau predominantment i vermell.

Amàlia Ginestà i Magdalena Jorba. Fons Colàs Jorba.

En algun cas són dones d’una mateixa família, com podria ser, per exemple, el cas de  l’Amàlia Ginestà Llunell, la seva sogra, Rosalia Piè i la seva filla,  Magdalena Jorba Ginestà, però no sempre és així. Tampoc podem dir que totes les signatures són de dones que tenen el marit o un fill empresonat pels Fets d’Octubre o pels fets coneguts com dels Rabassaires, per exemple, el cas abans mencionat.

En general, són de dones que, pel tipus de grafia, no denoten un alt nivell d’estudis i 66 de les quals eren analfabetes, això vol dir un 20,6% aproximadament, i evidentment, si aprofundíssim amb les mares d’aquestes, el percentatge encara seria més elevat. Aquest detall ha estat una dificultat afegida, quan hem volgut esbrinar qui eren aquestes dones, ja que els noms i cognoms vacil·len entre “b”/”v”, ”o”/”u”, “h”/o, “e”/”a”, amb accent/sense accent, etc.

L’escric que presentaven era un escrit que semblava força espontani pel tipus de redactat i puntuació, tot allunyant-se de l’estereotipat llenguatge dels sindicats o partits d’aleshores. Deia així (transcrivim literalment):

Il·lustríssim Sr.

Amb tot el degut respecte, les dones d’aquest poble, mares, esposes i filles, ens dirigim a vos pregant[2] en que tingueu a be preocuparvos de que no s’atropelli a ningú ja que com vos sabeu, tot-hom guarda el màxim respecte, i en cas que aixís no fos allavors fer justícia, però mai atropellar.

Per la República,

Visqueu molts anys,

Esparraguera, 30 d’abril de 1935

Tenint en compte que és possible que el llistat que oferim més avall pot presentar algunes errades, creiem convenient publicar-lo precisament per millorar-lo, ja que fins ara era un document desconegut. Per altra banda, referit a aquests fets, tampoc coneixem iniciatives semblants en altres ajuntaments, per això creiem que l’escrit al qual ens referim va ser una iniciativa espontània d’alguna d’aquestes dones que, desesperada per la situació, buscava l’ajut de l’alcaldia del moment.

Signatures d’Amàlia Ginesta, la seva sogra, Rosalia Piè i la seva filla, Magdalena Jorba (1935). AMES

Parlem de desesperació d’aquestes dones per diverses raons. En primer lloc per l’ambient repressor i col·lectiu que es respirava aleshores i perquè les dones pagaven les conseqüències de tenir els homes empresonats. Aleshores hi havia una trentena d’empresonats. Pensem que 56 d’aquestes dones tenen relació directa amb els empresonats pels Fets d’Octubre o de la causa Rabassaire, això significa un 17’4% com a mínim.

És significatiu el fet que 134 d’aquestes dones o els seus familiars, com a mínim, patissin repressió en finalitzar la Guerra Civil.

 

Per altra banda, moltes de les nostres protagonistes treballaven a la indústria tèxtil, 167 de 321, això vol dir, una mica més de la meitat, però moltes, 123, un 38 % del total, tenien un entorn que vivia de la terra i, encara que elles mai consten com a parceres, sabem que la majoria feien de pageses o bé treballaven a la fàbrica i també a la vinya. A més, ni que algunes treballessin a la indústria tèxtil, els sous no eren suficients, si no comptaven amb els dels homes en cas que fossin empresonats.

 

Per altra banda, creiem que no és massa significatiu el fet que 21 de les dones signants tinguin alguna relació amb la CNT, un 6,6%, però s’ha de tenir en compte també la seva participació perquè expressa el grau de descontent que es vivia en aquesta població.

Pel que fa a l’origen de les dones signants, la majoria són nascudes a Esparreguera, 142 concretament, això vol dir un 44,2 % del total, i un 18,7 són de fora de Catalunya, la resta provenen d’altres indrets de Catalunya o bé no hem pogut localitzar el seu origen.

Quin era l’origen d’aquest document?

A les eleccions municipals del 31 de maig de 1931[3], ERC i la Unió de Rabassaires van sortir elegits com a força predominant a Esparreguera, i el Patit Radical i la Lliga van quedar com a representació minoritària. Durant els Fets del 6 d’octubre de 1934, l’Ajuntament esparreguerí es posà de costat de la Generalitat davant del govern central de Madrid.

Així doncs, tot i que Esparreguera es perfilava com un poble industrial, creiem que el paper de la pagesia encara pesava en la vida sociopolítica de la vila i el paper de La Unió de Rabassaires era rellevant. De fet, la importància dels Rabassaires a Esparreguera venia de lluny, ho podem observar en aquest  programa del 1924, que anuncia el míting, entre d’altres de Lluís Companys.

Cartell que anuncia la xerrada de coneguts oradors de “La Unió de Rabassaires” 1924. AMES

El local de La Unió de Rabassaires d’Esparreguera estava ubicat al carrer de Madoz, actual carrer Taquígraf Garriga, núm. 10, i el sindicat era reconegut pel Ministerio de Hacienda des del dia 22 d’octubre de 1926, acollida a la Ley de Sindicatos de l’any 1906. Segons un document enviat al Ministerio de Industria y Comercio[4], amb data de 18 de novembre de 1933, i signat pel  qui aleshores era el seu president, en Josep Colilles, el sindicat tenia un total de 250 socis i estava afiliada a la Federació de “Unió de Rabassaires”.

Esparreguera tenia uns 5.000 habitants a l’època de la Segona República (1931-1939), concretament quan es produeixen els Fets d’Octubre, en tenia 5.200.

 

Els Fets d’Octubre i el conflicte Rabassaire

El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de Conreu el 21 de març de 1934 sense cap vot en contra; aquesta era una llei que pretenia fomentar la petita propietat familiar a través de garantir una durada mínima de contractes, limitar els desnonaments i admetre el dret a obtenir la terra per part del pagès. Tot i ser respectuosa amb la propietat privada, el 4 de març, el govern central, que era de dretes, plantejà un recurs davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, amb una majoria conservadora, que posava en qüestió les atribucions del Parlament Català per dictar la Llei de Contractes de Conreu abans esmentada. Això va provocar que el sis de juny s’anul·lés la Llei de Contractes de Conreu.

Pel que fa a Esparreguera, el diumenge, 14 de gener de 1934, se celebraren eleccions municipals i l’opció popular fou pel partit de dretes, que comandà el nou consistori des del dia 1 de febrer. En aquest període constatem el paper dels regidors d’ERC, en nom de la minoria. Així, per exemple, s’acordà el 7 de juny adherir-se a una proposició escrita presentada per aquesta minoria per tal de significar a  l’Honorable President de la Generalitat que l’Ajuntament està totalment al costat del Govern per a defensar Catalunya dels atacs que per mitjà d’una campanya empresa per elements centralistes i recolzada en el Govern Central, s’infereixen a la seva autonomia.[5]

El mes d’octubre es produeix un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya que és conegut com els Fets d’Octubre; moviment que s’oposa a la involució conservadora del govern de l’Estat. És en aquest moment que el president Lluís Companys proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. A Barcelona i voltants es produïren alguns combats espontanis durant el 6 i 7 d’octubre. El nombre de víctimes va ser de 40 morts i més d’un centenar de ferits. En altres indrets de Catalunya, no massa, es van produir diversos tiroteigs i una quarantena més de morts i ferits.

Aquest intent secessionista acabà amb l’empresonament del govern de Catalunya i la repressió d’aquells que havien fet alguna acció de suport.

Esparreguera també participà en aquesta petita parcel·la de la història. El 5 d’octubre es constituí el Comitè Revolucionari i,  segons consta a les actes:

A les 18,30 del dia 5 d’octubre d’aquest mes es presentaren al despatx de l’Alcaldia els cinc individus que formen la minoria d’esquerra catalana, acompanyats d’altres individus, algun d’ells afiliats al Sindicat d’oposició a la CNT (Confederació Nacional del treball), els quals, per veu del Conseller Miquel Galceran, exposaren : que tenien llurs vides compromeses en els greus moments en què Catalunya es troba, per la qual cosa, i essent ben definit que la majoria de l’Ajuntament no està pas identificada amb el pensar del partit governamental de Catalunya, reclamaven el control de la Casa consistorial en el referent a l’ordre i govern de la població. Acompanyaven als parlamentaris gran nombre de manifestants que s’estacionaren a l’escala d’accés a la casa Consistorial i davant la Plaça de l’Ajuntament. Des d’aquest moment i fins a la Capitulació del Govern de la Generalitat, els revolucionaris es dedicaren a tota classe d’excessos i abusos tals com : organització de rondes i guàrdies armades, recolliment de l’armament dels particulars, incautació dels serveis telegràfic i telefònic; coaccions a empleats municipals, pertorbació de l’ordre públic, requisament d’automòbil, incautació dels distribuïdor d’essència, apropiació del segell de l’Alcaldia, hissament de les banderes socialista i federal…

A les 6 del matí del diumenge del dia 7, després de la rendició, el sergent de les forces de la Guàrdia Civil d’aquesta vila reintegrà a l’alcalde les funcions d’alcalde, els veïns muntaren una guàrdia ciutadana.[6]

Fragment de l’acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 13 d’octubre de 1934. AMES

Voldríem destacar que l’Ajuntament, posteriorment, rebrà un ajut econòmic de les empreses Sedó –1300 ptes.– i J Montané –200 ptes.– amb la finalitat de sufragar les despeses ocasionades pels Fets d’Octubre a casa nostra, fet que posa en evidència de part de qui estaven aquests empresaris.

Els 14 de novembre, els consellers “revoltats” són substituïts per uns nous consellers provisionals. Així, a l’acta de l’Ajuntament del dia 18 d’octubre hi consta que  els senyors de la minoria d’ERC, no hi són perquè en aquesta data, segons ha comunicat el senyor Comandant de les forces de la Guàrdia Civil d’aquesta vila, han quedat a disposició de l’Autoritat militar en qualitat de detinguts.[7]

 Fragment de l’Acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 18 d’octubre de 1934. AMES

 

És cert que la bandera estelada va romandre una sola nit a l’Ajuntament perquè l’endemà uns guàrdies civils la van treure però no és cert que “no va passar res”, com s’ha insinuat en alguna ocasió, i més si tenim en compte els dos guàrdies civils morts[8] d’Esparreguera, l’Ildefonso Rodríguez, caporal, i l’Alejandro Lorca, a més de la quantitat d’empresonats.

Des de finals de 1934 fins a principis de 1936, es van anant realitzant judicis militars contra persones detingudes com a conseqüència dels Fets d’Octubre de 1934. Podem seguir els judicis posteriors a aquests fets a través de “La Vanguardia”, que fins i tot hi dedicà una secció amb el títol “Los sucesos de octubre”, tot i que evidentment ens poden donar una visió esbiaixada de la realitat.

Aquests esdeveniments també són relatats per La Vanguardia del dia 25 de gener de 1935, en una notícia sobre el Consell de Guerra contra els revoltats:

(…) de Esparraguera, el cual está también dividido en dos, por cuanto parte de los procesados lo están también en una causa que sigue aparte el juez comandante señor Raduá. Este primer subgrupo se apoderó de la central telefónica, impidiendo a la Guardia Civil de dicho puesto que comunicara con sus superiores. Además, se apoderó de un depósito de petróleo y bencina, requisando todas las armas de guerra que había en el pueblo y marchando, junto con los restantes de este grupo, a Barcelona, con el fin de auxiliar a los rebeldes.

A “La Vanguardia” del dia 31 d’octubre de 1935, en una notícia sobre el Consell de Guerra a un grup d’esparreguerins, hi llegim més detalls sobre els fets succeïts a Esparreguera:

Después salieron al balcón izando la bandera nacional, y más tarde unas señoritas izaron también la bandera catalana con la estrella solitaria, proclamando los procesados el «Estat Català». También unos jóvenes intentaron colocar una bandera roja. Uno de los procesados salió al balcón y dirigió la palabra al pueblo, diciendo que el que no estuviera conforme con los actos que se realizaban, que se retirara. Luego publicaron un pregón ordenando la recogida de armas a los que no fueran somatenistas.

El procesado Miguel Galcerán Jorba explicó los hechos y dijo que la bandera roja fue colocada por unos individuos a los que el Somatén tuvo que expulsar, con alguna resistencia por parte de aquellos.

El poste fue requisado, para evitar que se registraran actos de sabotaje. Explicó algunos detalles más, y seguidamente declararon Juan Canals y Fernando Sisteró, coincidiendo en las declaraciones hechas por su compañero.

Desfilaron los testigos José Borras, Félix Pons, Antonio Rafa, Ramón Argelaguet y Jaime Vives.

Según parece, los cinco procesados primeros constituían un comité revolucionario desde el 14 de abril de 1931, para los cuales el fiscal solicitaba seis años de prisión; para los cuatro siguientes, cinco años, y tres años para los tres restantes.

 

El consell de guerra que va tenir més ressonància, perquè va tenir 215 processats, es va efectuar del 21 al 24 de gener de 1935, i fou conegut com a causa dels rabassaires[9]. No ens estendrem en aquest apartat ja que es pot llegir el relat publicat fa uns anys al web del Memorial Democràtic a la biografia  d’Agustí Jorba[10], entre d’altres, però sí que voldríem destacar el que escriu el professor Albert Balcells:

(…) resultà que només uns quants de l’anomenada causa dels rabassaires eren parcers i treballadors del camp. La majoria dels 215 acusats d’auxili a la rebel·lió militar, que eren veïns de Sabadell, Castellar del Vallès, Palausolità, Sant Quirze, Esparreguera, Badalona, Teià i Barcelona, resultaren ser obrers industrials d’orientació més o menys trentista. Uns quants –el grup del Clot- eren d’Estat Català i pertanyien al Sometent. El grup de Badalona, constituït per 22 persones, fou detingut quan tornava a la seva ciutat sense haver intervingut en la lluita. Els 138 de Sabadell i Castellar foren sorpresos per la Guàrdia Civil quan arribaven al centre de Barcelona, igual que els 9 d’Esparreguera, i es deixaren agafar sense resistència.[11]

En Balcells té raó però en el cas d’Esparreguera, tenint en compte les dones que signen el document i la informació obtinguda, no hem de menysprear les 123 dones que viuen de la terra directa o indirectament, això vol dir un 38’3% de les que subscriuen el document, com a mínim.

Les dones dels processats, esposes, mares, filles, àvies, amigues i veïnes van reaccionar mogudes pel que consideraven una injustícia, com llegim a “La Vanguardia”:

Por la autoridad se habían adoptado grandes precauciones en los alrededores de la cárcel, formándose rondas por fuerzas montadas de la Guardia civil y de Seguridad. En el patio de entrada de la cárcel se notaba también la presencia de numerosas parejas de guardias de Asalto en previsión de que pudieran ocurrir incidentes entre las numerosas personas, en su mayoría mujeres (…)

El judici s’iniciava el matí i finalitzava a dos quarts de nou de la nit. Una sessió maratoniana també per als familiars que en moltes ocasions esperaven a fora, i això durant nou dies seguits.

Afegirem que, com apunta Manuel López, a la causa pels fets d’octubre  hi tingué un paper destacat un periòdic com La Vanguardia que, tal i com informava Solidaridad Obrera[12], tergiversà en diverses ocasions els continguts del Consell de guerra i que, tal i com denunciaven els mateixos processats, era un dels pocs periòdics que els carcellers deixaven entrar a la presó model.[13]

Els Fets d’Octubre els podem considerar com una mena de revenja dels propietaris de la terra:

(…) els pagesos que havien demanat una reducció de l‘arrendament, considerant que el seu contracte estava en revisió, se’ls obligà a pagar tota la renda i la dels anys anteriors sota l’advertiment d’ésser sotmesos a un consell de guerra. El 31 d’octubre de 1935 hi havia 1.397 requeriments per fer fora de la seva terra als pagesos. A Esparreguera també van viure aquesta situació i uns quants rabassaires de la Vila foren expulsat de la terra que conreaven.[14]

Pensem que 123 d’aquestes dones signants del document viuen en una unitat familiar pagesa, això vol dir que el cap de família és pagès o parcer de vinya i olivera majoritàriament, concretament, un 38’3%.

Per altra banda, hem d’afegir el tancament d’entitats i sindicats, ERC vetada a l’Ajuntament i l’atac directe a la Unió de Rabassaires, que aleshores tenia uns 300 afiliats, amb tres regidors: en Miquel Musté, Josep Paz i Rossend Alert.

Retall del diari “La Humanitat” on es pot llegir l’inici del judici contra els processats pels Fets d’Octubre. A sota el llistat d’acusats d’Esparreguera. Gener de 1935.

L’historiador i economista Josep Maria Cobos apuntava la importància d’aquests fets pel que passaria el dies posteriors al 18 de Juliol de 1936:

Per una banda diríem que l’actitud adoptada per diferents empresaris en aquells moments vers les persones o els obrers que havien participat en els Fets d’Octubre va ser decisiva de cara a l’actitud que més tard els seus treballadors van adoptar quan es va procedir a la col·lectivització de les empreses (…) també van afectar les actituds més personals. En aquest camp, l’exemple més clar és el dels germans Bros, morts en els primers dies de l’inici de la guerra. Per a molta gent eren considerats com els únics elements pròpiament feixistes del poble. (…) van ser ells els qui van portar la guàrdia civil d’Esparreguera a Barcelona el 6 d’octubre. Dies després anaven pel poble mostrant les seves pistoles i vantant-se de com havien disparat contra aquests o els altres.[15]

Nosaltres també hem trobat una relació entre les dones o les famílies de les dones signants del document i els represaliats o represaliades en finalitzar la Guerra Civil: 132 d’aquestes dones van patir les conseqüències de la repressió franquista i de  la Guerra Civil, directament o a través de la família, això és un 41,7% de les signants. I això essent conscients que desconeixem part de les famílies d’aquestes dones.

Un dels fulls que recull les signatures (1935). AMES

En la Causa General seguida contra els republicans també se’ls podia acusar d’incitar els obrers a no anar a treballar durant els Fets del 6 d’octubre de 1934. Aquesta acusació tan llunyana era possible per l’aplicació de La Ley de Responsabilidades Políticas –9 de febrer de 1939.  La Llei tenia un caràcter retroactiu ja que les responsabilitats polítiques es preveien des de l’octubre de 1934, amb l’objectiu de penalitzar també els actes dels Fets d’octubre de 1934.

LLISTAT DE DONES SIGNANTS

————————————–

[1] Agraïm la col·laboració de Rosa Maria Codina, directora de l’AMES.

[2] El subratllat és al document.

[3] A Esparreguera quasi mai s’havien efectuat eleccions municipals ja que, segons la Llei electoral de l’any 1907, si es presentava una sola candidatura, aquesta passava a  ser la guanyadora automàticament. Habitualment, doncs, la guanyadora era la candidatura formada pel partit o partits que tenien el suport de la família propietària de la colònia Sedó, l’empresa més gran d’Esparreguera. És per això que el 31 de maig de 1931 es van haver de convocar noves eleccions municipals, una vegada suspès l’anterior consistori.

[4] Correspondència 1933, AMES.

[5] Actes de l’Ajuntament d’Esparreguera del 7 de juny de 1934. AMES.

[6] Acta del 13 d’octubre de 1934. AMES.

[7] Acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 18 d’octubre de 1934. AMES

[8] Les víctimes de la revolta de l’Octubre de 1934 a Catalunya. Llibertat.cat. 31/03/2013.

[9] Los sucesos de Octubre. La causa llamada de los Rabassaires vista en consejo de guerra. 215 acusados de rebelión militar. “La Vanguardia”, martes, 22 de enero de 1935, pàg. 13.

[10] Document elaborat a partir de l’entrevista realitzada a Agustí Jorba. Projecte: Memorial Democràtic del Baix Llobregat. De les experiències personals a l’èxit col·lectiu. Entrevistadora: Joana Llordella i Zamora. Indexació: Joana Llordella i Blanca Mampel. Transcriptora: Isabel Valero Brullas. Data i lloc de l’entrevista: Platja d’Aro (Girona), juliol de 1976. Durada de l’entrevista: 30: 39 + una segona part. Direcció projecte: José Fernández i Elionor Selles.

[11] BALCELLS, A. (1983).  El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936). Col·lecció Punt de vista 1. Barcelona, La Llar del Llibre, Pàg. 332.

[12] Solidaridad Obrera, 24/01/1935, p.1.

[13] LÓPEZ ESTEVE, Manel (2012) Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental. Tesi doctoral UPF, dirigida pel Dr. Josep Fontana. Institut Universitari  d’Història, Jaume Vicens Vives, pàg. 298.

[14] RÀFOLS, Josep (agost-setembre, 2012) : La Unió de Rabassaires a 777 Comunica, núm. 125, pàg. 16.

[15] ADÍN, J. Lluís, et altri (1989): Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936 – 1939),  Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i  Publicacions de I ‘Abadia de Montserrat, dins de la col·lecció «Biblioteca Abat Oliba», núm. 69, pàgs. 65-66.

LA FORMACIÓ PROFESSIONAL: REALITAT I OPORTUNITAT

Els projectes que haurà d’acollir el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, generen una oportunitat per la formació professional , tant per adquirir  competències adaptades a noves necessitats i la reconversió d’alguns sectors en la línia dels eixos d’una nova economia tal com afronten les directrius europees centrades en la digitalització, la transició ecològica, mitigar les repercussions socials i econòmiques de la covid19 i enfortir la cohesió econòmica, social i territorial.   Parlar avui de la formació professional i de l’educació al llarg de la vida és necessari. No podem deixar passar aquesta oportunitat per millorar el nivell de qualificació i de cultura de la ciutadania .

En aquests últims anys hem vist  projectes que van en la línia d’una FP més propera a l’ empresa i que incorpora al sistema joves que fa uns anys abandonaven  estudis després de la ESO, però  no es prioritza prou. Es constata un gran esforç dels docents, malgrat la manca de recursos i que les empreses encara no tenen la formació com una prioritat .

Formació i educació al llarg de la vida

L’ educació d’adults, la  formació professional del  sistema educatiu i del sistema laboral, així com la Universitat  han agafat una dimensió que va més enllà de les institucions acadèmiques jerarquitzades i tancades;  formen part d’un univers que anomenem formació i educació permanent al llarg de la vida. Cadascuna de les seves parts tenen funcions  diferents,  però l’objectiu final sempre és el mateix; enriquir el currículum de les persones amb competències professionals, culturals, ètiques i socials.  La  formació permanent de les persones al llarg de la vida és un dret que les administracions públiques han de garantir doncs necessitem una  societat més resilient per afrontar els reptes del futur.

En el nostre país el sistema educatiu garanteix l’educació infantil a partir dels 3 anys,  la primària de 6 a 12 anys  i la secundària obligatòria de 12 a 16 anys i una educació secundària postobligatòria de 16 a 18 anys amb Batxillerats o FP de grau mitjà. La FP de grau superior de 18 a 20/21 anys, s’imparteix en Instituts de secundària. En el àmbit de l’educació superior existeixen també els graus universitaris. Ambdós  ensenyaments superiors estan sotmesos a taxes i per tant no son gratuïts pels estudiants. En els estudis superiors  (graus universitaris i cicles formatius de grau superior) hi ha un percentatge considerable de persones majors de 23 anys.

Existeix la formació professional denominada per a l’ocupació depenent de l’administració laboral, una reiteració absurda sembla voler dir que la FP del Sistema Educatiu o els graus universitaris no serveixen per a l’ocupació. Aquesta formació pot anar adreçada a persones en atur o col·lectius amb dificultats d’inserció laboral s’ emeten certificats de professionalitat. A l’àrea metropolitana de Barcelona cursen aquesta formació 41.781 persones . Una altra modalitat és la formació continuada que pot ser a demanda de les empreses o sectors professionals o a demanda de les persones  treballadores i oferta dels centres formatius. Perquè  ens  fem una idea a demanda de les empreses i bonificada, finançada amb  les quotes salarials i patronals, a Catalunya en participen 4 de cada 10 assalariats concentrats la gran majoria a empreses de més de 200 treballadors, això significa 969.573 participants.

Paral·lelament existeixen les Escoles d’adults i altres sistemes de formació no formal i permanent, que juguen un paper mixt de caràcter cultural i d’enllaç amb el sistema educatiu i universitari. Alguns autors les qualifiquen com escoles de segona oportunitat.

Aquesta concepció jeràrquica i esglaonada de l’educació i la formació avui en dia ha deixat de tenir el sentit inicial, diguem-ne acadèmic propi del segle XIX i XX.  No solament per les noves tecnologies, que ho han canviat tot en aquests últims anys, sinó també per la necessitat de que la formació i l’educació sigui absolutament permeable i acumulable en el currículum professional i cultural de la persona.

Ara que s’ha aprovat una Llei orgànica d’educació, popularitzada com a llei Celáa, i que està en debat previ una nova llei de FP, esperem que, junt amb el marc universitari, serveixin com a base per impulsar definitivament la formació permanent al llarg de la vida. El govern de Catalunya, que té competències exclusives i concurrents, haurà de planificar, gestionar i reordenar l’entramat de centres i serveis de formació, educació i orientació amb criteris de transparència i reconeixement vinculats als models de a Unió Europea.

Baix Llobregat en el marc de la formació professional a Catalunya.

A Catalunya la Llei 10/2015 àmbit educatiu i en part la Llei 30/2015 àmbit laboral, no han aconseguit en la pràctica la integració real dels dos sistemes, el de Treball que emet Certificats de Professionalitat i l’ educatiu que emet els Títols de FP de grau mitja o superior. Certament existeixen les equivalències a través del Catàleg de qualificacions. Les administracions han legislat però no han assumit les decisions polítiques necessàries, no han gestionat, no han aprofitat sinèrgies entre els sistemes, no han posat els recursos, ni han fet les inversions suficients per aconseguir la total integració. Solament el País Basc ha actuat amb una estratègia clara de prioritzar la FP integrada o integral amb l’objectiu de consolidar un teixit industrial eficient i innovador. No és casualitat que entre els projectes que es presentaran a Europa en els Plans de Reconstrucció post Covid; els bascos siguin els que tenen més ben  definida la missió, fugen de la dispersió de projectes i previsiblement seran els que tinguin majors possibilitats d’èxit en la seva execució. No es tracta de fer content a tothom, preservar parcel·les de poder, el que cal és lideratge i decisió política, en definitiva autoritat i reconeixement per implicar a tothom en el projecte, especialment els agents socials, sindicats i patronals.  A Catalunya estem lluny d’això i les dinàmiques polítiques de col·lapse ens hi allunyen encara més.

Al Baix Llobregat es van obrir expectatives amb la creació d’un Centre integral de referència al sector de l’automòbil a Martorell. S’ha construït un Institut nou exclusivament de Formació Professional molt ben dotat d’aules i tallers. S’ha introduït tota una via formativa encaminada a la reconversió del sector cap el automòbil elèctric.

Per a la comarca era una gran notícia doncs  feia dècades que no hi havia un centre nou de formació professional. S’hi han esmerçat molts recursos públics. Però només s’hi fa formació ocupacional i continua..Desgraciadament, s’ha imposat un criteri burocràtic i coorporatiu; el Departament d’Educació no aporta recursos econòmics i per tant només s’executa formació depenent del de Treball.  Cal aprofitar el  seu potencial convertint-lo en un Centre Integral on es faci formació del sistema laboral i educatiu, així com serveis integrats d’orientació i acreditació. Cal posar en primer terme la persona  que necessita formació, que vol reconeixement professional i acadèmic de les seves competències en el currículum i que necessita orientació per millorar o optar al treball. L’acreditació de la formació és útil per a les empreses que cerquen perfils professional innovadors i flexibles adaptats a les demandes competitives del sector de l’automòbil, la formació permanent, la innovació i la transferència també son claus.

Malgrat la incapacitat dels governs per agafar el toro per les banyes i impulsar un model integrat, s’han fet passos sobretot per l’esforç dels professionals. Al Baix Llobregat la gran majoria dels instituts que cursen FP   disposen de xarxes de qualitat ISO9001 i e2cat i col·laboren amb forces empreses i entitats municipals per realitzar pràctiques i en alguns casos aprenentatge a través del treball regulat i dels programes de FP dual. Els col·laboradors del Servei d’Ocupació també treballen en aquest sentit.

Hi ha  indicis que la cosa pot canviar ja que  tenim un ministeri de “Educación y Formación Professional”, al menys nominalment la FP pren rellevància .Està en marxa una nova llei orgànica, l’anterior és de 2002 i va ser l’inici del procés de modernització de la FP.

A Catalunya seguim en el passat instal·lats en inèrcies més aviat paralitzants, així  les Conselleries tenen dues dinàmiques que difícilment es troben. Tot s’ha de dir el febrer de 2019 es va constituir la Comissió Rectora del Sistema de Formació i Qualificació Professional, que segons la llei catalana 10/2015, del 19 de juny,  ha de planificar i avaluar les polítiques del sistema. Recentment, s’ha fet una primera reunió però, el més calent és a l’aigüera.

Dels 3.763 centres que van impartir FP a Espanya (2018-2019) solament un 4,8% integren la FP del sistema educatiu i la FP del sistema laboral. A Catalunya, no hi ha centres integrats, excepcionalment  en Instituts de FP es realitzen algunes accions formatives del sistema laboral, tal com també passa en  centres universitaris, però en realitat es tracta d’una cessió o lloguer . Hi ha força exemples, des de fa molts anys, de bones pràctiques en aquest sentit,  on es generen sinèrgies positives, però no és el mateix.

El nombre d’alumnes matriculats a FP augmenta cada any. El problema és l’alt nivell d’abandonament, la taxa de finalització de la FP a Catalunya actualment és del 58,68% al conjunt d’Espanya és del 61,59%. Això vol dir que un 41,32% dels alumnes abandonen prematurament els estudis de FP. Un problema d’eficiència del sistema i un fracàs social molt important. A ningú se li escapa que és molt més difícil resoldre un fracàs que atendre amb recursos d’orientació i atenció a la diversitat en el seu moment.  No és casualitat les taxes elevades d’atur juvenil  ( 33,84% de 16 a 24 anys IDESCAT ) i la fractura social que això comporta. La mitjana de la Unió Europea  està en 19% i l’objectiu es aconseguir un 5%. A Catalunya el 13,6 % dels joves entre 15 i 24 anys ni estudia ni treballa oficialment (Observatori FP Fundació Bankia).

A la comarca del Baix Llobregat on disposem d’una FP potent i competitiva amb bons resultats d’ocupació dels alumnes titulats, solament es disposa d’un psicopedagog per tota la comarca dedicat a la tutoria de FP. Sona a fals que el Pla de millora de la formació professional digui que “pretén arrelar als centres l’acció tutorial i treballar l’abandonament dels alumnes” i que no s’hi dediquin recursos. Es clar, l’administració compte amb l’esforç dels docents, que estan a primera línia i no solen fallar per consciència i professionalitat. Però lògicament el resultat no és suficient, de fet això fa anys i panys que ho fan. Quan aquests joves abandonen l’Institut, l’única oferta formativa que troben, quan la troben, son els programes i accions formatives sota l’empara del Servei d’Ocupació per col·lectius amb dificultats d’inserció o les escoles d’adults. De fet s’ha aconseguit reduir l’abandonament prematur a la ESO incrementant les mesures d’acompanyament i tutoria en aquest nivell, però a la FP de grau mig no té continuïtat.

Més enllà d’aquest factor; la convivència de la formació professional, sobretot de grau superior,  formació permanent i per a l’ocupació i acreditació de treballadors, pràctiques a les empreses, formació dual, resulta força difícil. Els recursos humans i econòmics prioritàriament es dediquen a l’educació obligatòria. El dia a dia dels centres col·lapsats i  amb ràtios exagerades a secundària veritablement està molt centrat a abordar els reptes quotidians que es produeixen amb els alumnes de la ESO, que estan en plena adolescència.

Potser ha arribat el moment d’anar modificant el mapa escolar i de formació professional , que es va dissenyar als anys 90,  i poc a poc, anar creant a partir de centres ja existents i de nous, centres integrats, que treballin en xarxa amb altres centres i que donin l’empenta i l’atenció necessària a una formació professional integrada, oberta i en contacte amb el conjunt de serveis de formació permanent i  al llarg de la vida. Que hi acudeixin treballadors, alumnes joves, persones adultes que cerquen reciclatge, actualització o professionalització, que rebin una atenció integrada. Centres que col·laborin i serveixin a l’ empresa al mateix temps siguin promotors d’innovació. És essencial que aquests centres comptin amb bona comunicació a través de transports públics.

Malgrat tots aquests aspectes la FP del sistema educatiu ha anat assolint una millora en quan a percepció social i la relació amb les empreses. El nombre d’alumnes de FP cada cop és més gran, per exemple al Baix Llobregat a postobligatòria hi ha  346 grups de  Batxillerat i 426 grups FP (239 CFGM, 187 CFGS) “Cicle Formatiu Grau Mig/Cicle Formatiu Grau Superior”, s’ha de considerar que el CFGS son considerats educació superior i participen en programes Erasmus. El 34,6% hi accedeixen després de cursar batxillerat. Dels 30 municipis de la Comarca; 7 no ofereixen ensenyaments post obligatoris, 6 ofereixen batxillerat i 17  ofereixen FP i batxillerat.

Les famílies professionals amb major oferta a la comarca són: Informàtica i comunicacions (63 grups); Administració i Gestió (52 g); Comerç i màrqueting (40g); Sanitat (39g); Transport i manteniment de vehicles (37 g). Al Baix Llobregat, el pes de les especialitats industrials encara és rellevant.

La FP amb la seva pràctica laboral, sobretot en el mon de la indústria,  és un factor d’innovació. Hi ha una sobrevaloració dels estudis universitaris considerant-los com la única font d’innovació i això no es cert, sempre la pràctica real des de la base, des del món del treball, ha estat font de patents industrials i de solucions tecnològiques o organitzatives impossibles de dur a terme allunyats del taller. El reconeixement social i econòmic del factor treball manufacturer ha estat poc valorat i encara avui els nivells salarials son  baixos. Per exemple els treballadors amb Formació Professional quan s’incorporen al treball es troben amb uns salaris nets d’entre 900 i 1200 €.

Una de les realitats que trobem en les empreses és que gran part de la formació continuada es dedica a formacions transversals que supleixen dèficits com el coneixement suficient en idiomes o cursos d’informàtica, aquests últims amb l’esclat del teletreball com a conseqüència de la pandèmia han crescut. Al meu entendre els cicles formatius tant de grau superior com mitjà haurien de reforçar idiomes i altres tècniques de comunicació i d’expressió.

Algunes perspectives  post Covid19

En el XX Ple del “Consejo de la Formación Professional” celebrat aquest desembre les ministres Celáa i Diaz van coincidir en assenyalar que la FP ha d’acompanyar a estudiants i a treballadors ocupats o desocupats. El canvi de model econòmic que es produirà post crisis exigeix un sistema integral de formació professional i van insistir en el paper de la formació en el Pla de Recuperació, Transformació i Resilència, així com la necessitat de flexibilitzar els instruments formatius formació on.line i aules virtuals especialment en l’àmbit laboral.

El govern ha creat un crèdit extraordinari  de 724 milions de €,  per recolzar les Comunitats Autònomes per accelerar els processos d’acreditació i es imminent la modificació de la normativa per agilitar els processos. De fet a Catalunya fa uns dies s’ha obert una convocatòria d’acreditacions.

La precarietat en l’ocupació en sectors com la restauració i el turisme , serveis sociosanitaris o  neteja i seguretat, també té conseqüències nefastes en la qualificació, el nivell de formació. La sortida de la crisi post pandèmia ha d’anar lligada a la exigència de qualitat i per tant de formació en aquests serveis.

La integració, l’acreditació i la FP dual, són grans reptes en els que cal avançar.

No tenim Centres Integrats, l’acreditació de competències és poc àgil i no respon a la demanda -11 milions de treballadors no tenen títol-, la FP dual 4,6% de participants.

Anem endarrerits, hem perdut el temps, aquesta profunda crisi com a conseqüència  del COVID19 que ens ha caigut a sobre abans de la recuperació de la crisis de 2008, ens ha de fer posar les piles. Hem de tenir els engranatges lubricats i les persones preparades per acollir aquest repte que d’alguna manera els Plans de Recuperació que ens proposa i finança l’UE  fent un salt en la formació i qualificació,  incrementant les franges de nivell mig i superior de formació professional. Existeix una bossa massa gran de persones en baixa qualificació el 32% de la població activa i això ens empobreix i ens situa malament per la represa. Tenim una oportunitat  aprofitem-la!!

 

Carles Martínez Riba
Professor jubilat d’educació secundària
Ex-membre del Consell Català de Formació Professional en representació de CCOO.

 

Els dies 2, 3, 4 i 5 de febrer de 2021, es duran a terme aquestes Jornades de Memòria Històrica i Democràtica organitzades conjuntament per la Universitat social, lliure, autogestionada (USLA-Ateneu Santfeliuenc), el Centre d’Estudis del Baix Llobregat i l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat.

Serà imprescindible la inscripció prèvia per rebre l’enllaç al Zoom

2020: BON VENT I BARCA NOVA!

Ens hem acollit a aquesta dita popular per acomiadar un any en què totes les persones arreu del món hem viscut l’impacte de la pandèmia produïda pel coronavirus. A Catalunya, Espanya i Europa, el mes de març començaven uns temps difícils per a la salut, per a la vida, per a l’economia, per a la cultura i per a la sociabilitat. Quan escrivim aquestes ratlles constatem que en el 2020 hem passat per alt festes i celebracions de tota mena i ara hom es resisteix a la possible pèrdua de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis.

En el calendari del món occidental de procedència judeocristiana hem anat sumant, a les celebracions pel canvi de les estacions i els solsticis, rituals de caràcter religiós, festiu, social i familiar que una descarnada societat de consum ha engrandit i magnificat. Les habilitats del món de la publicitat i del màrqueting fa que ens resulti imprescindible allò de “vuelve a casa por Navidad”. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació malden per fer-nos sentir que allò de “per Nadal cada ovella al seu corral” ja no es correspon als nostres temps i que el tió no només ha de cagar avellanes i torró, sinó que millor que faci conxorxa amb Santa Claus i buidi els grans magatzems.

Personalitzem l’any 2020 com a culpable del trasbals viscut i l’acomiadem tot dient-li: 2020, bon vent i barca nova, no ens sap greu que te’n vagis. L’any se’n va i amb ell potser les malures. Mentrestant, desconsoladament lamentem totes les absències i, entre elles, la de la jove Marta Mayordomo (42 anys), tinenta d’alcalde de Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament del Prat de Llobregat i la del vell Jordi Nadal (91 anys), historiador expert en la revolució industrial.

Així les coses, abordem amb desconcert un acabament d’any 2020 en el qual la veritable tragèdia és el nombre de persones mortes, de les malaltes i de la facilitat de propagació del virus. Tragèdia que ha topat amb un sistema sanitari debilitat arran de la crisi de 2008 i de les moltes retallades que ha sofert la sanitat pública, a l’ensems d’una endèmica baixa inversió en matèria de recerca científica.

Amb tot, el Centre d’Estudis som una entitat que s’enfila cap als 47 anys de la seva fundació i ens hem proposat resistir, innovar i continuar sent útils a la societat a la qual ens devem. En la presentació de la Memòria d’aquest any 2020 hem informat que:

«Ens hem mantingut fermes en la majoria dels propòsits, hem procurat executar el Pla d’Activitats tot i que amb renúncies rellevants com ara l’edició del Premis de Reconeixement Cultural, que s’havia de celebrar al teatre l’Artesà del Prat del Llobregat, o la 8aTrobada d’entitats d’estudi. El dijous 12 de març queia com una llosa l’anunci de la declaració d’Estat d’alarma, cosa que va suposar que el Centre Cívic Mas Lluí, allà on tenim ubicada la nostra seu, romangués tancat fins el 8 de juny.

»En el primer trimestre de l’any aconseguíem posar en funcionament i consolidar la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat, colze a colze amb el Consell Comarcal i un amplíssim ventall de persones, associacions i institucions. A partir del segon trimestre, la capacitat adaptativa avançava amb passes fermes i segures i començàrem a fer les reunions des d’aplicacions com el meet.jitsi i adaptàrem les activitats a d’altres formats. Una de les moltes experiències reeixides fou la primera Escola d’Estiu del Baix Llobregat, emesa pel canal Youtube, que fou el nostre bateig en matèria d’activitats online. En aquest sentit emprenguérem un altre projecte que consistia a obrir la nostra “botiga de llibres online”, així com subscriure’ns al canal ZOOM per millorar la qualitat de les reunions i de les activitats.

»L’ajornament “sine die” d’activitats presencials tingué una excepció que fou l’Assemblea anual d’associades, el dia 2 de juliol. Proveïdes de la corresponent mascareta i marcant les distàncies, celebràvem una sessió atípica que com a cloenda tingué una brillant conferència del Dr. Bóveda, qui ens feu un paral·lelisme entre “l’epidèmia de la grip del 1918 i la pandèmia del coronavirus”.

»L’execució del Pla d’activitats ha continuïtat de manera implacable. Les 10es Jornades de Patrimoni celebrades virtualment a Castelldefels, la sessió de formació per començar l’11è projecte de recerca col·lectiva sobre exili i deportació, dirigida per Maribel Ollé, o la sessió de crida per l’impuls del 12è projecte de recerca col·lectiva sobre l’economia social i el cooperativisme, dirigida per José L. Martínez, han estat activitats que, amb un nou format, han sumat participants i han fet present el Centre a la vida cultural.

»Aquesta tardor fèiem balanç del primer any de gestió de les visites els caps de setmana al Museu de la Colònia Sedó (activitat en conveni amb el mNactec) i, malgrat la covid, el balanç de visitants ha estat altament positiu. Com també ho ha estat l’inici de la tramitació municipal de la declaració del conjunt patrimonial com a BCIL.

»Hem produït una nova modalitat de Jornada. Aquest és el cas de la 6a Jornada de Paisatges Contemporanis que amb format de reportatge versa sobre canvi climàtic, transició energètica i economia circular. El 2020 també ha estat ric en productes editorials: Descobrir el Canal de la Infanta, set itineraris per la seva Xarxa; Materials 23; La geologia i la mineria al Baix Llobregat, un patrimoni identitari a través de la història, itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat; Paisatges contemporanis del Baix Llobregat, Innovació i Creativitat per un territori en transició; Memorial/recerca 2019. Presentació biografies; Lideratges femenins del Baix Llobregat, 1a part; i a principis d’any vam presentar el llibre Trencadís Violeta. El llegat de les dones de Sant Joan Despí, un llibre on hem volgut fer visible i posar de relleu el paper de les santjoanenques en la construcció i transformació de la ciutat.

»Hem mantingut una intensa col·laboració amb associacions, entitats i institucions. També amb els mitjans de comunicació, en plena pandèmia la publicació comarcal elbaix.cat va recollir el pensament de moltes persones vinculades al Centre d’Estudis. En aquest any solitari i isolat, el Butlletí mensual ha continuat sent una eina que ha mantingut el vincle entre les persones associades, que ha reflectit en articles d’opinió, en els editorials i en el conjunt de la publicació com tots plegats hem anat copsant la pandèmia i els seus efectes. A l’abril, el Butlletí s’obria com a aparador virtual als noms propis d’homes i de dones de la comarca que, per mitjà de la literatura, creen i difonen pensament i emoció.

»Ens sentim orgulloses de la feina feta, un exercici que ha estat possible gràcies al voluntariat (tots i totes) i que ha permès donar continuïtat a l’activitat laboral del Centre, un cop superada l’etapa en què haguérem d’acollir-nos a l’expedient de regulació temporal de l’ocupació.»

Per tot això, socis i sòcies, amigues i amics del Centre d’Estudis del Baix Llobregat. us desitgem un bon any 2021, i ens reafirmem en el nostre compromís de treball per la vida digna de les persones i per una comarca cohesionada, culta i pròspera, respectuosa amb el medi ambient i capaç d’assolir els reptes dels nostres dies.

 

 

CARLES ANDREU, DEL BAIX LLOBREGAT AL PARÍS DE LA REVOLTA

Del 1975 a primers anys 80, la revista francesa Jazz Magazine citava el cantant Carlos Andreu en el context de col·lectius musicals militants del país veí com ara Le temps des cerises o la Intercommunal Free Dance Music Orchestra. Eren grups centrats a París i en l’òrbita del reconegut pianista François Tusques, que aleshores transitava des del free jazz avantguardista a una música de contingut més popular i multicultural, en línia amb les seves inquietuds polítiques i socials relacionades amb l’esquerra sortida del maig del 68.

La intuïció que Carlos Andreu podria ser espanyol o fins i tot català, venien tant pel seu nom i cognom com pels temes interpretats que constaven a les crítiques discogràfiques i de concerts de la revista. Eren principalment cançons de la Guerra Civil espanyola, de la Comuna de París, himnes revolucionaris o temes que tractaven la realitat social del moment, ja fos de França o d’altres indrets en conflicte com era l’Espanya en plena dictadura. A principis dels 80 les aparicions de Carlos Andreu a la revista varen anar minvant i no vaig resoldre l’enigma del seu origen fins bastants anys més tard.

Va ser just l’any 1994 quan, per a la meva sorpresa, el cantant va fer alguns concerts a Catalunya –acompanyat de François Tusques i altres músics– i, al menys, tres van ser al Baix Llobregat (Sant Feliu, Sant Boi i Molins de Rei). Va ser aleshores que hi vaig contactar per descobrir que havia nascut a Sant Feliu de Llobregat i se’m van obrir les comportes de la seva història. Amb la informació de primera mà, podia escoltar i visualitzar el seu trajecte a França, des de la difusió de músiques populars espanyoles a la cançó política reivindicativa i els col·lectius de jazz popular, per arribar –en una etapa ja de maduresa– a una forma molt personal d’interpretar textos de poetes que, vorejant el jazz i la música de cabaret s’endinsa en la música contemporània.

Nascut el 1938 a Sant Feliu de Llobregat i fill d’una família vinguda de La Franja, la història comença amb un “exili” personal a París l’any 1962, fugint de la grisor que li oferia la dictadura franquista. Influenciat pel poeta César Vallejo, inicialment pensa seguir camins literaris però el cant, que li venia per tradició familiar, el porta a cantar pels carrers del Barri Llatí per guanyar-se la vida. L’any 1973 actua ja en festivals de solidaritat amb Xile, Espanya, Portugal, Palestina o Turquia, que vivien aleshores circumstàncies polítiques i socials explosives. El 1974 participa en el festival multitudinari de Larzac (103.000 assistents) contra l’expropiació de terres a pagesos i ramaders per part de l’exèrcit francès. El disc en directe testimoni del festival, recull per primera vegada una cançó enregistrada de Carlos Andreu que, a Larzac, coneix també al pianista François Tusques amb qui se li obre una perspectiva de futur en la música.

Tot seguit, al costat del pianista, participa en diversos discos (Dansons avec les travailleurs immigrés, Attention l’armée i Atelier populaire de Chanson, tots de 1975) i l’any 1978 entra a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra (sempre amb F. Tusques) participant en els discs L’Inter Communal (1978), Après la marée noire (1979), Hommage a Jo Maka (1982) i Le Musichien (1982); amb ells actua en teatres, centres de joves i de treballadors immigrants o també al carrer, en tallers i fàbriques en vaga. A mitjans anys 80 l’activitat de la Intercommunal va minvant i queda molt treball inèdit amb la participació del cantant. En paral·lel, Carles Andreu s’havia fet una carrera pròpia de cantautor social i popular amb dos discos al seu nom que també el van portar a fer concerts per tota França: Prohibido (1976) i Viva la vida (1978), dedicats principalment a la crítica del règim franquista.

Als primers anys 80, amb l’arribada dels socialistes al govern francès, el públic més polititzat d’aquets col·lectius es va anar desmobilitzant i el cantant es reinventa recuperant el seu interès per la poesia. Després d’un disc de transició (Les yeux des oiseaux, 1984) torna amb Carlos Andreu chante César Vallejo (1987, amb el guitarrista Angelo Da Silva) com a inici d’una nova etapa creativa molt intensa i personal sobre l’obra dels poetes. Seguirà amb La piedra cansada (1992) –treball sobre diversos poetes sud-americans no publicat en disc– novament amb el pianista François Tusques. Des del 1994 treballa també amb el pianista un repertori basat en els poemes futuristes de Salvat Papasseit (Arc voltaic, que s’enregistra en disc al 2003) i també tradueix al francès una edició antològica del poeta. Carlos Andreu chante les paroles de Gaudí (1998) és el següent treball, sobre els textos del arquitecte recollits en el llibre d’Isidre Puig Boada que s’edita també a França amb una introducció de Carles Andreu. Instal·lat de nou a Catalunya, l’any 2010 presenta amb músics d’aquí (Joan Saura, Miquel Àngel Marin i Ignacio Lois) el poema “Tabaccaria” de Fernando Pessoa, que també queda a hores d’ara pendent d’editar en disc.

Altres espectacles que s’intercalen en aquest darrer recorregut del cantant el porten a reivindicar el treball dels filòsofs (L’impromtu du Triton, 2007), la seva biografia (Autobiografia cantada i parlada, 2009), la solidaritat amb Gaza (Musiciens avec Gaza, 2010), tots tres amb François Tusques. També recull les revoltes àrabs en la riba de la Mediterrània a La Indignadura del Dragó-Conga (2011 amb Els Camps del Cinabri), les particularitats de la llengua a No hi ha llengües petites (2012, amb F. Tusques i Hélene Bas) i Polisònica Catalànica (2014, amb Víctor Bonet Arbolí) a més de participar el 2018 a París en la reivindicació dels 50 anys del maig del 68 (Heterophonies/68, amb François Nicolàs).

La seva música confirma les expectatives d’una obra feta des dels anys 70 en les “trinxeres” de la França més “engagé”. Però tant pel seu recorregut principalment en territori francès, com pel compromís social i creatiu viscut al marge dels circuits comercials, l’obra de Carles Andreu no va arribar a Espanya fins molts anys més tard, tot i haver cantat sempre en castellà i català. La seva és una línia de treball ininterromput fins al nostres dies (amb molta feina sense publicar) que una gran part del públic desconeix, malgrat el respecte de crítics i músics. En un estil totalment personal, Carles Andreu teatralitza la veu, canta, recita, improvisa, fa atacs, inflexions, repeticions i falsets amb una veu potent que li ve de la jota i amb un rigor tècnic i creatiu fora de les normes; el seu cant resulta innovador, espectacular i alhora exigent i entranyable.

Però l’activitat artística i social de Carlos Andreu no es limita a la vessant musical i discogràfica que aquí ens han servit de guió. És autor també d’una llarga producció literària (poesia, obres de teatre i guions cinematogràfics) alguns dels quals premiats a França, però també d’una activitat teatral a nom propi o amb el Théâtre de la voix, amb muntatges sobre la realitat social espanyola, que sempre li ha servit d’inspiració en la seva militància artística.

Seguir la personalitat creativa polifacètica de Carlos Andreu i Sancho no és fàcil ni en temps d’internet, justament per aquest component alternatiu i militant de la cultura que ha conreat. Per a qui hi tingui interès, pot consultar el interessant documental Carlos Andreu, viaje por el largo camino del arte (https://vimeo.com/162806621), el web del cantant, centrat de moment en l’aspecte musical (www.carlos-andreu.com), i també la seva entrada a Wikipedia i d’altres referències disperses que es poden trobar a la xarxa.

Testimoni actiu i relator d’alguns dels canvis socials i culturals més influents de la segona meitat del segle XX, Carlos Andreu és un personatge del Baix Llobregat que farem bé de descobrir tot gaudint del seu llegat.

Josep Bergadà
Activista cultural

——————-

©Fotografia: Horace

El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat fa una crida a totes les persones interessades en participar en la 12a Convocatòria de recerca col·lectiva, que vol aprofundir en el coneixement històric i present de l’economia social i el cooperativisme al Baix Llobregat i que té també l’objectiu de fer aportacions al futur de l’economia del Baix Llobregat.

El dissabte 28 de novembre va tenir lloc l’acte de presentació de la Convocatòria, que va comptar amb una conferència del Dr. José Luís Martínez González, el director de la recerca, que  porta molts anys vinculat a la promoció de l’economia social i solidària. El Dr. Martínez és professor d’història econòmica i economia ambiental a la UAB, professor del postgrau d’economia social al Tecnocampus-Pompeu Fabra i professor col·laborador d’història del pensament econòmic a la UOC.

La conferència va posar de relleu les principals característiques del cooperativisme i els principals buits de coneixement que tenim pel que fa al Baix Llobregat i que justifiquen la necessitat d’aquesta recerca.

L’acte va comptar també amb  la participació persones vinculades a aquest terreny que van explicar les seves experiències i els reptes de futur que es plantegen. En un bloc conduit per Mohammed el Youssofi (Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat), hi van participar Dolors Camats, directora de la Cooperativa Obrera de Viviendas del Prat de Llobregat; Joan Arévalo, director de la Comunitat Minera Olesana; Albert Marsà, cofundador de MTK Space de Sant Feliu de Llobregat; i Rosa Asensio, cofundadora de Cuidando de ti, de Sant Boi de Llobregat.

L’acte, que va tenir una molt bona acollida, va estar encaçalat per intervencions de la presidenta del CECBLL, Genoveva Català, i de Gemma Tribó, responsable de Junta d’aquest projecte.

Un dels aspectes més destacats va ser la constatació que l’economia social fa un retorn a la societat que està molt per sobre dels diners invertits. Com a associació, ens sentim orgullosos de formar part d’aquest món de l’economia social i solidària.

 

 

A la darrera Junta del mes d’octubre, el CECBLL es va adherir a la campanya de la Plataforma per la Llengua SOM 10 MILIONS, SOM UNA LLENGUA. Aquesta campanya reclama als governs treballar per la unitat de la llengua catalana. Amb els diversos intens de  fragmentació de la llengua, s’ataca directament el patrimoni lingüístic i es menysté el rigor científic i acadèmic dels experts en filologia. Tot això passa contra una llengua que comparteixen més de 10 milions de ciutadans europeus d’Andorra, Espanya, França i Itàlia.

La Plataforma per la Llengua impulsa aquesta campanya per sensibilitzar la població de les Illes Balears, el País Valencià, la Franja, el Principat de Catalunya, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer que, més enllà de les denominacions populars, tots compartim un mateix idioma, la llengua catalana.

La campanya cerca l’adhesió de la ciutadania a una carta que s’enviarà als caps de govern dels territoris del domini lingüístic del català. El text demana el compromís dels dirigents d’impulsar i votar una iniciativa que reconegui que, sense menystenir la diversitat dialectal existent com en qualsevol altra llengua, la llengua catalana és la pròpia de tots aquests territoris. De fet, la campanya compta amb el suport del Govern de les Illes Balears, del Consell Insular de Menorca i de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres.

La imatge comunicativa  de la campanya gira al voltant d’una tomàtiga, que serveix de símbol per mostrar que aquesta rica diversitat dialectal existent en la llengua catalana és un valor que els catalanoparlants d’arreu del domini lingüístic volem preservar. El mateix fruit s’anomena de maneres molt diferents però alhora iguals en un extrem i altre del domini lingüístic: tomàtiga és la forma que empren una part dels mallorquins, però també els ciutadellencs de Menorca o al sud del Principat d’Andorra. El mateix passa amb la forma tomàtic, que es troba a la part oriental de Menorca però també al Berguedà, al Solsonès o al Lluçanès, etc.

A la fotografia apareixen les tres últimes persones que han presidit el Centre d’estudis: Carles Riba, Conxita Sánchez i l’actual presidenta Genoveva Català.

WEB DE LA CAMPANYA ‘SOM 10 MILIONS, SOM UNA LLENGUA’ 

 

L’economia social i el cooperativisme al Baix Llobregat: orígens i perspectives de futur

Dissabte 28 de novembre de 2020 de 10 a 12 h, acte de presentació de la recerca a través de la plataforma zoom

PROGRAMA
09:50 h Inici de les connexions per zoom
10:00 h Benvinguda a càrrec de Genoveva Català, presidenta del CECBLL
10:15 h Presentació de la 12a Convocatòria de Recerca Col·lectiva, a càrrec de Gemma Tribó, membre de la Junta del CECBLL
10:30 Conferència a càrrec de José Luís Martínez González, director de la recerca, doctor en Història Econòmica i professor de la UAB
11:15 Experiències de cooperativisme
– Presentació, a càrrec de Mohamed El Youssofi, responsable de Creació, gestió i consolidació de projectes d’Economía Social de l’Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat.
– Cooperativa Obrera de Viviendas del Prat, a càrrec de Dolors Camats, directora
– Comunitat Minera Olesana, a càrrec de Joan Arévalo, director
– MTK Space, a càrrec d’Albert Marsà, cofundador
– Cuidando de ti, a càrrec de Sara Suárez, presidenta.
12:00 h Torn obert de paraules i finalització de la jornada

DESCARREGUEU PDF DEL PROGRAMA

DESCARREGUEU EL CARTELL

VULL ASSISTIR A L’ACTE VIRTUAL DEL DIA 28

VULL FORMAR PART DE L’EQUIP DE RECERCA

GUANYAR-SE LA VIDA

Sovint hem fet servir o hem sentit l’expressió “guanyar-se la vida” referida a com ens en sortim econòmicament i ens dotem d’un cert benestar. Aquesta frase feta uneix dos conceptes, el de “viure” i el dels “mitjans”, presentant la nostra existència íntimament relacionada amb la disposició de benestar.

Des del mes de març ençà, editorial rere editorial, hem parlat de la nostra entitat, de cultura , d’educació, d’alimentació, de patrimoni, de literatura, de salut i de cures. Revisar els editorials ens mostra la mida de les preocupacions que, com a entitat cultural, ens ocupen i també denota l’estat d’ànim amb què afrontem aquest llarg any 2020. Estem immerses en una situació que cap de les persones nascudes al segle xx havíem imaginat mai. Inicialment pensàvem, o volíem pensar, que aquest virus seria un mal fugaç i, transcorreguts els 3 mesos de confinament, tornaria la normalitat (nova o vella).

Hem passat l’estiu, quan tota “tota cuca viu”, però la tardor se’ns mostra més fosca, poca claror i dies curts. Torna l’aïllament i emergeixen amb cruesa amenaces sobre la vida i la salut i també les dificultats de “guanyar-se la vida”. Els mitjans de comunicació obren els espais informant de la covid19 i de la crisi econòmica. Les dades de la majoria de sectors econòmics i les d’ocupació ens mostren un horitzó ennuvolat i amenaçador de tempesta. Darrere de les dades hi ha la vida de cada persona, els seus afectes, il·lusions i projectes. Com alerta la ciència, hem de canviar la nostra relació com a espècie humana amb el medi ambient, i hem de sentir-nos part de la biodiversitat davant d’aquesta crisi climàtica que ja és emergència.

Seguint el fil de la nostra reflexió d’avui, ens atrevim a assenyalar que “guanyar-se la vida” no és només un esforç individual; per guanyar-se la vida, cal un entorn favorable, un model social facilitador de la dignitat humana i un gran esforç de solidaritat. La vida és comuna i, ara més que mai, ho veiem: no hi ha sortides individuals, encara que no ens abracem ens necessitem. Per això clamem als governs que posin els llums llargs i treballin d’una manera innovadora que ens porti a un present i un futur millors, no a una nova normalitat. Nosaltres estem disposades a contribuir-hi.

Des del Centre d’Estudis contribuïm al present i al futur, fent de la cultura un bé comú que sigui útil per escoltar i comprendre l’entorn vital. Que serveixi per al gaudi de la bellesa i de l’art i que canalitzi el pensament obert i l’intercanvi de diferències i de convergències. Tot plegat ho fem des de la gestió de serveis, del foment al debat i l’impuls de la recerca. Aquest mes d’octubre hem presentat la Memòria de gestió del Museu de la Colònia Sedó, que, com sabeu, gestionem en conveni amb el mNactec. També hem començat a treballar un projecte conjunt amb Pimec-Baix Llobregat, l’Ajuntament d’Esparreguera i l’Associació per la defensa del Patrimoni de la Colònia Sedó, a fi de fer possible la recuperació patrimonial d’aquesta colònia industrial, fomentant l’activitat econòmica, turística i cultural. També aquest mes d’octubre hem celebrat les 10es Jornades de Patrimoni, on s’ha fet una important reflexió sobre el sentit històric de la preservació del patrimoni i l’aposta pel futur, “el patrimoni allà on el passat i el futur es troben”. Tot i que celebrades des del Zoom, el municipi d’acollida ha estat Castelldefels, que ha aportat un punt de vista de gestió del patrimoni encoratjador. Malauradament s’han hagut de suspendre dues activitats presencials que es programaren des de la Xarxa comarcal de la Memòria Democràtica i simbòlicament només hem pogut plantar una olivera en memòria de les persones deportades republicanes del Baix Llobregat als camps nazis. Aquesta activitat es va celebrar en col·laboració amb l’Amical de Mathausen i el Consell Comarcal. Conèixer i aprendre de la història ens porta a promoure projectes de recerca col·lectiva. En aquests moments tenim entre mans dos projectes: un serà presentat el 7 de novembre i es tracta de l’11a recerca col·lectiva amb la temàtica “Exili i deportació al Baix Llobregat”; i a finals de novembre també es llançarà l’altra convocatòria de recerca sobre cooperativisme, en aquest cas serà la 12a.

Les sessions de Junta de l’entitat, les trobades de treball i d’intercanvi i la feina de les nostres professionals es fa gairebé tota on line, el teletreball és a la nostra entitat una realitat palpable. Abans d’acabar l’any tindrà lloc una altra modalitat d’activitat. En aquesta ocasió és la 6a Jornada de paisatges contemporanis, per a la qual hem optat per una fórmula de “documental de les ponències i debat presencial”. Si el virus no ho impedeix, seran presentades a Cinebaix, així que “properament a les seves pantalles”.

Modestament som una entitat on també es troba el passat i el futur, per tant som un patrimoni de la comarca i estem disposades a treballar de valent per guanyar la vida. Guanyar la vida és molt més que guanyar-se la vida, és vèncer les dificultats. Visca la vida!!