Archive for year: 2017

EL RELAT DE LA NOSTRA VIDA. Taller d’escriptura a partir d’històries personals.

Tots els dimarts del 7 de novembre fins el 12 de desembre, al Centre Cívic Mas Lluí, seu del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, ha tingut lloc un taller d’escriptura impartit per l’escriptora Maite Carranza amb la col·laboració de la psicòloga Júlia Prats. El taller anava adreçat a dones de 16 a 99 anys, i hi van participar 22 dones de diferents edats i de diferents poblacions de la comarca.

Sota la premissa que “qualsevol vivència pot ser la llavor d’una història apassionant” , es va anar desenvolupant el programa proposat per Carranza, que pretenia fer un relat de vida a partir de l’exploració personal i col·lectiva. A cada sessió es va treballar la metodologia que cal seguir per escriure un relat, una novel·la, una biografia, un guió o una obra de teatre.

Totes les participants han coincidit en fer una valoració molt positiva del taller, tant pel que fa a l’aprenentatge com en el tracte personal rebut. Per donar continuïtat al taller, ha sorgit la idea de crear un club de lectura.

Enguany, des de l’espai lluiRL’art ens hem volgut afegir a les celebracions de les festes nadalenques. Per aquest motiu, el divendres 15 de desembre, la santfeliuenca Mireia Centelles va encetar el programa oferint un contacontes dedicat als infants. Aquest va anar seguit d’una xocolatada organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes de Mas Lluí.

En aquest mateix acte també es va iniciar la campanya de recollida de joguines, que té per objectiu que cap infant es quedi sense regal. Un bon preludi de Nadal on tothom, petits i grans, van poder gaudir d’una festa divertida i solidària!

L’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària”de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i de l’Institut Ramon Muntaner s’ha pogut visitar a la seu del Centre d’Estudis del 18 fins al 29 de desembre. Aquesta mostra és fruit d’un projecte que relaciona elements del patrimoni material tangible que es troben abandonats, en estat ruïnós o desapareguts amb textos literaris que n’han fet referència al llarg dels anys, vinculant territori i literatura. Està estructurada en 5 grans blocs: ‘En lluita i diàleg amb el paisatge’, ‘El pes de la història’, ‘El clam silenciós de les pedres’, ‘La memòria de la vida social’ i ‘Les ruïnes com a símbol de la terra’. En total s’hi recullen 60 elements de patrimoni ‘oblidat’ d’arreu dels Països Catalans i els seus corresponents textos, de 56 autors, siguin clàssics, actuals o d’àmbit més local, com ara Eugeni d’Ors, Artur Bladé i Desumvila, Pere Gimferrer o Maria-Mercè Marçal. Tota la informació és fruit d’aportacions realitzades per membres de centres d’estudis i altres investigadors de la literatura.

El projecte també incorpora una pàgina web amb més elements patrimonials i textos dels que hi ha a la mostra: www.patrimonioblidat.cat

Aquesta exposició ha visitat diferents punts de la nostra geografia durant el 2016 i 2017 i es preveu que itinerarà durant tot l’any vinent.

FAÇANA DE PEDRA

Un paisatge ens pot colpir l’ànima i embruixar-nos. Quan es dona el cas que és a ca nostra, fins i tot ens pot robar l’alè. Perquè això sigui així cal sensibilitat, curiositat i capacitat d’observació. Intentarem ajudar. Dins la diversitat que enriqueix la nostra comarca hi ha un paisatge diferent de la del seu registre habitual. A més de la foto icònica del parc agrari, del riu i de la seva plana, imatge de regadiu, hi ha la d’un passat de secà, d’antics marges de vinya i del treball de la pedra. Ho podem situar als pobles de la façana sud-oest. Aquest rerecomarca connecta amb d’altres, amb connotacions comunes, com l’Alt Penedès. Parlaríem, bàsicament, del massís de Garraf – l’Ordal, Begues, Vallirana, Cervelló, la Palma i Corbera, extensible als municipis del nord.

L’aspecte ambiental del tema ens porta a veure l’evolució del bosc. Dels temps en què estaven nets perquè de la llenya s’aprofitaven les branques per als forns de pa, els troncs per fer pasta de paper, i tot, arbustos i sotabosc inclosos, per als forns de calç de llenya, fins al perill d’incendis actual. Les vinyes abandonades després de la fil·loxera van ser envaïdes pels pins, que amaguen bona part del patrimoni de la pedra seca.

Aquell passat agrícola centrat en la vinya ens ha deixat una imatge actual que, en els territoris on no ha estat envaït pel polígons industrials al pla i per urbanitzacions a les muntanyes, ens dona una visió de marges de vinya amb els seus elements com les barraques de pedra seca. La invasió arbustiva i de l’expansió del bosc de pins ens dificulta la visió. Cal, però, anar-hi després d’algun incendi per tenir la percepció d’aquell passat. Seria l’únic aspecte positiu dels incendis.  Cal reconèixer la conservació de barraques, murs i altres elements en propietats privades, especialment a l’interior d’algunes torres on abans hi havia vinyes. Altres propietaris van optar per l’enderroc.

Darrerament, la cultura de l’arquitectura rural en general i de la pedra seca com a material inventariable ha augmentat moltíssim. La referència és l’entitat Observatori del Paisatge i la web http://wikipedra.catpaisatge.net/, on pobles de la nostra comarca hi tenen el seu protagonisme. En el cas de Vallirana hi consten inventariades 255 barraques i un total de 434 elements, gràcies a la bona feina del Centre Excursionista i del seu Grup de Recerca. Aquesta visió posterior de la comarca la podem centrar en les diferents versions del treball de la pedra. Pedres de llenca o irregulars, de sòl càrstic o de Buntsandstein, unes de vermelles, d’altres ennegrides pel temps, algunes conserven el blanquinós original, algunes foradades i irregulars, amb una cara plana o ovalades, d’altres, per contra, són lloses perfectament delineades, tot segons el lloc d’extracció i el treball posterior.

La construcció d’aquests elements d’arquitectura rural ha necessitat grans quantitats de pedra com a primera matèria i sovint única. Sortia del mateix terreny quan es llauraven vinyes i camps. Es treia per donar al terra millor rendiment dels cultius. Cada temporada, en llaurar, se n’extreia molta. Per aquest motiu, algunes vinyes tenen dues barraques i quan en sobrava les feien massisses, conegudes amb el nom de clapers. A més dels marges, l’element més visible construïts per aprofitar el terreny fent terrasses, perquè es treballa millor la superfície plana que la inclinada, també destaquen els murs de separació dels camps, i en altres casos, perquè el bestiar no saltés.

Llevat dels marges, alguns dels quals són fets amb pedres de grans dimensions, cosa molt meritòria, ja que no hi havia maquinària, la construcció que més sovinteja el terreny és la barraca de vinya. Servien per passar-hi la nit i descansar en temps de verema i no haver d’anar a casa, que era lluny. També per guardar-hi les eines, per aixoplugar-s’hi en cas de pluja i, per les seves reduïdes dimensions, poca cosa més. Barraques de llindar pla, en arc o amb pedres planes posades en sardinell, de planta rodona, quadrada, de façana plana, dobles, amb lliris al sostre per aprofitar el seu rizoma per travar les pedres de la coberta. Als sostres hi podem veure, a més de lliris, la coberta de terra o les pedres planes directament. La majoria són de base circular, amb la coberta de falsa cúpula i porta d’accés rectangular amb la llinda plana. Algunes compten també amb petites finestres rectangulars i amb cocó. Amb les fustes com a material auxiliar, com l’inexcusable cindri, les llates, cabirons i taulons per quedar només la pedra seca, expressió que s’ha d’entendre en el sentit que no hi ha cap tipus de lligant.

El cocó és un element amb identitat pròpia. Era el petit espai on es guardava la beguda i el menjar, per tant, havia de ser el lloc més fresc de la barraca, normalment a ran de terra. Els cocons de marge tenien la mateixa utilitat i dimensions. La pedra que les basteix era extreta de l’arrabassament dels camps i de la construcció dels camins que portaven fins als cultius. Altres elements que podem observar i que enriqueixen la muntanya són les escales, de marge i aèries, pedreres abandonades, pous de pedra i ensulsiades, que servien per treure aigua per fer el sulfat per tractar els ceps i paviments empedrats a l’estil de les calçades romanes.

El sentit històric d’aquestes construccions cal relacionar-lo amb el món de la vinya, d’un passat no tan llunyà. Hi ha però uns altres elements arquitectònics, tal vegada els més espectaculars, que són els cellers cooperatius modernistes. Passada la fil·loxera, els propietaris es van associar en cooperatives per fer front a la nova etapa que vindria després de la crisi del maleït insecte. En aquests pobles, en no haver-hi cooperatives, els celles eren, i són, a l’interior de les masies. La vinya era una activitat complementària per a moltes famílies. Era habitual treballar a la pedrera durant la setmana i els diumenges a la vinya. Es tracta, per tant, no d’un modernisme d’autor, com el d’aquelles catedrals del vi d’altres comarques, sinó de modernisme popular tardà, que es nota especialment a la façana.

Capítol a part mereixen els forns de calç de llenya, de calç hidràulica i de guix, i també les pedreres abandonades i ja integrades a l’entorn natural. Pocs forns són visitables en no estar preparats per accedir-hi ni per fer-hi visites guiades. Ens queda el paisatge, a vegades inhòspit, en endevinar per exemple, entre les branques de la vegetació salvatge, les parets grises d’una vella guixera amenaçades per la soca d’una figuera, o una irregularitat en el terreny que, en acostar-t’hi, hi  veus l’olla d’un forn de calç, o les parets altes d’una bateria de quatre forns de calç hidràulica, procés ja preindustrial, a prop d’alguna via de comunicació. Podríem anar a la recerca de velles fàbriques de ciment lento, precursor de l’actual Portland. Tot això sempre a prop d’una pedrera abandonada o esgotada. Capítol a part.

Tornant a les construccions de pedra seca, són un llegat històric que ens han deixat els nostres avantpassats, i és per això que hem de comprometre’ns lliurement a preservar aquestes construccions. Per dur a terme aquesta tasca, han sortit algunes iniciatives per buscar apadrinaments per a tots els elements de pedra seca, amb el compromís de netejar-los, mantenir-los i preservar-los. Tot per poder gaudir enmig del verd de la natura, on hi podem veure els mil colors dels tons de les pedres. Unes de treballades, d’altres al seu lloc natural, també en construccions en sec o enganxades amb morter de calç, la mateixa calç que en surt del mineral. Podem recrear la vista en uns espais naturals en què, temps era temps, la pedra era un element important de l’activitat econòmica, agrícola i industrial, d’una part de la comarca. Per tant, tot i no tenir la riquesa en arquitectura rural que tenen altres comarques, com el Priorat, la Terra Alta, la Conca i fins i tot la veïna Alt Penedès, aquest patrimoni ha d’estar present, de manera permanent, quan es tracta de valorar els actius de la nostra comarca, comarca que hem de veure des totes les façanes.

Dimarts 12 de desembre a la Sala d’Actes de la Biblioteca Josep Solé i Vidal de Gavà, va tenir lloc la presentació del llibre La Setmana Tràgica i el seu context en el Baix Llobregat, 1890-1923, que és el fruit de la IX Recerca Col·lectiva del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. L’acte va comptar amb l’assistència de més de quaranta persones.

La conferència va anar a càrrec de Josep Campmany, autor de dues de les recerques incloses en el llibre: “Gavà: la caiguda del republicanisme, un efecte sorprenent de la implantació del sufragi universal masculí, 1879-1909” i “Gavà: ruptures polítiques d’inicis del segle XX”. Campmany va explicar de forma molt amena i didàctica, les aliances i ruptures entre els diferents grups polítics, amb noms i cognoms dels seus representants,  que es van succeir a Gavà durant el període estudiat. Va quedar pal·les com el “clientelisme” pel que es regien els polítics va ser més determinant que l’evolució política o econòmica general.

Prèviament, Xavier Calderé, coeditor del llibre, va introduir la conferència amb una explicació, molt clarificadora, dels objectius, la metodologia i els continguts del llibre.

El dilluns 11 de desembre a les 18,30 h, al Centre Cultural Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí, es durà a terme la Taula Rodona “Eines culturals per interpretar el territori”.

Amb aquest acte, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat juntament amb el PEMB (Pla Estratègic Metropolità de Barcelona), volem continuar debatent sobre les urbs, la seva transformació, els reptes de les ciutats i  l’evolució i els canvis en la societat de la regió primera.

Comptarem amb la intervenció de:

Marina Subirats, sociòloga, gestora pública i política catalana.
Ricard Gomà, doctor en Ciència Política i de l’Administració UAB, director de l’IERMB.
Oriol Nel·lo, geògraf de la UAB especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori.
Oriol Estela, llicenciat en Economia UB i Geografia UAB, coordinador general del PEMB.
Conxita Sánchez, presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

La publicació La Setmana Tràgica i el seu context en el Baix Llobregat, 1890-1923 – IX recerca col·lectiva del CECBLL- s’ha donat a conèixer als mitjans de comunicació de la comarca a través de la seva coordinadora i coeditora Mercè Renom.

El 2 de novembre el diari EL LLOBREGAT va publicar una entrevista a Mercè Renom on parlava d’aquesta publicació tot destacant que la Setmana Tràgica va ser el precedent de la II República. Podeu llegir tota l’entrevista en aquest enllaç.

Dies més tard, Mercè Renom també va concedir una entrevista a Ràdio Cornellà que va ser emesa el dissabte 25 de novembre, però que es pot tornar a escoltar al blog del programa La Placeta del temps .

El mes de novembre l’Ajuntament de Sant Feliu estrenava una exposició elaborada pel CECBLL, en la qual es recuperava la memòria de les lluites veïnals al municipi durant els anys setanta. També escoltàrem una conferència de Carles Riba sobre les “Eines per avaluar els recursos del territori”. Riba assenyalava que els humans hem crescut i ens hem desenvolupat fins que hem començat a tocar els límits dels recursos de la naturalesa. Haurem d’aprendre a viure en una economia no expansiva en recursos i a tornar a conviure amb la resta d’éssers vius.

El manteniment de la personalitat de la comarca, els seus orígens i la preservació del patrimoni va centrar l’interès de les Jornades del Patrimoni, celebrades a Esparreguera, que establiren l’objectiu conjunt d’obrir noves vies en la gestió del patrimoni local, després de conèixer i analitzar diferents possibilitats.

La programació d’aquest novembre mostra alguns dels principals centres d’interès de la nostra activitat de recerca i de difusió del coneixement, en  temes relatius a la conservació del medi i dels recursos naturals i patrimonials; així com la manera de viure i conviure de les persones a la comarca i l’evolució dels municipis en els darrers quaranta anys.

La col·laboració encetada enguany amb l’associació del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), ens ha permès cooperar en actes a diferents localitats que s’han endinsat en la reflexió sobre la viabilitat metropolitana. Les poblacions del Baix Llobregat tenen característiques comunes de vida urbana i conformen un espai de primera i segona corona a l’entorn de Barcelona, la comarca és un conglomerat urbà de més de vuit-cents mil habitants amb comportaments urbans similars.

Quan en una exposició com la retrospectiva històrica de l’evolució urbana de Sant Feliu, observem que la persistència de les lluites urbanes ha configurat poblacions més humanitzades, reconeixem que en cada moment  de la civilització,  els espais han de donar resposta a necessitats socials i ambientals; la manera de concebre i construir no és mai innocent i sempre obeeix a raons explícites o implícites. Per això esdevé tan apassionant entrar-hi a fons de la mà de persones expertes. És en aquest sentit que vàrem programar la taula rodona  “Espai públic, qualitat de vida i dimensió territorial” amb la presència  de Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona; Carme Miralles, professora de geografia urbana UAB, especialista en mobilitat urbana i planificació territorial; Joan Manel González, arquitecte i cap del servei tècnic de rehabilitació i regeneració urbana de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i  Albert Ferrer, arquitecte municipal de Sant Feliu de Llobregat.

Les quatre intervencions foren seguides amb molt d’interès per part de totes les persones assistents. En Rueda és un expert sobre els espais urbans, conegut arreu per la creació del concepte de “superilles”. Per ell la figura principal de l’ecosistema de la ciutat són les persones. L’essència  de la ciutat és l’espai públic, que  és un lloc d’encontre i no un lloc per al trànsit. Cal fer un canvi de paradigma  i deixar de considerar les persones com a vianants per a fer-ho com a ciutadans. En el model que planteja  es permet el trànsit per carrers principals i s’allibera la major part de l’espai públic per als ciutadans i per a usos que no són els del transport i del vehicle privat. La ciutat rebrota d’aquesta forma, es recupera espai i recupera la seva dimensió i la seva escala humana.  L’element més valuós de la ciutat és el sòl. Amb una reducció d’un 13% de vehicles circulant, se n’allibera un 70% d’espai. Sobre la xarxa s’hi proposa el transport públic per vies primàries i amb velocitat comercial.

Per la seva banda Miralles emmarcà la reflexió sobre l’espai públic que amb el temps ha sofert una transició i que a l’actualitat se l’ha conceptuat com a espai per estar i no per passar. Aquesta geògrafa ens deia que amb el temps els conceptes de llunyania i proximitat han canviat; per ella el concepte llunyania és del segle XX i llunyania és difícil conjugar-la amb sostenibilitat; en canvi, el concepte proximitat és del segle XXI i de fàcil conjugació amb sostenibilitat. Segons considerem les dimensions de l’espai públic farem possible la presència de  l’automòbil o la facilitat per l’encontre i la convivència. L’espai públic també és un àmbit on des de la convivència s’aprofundeix en el coneixement. El vincle afavoreix la resiliència. Ara bé l’acció pública en matèria de planificació no només ha d’alliberar espai, sinó que el pensament global de la ciutat  ha de disposar d’eines de planificació.  Com a condició indispensable davant la definició dels espais públics s’ha d’elaborar el corresponent Pla d’usos.

L’arquitecte de Santa Coloma de Gramanet, Joan Manel González, ens va apropar a una experiència de regeneració urbana i espai púbic, mostrant-nos com en un municipi d’una altíssima densitat cada m² que es recupera és una victòria. També va posar de relleu la imprescindible vinculació entre espai públic i qualitat dels habitatges, en els casos de zones amb construccions o molt antigues o de baixa qualitat. Explicant-nos experiències d’una forta implicació del governs locals per dignificar les condicions dels habitatges de les zones més castigades.

Es clogué l’activitat retornant al municipi que ens acollia i que havia començat el mes rememorant el naixement del Sant Feliu actual. L’arquitecte municipal, Albert Ferrer, ens explicà el projecte de remodelació de la plaça de la Salut, un barri que a l’any 1977 inicià la seva lluitat per guanyar espai urbà oposant-se a la instal·lació d’una benzinera.

El divendres 24 de novembre al Centre Cívic Mas Lluí hi va haver un nou espectacle del programa lluiRL’art.

Amb el títol “Les noies d’octubre”, Miriam Cano ens va oferir un recull de poemes de diferents poetesses russes. Amb aquest recital es va demostrar, una vegada més, com podem arribar a les emocions a través de les paraules.

El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ha volgut sumar-se, amb aquesta nova edició de lluiRL’art, als actes de commemoració del centenari de la Revolució Russa (1917), on hi han participat diverses entitats i associacions de Sant Feliu de Llobregat. Amb aquest recital es tanquen els actes de celebració del centenari de la Revolució Russa.

Després del congrés “El Baix Llobregat a debat”, celebrat entre els anys 2016 i 2017, hem volgut seguir aprofundint en temes d’interès territorial respecte la configuració dels nostres municipis, les nostres comarques i l’entorn metropolità. És per això que hem obert les reflexions que anomenem DIÀLEGS LLOBREGAT-BESÒS-BARCELONA conjuntament amb Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

Les poblacions del Baix Llobregat tenen característiques comunes de vida urbana i conformen un espai de primera i segona corona a l’entorn de Barcelona, un conglomerat urbà de més de vuit-cents mil habitants que tenen comportaments urbans similars. Una estructura de pobles i ciutats enxarxada que poden actuar de manera col·laborativa. Però de la mateixa manera que cal fer xarxa dintre del Baix Llobregat, aquest territori ha d’estar ben enxarxat amb el seu entorn i amb els territoris i comarques properes en el marc de l’àrea metropolitana.

És dins d’aquests diàlegs que el dilluns 20 de novembre, al Centre Cívic Mas Lluí (seu del CECBLL), es va dur a terme la taula rodona  “Espai públic, qualitat de vida i dimensió territorial”. Els objectius de la taula eren: posar en comú la greu problemàtica de la contaminació atmosfèrica; buscar solucions per a la creació d’espais urbans accessibles i útils per a la convivència; conèixer altres maneres de dissenyar els entorns urbans i conèixer altres rols dels espais públics que completen la malla urbana i comuniquen la xarxa comarcal i metropolitana.

Les persones que van formar la taula van ser Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona; Carme Miralles, profesora de geografia urbana UAB. Especialista en mobilitat urbana i planificació territorial; Joan Manel González, arquitecte i cap del servei tècnic de rehabilitació i regeneració urbana de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet; Albert Ferrer,  arquitecte municipal de Sant Feliu de Llobregat i Genoveva Català, membre de Junta del CECBLL i moderadora de la taula. Va ser un interessant debat on es va parlar, entre molts altres temes, de la creació de les superilles,  un nou concepte que redefineix l’espai públic de la ciutat com a llocs habitables, on  s’allibera la major part de l’espai per als ciutadans i per a usos que no són els del transport i el vehicle privat.