Archive for year: 2020

EL CURS DE LA COVID: APRENDRE A RECONSTRUIR L’EDUCACIÓ

Ha començat, amb tota seguretat, el curs amb més il·lusió i neguit de les últimes dècades; un inici que per la seva complexitat ha fet que tota la comunitat educativa s’impliqui perquè tot vagi bé: entrades esglaonades, presa de temperatures amb termòmetres —insuficients o que deixen de funcionar—, gestió dels espais de menjador,  reorganització dels equips de monitors i cuina, la utilització dels lavabos, dels espais exteriors,  la ventilació, el material escolar individual, el rentat de mans, la mascareta tot el dia —nosaltres que eduquem, nosaltres que comuniquem—, la duresa de no tenir el contacte físic necessari amb els més petits i aquells més vulnerables perquè no tenim la protecció més adient… I tot per garantir el dret del nostre alumnat a l’educació que serveix per aprendre, per socialitzar-se, per créixer amb igualtat d’oportunitats. Aquest dret es pot aconseguir, fonamentalment, amb l’educació presencial.

Els centres educatius han estat tancats sis mesos, cosa que no havia passat des de la Guerra Civil; això ens marca la magnitud de la tragèdia. S’han agreujat les desigualtats socials i educatives preexistents perjudicant especialment l’alumnat més vulnerable.

Una mestra em va dir que el primer dia de classe es podia resumir amb una paraula: ALEGRIA,  “la gran alegria de tornar a veure’ns, hem anat de bòlid, però hem estat feliços, la qüestió és saber quan de temps podrem sostenir aquest ritme”. Si obrir els centres era important , més ho és mantenir-los com espais segurs  i és aquí on el Govern de la Generalitat però no ha estat a l’alçada. En lloc de liderar aquesta prioritat reunint el conjunt d’organitzacions socials i educatives, ha decidit prendre decisions de forma absolutament unilateral i ha acabat elaborant un pla de retorn als centres de magnituds minses i mediocres, un pla tan raquític  que fa recaure la responsabilitat del que pugui passar sobre docents, direccions i famílies. L’absoluta inhibició del servei pel qual està obligat envers la societat.

Els centres necessiten disminució real de ràtios, augment de plantilla, cobrir les baixes a diari,  mesures de prevenció adequades, la utilització de nous espais educatius exteriors i segurs, el contacte amb la natura, incorporació de sanitaris a les escoles i l’ampliació dels serveis de neteja i desinfecció, protocols clars per les extraescolars; sense oblidar la participació de l’alumnat en la nova concepció de la salut comunitària, necessitem la seva corresponsabilitat per tenir èxit.

Un cop obertes, les escoles han de centrar la seva tasca en la pedagogia, l’aprenentatge i l’educació emocional. Els caldrà repensar metodologies, currículums, programacions i avaluacions, desenvolupar la inclusivitat, la coeducació, la lluita contra l’abandonament escolar i la segregació, garantir l’alimentació saludable i l’accés als equips i la connectivitat de tot l’alumnat. Tota aquesta comesa només serà possible si hi ha una vertadera voluntat social i un lideratge polític que materialitzi els recursos necessaris a les nostres aules.

Comptem amb la il·lusió dels alumnes per tornar, amb les famílies i la societat per educar, el compromís i la voluntat dels docents i professionals de l’educació per contrarestar la por a les conseqüències de l’obertura. Ara cal que el Departament no malbarati tants esforços, dialogui i negociï amb la comunitat educativa, posi els recursos per mantenir obertes i segures les escoles, ofereixi determinació i seguretat amb les seves instruccions  i ho faci amb urgència perquè el curs ja ha començat i, tot i les mancances, no volem que s’aturi.

 

Paco Ramos
Secretari General de CCOO
EDUCACIO-Baix Llobregat-Alt Penedès-Anoia-Garraf

El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ja és entitat agrupada de l’Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat. L’Ateneu és un espai de trobada, aprenentatge i reflexió col·lectiva, cooperació i transformació social per impulsar l’economia social del Baix Llobregat. Els seus objectius són:

• Ajudar a visibilitzar el model de l’economia social i solidària.
• Fomentar la creació de noves empreses de l’economia social a la comarca.
• Donar suport a les entitats ja existents.
• Generar riquesa i ocupació de qualitat als 30 municipis del Baix Llobregat.
• Esdevenir un espai de referència amb el suport de 4 cercles territorial

L’Ateneu té dos tipologies d’entitats que li donen suport: entitats col·laboradores,  no són responsables a l’hora de realitzar activitats però es comprometen a participar (actualment en són més de 50); i entitats agrupades, responsables de l’execució de les activitats de l’Ateneu, (actualment en som 25, 9 ajuntaments, 15 entitats d’economia social i el Consell Comarcal del Baix Llobregat).

L’Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat va néixer l’any 2017, i ofereix diversos serveis, assessoraments i tallers per impulsar projectes, amb la voluntat de ser un espai referent d’innovació i suport a la creació de cooperatives i iniciatives d’economia social al Baix Llobregat.

CineBaix, des de baix i des del Baix

La Junta Directiva de l’Acadèmia del Cinema Català ha decidit atorgar-nos la distinció de Membres d’Honor de l’Acadèmia 2020 com a reconeixement de la nostra tasca al capdavant de CineBaix, i ens agrada especialment que se’ns reconegui com a activistes cinematogràfics i culturals.

Per a nosaltres és un reconeixement de la tasca feta durant aquests anys. Un reconeixement personal, perquè tots dos estem dedicats a CineBaix des de l’etapa de reivindicació, quan es va començar a saber que tancaria el Cinema Guinart. Però sobretot un reconeixement de la tasca col·lectiva que s’ha fet durant aquests 15 anys, ja que han estat moltes les persones que s’han implicat en aquest projecte.

També ens ho prenem com un reconeixement de la fidelitat del nostre públic, molt especialment de les persones sòcies de CineBaix, ja que sense el seu suport no hauríem arribat fins aquí, com tampoc si l’Ajuntament de Sant Feliu no hagués invertit en la compra del local. I no ens oblidem del Coop57, una cooperativa de serveis financers ètics i solidaris, que en un moment clau ens va permetre afrontar la digitalització de les sales i posteriorment altres millores.

Considerem un mèrit el fet d’haver pogut, no solament recuperar, sinó haver pogut mantenir un cinema amb 6 sales al centre d’una capital de comarca tan propera a la ciutat de Barcelona, sobretot tenint en compte que, segons un informe de la mateixa Acadèmia, 6 comarques de Catalunya no tenen cap sala de cinema i 6 comarques més només en tenen una i amb risc de desaparèixer. Creiem que la clau de l’èxit ha estat, i continua sent, que som una associació sense afany de lucre, amb una base de treball voluntari molt important, amb una programació setmanal molt variada, amb 4 festivals a l’any dins La Mostra de CineBaix, amb sessions de cinefòrum, sessions matinals per a centres educatius i sessions especials per atendre demandes del teixit associatiu.

Des dels inicis, CineBaix ha tingut vocació comarcal. I en aquest sentit volem recordar que l’any 2007 CineBaix va rebre, del Centre d’Estudis Comarcals, el Premi de Reconeixement Cívic, un premi que porta el nom d’una persona tan emblemàtica com va ser Joan García-Nieto. Com ell, nosaltres també creiem que un altre món és possible i que una altra mena de cinema també és possible.

CineBaix va néixer en el context de les mobilització contra la invasió de l’Iraq, dels moviments contra la globalització neoliberal i l’hegemonia de l’homogeneïtzació i del pensament únic, dels moviments ecologistes contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, dels moviments associatius i cooperativistes per una economia social i solidària… El món del cinema no és aliè a aquest context, i l’any 2005, uns dies abans de la inauguració de CineBaix, l’UNESCO clausurava a París la seva convenció sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals.

Hereus de tots aquets moviments, els volem recordar i agrair per haver-nos deixat les seves paraules, els seus objectius, les seves experiències, les seves maneres de lluitar i veure el món, que ens encoratgen a continuar la lluita a través del cinema per contribuir a un canvi social que fomenti la cultura de la pau, la defensa dels drets humans, una economia social i solidària i la protecció i promoció de la diversitat cultural, amb l’objectiu de donar visibilitat a cinematografies de diferents àrees geogràfiques i culturals.

Maria Coscoll i Xavi Bachs, activistes de CineBaix

Des de mitjans de juliol es poden realitzar les adhesions a la Carta Alimentària de la Regió Metropolitana de Barcelona. El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ens hi hem adherit per acord de la Junta directiva del 15 de juliol.

La Carta Alimentària de la Regió Metropolitana de Barcelona (CARM), impulsada pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona,  és un instrument de coordinació estratègica pel desenvolupament de polítiques alimentàries en clau de regió metropolitana.

La CARM és fruit d’un procés de col·laboració  i co-creació en el que han participat més d’un centenar d’entitats i persones, amb una primera fase 2017-2019 que engloba:

1. Diagnosi estat de la qüestió
2. Grups de contrast i entrevistes
3. Participació en espais específics
4. Identificació de reptes, compromisos i projectes
5. Retorn i esmenes
6. Aprovació i presentació pública

L’alimentació és una necessitat primària, un dels elements bàsics per a la vida de les persones i requereix ser elevada al rang de política pública. L’alimentació és una qüestió personal i també política amb impactes significatius a nivell social, ambiental i econòmic. Es fan imprescindibles plantejaments transversals i supramunicipals per a fer valer i defensar l’alimentació com a dret fonamental.

Segons ha explicat el coordinador general del PEMB, Oriol Estela, la CARM, fruit de dos anys de treballs,  ha de servir per fer visible i donar forma al compromís dels municipis, però també de la resta d’actors del sistema alimentari, d’avançar cap a un model més just, sostenible i saludable.

Però la CARM també té com a repte integrar la mirada metropolitana en el projecte Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible que ostentarà Barcelona l’any 2021, i reunirà la trobada anual d’alcaldes i alcaldesses firmants del Pacte de Milà, un tractat voluntari signat per 209 ciutats, entre les que es troba Barcelona, que es comprometen a impulsar sistemes agroalimentaris sostenibles, inclusius, resilients, segurs i diversificats.

 

Pandèmies, fronteres agroecològiques i colonització humana

La pandèmia que acaba d’escombrar la terra no ha tingut precedents. Hi ha hagut epidèmies més mortals, però han estat més circumscrites; hi ha hagut epidèmies gairebé tan esteses, però han estat menys mortals. Inundacions, fams, terratrèmols i erupcions volcàniques han escrit les seves històries en forma d’una destrucció humana gairebé massa terrible per ser capides, però mai abans no hi havia hagut una catàstrofe tan sobtada, tan devastadora i tan universal. La cosa més sorprenent (el més sorprenent) de la pandèmia és el complet misteri que l’envoltava. Ningú semblava saber quina malaltia era, d’on procedia ni com detenir-la. Les ments més inquietes s’estan preguntant ara com ara si tornarà a haver-hi una altra onada.

Major George A. Soper «The Lessons of the Pandemic», Science, 30 de maig de 1919, pàgs. 501-505 (traducció de l’autor).

 

Les incerteses i temors que aixecà la Grip de 1918, així com les mesures per prevenir la seva difusió, no s’allunyen gaire de les que s’han manifestat amb la irrupció i la ràpida difusió de la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2. L’impacte geogràfic, demogràfic, econòmic, sanitari i emocional d’aquesta pandèmia, en època contemporània, només és comparable a les grans epidèmies de còlera del segle xix.[1] Ha estat un fenomen totalment inesperat. De fet, ha significat el retorn a un passat «desterrat» de la memòria històrica i biològica de les societats capitalistes occidentals. El creixement econòmic, la millora en el benestar social, els avenços tecnològics i científics havien ventat de la història del món occidental aquests fenòmens pandèmics. Les epidèmies de còlera, tifus, verola i, sobretot, les de pesta, formaven part d’un passat llunyà, que en l’actualitat només es pot associar a algunes societats molt endarrerides econòmicament (Àfrica Subsahariana i Sud-est Asiàtic). Tanmateix, en els darrers decennis: la grip aviària (H5N1) infestà bona part del sud-est asiàtic (2005), la grip A (H1N1) o porcina viatjà arreu del món l’any 2009; el MERS-CoV volà des de l’Orient Mitja a Europa el 2011; i l’Ebola rebrota periòdicament des del seu descobriment el 1976, i amb especial virulència els anys 2016-18.[2]

 

Font: Centers for Disease Control and Prevention (CDC)

https://www.cdc.gov/vhf/ebola/resources/virus-ecology.html

La inesperada vulneració «del progrés» s’ha explicat amb «teories conspiratives» (en el fons amb un to racista),[3] per l’escassa capacitat de resposta dels sistemes de salut, encongits per les retallades practicades pels governs neoliberals després de la crisi de l’any 2008;[4] o bé, per la precarietat estructural dels sistemes de salut pública en els països menys desenvolupats.[5] Amb tot, molts estudis assenyalen un origen més complex. La grip porcina s’originà en les granges intensives de porcs a Mèxic, i es va transmetre als humans tot provocant un elevada mortaldat. La grip aviària es desenvolupà en granges avícoles i s’espargí entre les aus emigrants, encara que no afectà directament les persones.[6] La Covid-19 està relacionada amb la família de virus SARS coneguts per epidèmies anteriors, i relacionats amb la grip hivernal. Els brots detectats en el mercat de Wuhan suggereixen una cadena similar: l’hoste primari és un animal silvestre (pangolí o ratpenat, segons han apuntat els primers estudis), tot i que la cadena d’intermediaris i adaptacions fins als humans és encara poc coneguda.[7]

Els biòlegs han descrit el complex i immens nombre de patògens que viuen als hàbitats naturals hostatjats per animals silvestres.[8] La agroindústria intensiva (granges agropecuàries intensives) que colonitza els hàbitats naturals, tot replicant espècies per al consum humà, ha destruït les barreres naturals que actuen com a pantalles o filtres d’aquells virus; d’aquesta manera s’ha produït un progressiu «alliberament» i adaptació de patògens cap a altres hostes. Els virus, en determinades condicions, poden saltar dels hostes originaris (ratpenats, marmotes, pangolins, aucells, etc.) a altres d’intermedis criats en granges (gallines, ànecs, porcs), des d’on el virus acaba saltant i adaptant-se als humans.[9] Per últim, un cop s’ha adaptat als ésser humans, els ràpids i intensos sistemes de comunicació (transport aeri i turisme) s’han convertit en les millors palanques de propagació d’aquesta generació de virus: les autopistes aèries permeten brots quasi simultanis a diversos llocs del planeta, a milers de quilòmetres de distància entre uns i altres. [10] Finalment, no s’ha de descartar que en determinades condicions climàtiques (temperatures baixes i humitat) i atmosfèriques (majors nivells de contaminació) puguin incrementar la difusió i letalitat de la pandèmia.[11] Així, les causes dels nous cicles epidèmics del segle xxi podrien trobar-se en el trencament de les complexes relacions frontereres entre les societats humanes i els sistemes naturals.[12]

Les interconnexions entre plagues i colonització dels sistemes agroecològics no són noves. Un dels exemples més antics, que no únic, és la història del bacteri de la Yersina pestis, coneguda com la pesta negra o bubònica: el patogen-killer més eficaç en la història medieval i moderna europea. La Yersina pestis és un bacteri (un organisme cel·lular), i no un virus (un patogen que necessita un cèl·lula per procrear-se i viure). La seva propagació entre els humans va provocar enormes mortaldats fins al segle xx. L’epidèmia es manifestava amb l’aparició de bubons als ganglis limfàtics de les persones; aquests bubons acabaven amb la vida dels infestats en poques setmanes. El patogen es transmetia per la picada de la puça de la rata (Xenopsylla cheopis), que inoculava el patogen. La letalitat era molt elevada (70%); entre la infestació i la defunció de l’afectat passaven unes poques setmanes. La mortaldat s’agreujava quan la pesta adquiria un component pneumònic, de manera que el bacteri es transmetia per contacte directe entre humans a través de les cutícules que portaven sang infestada amb el bacteri, expulsades per l’infestat quan tossia o parlava, fet que multiplicava els efectes devastadors del brot pandèmic.[13]

Font: Wagner, D. M., Klunk, J., Harbeck, M., Devault, A., Waglechner, N., Sahl, J. W., Poinar, D., «Yersinia pestis and the Plague of Justinian 541–543 AD: a genomic analysis», The Lancet infectious diseases, 14/4 (2014), pàgs. 319-326.

S’han documentat tres grans onades pandèmiques de la pesta negra. La primera fou l’onada dels anys 541-543 dC, coneguda com la Pesta Justiniana. Fou descrita pels coetanis (Procopi i Joan d’Efes); aquesta tingué rèpliques fins al segle viii, i després desaparegué.[14] La segona onada s’inicià durant els anys 1347-48. L’impacte sobre la població europea fou esborronador, tal com mostren les dades demogràfiques, les cròniques i les obres literàries de l’època. La pesta mantingué la seva latència, tot rebrotant periòdicament a Europa, però amb una virulència desigual. Les diferents onades afectaren les regions Atlàntiques, l’Europa Central o bé les zones meridionals. La seva freqüència i virulència s’espaià; i, després de les onades de 1630 i 1647-54, només reaparegué en brots violents però molt localitzats geogràficament (per exemple, a Marsella el 1720).[15] La tercera onada tingué lloc entre finals del segle xix i inicis del xx, i fou especialment violenta a la Xina i l’Índia. Fou durant aquesta onada, i en certs rebrots posteriors, quan amb un instrumental modern i coneixements científics es feren els majors avanços sobre la naturalesa i tractament de la pandèmia.[16] Ara bé, quins eren els orígens d’aquest bacteri? Per què es manifestà en aquelles onades mortíferes? Per què desapareixia i després tornava a reaparèixer amb tanta virulència?

La pesta negra té uns orígens llunyans. De fet, els bacteris ja eren allí, en certs indrets o extensions geogràfiques, abans de ser incorporats a la vida dels humans. Els estudis genòmics suggereixen que les primeres manifestacions podrien estar relacionades amb els canvis que comportaren la revolució agrària i la domesticació dels mamífers a les estepes entre el sud-est de l’actual Rússia, Tibet i Xina.[17] La Yersina pestis prosperaria associada a un tipus de puça que parasita els rosegadors silvestres (marmotes) que habiten aquelles contrades. Les puces s’alimentaven de la sang dels rosegadors i prosperaven amb l’expansió de l’espècie. Durant les etapes de condicions climàtiques favorables, la biomassa s’expandia i afavoria el creixement de les poblacions de rosegadors i de puces. Quan es trencava el cicle expansiu, per exemple degut a un període de sequera extrema, la reducció de la biomassa provocava la davallada de les colònies de rosegadors. Quan la pesta delmava les poblacions de rosegadors, les puces afamades saltaven a altres hostes que s’havien acostat als hàbitats dels rosegadors.[18]

L’esglaó intermedi entre els rosegadors de les planures i els humans fou la rata negra (rattus rattus).[19] La seva associació amb les comunitats humanes estava lligada en part al desenvolupament de l’agricultura cerealista. La rata havia prosperat al costat de les sitges i graners dels primers agricultors.[20] La transmissió de la puça de les rates als humans seguia un procés similar. Mentre les puces disposaven de suficients hostes, es mantenia a la rata. Tanmateix, quan es desenvolupava el patogen i començava a infestar la població de rates, i la infestació delmava la població de rates (epizoòtia), aleshores les puces afamades saltaven a l’hoste més proper: els humans. La picada de les puces infestades estenia el patogen entre els humans. Així, l’epidèmia era el resultat de dues epizoòties prèvies, primer entre els rosegadors silvestres i després entre les rates.[21] La difusió de la pesta no era directa, de persona a persona, excepte en el cas de la pesta pneumònica primària, sinó que es produïa a través de la picadura d’una puça infectada. Aquestes característiques conferien particularitats a les condicions de la seva difusió, i també a les polítiques de contenció de la plaga. L’expansió de la pandèmia seguia un via lenta en la seva propagació interior, a través de les colònies de rates; i una ruta ràpida, amb la difusió de les rates i puces infectades mitjançant els vaixells (sentines amb cereals i la pellofa) i caravanes (com a paràsits dels camells), la qual cosa permetia els grans salts marítims i urbans de l’epidèmia.[22]

Font: Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

 

Els estudis han relacionat la irrupció dels tres grans cicles pandèmics amb la conjunció de canvis econòmics (interconnexió de les societats mediterrànies i asiàtiques) i climàtics.[23] La irrupció del cicle de Pestes Justinià coincidí amb el final d’una etapa humida que fou seguida per intensos períodes de sequera durant el segle vi. Aquest cicle, possiblement també relacionat amb uns ceps del bacteri, tingueren alguns rebrots posteriors, fins que el cicle s’esllanguiria.[24] La segona gran onada, iniciada durant els anys 1347-52, també trobà en els canvis en les condicions agroclimàtiques un context favorable per iniciar-se i difondre’s cap a Europa, encara que distint del diagnosticat per a l’anterior pandèmia.[25] Més difícil resulta establir les relacions entre els canvis climàtics i els rebrots de les onades de pesta del segle xvi i xvii, perquè sembla que el cep era el mateix que el de l’any 1348.[26] Aquestes onades afectaren les poblacions d’àrees geogràfiques diferents, en cada una d’elles. Els orígens podien ser les rates infestades que s’escolaven als vaixells, entre la pellofa, i també els viatgers que travessaven la Mediterrània.[27] Tanmateix, sorprèn la multiplicitat dels límits geogràfics de les diferents onades del segle xvii. Mentre l’onada de 1630 quedà molt circumscrita al nord d’Itàlia, centre-est d’Europa i el litoral peninsular, la del 1647-54 afectà sobretot el sud de la Península itàlica i el llevant ibèric.[28] La pesta seguí a Europa, encara que en brots més localitzats; per exemple, l’episodi de pesta de 1720 a Marsella[29] o el de 1820 Mallorca.[30] Els brots s’han mantingut arreu d’Europa fins a la segona meitat del segle xx, encara que els focus més intensos i estesos tingueren lloc a Àsia.[31]

La geografia dels brots i la seva intermitència suggereix que els patògenes portadors de la pesta segueixen confinats en comunitats de rosegadors a diferents indrets del món. Així, la seva reaparició és factible, tal com demostren les notícies sobre alguns brots relacionats amb les colònies de rosegadors o marmotes a Madagascar, Perú, Xina o Congo reportats per l’OMS. Però també és cert que la memòria, l’experiència i les pràctiques preventives (cordons sanitaris, quarantenes, confinaments i neteja) i els coneixements científics en el tractament de la plaga han permès contenir-la; es a dir, confinar-la.[32]

La irrupció i difusió de l’actual pandèmia planteja nous desafiaments per als sistemes sanitaris i la societat actual, però també per als historiadors. D’una banda, l’anàlisi dels diferents brots epidèmics mereix una anàlisi més amplia, en què els bressols socioecològics del patogen —hàbitats, hostes i vectors de transmissió i adaptació— siguin un primer punt d’estudi indefugible per tal de comprendre com alguns virus i bacteris salten dels seus hàbitats naturals a d’altres, com s’adapten i com muten. En segon lloc, la major part dels estudis recents han posat un èmfasi molt especial en l’estudi dels canvis en les condicions climàtiques, que poden alentir o accelerar la difusió de les epidèmies. Per últim, cal analitzar els mecanismes socials que contribueixen a la propagació de l’epidèmia (per exemple, els sistemes de transport), i també avaluar l’eficàcia de les polítiques públiques (sanitàries) que jugaren un paper rellevant en la contenció i control de la plaga (confinaments, quarantenes, llatzerets i neteges).

Les experiències i crisis socioecològiques del passat poden ajudar a il·luminar la comprensió dels desafiaments contemporanis. Però, per tal que això passi, cal, d’una banda, la implementació de metodologies transdisciplinàries i una col·laboració franca entre les ciències naturals i les socials; i de l’altra, els errors passats haurien d’ajudar els representants de la ciutadania i els governs de les nacions a admetre que cal fixar alguns llindars que no convé traspassar, si es vol garantir la vida en el planeta (hàbitats i espècies), inclosa la vida de l’espècie humana.

 

Biel Jover Avellà
Doctor en història econòmica moderna
Professors a la UdG

 

La versió original s’ha publicat a la revista Mestall nº 47

——————————————————————————————–

[1] Vegeu l’obra de Johnson, Steven, El mapa fantasma: la epidemia que cambió la ciencia, las ciudades y el mundo moderno, Madrid, Capitán Swing Libros, 2020.

[2] Vegeu el text de la biòloga Salvadó, Margalida, «Les pandèmies i epidèmies de segle xxi: els seus orígens i impactes», en línia a: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/03/27/les-pandemies-i-epidemies-de-segle-xxi-els-seus-origens-i-impactes-margarida-salvado/

[3]Vegeu Quian, Alberto, «Pandemia de mentiras sobre el coronavirus: así amenaza nuestra salud y la democracia. Hoy, más que nunca, la verdad se ha convertido en una cuestión de vida o muerte», CTXT, 21/04/2020, en línia a: https://ctxt.es/es/20200401/Politica/31843/bulos-redes-fake-news-democracia-pandemia-covid-conspiranoicos-alberto-quian-infodemia.htm.

[4] Sanchez Bayle, Marciano, i Sanchez Fernández, Carlos, «Covid-19: certezas, incertidumbres y problemas que plantea», El País (24/03/2020), en línia a: https://elpais.com/economia/2020/03/23/alternativas/1584970716_702344.html

[5] Alonso, José Antonio, i Atienza Azcona, Jaime, «La Covid-19 en el mundo más pobre», El País (06/04/2020), en línia a: https://elpais.com/elpais/2020/04/01/planeta_futuro/1585752546_792829.html

[6] Wallace, Robert, Big farms make big flu: dispatches on influenza, agribusiness, and the nature of science, NYU Press, 2016. També, Wallace, Rob, Liebman, A., Chaves, L. F., i Wallace, Rodrick, «COVID-19 and Circuits of Capital», Monthly Review, 72/1 (2020).

[7] Zhang, T., Wu, Q., i Zhang, Z., «Probable pangolin origin of SARS-CoV-2 associated with the COVID-19 outbreak», Current Biology, 30/7 (6 April 2020), pàgs. 1346-1351.

[8] En aquest sentit anaven les advertències dels organismes internacionals, com ara el programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), en línia a:

https://www.lavanguardia.com/natural/20200522/481311194403/dia-internacional-de-la-biodiversidad-pandemias-perdida-ecosistemas-fauna-biodiversidad.html; o bé els estudis sobre la influencia del canvi climàtic sobre la difusió de les noves pandèmies, a: https://theconversation.com/coronavirus-response-proves-the-world-can-act-on-climate-change-133999. També aquesta relació és esmentada en l’entrevista amb el principal assessor del Govern d’Alemanya sobre el coronavirus, en línia a: https://m.eldiario.es/3ce39776_1021548406/;

[9] Hom pot trobar un resum d’aquestes interconnexions entre la biodiversitat, el canvi climàtic i la difusió de les noves pandèmies, a la ressenya d’Enric Tello, en línia a: https://conversacionsobrehistoria.info/2020/05/11/ecohistoria-iv-solo-la-biodiversidad-nos-salvara-de-la-pandemia-entrevista-a-rob-wallace/.

[10] Vegeu per exemple l’article d’Ivan Murray a https://www.elsaltodiario.com/turismo/ivan-murray-turismo-global-lehman-brothers-crisis-covid19.

[11] Vegeu https://www.sciencedaily.com/releases/2020/04/200406100824.htm.

[12]Vegeu l’entrevista a Carlos Zambrana a La Vanguardia, en línia a:

https://www.lavanguardia.com/natural/20200404/48285860410/carlos-zambrana-ecohealth-alliance-malasia-coronavirus.html?facet=amp.

[13] Vegeu descripcions de les caracterísitques d’aquesta epidèmia a Cohn, Samuel, «The Black Death: end of a paradigm», The American Historical Review, 107/3 (2002), pàgs. 703-738. També se’n poden llegir pàgines interessants a: Benedictow, J. Ole, La peste negra, 1346-1353: la historia completa, Madrid, Ediciones Akal, 2011; i a: Campbell, Bruce M., The great transition, Cambridge, Cambridge University Press, 2016.

[14] Harper, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un Imperio, Barcelona, Crítica, 2018.

[15] Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

[16] Cohn, Samuel, «Epidemiology of the Black Death and Successive Waves of Plague», Medical History, 52/S27 (2008), pàgs. 74-100.

[17] Andrades Valtueña, A., Mittnik, A., Key, F. M., Haak, W., Allmäe, R., Belinskij, A., Massy, K. et alii, «The Stone Age plague and its persistence in Eurasia», Current biology, 27(23) (2017), pàgs. 3683-3691. Vegeu també: Spyrou, Maria A., Tukhbatova, Rezeda I., Wang, Chuan-Chao, Andrades Valtueña, Aida, Lankapalli, Aditya K., Kondrashin, Vitaly V., Tsybin, Victor A., Khokhlov, Aleksandr, Kühnert, Denise, Herbig, Alexander, Bos, Kirsten I., i Krause, Johannes, «Analysis of 3800-year-old Yersinia pestis genomes suggests Bronze Age origin for bubonic plague», Nature Communications, 9/2234 (2018), DOI: 10.1038/s41467-018-04550-9.

[18] Vegeu una descripció del procés a: Harper, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático…, op. cit., pàgs 250-258; i també a: Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 230-235.

[19] Vegeu Benedictow, J. Ole, La peste negra, 1346-1353: la historia…, op. cit. pàgs. 30-44.

[20] Aquesta inferència procedeix de l’anàlisi de les restes arqueozoològiques i genòmiques dels jaciments arqueològics, on s’ha comprovat l’associació entre esquelets humans i els de la rata negra: Spyrou, Maria A., Tukhbatova, Rezeda I., Wang, Chuan-Chao, Andrades Valtueña, Aida, Lankapalli, Aditya K., Kondrashin, Vitaly V., Tsybin, Victor A., Khokhlov, Aleksandr, Kühnert, Denise, Herbig, Alexander, Bos, Kirsten I., i Krause, Johannes, «Analysis of 3800-year-old Yersinia pestis genomes suggests…», op. cit., pàgs. 1-10.

[21] Vegeu, per exemple, una completa descripció d’aquests processos a Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 227-252.

[22] Xu, L., Stige, L. C., Kausrud, K. L., Ben Ari, T., Wang, S., Fang, X., Zhang, Z. et alii, «Wet climate and transportation routes accelerate spread of human plague», Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 281/1780 (2014), en línia a: https://doi.org/10.1098/rspb.2013.3159. Vegeu també: Yue, R. P., Lee, H. F. i Wu, C. Y., «Trade routes and plague transmission in pre-industrial Europe», Scientific reports, 7/1 (2017), pàgs. 1-10.

[23] Schmid, B. V., Büntgen, U., Easterday, W. R., Ginzler, C., Walløe, L., Bramanti, B., i Stenseth, N. C., «Climate-driven introduction of the Black Death and successive plague reintroductions into Europe», Proceedings of the National Academy of Sciences, 112/10 (2015), pàgs. 3.020-3.025.

[24] Feldman, M., Harbeck, M., Keller, M., Spyrou, M. A., Rott, A., Trautmann, B., i Bos, K., «A high-coverage Yersinia pestis genome from a sixth-century Justinianic plague victim», Molecular biology and evolution, 33/11 (2016), pàgs. 2911-2923. Vegeu també: Harbeck, M., Seifert, L., Hänsch, S., Wagner, D. M., Birdsell, D., Parise, K. L., i Zöller, L., «Yersinia pestis DNA from skeletal remains from the 6th century AD reveals insights into Justinianic Plague», PLoS Pathogens, 9/5 (2013), e1003349.

[25] Vegeu Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 277-289.

[26] Whittles L. K., i Didelot, X., «Epidemiological analysis of the Eyam plague outbreak of 1665–1666», Proc. R. Soc. B, 283/1830 (2016), en línia a: http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2016.0618; vegeu també: Seifert, L., Wiechmann, I., Harbeck, M., Thomas, A., Grupe, G., Projahn, M., i Riehm, J. M., «Genotyping Yersinia pestis in historical plague: evidence for long-term persistence of Y. pestis in Europe from the 14th to the 17th century», PLoS One, 11/1 (2016), en línia a: https://doi.org/10.1371/journal.pone.0145194.

[27] Yue, R. P., Lee, H. F., i Wu, C. Y., «Trade routes and plague transmission in pre-industrial Europe», Scientific reports, 7/1 (2017), pàgs. 1-10. Vegeu també: Andrades Valtueña, A., Mittnik, A., Key, F. M., Haak, W., Allmäe, R., Belinskij, A., Massy, K. et alii, «The Stone Age plague…», op. cit.

[28] Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

[29] Sobre la pesta a Marsella, vegeu: Bos, K. I., Herbig, A., Sahl, J., Waglechner, N., Fourment, M., Forrest, S. A., i Golding, G. B., «Eighteenth century Yersinia pestis genomes reveal the long-term persistence of an historical plague focus», Elife, 5 (2016), en línia a: https://elifesciences.org/articles/12994.

[30]Sobre la Pesta de 1820 a Mallorca. vegeu l’article de Pujades-Mora, Joana M., i Sales, Pere, , en línia a:

https://www.arabalears.cat/societat/Confinaments-passat-temps-Covid-19-coronavirus_0_2424957565.html

[31] Bramanti, B., Dean, K.R., Walløe, L., Chr. Stenseth, N., «The Third Plague Pandemic in Europe» Proc. R. Soc. B, 286/1901 (2019), en línia a: http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2018.2429

[32] World Health Organisation, «Plague – Madagascar», Disease outbreak news (15 November 2017), en línia a: https://www.who.int/csr/don/15-november-2017-plague-madagascar/en/.

El dia 9 de juliol de 2020, es van reunir  representants de PIMEC Baix Llobregat – L’Hospitalet i del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat per cercar acords i vincular empresa, cultura i patrimoni industrial de la comarca. Per aquest motiu la trobada es va fer en l’immillorable marc de la Colònia Sedó d’Esparreguera. Després d’una visita guiada al Museu de la Colònia Sedó, es van assentar les bases d’una col·laboració  conjunta per crear sinèrgies entre el teixit productiu i el món cultural de la zona, amb l’objectiu d’establir relacions beneficioses per a les pimes i els autònoms del Baix Llobregat així com pel seu sector cultural.

Els assistents a aquesta trobada van ser, per part de PIMEC,  el gerent de l’Àrea Institucional, Àngel Hermosilla, el defensor del soci al territori, Antonio Boza, el vocal i responsable de Llobregat Nord de PIMEC, Carles Ruiz-Feltrer, i el delegat territorial de la patronal al Baix Llobregat – L’Hospitalet, Agustí Miró. Del CECBLL hi van assitir la presidenta, Veva Català, el membre de la Junta, Xavier Mas, la directora Esther Hachuel, i el soci del CECBLL i president de l’Associació per a la Defensa del patrimoni de la Colònia Sedó i el seu entorn, Josep Mª Cobos.

Sobirania alimentària

Acaba un mes de juny que serà recordat com el final de l’estat d’alarma. Desprès de diverses fases ha arribat el desconfinament i hem iniciat la desescalada per abordar la nova normalitat amb múltiples mesures preventives i de cura, per minimitzar el risc de rebrot de la pandèmia.

Un mes de juny en el qual no hem pogut fer fogueres ni ballar pels carrers la nit de Sant Joan. Un solstici d’estiu que tampoc no ha anat acompanyat dels clàssics finals de curs i dels comiats a l’escola. I és en aquesta nova normalitat que vam decidir de fer l’Escola d’Estiu de manera telemàtica i amb l’ajuda de les xarxes. Hem celebrat la primera Escola d’Estiu del Baix Llobregat amb cinc sessions emeses pel canal Youtube del Centre, que han tingut prop de 500 visualitzacions. En fem una valoració molt positiva, sovint les activitats presencials no gaudeixen d’un seguiment tan ampli. Si la quantitat és important, la qualitat de les sessions no ha quedat enrere i ens esperona a seguir treballant en aquesta línia, tant pel que fa al fons dels temes tractats com a la forma de comunicar-los.

Durant aquest mes de juny hem vist mobilitzacions arreu del món de protesta contra el cruel assassinat a mans de la policia de Georges Floyd als Estats Units. En aquest butlletí, el demògraf Abdoulaye Fall ens analitza aquesta situació respecte de l’onada de protestes i de solidaritat amb les persones racialitzades. Els fets i les protestes han tingut ressò en interessants reportatges sobre les persones migrades que, procedents de diversos països, han vingut a les nostres contrades cercant un futur millor. A les comarques amb grans extensions agrícoles, són molts els jornalers que fan possible que fruita i verdura arribin arreu. Ens sumem a moltes de les veus crítiques amb els governs i amb la propietat d’aquests conreus, per les condicions de vida i de sou d’aquests jornalers. La pandèmia encara ha fet més visible aquesta situació tan alarmant que necessita una solució estructural, perquè en la nostra civilització occidental l’alimentació no és considerada una política pública i els aliments s’atenen a la llei de l’oferta i la demanda, o sigui al “mercat”.

Posar novament la mirada en l’agricultura a la comarca i posar de relleu el Parc agrari com a factor de resiliència d’una zona tan densa com la que habitem, ha estat una de les intencions d’aquesta primera edició de l’Escola d’Estiu del Baix Llobregat. Cal emprendre un nou model alimentari que, entre altres coses, serveixi per dignificar les condicions de treball i de retribució dels homes i dones del sector agrícola i ramader i de les indústries de transformació. Tot i que els sistemes alimentaris locals són centrals en les narratives associades a la sostenibilitat, hi ha estudis que assenyalen que menys d’un terç de la població mundial podria satisfer la demanda d’aliments produïts localment. La majoria de la població mundial depèn d’aliments importats que tenen darrere seu una forta petjada en el medi i en el consum d’energia.

Per això hem volgut, una vegada més, reconèixer el Parc agrari del Baix Llobregat com un espai de producció d’aliments de gran importància estratègica en l’entorn metropolità. En l’article que publiquem aquest mes, l’enginyer Carles Riba ens afirma que “el parc agrari del Baix Llobregat ha estat (i encara és en bona part) un gran factor de resiliència en l’alimentació de l’àrea metropolitana barcelonina. L’orientació de les seves produccions vers el consum de km0 representa un gran estalvi energètic, ja que comporta poc transport, poc emmagatzematge i poc processament”. Aquesta afirmació se situa al bell mig del debat entorn de la imprescindible necessitat de situar l’alimentació com una prioritat política de primer ordre.

Les cues que hem vist en algunes ciutats per part de persones que, per alimentar-se, han acudit als bancs d’aliments o organitzacions similars, han posat encara més sobre la taula la importància de l’alimentació. Són moltes les veus que consideren imprescindible parlar d’alimentació com a política pública i que és urgent abordar qüestions com :

• La planificació del territori (parcs agraris, preservació d’espais agraris i forestals, usos dels espais periurbans, horts urbans)
• El model alimentari (producció d’aliments, saludables i suficients)
• La distribució (relació productor i consumidor)
• L’economia circular (residu zero)
• La petita i mitjana indústria de transformació d’aliments (proximitat) i model de restauració.

Abordar a fons aquests 5 eixos és treballar per una alimentació sostenible enfocada a la reducció de les desigualtats socials i la segregació territorial, és abordar la sobirania alimentària. Ens caldrà treballar de manera transversal amb els diferents agents, entitats i institucions que actuen al territori, impulsant activitats que ens ajudin a continuar avançant. A la nostra Assemblea anual que tindrà lloc el proper 2 de juliol serà un bon espai per conèixer més en profunditat les activitats postcovid programades per enguany.

Aquest mes de juny hem reobert el Centre Cívic Mas Lluí de Sant Feliu de Llobregat i el Museu de la Colònia Sedó d’Esparreguera.  Degut a la pandèmia mundial del Covid-19,  el CECBLL va haver de tancar els  dos equipaments que gestiona gràcies a convenis signats amb l’Ajuntament de Sant Feliu i  amb la Generalitat de Catalunya, respectivament. La reobertura està essent gradual i, de moment, el Centre Cívic Mas Lluí és obert per a la cessió d’aules d’estudi a la ciutadania, mentre que el Museu ofereix les visites gratuïtes només en la modalitat de visita lliure. En ambdós casos s’han hagut de prendre les  mesures sanitàries i higièniques prescrites i s’han posat les condicions necessàries per facilitar l’acollida  a les persones que visitin aquests equipaments. Desitgem que ben aviat es puguin obrir a ple rendiment.

Què en podem aprendre, del cas George Floyd?

La commovedora mort de George Floyd el passat 25 de Maig a  Mineápolis a mans d’un policia blanc sota la mirada còmplice de tres col·legues seus, sembla ser la gota que ha fet vessar el got d’un sentiment profund i generalitzat d’injustícia que la població afroamericana ha anat suportant heroicament durant les últimes dècades. La justificada indignació popular i la consegüent ràpida expansió de les mostres de compassió als carrers de les principals ciutats del món denoten no només un sentiment d’empatia i de grandesa humana sinó que, a més, palesen el caràcter crònic del problema de la discriminació racial arreu.

Moltes de les persones racialitzades que s’han manifestat durant els últims dies ho han fet mogudes, sobretot, per unes ganes irreprimibles d’expressar una desconsideració que es formalitza pel subministrament quotidià i sostingut de micro dosis de racisme que, encara que no culminen en un enllaç tràgic, busquen un efecte anàleg. Les envestides de les que les minories ètniques (i especialment la comunitat negra) són objecte als Estats Units, es poden extrapolar fora del Estats Units d’Amèrica. No té sentit entrar a valorar si el racisme és més denunciable a Nord Amèrica que aquí perquè senzillament l’acte en sí, consistent en deshumanitzar en base al criteri racial, produeix el mateix efecte sobre la víctima.

A més, les notòries diferències entre les trajectòries immigratòries de les nacions europees i del país nord-americà fan impertinent qualsevol exercici de comparació degut al caràcter fonamentalment sistèmic i secular del racisme als Estats Units. La realitat americana és la culminació lògica d’una concatenació d’errors històrics dels quals destaquen la exterminació dels pobles indígenes, la instrumentalització de la esclavitud durant dos segles i, sobretot, la institucionalització de la segregació residencial coronada amb la famosa política de redlining iniciada a finals dels anys 30.

Constatades la compassió i la solidaritat que hem mostrat des del vell continent amb múltiples mobilitzacions que, per cert, han destacat per l’alta presència de persones no racialitzades, convindria analitzar els fets en relació a les nostres pròpies dinàmiques de convivència. No ens costaria, llavors, arribar a la conclusió que el racisme no és una exclusivitat americana i que, per tant, la lluita per eradicar-lo, és també nostra.

A casa nostra, existeix una realitat latent que ens hauria d’interpel·lar si el projecte col·lectiu de construcció d’una societat justa i cohesionada és tan important com es proclama. Si no s’operen canvis importants en el nostre paradigma de gestió de la diversitat, no seria descartable que puguem arribar algun dia a viure una situació tan lamentable com la amb que ens solidaritzem avui.

Si bé és cert que a l’Estat espanyol la immigració és relativament recent, no és menys evident que ha passat suficient temps per  a que la realitat sociodemogràfica del país es vegi reflectida a tots els nivells i sectors de les estructures laborals (administració pública i empreses privades). Durant molts anys els immigrants africans, llatinoamericans i de l’Europa de l’Est han trobat un perfecte encaix al mercat laboral espanyol caracteritzat per la poca qualificació en sectors com la hostaleria, l’agricultura o les cures; quelcom que els ha mantingut en la precarietat. Més de dues dècades des de l’arribada dels primers fluxos, una segona generació cada cop més nombrosa lluita per trobar el lloc que creu que li correspon en el país que consideren ser el seu perquè no en coneixen cap altre. I aquest lloc no és pas el dels seus pares perquè senzillament tenen identitats, aspiracions i trajectòries de vida diferents.

No calen esforços per constatar la clara infrarepresentació de les minories ètniques en els llocs de treball ben considerats socialment. Subscrivint les reflexions  d’una noia marroquina quan deia: “encara que hagis nascut aquí, com a persona racialitzada el màxim al que pots aspirar a treballar en un ajuntament és sent mediadora intercultural”, convé reconèixer que tenim molt de marge de maniobra per demostrar que l’ascensor social, principal garantia del progrés intergeneracional, funciona adequadament.

El sostre de vidre és, a més, un perillós acumulador de frustracions. De fet, és gràcies al sacrifici d’una primera generació que no ha volgut que els seus fills i filles tinguin una vida similar a la seva, que molts d’aquests joves -havent-hi aportat la seva part de dedicació per optimitzar els actius d’un model educatiu d’èxit- han tingut una bona preparació. Inhibir aquest anhel de realització personal, essencialment en base a criteris racials, només pot generar ràbia, frustració i, previsiblement, revolta.

Se’ns presenta la inestimable oportunitat d’aprendre dels èxits i desencerts dels països del nostre entorn que tenen una trajectòria més dilatada en matèria migratòria en la vessant de la integració dels nadius racialitzats. El recent exemple de França amb les revoltes dels joves de les banlieues és una clara prova de les nefastes derivacions d’una manera de fer a curt termini.

El nostre principal repte de futur rau, primer, en reconèixer que la qüestió de la integració de les segona i incipient tercera generacions existeix i, en conseqüència, ser valents a l’hora d’adoptar les mesures adequades per fer-hi front.

Aquestes necessàries millores anirien en el sentit de reforçar els evidents i valuosos esforços consentits per tota la societat catalana per fer d’aquest país una terra acollidora i on els somnis es fan realitat.

Abdoulaye Fall
Doctor en demografia

 

 

Alimentació i energia

Moltes dades estadístiques indueixen a pensar que el proveïment de l’alimentació humana comporta uns recursos i unes activitats residuals. En efecte, semblen indicar-ho les dades sobre energia aportades per l’Agència Internacional de l’Energia (IEA, International Energy Agency), sobre valor afegit del Banc Mundial (WB, World Bank) i sobre ocupació de l’Organització Internacional del Treball (ILO, International Labour Organization) per als sectors de l’agricultura, la ramaderia i la pesca.

Pes dels Sectors d’agricultura, ramaderia, pesca i silvicultura (ARPS)
2017		Energia final		Valor afegit		Ocupació
Territoris	Sectors	TWh/any	%	G$/any	%	Milions	%
Món	Tots	113.010	100,0	80.960	100,0	3.223,4	100,0
(7.530 Mhab)	ARPS	2.460	2,2	3.320	4,1	896,2	27,8
Europa EU28	Tots	14.520	100,0	13.770	100,0	230,8	100,0
(511 Mhab)	ARPS	300	2,1	220	1,6	9,7	4,2
Espanya	Tots	1.100,0	100,0	1.053,2	100,0	19,10	100,0
(46,6 Mhab)	ARPS	30,6	2,8	32,5	3,1	0,83	4,4
Catalunya	Tots	226,4	100,0	214,1	100,0	3,275	100,0
(7,43 Mhab)	ARPS	6,1	2,7	2,1	1,0	0,054	1,7
TWh = milers de milions de kWh; G$ = milers de milions de dòlars d’EUA; Mhab = milions d’habitants

En resum, el consum d’energia final (la destinada als usuaris) dels sectors de l’agricultura, ramaderia, pesca i silvicultura està compresa entre l’2,2 i 2,8% del total (entre els àmbits territorials analitzats Espanya i Catalunya en els primers llocs); en valor afegit és entre 1,0 i 4,1% del total (aquí Catalunya és el més baix); i, entre 1,7 i 4,4% del total del total de persones ocupades en els països desenvolupats (Catalunya també en el valor més baix) i una proporció alta en el conjunt del món (27,8%) i encara més elevada en el conjunt de països en vies de desenvolupament.

Però, si enlloc de posar el focus en els sectors primaris es pren en consideració el conjunt de la cadena que proveeix l’alimentació, les coses canvien radicalment. Les dades bàsiques sobre aquest nou punt de vista pel que fa a l’energia (el qual, probablement, es pot extrapolar al valor afegit i a l’ocupació) les aporta l’estudi encarregat per la FAO “Energy-smart” food for people and climate (2011) http://www.fao.org/docrep/014/i2454e/i2454e00.pdf.

Aquest treball, amb dades de 2009, posa de manifest que, a escala mundial, la cadena alimentària mundial consumia el 30% de tota l’energia. El conjunt de la cadena alimentària és dividit en tres parts: a) Producció primària, subdividida al seu torn en agricultura, ramaderia i pesca; b) Processament (sector industrial en els balanços energètics d’IEA) i distribució (sector del transport a IEA); i c) Venda a la menuda (sector de serveis públics i comerç a IEA), preparació i cocció en les llars i la restauració (sectors residencial i de serveis púbics i comerç a IEA). També fa una distinció entre els països de rendes altes (uns 1.200 milions d’habitants en aquell any; tot i que no coincideix exactament, s’aproxima als països OCDE, entre ells EU28, Espanya i Catalunya) i els països de rendes baixes (uns 5.500 milions d’habitants; aproximadament, els països no-OCDE).

Doncs bé, en base a aquests criteris, l’estudi encarregat per la FAO proporciona les següents dades:

Distribució del consum d’energia en la cadena alimentària
2009	Món                            (6.700 Mhab)		Països renda baixa   (5.500 Mhab)		Països renda alta     (1.200 Mhab)
	TWh/any	%	TWh/any	%	TWh/any	%
Total, cad. alimentària	26.390	100,0	12.500	100,0	13.890	100,0
% del món	100,0		47,4		42,3
Producció primària	5.770	21,9	2.440	19,5	3.330	24,0
% del món	100,0		42,3		57,7
Agricultura	3.410	12,9	1.880	14,5	1.600	11,5
Ramaderia	1.670	6,4	440	3,5	1.250	9,0
Pesca	670	2,5	190	1,5	480	3,5
Processament i dist.	11.420	43,3	4.750	38,0	6.670	48,0
% del món	100,0		41,6		58,4
Venda, prep. cocció	9.200	34,9	5.310	42,5	3.890	28,0
% del món	100,0		57,7		42,3
TWh = milers de milions de kWh; Mhab = milions d’habitants

Aquesta taula mereix alguns comentaris:

En primer lloc, constatar que els 26.390 TWh/any d’energia destinats a la cadena alimentària són el 29,8% del 88.460 TWh/any d’energia final mundial l’any 2009, descomptats els usos no energètics.

En segon lloc, posar de manifest la diferència de recursos energètics destinats a l’alimentació entre els països de rendes baixes (2.260 kWh per habitant i any) i els països de rendes altes (11.340 kWh per habitant i any).

En relació a la distribució dels recursos energètics al llarg de la cadena alimentària, cal dir:

• Les produccions primàries consumeixen la part més petita del total de la cadena alimentària (21,9%; 6,0% del total d’energia final); aquest valor, superior al donat en la taula anterior, inclou els consums d’energia en fertilitzants, fitosanitaris i pinso pels animals (inclosos com a indústria en els balanços energètics d’IEA), i altres despeses de caràcter general incloses en el transport i altres sectors. En els països de rendes altes, aquesta part té un percentatge superior.
• En el si de l’apartat de les produccions primàries és de destacar el diferent repartiment entre components en els països de rendes altes i baixes. Mentre els primers dediquen la major part de l’energia (13,0%) a la producció animal (ramaderia i pesquera) davant de l’agricultura (12,0%), els segons hi dediquen tan sols el 5,0% al sector primari animal davant del 14,5% de l’agricultura. En energia per càpita les diferències són encara més escandaloses: 1.410 kWh per habitant i anys a la proteïna animal en els països de rendes altes davant de 110 kWh per habitant i any en els països de rendes baixes.
• El consum d’energia en el processament (sector indústria en els balanços d’IEA) i distribució (sector del transporta IEA) dels aliments és el component més important de la cadena alimentària (43,3%) que, en els països de rendes altes, arriba quasi a la meitat (48,0%). Els valors per càpita són encara més extrems: els països de rendes altes hi destinen 5.440 kWh per habitant i any, i els de rendes baixes, 860 kWh per habitant i any.
• Finalment, l’energia destinada a la venda a la menuda, la preparació i la cocció dels aliments és el segon component en importància (34,9%) i, sorprenentment, és més elevat en els països de rendes baixes (42,5%). Això pot tenir com a explicació el menor pes de l’elaboració industrial i els mitjans menys eficients de cocció. En tot cas, com en els casos anteriors, el consum per càpita és més elevat en els països de renda alta (3.175 kWh per habitant i anys) que en els països de rendes baixes (960 kWh per habitant i any).

Voldria acabar amb les següents conclusions:

1. Els recursos utilitzats en la cadena alimentària (i, de forma particular, l’energia) són molt més importants del que certes estadístiques organitzades per sectors ens indueixen a pensar. L’alimentació és de ben segur la necessitat a què dediquem més recursos i energia (30%).
2. Hi ha un desequilibri molt gran entre els països de rendes altes i de rendes baixes pel que fa als recursos i l’energia destinats a l’alimentació. Això es combina amb el tema del malbaratament d’aliments (aspecte no tractat en aquest escrit) que, en els països de rendes altes, es produeix sobretot en les darreres etapes de la cadena alimentària (mercat a la menuda, congelador de la llar, el plat) quan l’aliment ja ha adquirit el seu màxim valor.
3. El coneixement de l’esforç realitzat en recursos (i, particularment, en energia) en cada classe d’aliment i per a cada etapa de la seva cadena de proveïment, combinat amb criteris sobre dietes i salut, pot donar orientacions importants sobre com plantejar l’alimentació del futur.

El parc agrari del Baix Llobregat ha estat (i encara és en bona part) un gran factor de resiliència en l’alimentació de l’àrea metropolitana barcelonina. L’orientació de les seves produccions vers el consum de km0 representa un gran estalvi energètic ja que comporta poc transport, poc emmagatzematge i poc processament. Per augmentar aquesta eficiència, convindria posar en valor agrícola nombroses parcel·les i espais intersticials (fins i tot, algunes zones verdes allunyades) avui dia no aprofitades.

Carles Riba Romeva
President del CMes i membre de Junta del CECBLL.

La primera edició de l’Escola d’Estiu del Baix Llobregat 2020 quasi  arriba  a les 500 visualitzacions al canal de Youtube del CECBLL. La situació de pandèmia que patim des del mes de març, ha fet que el Centre d’Estudis haguem replantejat i repensat projectes que estaven al nostre pla d’activitats, com ara l’Escola d’Estiu. Amb aquest projecte hem fet una immersió en les noves tecnologies per tal que el coneixement sobre la comarca continués arribant a la ciutadania. En aquesta ocasió hem parlat de l’alimentació i l’agricultura des de diverses vessants, i hem comptat amb la participació de persones de reconeguda solvència en el tema, com ara les historiadores Gemma Tribó i Mercè Renom que van obrir l’Escola d’Estiu amb les seves conferències “El passat i el present de l’agricultura al Baix Llobregat” i “Història del proveïment i l’alimentació del segle XIV al XX” respectivament.

El segon dia vem comptar amb les intervencions de la gerent del Parc Agrari del Baix Llobregat, Gemma Francès, que ens va parlar de “La producció agrícola al Baix Llobregat el segle XXI” i Rafael Bellido, advocat expert en urbanisme, que ens va oferir la conferència “Agricultures del Baix Llobregat: planejament i gestió del territori”

I va clausurar l’Escola d’Estiu Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, amb la seva ponència “L’alimentació i la resiliència urbana al segle XXI” seguida d’una taula rodona on hi van participar Laia Soldevila, periodista del Crític, Mariano Martínez de l’Associació de Gastronomia i Turisme del Baix Llobregat i el mateix Oriol Estela, moderats per la presidenta del CECBLL , Genoveva Català.

Des d’aquestes línies volem agrair a totes les persones que han col·laborat en aquesta primera edició de l’Escola d’Estiu, la seva bona predisposició en embarcar-se en un projecte nou que encetem amb tecnologies que no havíem utilitzat fins ara. Gràcies a totes! Gràcies a tots!