En acabar l’Assemblea anual del CECBLL, es va presentar la IX recerca col·lectiva de l’entitat que porta per títol La Setmana Tràgica i el seu context en el Baix Llobregat 1890-1923. 

Ja fa anys que el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat va posar en marxa una fórmula innovadora de fer recerca, de construir i compartir coneixement: les convocatòries de recerques col·lectives que es van iniciar l’any 1986 de la mà del Dr. Jaume Codina.

Les recerques col·lectives tenen per objectiu omplir buits de coneixements sobre la comarca del Baix Llobregat en algun aspecte concret i posar en comú a totes les persones que estan fent o volen fer investigació sobre el tema. Sempre dirigits per alguna o algunes persones amb una reconeguda solvència acadèmica en la temàtica, que els serveix de guia en les seves recerques.

La presentació va anar a càrrec de Conxita Sánchez, presidenta del CECBLL i de tres dels seus autors: Mercè Renom i Xavier Calderé, en tant que coeditors del llibre i Agustí G. Larios,  que ens va fer una pinzellada del seu article “Sant Feliu de Llobregat, la Setmana Tràgica en el marc de la modernització política, 1890-1923”.

Aquesta recerca col·lectiva consta de 15 articles de 16 investigadors i investigadores que tracten el ressò que va tenir a la comarca els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909. L’obra recull el tractament dels fets a 11 municipis baixllobregatins: Sant Feliu de Llobregat, Cervelló, Cornellà de Llobregat, Molins de Rei, la Colònia Güel de Santa Coloma de Cervelló, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, Sant Andreu de la Barca, Gavà, El Prat de Llobregat i Viladecans. A més de tres articles temàtics que també fan una aportació inèdita a la recerca.

Aquí podeu consultar l’índex de la recerca col·lectiva.

A la seu del CECBLL al Centre Cívic Mas Llui,  s’està duent a terme els tallers d’un nou projecte col·laboratiu “Orgull de Baix. Memòria de paisatge”.

Aquest projecte dut a terme per la gent de Al Pati Produccions, és un treball de creació col·laborativa que convoca un grup de persones majors de 65 anys i un grup de joves adolescents de diferents poblacions del Baix Llobregat per a participar en un procés de recuperació de la memòria històrica del passat agrícola i ramader de la comarca, en el qual ells seran alhora els autors i els protagonistes.

Ja s’han format 9 equips de treball formats per  3 persones, dues persones grans i un adolescent, vinguts d’arreu de la comarca que treballen plegats per a recuperar capítols de la memòria agrícola de la comarca.

L’objectiu d’aquest tallers és convertir cada equip en una unitat de recerca i producció documental encarregada de descobrir i recuperar històries sobre la memòria i la transformació del paisatge de la comarca. Per a aconseguir-ho, buscaran testimonis que parlin d’aquest passat, i també material fotogràfic i/o fílmic que es pugui trobar en possessió de particulars, i/o dels arxius municipals.

Al final del procés cada equip produirà un micro-documental de 3 minuts que entrarà a formar part de la web d’Orgull de Baix. Les peces es filmaran i muntaran amb dispositius mòbils i per això s’aprofitarà el salt inter generacional perquè els adolescents ajudin als més grans a adquirir competència amb els dispositius digitals, mentre que els grans ajudaran als joves a millorar la seva competència com a narradors i contadors d’històries.

EL PAISATGE DE LA VINYA I DEL VI AL BAIX LLOBREGAT (finals del XVIII- inicis del XX).

Els testimonis de finals del segle XVIII (Caresmar, Zamora,..) ens ajuden a reconstruir com era el paisatge agrari del Baix Llobregat. La documentació fiscal del XIX ens verifica que les característiques d’aquest paisatge van continuar molts anys, com també ho ratifiquen la “Memoria acompañatoria del mapa regional vinícola de la província de Barcelona” de Roig Armengol (1890) i “La tierra labrantia y el trabajo agrícola en la província de Barcelona” de Isidoro Aguiló (1897).

La deforestació de les muntanyes del Baix Llobregat, iniciada a la segona meitat del segle XVII i descrita pels agraristes del XVIII, va ser protagonitzada per la vinya, que va assentar les seves feixes i bancals a les vessants de Collserola, del Garraf i de l’Ordal. El bosc reculava i, en alguns pobles, quasi desapareixia. Només al delta hi ha havia terres de pastura i, a inicis del segle XIX, quasi no quedaven terres per colonitzar. Aquest era el paisatge agrari predominant, que acompanyat per una agricultura intensiva a les terres al·luvials de regadiu, va ser característic de la comarca des de finals dels XVIII fins a inicis del segle XX, moment en que va emergir un nou paisatge agrari.

La vinya havia colonitzat la major part del sòl agrari de secà de muntanya. L’excedent de vi es venia a Barcelona o s’embarcava a Amèrica (segles XVIII-XIX) i, a finals del segle XIX, quan els ceps francesos estaven envaïts per la fil·loxera, a França. A la zona nord de la comarca era quasi l’únic producte agrari que produïa renda monetària. A la vall baix i al sud l’agricultura era més diversificada i integrada al mercat.

A finals del segle XIX, era una de les primeres comarques vitivinícoles de Barcelona. La quarta quant a hectàrees ocupades. Abans de la fil·loxera (1886-1890) ocupava més d’un terç del sòl agrícola i era el conreu més important quan a superfície ocupada, que havia desplaçat altres conreus de secà  (cereals, oliveres,…), excepte a pobles que produïen un oli excepcional (Olesa i Esparreguera). Així , la vinya s’estengué fins ben amunt del samontà i quasi feu desaparèixer el bosc.

A la comarca hem de distingir entre la vinya, que es cultivava en terrenys de secà de muntanya, i els emparrats que, des de la vall baixa al delta, es localitzaven a les terres humides de la plana. El raïm de les vinyes era per a vinificació i el de les parres era majoritàriament per consumir com a fruita fresca. A les plantacions de pollancres blancs, o àlbers, de les ribes del riu es feien créixer ceps enroscats als troncs, que es denominaven emparrats i donaven al paisatge agrari del Baix Llobregat una fesomia exuberant i específica des de El Prat-Sant Boi fins a El Papiol-Sant Vicenç dels Horts. Aquest conreu mixt acollia sovint un tercer cultiu, que habitualment eren rotacions de cereals i lleguminoses, sembrats entre les fileres de pollancres plantades a bastanta distància.

La peculiaritat dels emparrats era abastir de raïm fresc a Barcelona, el tipus de podat, d’exposició al sol, la cura de l’esporgat asseguraven una maduració tardana del raïm cap al novembre “resultando de ello que disfruten en Barcelona la abundancia de ubas frescas y buenas por espacio de cinco meses” (Caresmar). En alguna collita excepcional aquests raïms es vinificaven. Una part petita de la collita servia per fer un vi molt fluix d’aplicacions medicinals. Es prenia per enfortir la vista i es denominava “de vi de grecs”. Al 1891 encara se’n venia “en la tant coneguda o típica taverna del carrer de la Lleona, anomenada la Catedral” .

A finals del segle XIX, la vinya del Baix Llobregat no havia realitzat el salt cap la mecanització que començava a materialitzar-se en algunes zones de monocultiu vitivinícola. Aquest salt hauria alleugerit la inversió en força de treball humana gràcies a la utilització del forcat o altres arades. A la comarca, excepte els treballs de preparació per la plantació, que podien ser realitzats parcialment amb tracció animal, com que la majoria de les vinyes eren espesses i en zones costerudes els treballs tenien que ser realitzats per l’home. Així, la vinya era un conreu que servia per absorbir el creixement demogràfic.

La vinya baixllobregatina, sobretot la de la vall baixa i al delta, no rebia tants treballs com les de les comarques vitícoles de Catalunya, el que explicaria la productivitat més baixa. Al sud de la comarca, quan hom remagençava al Penedés o al Camp de Tarragona o es realitzava un quart treball, el petits parcers i els jornalers treballaven a jornal a les terres de regadiu o a la indústria, feines més valorades. Als pobles on la ma d’obra femenina era absorbida per la indústria, feines com eixarcolar o espampolar, habituals a les zones vitícoles, no es feien perquè eren més mal pagades que el jornal industrial o la feina de marmanyera, que feien les dones venent als mercats barcelonins. Al nord de la comarca i a les zones veïnes amb l’Anoia i el Penedès, la vinya estava més ben cuidada.

Els baixos rendiments situen el partit judicial de Sant Feliu de Llobregat al desè lloc provincial quan a  productivitat i al cinquè quan a producció (Roig Armengol,1890). Sabem que les vinyes baixllobregatines rebien menys adobs que les d’altres zones vitivinícoles, fet que ens explica en part la baixa productivitat. En iniciar-se la plantada l’aplicació del cremadís dels formiguers del bosc arrabassat era habitual. A la vinya adulta els mateixos ceps podats eren la base dels formiguers. La llenya i els fems escassejaven. Als pobles més pròxims a Barcelona es disposava de les deixalles i latrines barcelonines, però aquests fems s’utilitzaven preferentment pels conreus de regadiu. Els rendiments variaven segons la tipologia dels sols i els treballs i adobs aplicats, però globalment eren més baixos que les comarques vitivinícoles.

Els vins del Baix Llobregat eren de baixa graduació, l’explicació climàtica d’una major humitat no és suficient. A més de menys inversió en treball i menys adobs, l’altre causa era que quan el preu del vi era elevat es vinificava raïm produït per ser consumit com a fruit fresc, el raïm dels emparrats de menys graduació. I això degué succeir l’any 1888, any en què es mesuraren les graduacions, dos anys després de l’arribada de la fil·loxera i un dels anys que el vi obtingué elevades cotitzacions.

Les varietats que es cultivaven eren quan a raïm negre sumoll, garnatxa i bonesvalls, i quan a raïm blanc xarel·lo, moscatell, jonenchs, macabeu i picapoll. Els vins més coneguts eren els clarets, fruit de la barreja de diferents qualitats (xarel·lo, trobat i pansa). Les misteles també eren famoses. Es feien vins de color cirera. A la part nord de la comarca més vitivinícola, s’elaboraven bons vins de taula. A Gelida es feien vins que servien per estabilitzar els que s’exportaven a Amèrica. A Sant Just Desvern, Cervelló, Sant Esteve de Sesrovires i Esparraguera s’elaboraven vins blancs per l’exportació.

Després de la fil·loxera els sistemes de cultiu de la vinya varen millorar, es generalitzà el peu americà i la vinya tendí a ser clara i llauradora. A la vall baix i al delta els emparrats van anar desapareixent, desplaçats per conreus més productius que no exigien tants treballs. A inicis del segle XX, superada la fil·loxera però no les crisis de malvenda del vi, els baixos rendiments indiquen l’opció preferent de les terres de secà de més qualitat pels fruiters (préssec, pruna, cirera). La vinya postfil·loxèrica ocupà les terres de tercera categoria, fet que justificaria la baixa productivitat per unitat de superfície, i les terres més dolentes, les terres marginals de muntanya, es reboscaren. Així, paulatinament, el bosc va tornar a aparèixer i va anar guanyant de nou terreny, tot i que molt tímidament. Un nou paisatge de la vinya i el vi es començava a dibuixar a la comarca.

Gemma Tribó
Historiadora i membre de la Junta del CECBLL

Com és ben conegut per tothom, l’èxit en la investigació arqueològica obliga a actuar tant en la investigació dels jaciments arqueològics com en la difusió d’aquesta investigació. D’altra banda, quan els projectes de recerca arqueològica es fan grans també és necessari que el col·lectiu d’investigadors participants i tota la munió de gent que s’aplega a l’entorn del projecte (col·laboradors, estudiants, patrocinadors…) vagin assabentant-se dels resultats de la investigació del propi projecte, per tal d’anar-se posant al dia, homogeneïtzar la informació de la que l’equip disposa i mirar, alhora, en quina faceta és més útil la seva col·laboració i que, aquesta a més, resulti enriquidora per als objectius del projecte. Alhora, quan els projectes es fan grans, també necessiten conèixer què està passant als projectes i als jaciments del mateix territori per tal de coordinar la investigació i mirar de trobar models i sinergies que s’adeqüin a la diferent investigació duta a terme en el territori.

Amb aquests paràmetres com a principals objectius, des de CIPAG hem engegat un cicle anual de conferències que hem batejat amb el nom de Divendres…Història. El cicle s’emmarca dins del programa “Begues Arqueològic. Horitzó 30” que agrupa totes les activitats que efectua CIPAG amb subvenció municipal com a denominador comú. Aquest cicle, d’altra banda, també el voldríem entroncar amb el projecte de recerca 2014-17 de CIPAG “Les comunitats prehistòriques del Massís de Garraf nord”.

Divendres…Història pretén, alhora, apropar a estudiants, arqueòlegs, investigadors, historiadors, museus, centres d’estudis, entitats culturals, estudiosos i públic en general, els problemes de la prehistòria i la història a l’entorn del massís de Garraf, aprofundint en temes concrets que aniran desgranant els investigadors que actualment estan treballant en els diferents projectes de recerca encetats al massís. Divendres…Història pretén ser científicament precís i divulgativament acurat.

El format del cicle serà mensual, el primer divendres de cada més, a 2/4 de 8 de la tarda, i les sessions es desenvoluparan en una nova sala polivalent de petit format (30-40 persones) que a partir del proper mes de març es posarà en funcionament al Petit Casal de Begues, edifici que acollirà a les entitats vinculades als estudis del territori, entre elles el CIPAG i que en serà la nova seu.

El cicle es va iniciar el mes de novembre de 2016 i, de moment, ja ha reflectit tres estats de la investigació en diferents jaciments i diferents aspectes (coves de Can Sadurní i de Can Figueres a Begues i cova Bonica a Vallirana) i una sessió metodològica sobre emmotllament i replicació de materials arqueològics, concretament restes humanes. Hores d’ara estan ja programades les sessions fins al primer trimestre de 2018, fet que ens indica l’aprofundiment, varietat i amplitud de la temàtica a desenvolupar

US HI ESPEREM A TOTS!

TOTS HI SOU CONVIDATS A PARTICIPAR!

bé parlant…bé escoltant…bé debatent…

CIPAG. Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia de Garraf-Ordal.

Begues. Baix Llobregat. 

Castelldefels va ser el municipi escollit per començar a presentar les conclusions de workshop internacional Paisatges Contemporanis del Baix Llobregat que es va dur a terme des del 23 de maig fins al 4 de juny a la nostra comarca, dirigit pel professor Francesc Muñoz. L’Observatori de la Urbanització, mitjançant el Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge i el Patrimoni de la UAB, va proposar l’organització d’aquest workshop internacional de paisatge dins del congrés ‘El Baix Llobregat a Debat’.

L’1 de febrer es van presentar les conclusions d’aquest workshop a la Sala de Graus de l’Escola Superior d’Agricultura de la UPC de Castelldefels, i el professor Muñoz es va centrar en un dels paisatges treballats més vincultats a Castelldefels com va ser l’Autovia de Castelldefels-Aeroport.

A l’acte hi van assitir l’alcaldessa de Castelldefels, Candela López; la presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Conxita Sánchez; el delegat del Rector de laUniversitat Politècnica de Catalunya, José Manuel Yúfera; el director del Màster enIntervenció i gestió del Paisatge i el Patrimoni, Francesc Muñoz Ramírez i la directora de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB), Anna Gras.

Sant Feliu de Llobregat

Centre Cívic Mas Lluí
Divendres 24 de febrer a les 20.30h

lluíRL’art és un espai per donar a conèixer la producció escènica de petit format del Baix Llobregat.
Aquest febrer la molinenca Martina Tresserra, cantant i actriu de teatre, cinema i televisió, ens porta el seu espectacle ALTRES DONES, que neix de la unió de la poesia d’Estel Solé i la música de Martina.

Organitza: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

Alimentació i energia

En un estudi encara no publicat sobre alimentació humana i energia, realitzat en base a dades de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, http://www.fao.org/home/es/) i, especialment dels balanços alimentaris, he arribat a les següents conclusions generals:

1. L’alimentació humana és la primera necessitat bàsica i es cobreix amb unes activitats, uns recursos i unes eines que anomenem cadena de proveïment alimentari. A més de l’energia que les plantes capturen directament del Sol, la cadena de proveïment alimentari requereix el 30% del sistema energètic humà amb un repartiment territorial molt desigual: els països de la OCDE (1.270 milions d’habitants, el 17,5% de la població mundial) usen el 52,5% d’aquesta energia mentre que, els països No-OCDE (6.000 milions d’habitants, el 82,5% de la població), usen el 47,5% de l’energia restant.
2. El món produeix suficients aliments per alimentar adequadament el conjunt de la població mundial. No obstant això, diversos col·lectius socials i països sencers tenen un proveïment alimentari insuficient de manera que, segons els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides, el 2015 encara hi ha 780 milions d’habitants que passen gana (10,7% de la població mundial).
3. El 2011, tan sols el 38% del subministrament primari vegetal i animal (agricultura, ramaderia, pesca i aqüicultura) del món esdevé proveïment alimentari humà; el 72% restant es reparteix entre aliment animal (34%) i altres usos i pèrdues (28%) com ara llavors, fabricació de biocarburants o minves en l’elaboració d’aliments processats. Als EUA sols arriba a aliment el 22% del subministrament primari mentre que, a l’Índia hi arriba el 41%. A Espanya el 38%.
4. Entre 1961 i 2011, la dieta mundial creix el 39% (de 495 a 696 kg per habitant i any) i quasi manté la proporció entre aliments d’origen vegetal i d’origen animal (75% a 25%). Les aportacions de calories i proteïnes creixen el 30% i, la de greixos, el 75%. La dieta dels EUA (996 kg per habitant i any el 2011) té una proporció molt alta d’aliments d’origen animal (42%, creixent), en contrast amb l’índia (20%). A Espanya és el 38,5%. El volum i la composició de la dieta (especialment la proporció de carn) tenen una incidència molt gran en els usos energètics del proveïment alimentari i en aspectes mèdics i de salut.
5. De l’energia usada en la cadena de proveïment alimentari mundial, el 22% es dedica a la producció primària (13% a l’agricultura, 6,5% a la ramaderia i el 2,5% a pesca i aqüicultura), el 43% a la indústria alimentària i a la gran distribució i, el 35%, a la venda a la menuda, la preparació i cocció dels aliments. De les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle de la cadena alimentària (9,7 milers de milions de tones de CO₂ el 2009) el 65% corresponen a la producció primària (25% a l’agricultura i 35% a la ramaderia), el 22% al processament i distribució i 13% a la venda, preparació i cocció dels aliments.
6. En el món es perd el 28% dels aliments produïts (1.300 milions de tones a l’any) i el 38% de l’energia per produir-los. Els consumidors finals d’Amèrica del Nord, Europa i Oceania malbaraten (des del petit comerç fins a la taula) de 95 a 115 kg d’aliments per habitant i any d’unes pèrdues globals (amb producció i processament) d’uns 300 kg per habitant i any; en canvi, els consumidors d’Àsia del Sud i Sud-est i a d’Àfrica Subsahariana tan sols malbaraten de 6 a 11 kg per habitant i any d’unes pèrdues globals de 125 i 160 kg per habitant i any; altres regions del món es troben en situacions intermèdies.
7. Segons la FAO, en els 50 anys que van de 1961 a 2011, les terres de cultiu en el món han augmentat el 41% i, avui dia són unes 1.500 milions d’hectàrees (30 cops la superfície d’Espanya i 10% de les terres emergides) de les que el 47% es dedica al cultiu de cereals, la base de la dieta humana. En aquest període, els rendiments dels cultius ha més que duplicat (de 3,25 a 7,34 tones per hectàrea i any, gràcies als adobs, el reg i la maquinària grans consumidors de combustibles fòssils i energia) però les terres comencen a escassejar en relació a l’augment de la població i la superfície de cultiu disponible per habitant en el món ha baixat en aquest mig segle de 0,443 a 0,221 hectàrees per habitant.
8. El 70% dels usos d’aigua dolça en el món són agrícoles, el consum de fertilitzants s’ha multiplicat per 3,4 entre 1961 i 2011 (el 70% usats en els països No-OCDE), i el consum de plaguicides s’ha multiplicat per una xifra molt més gran (també aplicats en més d’un 70% als països No-OCDE; el 45% del món a la Xina). El reg, els fertilitzants i els plaguicides són els factors que, amb el concurs d’una gran aportació d’energia externa en forma de petroli i de combustibles fòssils, han fet augmentar la productivitat per hectàrea cultivada,
9. El 2011, hi havia en el món 1.320 milions d’agricultors (40% de la força laboral) dels quals tan sols 32 en els països de la OCDE (5,5% de la força laboral). El 2003 el parc mundial de tractors era de 27,6 milions, dels quals 17 en els països de l’OCDE (456 tractors per 1.000 agricultors) i tan sols 10,6 en els països No-OCDE (9 tractors per 1.000 agricultors). L’ús de maquinària és el factor que, també amb el concurs d’una gran aportació d’energia externa en forma de petroli i combustibles fòssils, han fet augmentar la productivitat per agricultor.
10. Una quarta part de la superfície de Catalunya està dedicada a cultius i cobreix escassament la meitat del subministrament primari de la seva població amb una producció especialment decantada vers els aliments d’origen animals (poc eficaços des del punt de vista energètic). Atès que Catalunya no és un estat, no disposa de la informació del balanç alimentari de la FAO, eina molt útil en el marc del nou paradigma energètic per reforçar polítiques de sobirania alimentària. Prenent les xifres de la mitjana mundial, la superfície de cultius necessària per alimentar la població del Baix Llobregat és de 3,7 vegades la superfície de la comarca, o sigui 1.780 km². En el cantó positiu, els cultius de la comarca (especialment els del Parc Agrari) són molt rendibles per unitat de terra cultivada.

Carles Riba Romeva
President del Col·lectiu CMES

Aquest mes de gener s’ha constituït un grup de treball que té com a objectiu col·laborar a introduir a la nostra comarca un model de Salut Mental de base comunitària (SMC). La iniciativa arrenca de la Jornada sobre Salut Mental que es va celebrar a Sant Boi de Llobregat el 27 d’octubre de 2016, en el marc del congrés El Baix Llobregat a Debat, impulsat pel CECBL.

En la Jornada es va posar de relleu la conveniència de construir un nou discurs sobre la Salut Mental, com a contrapès al model biopolític. El mon sociosanitari, precisa posar al centre de l’escenari a:

• L’usuari reconvertit en protagonista de la seva vida i de les seves decisions,
• L’administració territorialitzada,
• Els propers o pròxims –familiars o no-,
• Les entitats del lloc, el tercer sector…
• I els especialistes.

Per tant protagonista i territori són elements imprescindibles per un nou discurs que, més enllà del plus econòmic, aposti pel plus social en forma de projectes a la comunitat i amb la comunitat.

El grup de treball té com a objectiu aconseguir un model de Salut Mental Comunitària que inscrigui les persones fràgils en la comunitat, buscant l’empoderament dels protagonistes, que passa per tres eixos fonamentals:

• Vida bona, formar part de la comunitat
• Treball digne
• Habitatge al lloc de pertinença

El Pla de Treball s’orienta cap a establir confluències i coproduccions:

• Establir xarxes de base. Som en una comarca en que hi ha moltes iniciatives socials: Associacions de Salut Mental, Clubs socials de Salut Mental, entitats de joves… entitats esportives, culturals, teatrals….
• Posar en xarxa els recursos, el capital humà, disponibles i cercar-ne de nous.
• Implicar les administracions i els ens locals. Coproduir accions.
• Arribar a fer confluir aquestes distintes energies en la pràctica d’un  Model de Salut Mental  Comunitària al Baix Llobregat.

El grup impulsor està obert a altres persones que vulguin col·laborar en aquesta iniciativa.

El dissabte 28 de gener es va estrenar, al Centre Cívic Mas Lluí de Sant Feliu de Llobregat, el programa LluiRL’art amb l’obra “Con maleta de cartón” a càrrec del grup flamenc Amor al Arte. Aquesta representació teatral, basada en testimonis reals, commemora el  78è aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la nostra comarca, entre el  23 i el 26 de gener de 1939. A l’estrena hi van assistir més de 40 persones que van gaudir amb el ball flamenc i el teatre, que convinen les quatre actrius del grup.

A la mateixa sala s’hi va exhibir  l’exposició  Tothom al carrer. La lluita antifranquista al Baix Llobregat, produïda pel CECBLL, que va acompanyar la vetllada. L’exposició  romandrà oberta fins al 10 de febrer, de dilluns a divendres, de 18 a 20 h.

La definició territorial del Baix Llobregat Nord.

El Nord de la comarca és una realitat física singular. Es troba encabida dins de la depressió Alt Penedès-Vallès, entre els contraforts de Montserrat i l’inici de les muntanyes que configuren la Vall Baixa del Baix Llobregat, limitant al nord amb les comarques interiors de l’Anoia i el Bages.   La configuració dels assentaments urbans i l’orografia abrupte de Catalunya li han atorgat una importància estratègica rellevant.    Històricament, el nostre país s’ha vertebrat al voltant de dos eixos de mobilitat:   l’eix costaner, que pivota actualment sobre l’autopista AP-7 i la línia ferroviària mediterrània, i l’eix interior, que connecta Barcelona amb Madrid, que representen l’autovia A-2 (N-II) i l’AVE.  La força que generen aquests fluxos de transport motiven que el veritable centre de Catalunya no sigui marcat per les estrictes coordenades geogràfiques com tradicionalment s’ha atribuït a la ciutat de Manresa o de Vic, sinó on aquestes infraestructures es creuen, que és la zona d’influència de Martorell.

A aquest fet se li uneix que el creixement de la primera corona metropolitana ha motivat que els planificadors territorials hagin previst infraestructures com a variants a les que travessen les zones més densament poblades amb l’excusa dels col·lapses circulatoris quotidians.  D’aquesta forma s’ha teoritzat un 4rt Cinturó (B-40) com a variant de l’AP-7, l’Eix Orbital Ferroviari i l’Eix Ferroviari Transversal com alternatives a la xarxa de rodalies i regionals.

Aquestes inversions  infraestructurals constitueixen un bon mostrari i han estat jerarquitzades pel Pla Territorial Metropolità de Barcelona.   Les vies de transport privat primàries són: la perllongació de l’A-7 (N-340) per enllaçar amb l’A-2 de Sant Sadurní i Abrera, la connexió A-2 amb la B-40 a Abrera, la integració urbana de l’A-2 a Abrera i l’enllaç de la B-40 amb la C-16 entre Olesa i Vacarisses.

Le vies de transport privat secundàries són: la connexió A-7 i B-224 entre Gelida i Sant Esteve, l’ampliació de la B-224 entre Masquefa i Martorell, el cinturó oest de Martorell, la connexió C55 i la B-40 a Olesa i la integració urbana de l’AP-7 a Martorell.

Les vies de transport públic interregionals previstes són: la T1 (Nou Eix Transversal ferroviari Igualada-Barcelona), la T5 (Nova línia de mercaderies Tarragona-Castellbisbal) i la construcció de noves terminals intermodals de mercaderies.

Les vies de transport de rodalies RENFE, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i Tramvia previstes són: la R2 (Nova línia Orbital Ferroviària), la R7 (Nova variant de Rodalies al nucli de Martorell), la R15 (Variant de pas a Can Amat) i la R25 (Adaptació a tren-tramvia de la connexió entre Martorell i Igualada).

Les inversions es classifiquen entre aquelles que són ampliació de la capacitat de les vies actuals: cas de l’A-7 o la B-224, les que suposen una millor integració de les vies existents en el seu entorn (cas de l’A-2 a Abrera o l’AP-7 a Martorell), o les que són de nova creació:  cas de la B-40 o la línia Orbital Ferroviària.

Tota aquestes obres previstes conviuran en un entorn molt fracturat per infraestructures construïdes en els últims 50 anys, i en bona part, abans que existís normativa d’impacte ambiental.  Per tant, les actuacions executades no van preveure la qualitat de vida dels nuclis urbans preexistents ni la permeabilitat de les connexions biològiques. A tall d’exemple l’AP-7 sobrevolant els barris de Martorell comporta un impacte territorial important. Les inversions proposades com a integració de les vies urbanes i de camí de traçat per constituir rondes tenen una bona intenció prèvia, com a mesures correctores de les declaracions d’impacte ambiental no realitzades de les xarxes anteriors, però comporten el perill d’ocupar els pocs espais naturals ben conservats als afores dels nuclis urbans.  Aquest fet és força evident en els sòls no urbanitzables d’Abrera, que és el municipi que es troba en la zona més crítica de les malles de comunicació contemplades.   Convé també ressaltar que la majoria de les inversions intenten millorar la interconnexió de les xarxes actuals, jugant un paper nodal els nusos de l’A-2, l’AP-7 i la B-40.  Aquestes obres requereixen també d’una concertació entre les diverses administracions titulars de les vies, principalment l’Estat i la Generalitat, en un context de relacions institucionals complicades i de dèficit inversor com a conseqüència de la greu crisi econòmica i social. En aquest sentit, l’Estat ha deixat en suspens obres iniciades fa més de 4 anys arreu de la comarca, cas de la connexió A-2 i AP-7 entre Sant Andreu i Papiol, la B-40 entre Olesa i Viladecavalls o la B-24 a Vallirana.

La forta càrrega d’infraestructures es combina amb les previsions urbanístiques dels municipis limítrofs.  Martorell, Abrera, Sant Esteve, Esparreguera, Castellví i Castellbisbal sumen gairebé 100.000 habitants.  El Pla Territorial Metropolità que ordena els assentaments urbans, els espais naturals i les inversions en mobilitat de les set comarques de la denominada Regió de Barcelona estableix per als propers anys la reducció o extinció dels sòls urbanitzables i la remodelació dels sòls urbans. Tanmateix hi ha dues zones d’aquest ampli territori on es preveuen expansions urbanes: el Vallès Sud a prop de Mollet, i l’anomenada Ròtula Martorell-Abrera.    Esparreguera, Abrera, Martorell i Sant Esteve es troben en procés d’elaboració dels seus nous Plans d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), que hauran de respectar les directrius del Pla Territorial Metropolità, i per tant, parteixen d’una posició de consolidació i creació de sòls urbanitzables.  Aquests sòls responen a creixements residencials i industrials, on el sector logístic se sentirà molt atret, arran que és la zona del territori català que aspira a ser la millor interconnectada amb la resta del país.

La Generalitat està impulsant hores d’ara dues figures de planejament supramunicipal: el Pla Director Urbanístic d’Infraestructures Martorell-Abrera i el Pla Director Urbanístic de l’Activitat Econòmica del Baix Llobregat Nord, on concretarà previsions del Pla Territorial.  Ens trobem en un moment crucial en la definició del Nord de la comarca del Baix Llobregat, i és normal que entitats preocupades per qüestions territorials vulguin participar activament en l’elaboració d’aquests plans.  Associacions com Anda Abrera o Martorell Viu, que porten anys plantejant propostes alternatives han de ser tingudes en compte, en especial per la cura que posen per destensionar el riu Llobregat, que és l’ eix natural de la comarca, i a vegades, el gran oblidat.

Rafael Bellido Cárdenas
Advocat i expert en temes d’urbanisme i medi ambient

El Consell Comarcal del Baix Llobregat va convocar una nova reunió per a la futura constitució de la Xarxa de Memòria Democràtica que aglutinarà  tant associacions, com institucions i persones que actuen al Baix Llobregat en l’àmbit de la memòria democràtica.

Els orígens d’aquesta xarxa els trobem en el congrés “El Baix Llobregat a Debat”, quan el Centre d’Estudis Comarcals detecta la necessitat de reunir a tots aquells agents que treballen la memòria democràtica a la comarca. A aquesta reunió, que va tenir lloc el 6 de maig de 2016, van assistir entitats memorialistes i arxius i ajuntaments que treballen la memòria. Ens van acompanyar l’alcalde de Sant Feliu, la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya i el conseller comarcal de Cultura i Memòria. Allà el Consell Comarcal va prendre el compromís de tirar endavant la creació de la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat.

És per això que el dia 1 de desembre es van fer a la seu del Consell sengles reunions  explicatives d’aquest propòsit amb representants d’ajuntaments i amb entitats.

Per pertànyer a la Xarxa caldrà formalitzar explícitament l’adhesió i es crearà una secretaria tècnica que impulsarà i coordinarà el projecte i de la qual el CECBLL en farà part.

El Baix Llobregat s’ha caracteritzat històricament per l’existència de moviments socials molt actius en defensa de la democràcia, l’equitat, la justícia i la solidaritat. Aquest ric teixit social ha donat lloc, entre d’altres, a una sèrie de línies d’actuació en matèria de recuperació de la memòria democràtica centrades en la recerca, la divulgació i la commemoració. Totes elles han confluït cap a la recuperació de la memòria d’aquest territori caracteritzat per les lluites socials, especialment durant el franquisme i la transició. El perfil d’aquestes actuacions és generalment d’àmbit local i ara, amb la Xarxa, per primer cop anirem cap a un perfil comarcal.