Primera excursió: El Molí de Broquetes . Colònia Sedó

Data: Dissabte 13 de maig de 9 a 14 h

Punt de sortida i d’arribada: Església d’Esparreguera (Plaça de Santa Eulàlia, s/n – Esparreguera)

PREU SOCIS CECBLL: 0€
PREU NO SOCIS: 6€ (Inclou l’entrada al Museu)
Menors de 8 anys: gratuït

Començarem a caminar pel camí que feien servir els treballadors i les treballadores d’Esparreguera per anar a la Colònia Sedó. Un cop a la Colònia, caminarem fins a la resclosa, veurem les comportes d’inci del canal i la del cabal ecològic. De retorn veurem el canal de desguàs. Per acabar visitarem el Museu de la Colònia Sedó.

INSCRIPCIONS TANCADES
Per més informació podeu trucar al 936663527

Amb el suport d’ATLL

Les Diputades i els Diputats de la comarca han volgut conèixer les conclusions del congrés EL BAIX LLOBREGAT A DEBAT.

Ahir la presidenta del CECBLL, Conxita Sànchez  i el president del Consell comarcal, Josep Perpinyà van presentar a les diputades i als diputats del Parlament, algunes de les principals conclusions arran d’aquesta nova lectura de la comarca que ens certifica que “el Baix Llobregat, lluny de desdibuixar-se, té un carisma i una força imbatibles perquè té una gent lluitadora, treballadora i que manté encesa la flama de la utopia”.

El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ha impulsat un debat en profunditat sobre la comarca, entorn a tres eixos:

• Identitat, cutura i coneixement
• Compromís, cohesió i dinamització econòmica
• Entorn i gestió del territori

El dia 2 de febrer d’enguany a la seu del Consell Comarcal es presentava el “Compromís col·lectiu amb el Baix Llobregat”, document de conclusions i propostes, previ a la propera edició de tots els materials sorgits d’aquest procés congressual desenvolupat al llarg de tot l’any 2016.

El Consell Comarcal, els ajuntaments i les forces polítiques van incorporar  als treballs del congrés la seva reflexió a través del Fòrum Municipalista, que recentment ha donat peu a la Declaració d’Alcaldes i Alcaldesses a favor d’un millor, més equilibrat i sostenible Baix Llobregat per al segle XXI

Tal com dèiem en el congrés, hem mirat la comarca “des de Montserrat fins els mar, seguint el curs del riu que ens dóna el seu nom. Acostar-nos als espais naturals del Delta, resseguir el Parc Agrari i totes les zones on encara és possible l’agricultura. No ens oblidem de les nostres muntanyes, les del Baix i les de la serralada de Collserola. Reconèixer-nos  totes les persones en les nostres viles i ciutats, en els espais creats per viure i conviure, per guanyar-nos-hi la vida i per comunicar-nos. Reivindicar el dret a gaudir de l’aire, de l’aigua i de la terra. Comença el temps d’aconseguir un Baix Llobregat més influent a Catalunya que s’incorpori com a tal a l’agenda dels reptes de la regió primera.”

L’acolliment de les diputades i els diputats de la comarca ha estat esplèndid, obrint noves vies de treball conjunt i ens faciliten comparèixer davant la Comissió parlamentària de Governació, on hi exposarem  alguns dels principals compromisos col·lectius de la comarca.

Inauguració de la nova planta de Solidança/Roba Amiga

Solidança/Roba Amiga  celebra els 20 anys de la seva fundació inaugurant un nou centre de gestió a Sant Just Desvern.   L’acte, va estar presidit per la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Dolors Bassa, l’alcalde de Sant Just, Josep Perpinyà, la presidenta de la Federació d’Empreses d’Inserció de Catalunya, Catalina González i Josep Maria Fisa, president de Solidança. La inauguració va comptar amb l’assistència de 200 persones entre els quals hi havia alcaldes i alcaldesses, regidors/es, i tècniques del Baix Llobregat, amics i amigues, i entitats col·laboradores de Solidança com ara el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

En aquest nova planta s’ha mecanitzat el sistema per oferir una gestió de qualitat i innovadora en preparació per a la reutilització de residus, en definitiva, un clar exemple d’economia circular que a més té una finalitat social.

L’ENTRADA SUD DE LA COMARCA

Els accessos a la comarca des del sud són cinc, dels quals dos de pagament: l’AP 7, amb el temut peatge de Martorell i la C-32 per Castelldefels. Els altres entren per Begues, la V 241 venint d’Olesa de Bonesvalls, la C-31 coneguda com la de les no menys temudes costes del Garraf i la N 340 per Vallirana passant el port de l’Ordal.

Un mapa relativament estable llevat d’aquesta última carretera. Es va fer l’any 1772, dos anys després que s’obrís al trànsit el pont de Carles III entre St. Vicenç i Molins de Rei. Més de deu anys va trigar la carretera fins a Vilafranca des de Barcelona, amb 59 ponts, entre ells l’espectacular del Lledoner, l’altre gran escull, a més del riu, que es va salvar fent-hi el viaducte actual entre 1771 i 1803.

La primera xarxa de carreteres radials d’Espanya, de l’any 1761, preveia totes les que sortien de Madrid, entre elles la N-2, propera a Vallirana. El que cal destacar, però, és que en aquesta xarxa n’hi havia una de no radial, la N-340, que passa per Vallirana, i d’aquesta, el primer tram que es va fer va ser el de Barcelona-Vilafranca. Va ser feta per enginyers militars amb una mentalitat de “tirar pel dret”, per desenvolupar allò que ara en diríem el corredor Mediterrani. Una ordre del rei Carles III de 1761 la va anomenar la Carretera de Catalunya i el tram de Cervelló a Can Julià data de 1772. Aquesta nova carretera va ser lloc de pas obligat entre Tarragona i Barcelona.

El nou vial va afavorir el creixement i la vertebració de Vallirana i Cervelló com a pobles al seu entorn. En aquell moment Vallirana tenia uns 200 habitants i, si bé la carretera va ser el carrer que va estructurar la trama urbana, ara amb 15.000 ànimes i sis semàfors és un ganivet que parteix en dos la població i un calvari per als conductors en trànsit.

Aquesta carretera al seu pas per la comarca, amb els seus efectes i circumstàncies, té la seva història en aquest quart de mil·lenni, que un dia hauríem de recollir. Però la variant de Vallirana, en els darrers trenta anys també és digna d’anàlisi històrica. El que subscriu això, des de la seva més tendra infància i fins on arriba la memòria, ha sentit a dir als grans d’edat i als importants en responsabilitat que la carretera no passaria pel mig de poble, sinó per fora i que seria un carrer, el carrer Major.

Un primer estudi, cap als anys 70 del segle passat, quan van començar els col·lapses, contemplava el nou vial en cornisa per la part nord. Es va descartar per l’elevat cost econòmic i mediambiental. Eren els anys dels Seat 600 i de les llargues cues dels diumenges, sobretot a l’estiu, després tot l’any i més tard cada dia.

Saltem a la dècada dels vuitanta. Comencen els projectes de la variant. El creixement urbanístic i en passar les segones residències a primeres va fer augmentar la població dels municipis afectats i, de manera espectacular, el trànsit. Els pitjors anys van ser els vuitanta i noranta, en què es podia tardar 60, 90 o fins i tot 120 minuts per arribar a l’àrea de Barcelona, uns 25 Km, a les hores d’entrar a treballar o estudiar. Entre les anècdotes hi ha les trucades a les ràdios de la gent atrapada, quan aquestes entre els problemes de trànsit no ho esmentaven, només els de les entrades a Barcelona. A més d’escoltar la ràdio i trucar, la gent es pentinava, llegia, renegava…

L’any 1990, voluntaris del Grup d’Esplai van fer una tasca impagable de comptar els vehicles en trànsit en diferents punts i hores, treball que va donar una base de dades interessant. Eren uns 25.000 al dia dels quals gairebé la meitat eren camions i, bona part d’aquests eren de les pedreres. Els transports especials de vaixells, bungalows, bigues de ponts, etc., continua actualment.

Aquella desastrosa situació va durar fins que amb la posada en marxa, l’any 1993, d’un tercer carril en sentit Barcelona entre l’encreuament de la Palma i Quatre Camins, va alleujar el problema. Va ser la connexió amb la futura autovia del Baix, que beneficiava la sortida de Vallirana, Cervelló, Corbera, La Palma i Fontpineda.

Més alleujament encara hi va haver quan el dia de Sant Jordi de 2003 va entrar en funcionament la variant de Cervelló, que va resoldre parcialment el problema de les cues, però no l’altre qüestió de fons, que és que Vallirana disposi del seu carrer Major com a espai al servei dels ciutadans com ho havia fet amb Cervelló. Quedaven enrere els anys més durs.

LA COORDINADORA CAN-340. El paper de la gent, sobretot dels afectats, ha estat important mitjançant mobilitzacions i altres formes de lluita veïnal. El febrer de 1992 es crea la Coordinadora d’Afectats per la N-340 al redós del Centre Excursionista i sense presència de partits ni institucions locals. Coneguda com CAN 340, que són les sigles, però també perquè el “can” era la casa durant hores de molts valliranencs, perquè can vol dir gos, que és com ens tractaven en aquells dies, i perquè era 5 o 6 vegades més que can 60. Les accions més vistoses van ser la marxa fins a Quatre Camins tallant el trànsit de tot el trajecte el maig del 92, la de l’any 1998, diversos talls de la carretera a l’entrada al poble en dies i hores punta, la campanya Prou Cues, amb les pancartes i les bandes de paper que portaven els cotxes, assemblees multitudinàries i el control i seguiment dels acords a les administracions implicades.

Més tard la coordinadora deriva en una comissió de seguiment, ara ja amb presència institucional. El 21 de juny de 1998 es convoca per part de l’Ajuntament una assemblea d’afectats i veïns. Aquesta comissió està vigent, però s’ha activat en les repetides aturades de les obres i ha fet els seguiments de les dotacions pressupostàries.

Repassem algunes de les accions institucionals de les nombroses que hi ha hagut en aquests 30 anys. L’1 de setembre de 1988 el ministre Sáenz de Cosculluela es compromet davant els alcaldes a donar “la máxima celeridad” a aquesta carretera. El ministre José Borrell, el 23 d’abril de 1992, es manifesta en termes semblants. El president Jordi Pujol, en visites els anys 1987 i 1996 declara que és una obra molt necessària per Catalunya i que en donarà suport. L’any 1993 el MOPT, atorga l’avantprojecte, la dotació pressupostària i previsió d’inici d’obres. Constants canvis de projectes fan endarrerir aquest inici. L’any 1996 es paralitza el tema amb l’excusa d’un aqüífer. Altres aturades i represes han estat justificades per problemes tècnics. Amb l’entrada en servei de la variant de Cervelló no es continuen les obres cap a Vallirana. El març de 2004 comencen les obres de la variant de Vallirana, però el març de 2005 s’aturen amb el pretext de l’existència de mines en el trajecte dels túnels, després de 20 anys de projectes. Aquest argument va ser desmentit amb un estudi geològic miner del Departament d’Enginyeria Minera de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’abril de 2007 es reprenen les obres, però l’alegria a casa del pobre va durar dos mesos, quan uns jubilats van veure com unes gòndoles s’emportaven les màquines. El març de 2009 es reprenen les obres amb les voladures i amb els  problemes, queixes i incerteses en la seguretat dels procediments. El 17 de novembre de 2011 es tornen a aturar els treballs, presumptament per problemes pressupostaris.

El 17 de novembre de 2014 es reprenen les obres fins avui, en què se segueix treballant i quan els dos túnels ja veuen la llum. Està previst que entrin en funcionament el primer trimestre de 2018, segons va afirmar la ministra Ana Pastor in situ ara fa un any. Si es compleix aquesta previsió hauran quedat enrere trenta anys de canvis de projectes, viatges a Madrid, accidents, mobilitzacions i, sobretot, moltes hores perdudes i molta paciència deixada a l’asfalt. La comarca sembla que, ara sí,  finalment tindrà una entrada digna lliure de peatge pel sud.

Sant Feliu de Llobregat

Centre Cívic Mas Lluí
Divendres 28 d’abril a les 20.30h.

lluíRL’art és un espai per donar a conèixer la producció escènica de petit format del Baix Llobregat.
Aquest mes d’abril, el grup TEATRE.MJC de Sant Joan Despí ens oferirà una posada en escena al voltant de la vida i la creació de Charles Chaplin. Us hi esperem!!!!

 

Organitza: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

La depuració dels mestres republicans

La realitat que s’anava configurant cap a un nou món als anys seixanta els va fer obrir la ment i els va generar quelcom que sempre han portat molt endins com a persones i com a mestres: el sentit crític.
Raül Manzano i Tovar Federació de MRP de Catalunya.Revista Guix – 419, novembre 2015

L’epígraf de Manzano que encapçala aquest escrit fa referència als mestres que produïren els canvis a l’ensenyament durant la transició democràtica.

A Catalunya, des de principis del segle passat, era evident l’interès per la renovació pedagògica. En aquest sentit, La tasca de la Mancomunitat de Catalunya[1] fou meritòria.

Són també exemple de la millora pedagògica d’aquest període l’aplicació del mètode Montessori[2], Rosa Sensat[3], l’Escola Racionalista[4], etc. L’impuls que la Generalitat republicana va donar en aquest camp es reflectí en la formació d’uns mestres carregats d’entusiasme i propòsits d’innovació.

En finalitzar la guerra, l’any 1939, es declarà provisionalment suspesos de feina i sou els mestres titulars i professorat que havien passat voluntàriament al servei de la Generalitat, aleshores ja suprimida. És cert que, un cop demostrada la seva “innocència i idoneïtat ideològica” tindrien la possibilitat de tornar a treballar a l’ensenyament, després d’haver passat pel sedàs de la Comisión Depuradora de Instrucción Pública–. Entre els càstigs imposats hi trobem el de “Traslado forzoso con prohi­bición de solicitar cargos vacantes durante un período de uno a cinco años”; “Suspensión de empleo y sueldo de un mes a dos años”. “Separación definitiva del servicio”…[5]

La llibertat de càtedra reconeguda i garantida a la Constitució espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931 era dilapidada, així com també l’ensenyament laic i l’ensenyament en les diverses llengües de les autonomies de l’Estat Espanyol. Però amb això no n’hi havia prou. L’any 1936 la Junta de Defensa de Burgos “dictó nuevas normas contra la escuela republicana, exaltando el espíritu patriótico, en contra de la coeducación y en defensa de la moral cristiana. Estas normas iban dirigidas a la depuración de maestros y a la censura de películas y todo tipo de publicaciones”^[6].

En el cas d’Esparreguera l’estudi d’aquesta depuració ens va portar a buscar a  l’archivo General de la Administración (AGA), a Alcalà de Henares. Per fer-nos una idea de l’abast d’aquesta repressió hem de dir que en aquest arxiu s’hi troben 52.074 expedients de depuració oberts contra aquells mestres i professorat, tant de secundària com universitari, acusats d’escampar les idees “revolucionàries” i/o catalanistes en el cas de Catalunya. Els expedients que hem localitzat són concretament els de nou[7] mestres que exercien a Esparreguera en finalitzar la guerra,  i van haver de passar per l’expedient de depuració perquè es volia un funcionariat lleial i identificat amb el règim. Ells eren Camilo A., Teresa G., Maria G., Josefa R., Fernando L., Concepción M., Manel P., Luisa P., Josep Maria P. i Encarnación V.

Vegem-ne algun cas. El mestre Emili Pascual[8], que fou mestre de la Puda –ell tot sol i amb només 19 anys– quan  a la tardor del 1936 arribaren a aquest balneari més d’un centenar de joves refugiats bascos. En Pascual també fou mestre de  Can Sedó. El cas és que, en acabar la guerra, l’Emili va haver de passar calamitats per a poder treballar, tot i que se’l considerava  “simpatizante con las tendencias izquierdistas y catalanistas, si bien no se le conocen actividades delictivas contra el Glorioso Movimiento”. Finalment, va aconseguir que alguns vilatans l’ajudessin per tornar a treballar. El seu germà, el Josep Maria, també fou depurat i no va poder exercir de mestre fins que la “Comisión Superior Dictaminadora de Expedientes de Depuración”,  proposà la confirmació del seu càrrec, el desembre de 1939. Llegim en aquest informe la declaració de l’alcalde: (…) Puede conceptuarse adicto a la Causa Nacional.- Refrectario a la coeducación (,,,) No tenia ideas separatistas,- Limitóse a la enseñanza obligatoria del idioma y enseñanza en catalán, sin apasionamiento (…)[9]. 

Una altre mestre depurat, però que es va incorporar al seu treball sense problemes per part de la Junta de Depuració, fou el mestre Manel Pallejà[10], de 43 anys, que va ser mestre de l’escola graduada de nens d’Esparreguera.

Les mestres de l’escola van ser doblement investigades perquè  es va revisar la seva conducta política i  també la moral. Posem el cas d’una de les mestres, l’Encarnación Valero[11], de 46 anys, que va ser mestra i directora de l’escola graduada d’Esparreguera. Ella hagué de justificar la seva adhesió al govern marxista i les cotitzacions voluntàries que havia fet, per exemple, a favor del “Socorro Rojo Internacional”, la seva afiliació “obligada” a la CNT, o declarar que no pertanyia a la maçoneria, etc. Afegia a l’informe, com en tots els casos, la declaració de diverses personalitats.

No va ser fins a l’any 1952 quan  se li va permetre ingressar altra vegada al cos de mestres: “se la reintegre al mismo con su virtud con la sanción de traslado fuera de la provincia durante tres años e inhabilitación para el ejercicio de cargos directivos y de confianza”. En aquest cas –tinguem en compte que és una dona– el Presidente de la Comisión Depuradora escrivia que la mestra va mantenir bona conducta fins que l’any 1935, en relacionar-se amb un “maestro laico empezó a adquirir impopularidad” i “influenciada por el ambiente dejó de practicar la buena enseñanza y se dedicó a inculcar dentro la clase el ideal anarquista”. I afegia: “…contrajo matrimonio civil con persona laica-anarquista…”[12].

Hem d’afegir que, malgrat tot, immediatament o més endavant –en algun d’aquests casos no va ser fins l’any 1952–, en demanar la revisió de la sanció, aquests mestres van trobar persones que els van ajudar amb la redacció de bons informes. També és cert que no podem fer massa cas de la declaració jurada que feren els protagonistes, perquè aquests se suposa que escrivien el que sabien que agradaria als membres de la Comissió Depuradora per tal d’aconseguir superar el procés de depuració i retornar a la feina.

Hi ha altres mestres que tingueren més mala sort, perquè partiren l’exili o la reclusió, per exemple, Joan Roigé Redó[13]. Aquest mestre, que era de Roquetas (Tarragona), però treballà a Barcelona, durant la República donà classes a Mas d’en Gall i a Esparreguera. Al sumaríssim[14] se l’acusava d’inspirar-se en les doctrines de l’Escola Moderna, de ser el responsable de la colònia infantil de la Solidaridad Internacional Antifascista i de cantar a la seva escola cançons antireligioses i antipatriòtiques. No es va poder demostrar cap altre motiu “revolucionari”; malgrat tot, li van caure 15 anys de reclusió temporal.

Maria Roure Calsina, de Barcelona, però que exercí com a mestra auxiliar a l’escola de Joan Roigé a Esparreguera, és un cas semblant perquè, a més de patir la repressió com a mestra, a el sumaríssim també se l’acusà de: “vivia maritalmente con el Juan Roigé … distinguiéndose por sus ideas izquierdistas … intervino como Secretaria de la Soldaridad Internacional antifascista en el envio de paquetes al frente y cuidando de los niños pertenecientes a la Colonia Infantil”[15]. Per tot això li van caure 12 anys de reclusió.

El procés de depuració del magisteri va estar vigent legalment fins a l’any 1966, fet que va permetre desfer tota la generació de mestres formats durant el període republicà i la seva tasca pedagògica[16].

————————————-

[1] La Mancomunitat, tot i no tenir competències plenes en educació, va saber donar un poderós impuls a l’ensenyament que, tot  i sofrir un alentiment durant la dictadura del 1923 al 1929,  ja no es va aturar fins  a finals de la Guerra Civil.

[2] Recordem la filosofia aplicada per  Montessori a Itàlia, la qual considerava els infants com l’esperança de la humanitat. Aquest mètode es va començar a experimentar a Catalunya a principis del segle xix. Pretén fer créixer  l’infant com un nen feliç i fort; molt resumidament, direm que es fonamenta en els principis de llibertat, activitat i independència persona.

[3] Va ser una mestra catalana que exercí fins a finals de la Guerra Civil, que introduí al nostre país propostes pedagògiques de diverses escoles europees i que han estat la base dels moviments de renovació pedagògica més actuals.

[4] Als Països Catalans les primeres escoles racionalistes, precedents de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, aparegueren cap a la fi del s xix, normalment lligades als sindicats i ateneus obrers. GEC.

[5] Ordre del 23-3-1939 sobre depuración de Funcionarios dependientes del Ministerio de Educación Nacional y creación de la Comisión Superior,        Dictaminadora de los expedientes de depuración.

[6] RODRÍGUEZ, Pablo et altri: La represión franquista en Levante. La represión sobre Izquierda Republicana. Editorial Eneida, Madrid, 2012. Pàg. 150.

[7] De fet, varen ser més els mestres que patiren les conseqüències d’haver treballat a l’escola republicana.

[8] Pel que fa l’Emili Pascual la informació és extreta de l’autobiografia del mestre cedida al sr. Josep Paulo.

[9] Archivo General de la Administración/Fons del Ministerio de Educación Nacional /Sèrie:Expedientes de depuración de maestros nacionales. Signatura: 32/12373 (1939-40)

[10] Ibidem

[11] Ibidem. Signatura: 32/12376 (1939-40)

[12] Ibidem. Signatura: 32/12376 (1939-53)

[13] L’anarquista Joan Ferrer el recorda així: Mestre Roigé baixà del Mas d’en Gall per obrir escola moderna a vila, i malgrat que després derivà en reformista, en aquells dies havia de fer bona feina. El vaig trobar el 1939 al concentracionari de St-Cyprien amb la moral als peus. “Costa Amunt.” Elements d’història social Igualadina. Des Gondoles, França (1975).

[14] Sumaríssim ordinari 28360. Consell de Guerra celebrat a Barcelona el 19 de gener de 1943.

[15] Sumaríssim ordinari 28360. Consell de Guerra celebrat a Barcelona el 4 de desembre de 1942.

[16]Diversos autors: El procés de depuració a la zona franquista. http://www.memoria.cat/mestres/es/node/2574[data de l’última consulta:desembre 2016]

PEU DE FOTO 1: Els escolars de la Colònia Sedó amb el Sr. Pascual, la seva senyora i la filla. Fotografia publicada per Julià.

PEU DE FOTO 2: El mestre Sr. Pascual a l’antic camp de futbol de la Flora. Fotografia de Ricard Forn.

 

Sant Feliu de Llobregat

Centre Cívic Mas Lluí
Divendres 31 de març a les 20.30h.

lluíRL’art és un espai per donar a conèixer la producció escènica de petit format del Baix Llobregat.
Aquest mes de març el grup santjustenc 2DOS ens oferirà un concert de piano amb bateria. Serà un concert intimista, amb música de bossanova i swing. Us hi esperem!!!!

Consulteu el programa del concert 

Organitza: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

En acabar l’Assemblea anual del CECBLL, es va presentar la IX recerca col·lectiva de l’entitat que porta per títol La Setmana Tràgica i el seu context en el Baix Llobregat 1890-1923. 

Ja fa anys que el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat va posar en marxa una fórmula innovadora de fer recerca, de construir i compartir coneixement: les convocatòries de recerques col·lectives que es van iniciar l’any 1986 de la mà del Dr. Jaume Codina.

Les recerques col·lectives tenen per objectiu omplir buits de coneixements sobre la comarca del Baix Llobregat en algun aspecte concret i posar en comú a totes les persones que estan fent o volen fer investigació sobre el tema. Sempre dirigits per alguna o algunes persones amb una reconeguda solvència acadèmica en la temàtica, que els serveix de guia en les seves recerques.

La presentació va anar a càrrec de Conxita Sánchez, presidenta del CECBLL i de tres dels seus autors: Mercè Renom i Xavier Calderé, en tant que coeditors del llibre i Agustí G. Larios,  que ens va fer una pinzellada del seu article “Sant Feliu de Llobregat, la Setmana Tràgica en el marc de la modernització política, 1890-1923”.

Aquesta recerca col·lectiva consta de 15 articles de 16 investigadors i investigadores que tracten el ressò que va tenir a la comarca els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909. L’obra recull el tractament dels fets a 11 municipis baixllobregatins: Sant Feliu de Llobregat, Cervelló, Cornellà de Llobregat, Molins de Rei, la Colònia Güel de Santa Coloma de Cervelló, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, Sant Andreu de la Barca, Gavà, El Prat de Llobregat i Viladecans. A més de tres articles temàtics que també fan una aportació inèdita a la recerca.

Aquí podeu consultar l’índex de la recerca col·lectiva.

 

A la seu del CECBLL al Centre Cívic Mas Llui,  s’està duent a terme els tallers d’un nou projecte col·laboratiu “Orgull de Baix. Memòria de paisatge”.

Aquest projecte dut a terme per la gent de Al Pati Produccions, és un treball de creació col·laborativa que convoca un grup de persones majors de 65 anys i un grup de joves adolescents de diferents poblacions del Baix Llobregat per a participar en un procés de recuperació de la memòria històrica del passat agrícola i ramader de la comarca, en el qual ells seran alhora els autors i els protagonistes.

Ja s’han format 9 equips de treball formats per  3 persones, dues persones grans i un adolescent, vinguts d’arreu de la comarca que treballen plegats per a recuperar capítols de la memòria agrícola de la comarca.

L’objectiu d’aquest tallers és convertir cada equip en una unitat de recerca i producció documental encarregada de descobrir i recuperar històries sobre la memòria i la transformació del paisatge de la comarca. Per a aconseguir-ho, buscaran testimonis que parlin d’aquest passat, i també material fotogràfic i/o fílmic que es pugui trobar en possessió de particulars, i/o dels arxius municipals.

Al final del procés cada equip produirà un micro-documental de 3 minuts que entrarà a formar part de la web d’Orgull de Baix. Les peces es filmaran i muntaran amb dispositius mòbils i per això s’aprofitarà el salt inter generacional perquè els adolescents ajudin als més grans a adquirir competència amb els dispositius digitals, mentre que els grans ajudaran als joves a millorar la seva competència com a narradors i contadors d’històries.

EL PAISATGE DE LA VINYA I DEL VI AL BAIX LLOBREGAT (finals del XVIII- inicis del XX).

Els testimonis de finals del segle XVIII (Caresmar, Zamora,..) ens ajuden a reconstruir com era el paisatge agrari del Baix Llobregat. La documentació fiscal del XIX ens verifica que les característiques d’aquest paisatge van continuar molts anys, com també ho ratifiquen la “Memoria acompañatoria del mapa regional vinícola de la província de Barcelona” de Roig Armengol (1890) i “La tierra labrantia y el trabajo agrícola en la província de Barcelona” de Isidoro Aguiló (1897).

La deforestació de les muntanyes del Baix Llobregat, iniciada a la segona meitat del segle XVII i descrita pels agraristes del XVIII, va ser protagonitzada per la vinya, que va assentar les seves feixes i bancals a les vessants de Collserola, del Garraf i de l’Ordal. El bosc reculava i, en alguns pobles, quasi desapareixia. Només al delta hi ha havia terres de pastura i, a inicis del segle XIX, quasi no quedaven terres per colonitzar. Aquest era el paisatge agrari predominant, que acompanyat per una agricultura intensiva a les terres al·luvials de regadiu, va ser característic de la comarca des de finals dels XVIII fins a inicis del segle XX, moment en que va emergir un nou paisatge agrari.

La vinya havia colonitzat la major part del sòl agrari de secà de muntanya. L’excedent de vi es venia a Barcelona o s’embarcava a Amèrica (segles XVIII-XIX) i, a finals del segle XIX, quan els ceps francesos estaven envaïts per la fil·loxera, a França. A la zona nord de la comarca era quasi l’únic producte agrari que produïa renda monetària. A la vall baix i al sud l’agricultura era més diversificada i integrada al mercat.

A finals del segle XIX, era una de les primeres comarques vitivinícoles de Barcelona. La quarta quant a hectàrees ocupades. Abans de la fil·loxera (1886-1890) ocupava més d’un terç del sòl agrícola i era el conreu més important quan a superfície ocupada, que havia desplaçat altres conreus de secà  (cereals, oliveres,…), excepte a pobles que produïen un oli excepcional (Olesa i Esparreguera). Així , la vinya s’estengué fins ben amunt del samontà i quasi feu desaparèixer el bosc.

A la comarca hem de distingir entre la vinya, que es cultivava en terrenys de secà de muntanya, i els emparrats que, des de la vall baixa al delta, es localitzaven a les terres humides de la plana. El raïm de les vinyes era per a vinificació i el de les parres era majoritàriament per consumir com a fruita fresca. A les plantacions de pollancres blancs, o àlbers, de les ribes del riu es feien créixer ceps enroscats als troncs, que es denominaven emparrats i donaven al paisatge agrari del Baix Llobregat una fesomia exuberant i específica des de El Prat-Sant Boi fins a El Papiol-Sant Vicenç dels Horts. Aquest conreu mixt acollia sovint un tercer cultiu, que habitualment eren rotacions de cereals i lleguminoses, sembrats entre les fileres de pollancres plantades a bastanta distància.

La peculiaritat dels emparrats era abastir de raïm fresc a Barcelona, el tipus de podat, d’exposició al sol, la cura de l’esporgat asseguraven una maduració tardana del raïm cap al novembre “resultando de ello que disfruten en Barcelona la abundancia de ubas frescas y buenas por espacio de cinco meses” (Caresmar). En alguna collita excepcional aquests raïms es vinificaven. Una part petita de la collita servia per fer un vi molt fluix d’aplicacions medicinals. Es prenia per enfortir la vista i es denominava “de vi de grecs”. Al 1891 encara se’n venia “en la tant coneguda o típica taverna del carrer de la Lleona, anomenada la Catedral” .

A finals del segle XIX, la vinya del Baix Llobregat no havia realitzat el salt cap la mecanització que començava a materialitzar-se en algunes zones de monocultiu vitivinícola. Aquest salt hauria alleugerit la inversió en força de treball humana gràcies a la utilització del forcat o altres arades. A la comarca, excepte els treballs de preparació per la plantació, que podien ser realitzats parcialment amb tracció animal, com que la majoria de les vinyes eren espesses i en zones costerudes els treballs tenien que ser realitzats per l’home. Així, la vinya era un conreu que servia per absorbir el creixement demogràfic.

La vinya baixllobregatina, sobretot la de la vall baixa i al delta, no rebia tants treballs com les de les comarques vitícoles de Catalunya, el que explicaria la productivitat més baixa. Al sud de la comarca, quan hom remagençava al Penedés o al Camp de Tarragona o es realitzava un quart treball, el petits parcers i els jornalers treballaven a jornal a les terres de regadiu o a la indústria, feines més valorades. Als pobles on la ma d’obra femenina era absorbida per la indústria, feines com eixarcolar o espampolar, habituals a les zones vitícoles, no es feien perquè eren més mal pagades que el jornal industrial o la feina de marmanyera, que feien les dones venent als mercats barcelonins. Al nord de la comarca i a les zones veïnes amb l’Anoia i el Penedès, la vinya estava més ben cuidada.

Els baixos rendiments situen el partit judicial de Sant Feliu de Llobregat al desè lloc provincial quan a  productivitat i al cinquè quan a producció (Roig Armengol,1890). Sabem que les vinyes baixllobregatines rebien menys adobs que les d’altres zones vitivinícoles, fet que ens explica en part la baixa productivitat. En iniciar-se la plantada l’aplicació del cremadís dels formiguers del bosc arrabassat era habitual. A la vinya adulta els mateixos ceps podats eren la base dels formiguers. La llenya i els fems escassejaven. Als pobles més pròxims a Barcelona es disposava de les deixalles i latrines barcelonines, però aquests fems s’utilitzaven preferentment pels conreus de regadiu. Els rendiments variaven segons la tipologia dels sols i els treballs i adobs aplicats, però globalment eren més baixos que les comarques vitivinícoles.

Els vins del Baix Llobregat eren de baixa graduació, l’explicació climàtica d’una major humitat no és suficient. A més de menys inversió en treball i menys adobs, l’altre causa era que quan el preu del vi era elevat es vinificava raïm produït per ser consumit com a fruit fresc, el raïm dels emparrats de menys graduació. I això degué succeir l’any 1888, any en què es mesuraren les graduacions, dos anys després de l’arribada de la fil·loxera i un dels anys que el vi obtingué elevades cotitzacions.

Les varietats que es cultivaven eren quan a raïm negre sumoll, garnatxa i bonesvalls, i quan a raïm blanc xarel·lo, moscatell, jonenchs, macabeu i picapoll. Els vins més coneguts eren els clarets, fruit de la barreja de diferents qualitats (xarel·lo, trobat i pansa). Les misteles també eren famoses. Es feien vins de color cirera. A la part nord de la comarca més vitivinícola, s’elaboraven bons vins de taula. A Gelida es feien vins que servien per estabilitzar els que s’exportaven a Amèrica. A Sant Just Desvern, Cervelló, Sant Esteve de Sesrovires i Esparraguera s’elaboraven vins blancs per l’exportació.

Després de la fil·loxera els sistemes de cultiu de la vinya varen millorar, es generalitzà el peu americà i la vinya tendí a ser clara i llauradora. A la vall baix i al delta els emparrats van anar desapareixent, desplaçats per conreus més productius que no exigien tants treballs. A inicis del segle XX, superada la fil·loxera però no les crisis de malvenda del vi, els baixos rendiments indiquen l’opció preferent de les terres de secà de més qualitat pels fruiters (préssec, pruna, cirera). La vinya postfil·loxèrica ocupà les terres de tercera categoria, fet que justificaria la baixa productivitat per unitat de superfície, i les terres més dolentes, les terres marginals de muntanya, es reboscaren. Així, paulatinament, el bosc va tornar a aparèixer i va anar guanyant de nou terreny, tot i que molt tímidament. Un nou paisatge de la vinya i el vi es començava a dibuixar a la comarca.

 

Gemma Tribó
Historiadora i membre de la Junta del CECBLL

Com és ben conegut per tothom, l’èxit en la investigació arqueològica obliga a actuar tant en la investigació dels jaciments arqueològics com en la difusió d’aquesta investigació. D’altra banda, quan els projectes de recerca arqueològica es fan grans també és necessari que el col·lectiu d’investigadors participants i tota la munió de gent que s’aplega a l’entorn del projecte (col·laboradors, estudiants, patrocinadors…) vagin assabentant-se dels resultats de la investigació del propi projecte, per tal d’anar-se posant al dia, homogeneïtzar la informació de la que l’equip disposa i mirar, alhora, en quina faceta és més útil la seva col·laboració i que, aquesta a més, resulti enriquidora per als objectius del projecte. Alhora, quan els projectes es fan grans, també necessiten conèixer què està passant als projectes i als jaciments del mateix territori per tal de coordinar la investigació i mirar de trobar models i sinergies que s’adeqüin a la diferent investigació duta a terme en el territori.

Amb aquests paràmetres com a principals objectius, des de CIPAG hem engegat un cicle anual de conferències que hem batejat amb el nom de Divendres…Història. El cicle s’emmarca dins del programa “Begues Arqueològic. Horitzó 30” que agrupa totes les activitats que efectua CIPAG amb subvenció municipal com a denominador comú. Aquest cicle, d’altra banda, també el voldríem entroncar amb el projecte de recerca 2014-17 de CIPAG “Les comunitats prehistòriques del Massís de Garraf nord”.

Divendres…Història pretén, alhora, apropar a estudiants, arqueòlegs, investigadors, historiadors, museus, centres d’estudis, entitats culturals, estudiosos i públic en general, els problemes de la prehistòria i la història a l’entorn del massís de Garraf, aprofundint en temes concrets que aniran desgranant els investigadors que actualment estan treballant en els diferents projectes de recerca encetats al massís. Divendres…Història pretén ser científicament precís i divulgativament acurat.

El format del cicle serà mensual, el primer divendres de cada més, a 2/4 de 8 de la tarda, i les sessions es desenvoluparan en una nova sala polivalent de petit format (30-40 persones) que a partir del proper mes de març es posarà en funcionament al Petit Casal de Begues, edifici que acollirà a les entitats vinculades als estudis del territori, entre elles el CIPAG i que en serà la nova seu.

El cicle es va iniciar el mes de novembre de 2016 i, de moment, ja ha reflectit tres estats de la investigació en diferents jaciments i diferents aspectes (coves de Can Sadurní i de Can Figueres a Begues i cova Bonica a Vallirana) i una sessió metodològica sobre emmotllament i replicació de materials arqueològics, concretament restes humanes. Hores d’ara estan ja programades les sessions fins al primer trimestre de 2018, fet que ens indica l’aprofundiment, varietat i amplitud de la temàtica a desenvolupar

US HI ESPEREM A TOTS!

TOTS HI SOU CONVIDATS A PARTICIPAR!

bé parlant…bé escoltant…bé debatent…

CIPAG. Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia de Garraf-Ordal.

Begues. Baix Llobregat. 

Castelldefels va ser el municipi escollit per començar a presentar les conclusions de workshop internacional Paisatges Contemporanis del Baix Llobregat que es va dur a terme des del 23 de maig fins al 4 de juny a la nostra comarca, dirigit pel professor Francesc Muñoz. L’Observatori de la Urbanització, mitjançant el Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge i el Patrimoni de la UAB, va proposar l’organització d’aquest workshop internacional de paisatge dins del congrés ‘El Baix Llobregat a Debat’.

L’1 de febrer es van presentar les conclusions d’aquest workshop a la Sala de Graus de l’Escola Superior d’Agricultura de la UPC de Castelldefels, i el professor Muñoz es va centrar en un dels paisatges treballats més vincultats a Castelldefels com va ser l’Autovia de Castelldefels-Aeroport.

A l’acte hi van assitir l’alcaldessa de Castelldefels, Candela López; la presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Conxita Sánchez; el delegat del Rector de laUniversitat Politècnica de Catalunya, José Manuel Yúfera; el director del Màster enIntervenció i gestió del Paisatge i el Patrimoni, Francesc Muñoz Ramírez i la directora de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB), Anna Gras.